dimarts, 29 de desembre de 2009

Anna Carreras: article inèdit

Anna Carreras
Va néixer a Barcelona el 1977. Llicenciada en Filologia Catalana, és escriptora i traductora i entre els seus llibres figuren les novel·les Camisa de foc, Tot serà blanc i L'opi d'Afrodita (inèdita). Està treballant en una quarta novel·la, El premi impossible, i en un recull de contes infantils.
Aquest 2009 s'ha celebrat el vint-i-cinquè aniversari de la mort de Joan Vinyoli (1914-1984), un d'aquells poetes on la personalitat i la poesia més van impregnar-se l'una de l'altra en una convivència indestructible. L'autor de Les hores retrobades, Tot és ara i res o Passeig d'aniversari ha esdevingut una de les veus líriques catalanes més influents entre les noves generacions d'escriptors, una empremta deixada també sobre l'Anna Carreras, que li ret aquí homenatge en ple tombant d'any.



DE SER EN EL VERS: JOAN VINYOLI

Vinyoli és poeta global: exalça el valor del mot transformador capaç de combinar continguts objectius (experiències) amb reflexions univer- sals, posem per cas la idea de la vida com a base des d’on transcendir juntament amb la paraula poètica, l’única capaç de fixar el temps, de- limitada pels conceptes d’amor i de llenguatge. Vinyoli concep la poesia a la manera ribiana, és a dir com a eina indagatòria i de realització espiritual, una poètica entre el romanticisme i el postsimbolisme.
Darrere el crit i el silenci d’un bon poeta líric sempre hi ha una experiència solitària i solidària, un deute amb les generacions passades i un esperó per a les futures. Vinyoli sap destriar estoicament de l’ex- periència subjectiva unes veritats d’ordre còsmic, com ara la transi- torietat del món, la implacabilitat del pas del temps, la persistència del record a través de la memòria selectiva i punyent, la folla joia que confon l’home, el desig inassolit, la felicitat passatgera, la permanència de l’art, etc. Quant al punt de vista d’escriptura, la univocitat de Goethe quedarà per sota de la llibertat de Schlegel, per tal com Goethe no creu que les reflexions suplementàries d’un poeta siguin capaces de corregir ni de millorar la seva obra. Evidentment, semblava anar força errat.
La follia és una determinada resolució estètica triada a voluntat, responent també a un estat d’implosió per part del poeta, a qui li agrada explorar els límits de cada gènere que investiga. La música, per la seva banda, és l’art per antonomàsia, per tal com agafa el nom genèric de la musa. El llenguatge musical representa una metafísica de l’esperit i, com tot sistema de signes –aquí sonors–, estableix un nivell de comunicació entre l’emissor, el receptor i el missatge. Tant per als crescendos com per als minuendos, la música és el resultat d’un treball amb un alt grau d’abstracció, perquè juga amb els sons i amb els silencis que es despleguen en el temps. No té una grandària física, no ocupa un espai, no té cap forma visible. La matèria de la música és tan feble com ho són les vibracions que, quan cessen, retornen al silenci, a la seva dimensió del no-res. És precisament en aquesta qualitat d’efímer allà on rau la seva grandiositat. La poesia vinyoliana, que és música i follia, concentració i constància, gaudirà d’una extensa permanència, perquè té grandària física, ocupa un espai prou ample i, a la fi, serà obra de necessària referència clàssica per als amants de les provatures i per a tots aquells intel·lectes procedents de polifòniques disciplines que cerquin, com Vinyoli, donar una resposta a l’època davant de cada tempo.
En la poesia de Joan Vinyoli el poder de la imatge va més enllà de la reproducció de dades dels sentits. El romanticisme sols es pren com a model d’una època de mirada profunda cap al passat i de mirada enllà, cap a l’univers. Les descobertes científiques del segle XIX van tras- lladar-se al món literari en la fusió del jo líric amb el jo històric, i entre l’home i la natura. La dona, inaccessible i ingrata per la seva mateixa condició de ficció representada, es fa encara més aèria, més còsmica, tot i el seu arrelament en la terra i en la ment del poeta.
El bé i el mal, el celeste i el terrenal, l’alba i la posta, com a elements que identifiquen el principi femení i els punts diferencials de l’objecte de desig, a la manera dels diagrames maniqueus del segle III, els quals servien per a transmetre una doctrina (aquí, estètica) sobre el fonament diví-diabòlic de l’univers. La unió entre l’alba i la posta es planteja a través d’un determinat concepte de poesia, universal i progressiva.
Joan Vinyoli és, doncs, el poeta de l’amor. L’amor és, sempre, experiència de frustració en el domèstic i experiència sublim de coneixement, i a ell s’hi arriba per la doble via de l’art i de la vida. Els desplaçaments i les transformacions pròpies d’una realitat plural en contínua metamorfosi revelen relacions des d’un punt de vista d’eco- logia epistemològica en què les realitats es debaten entre la visibilitat i la no-visibilitat, s’integren i es desintegren en un complex joc de continuïtats i de diferències. De l’amor cortès al romanticisme, l’amor pur ha estat sempre la manca d’amor.
El poeta és un ésser que necessita estimar per transcendir, i aquesta mateixa submissió –abans al vers d’amor, ara a l’amor en vers– el mena a una positiva esquinçada íntima, a una desolació més enllà de l’espai estrictament literari, a un renaixement de joia còsmica i a una varietat d’amors que enriqueix i alimenta.

divendres, 25 de desembre de 2009

Wislawa Szymborska: novetat editorial

Wislawa Szymborska
Lecturas no obligatorias. Prosas
Traducció de Manel Bellmunt Serrano
Ediciones Alfabia
256 pàgines
22 euros






LA VACA COMO EJEMPLO

El negocio de la psicología a domicilio consiste en aportar buenos con- sejos. Es una manera de proceder que utilizamos prácticamente todos cuando tratamos con nuestros amigos. Por lo general, con la mejor de las intenciones y de un modo del todo desinteresado. Sin embargo, no a todo el mundo se le pasa por la cabeza que todos esos consejos pueden ser compilados y publicados. Pero al Sr. Dale Carnegie sí se le ocurrió y, por eso, tenemos entre las manos esta guía sobre cómo luchar contra esas preocupaciones que, no hace falta ni decirlo, nos arrebatan la salud, turban nuestros sueños y emponzoñan nuestro ánimo. Los consejos son bastante benévolos. A algunas personas, en circunstancias muy determinadas, hasta cierto punto y durante algún tiempo, pueden incluso llegar a serles útiles. Pero en el vocabulario del autor no encontraremos expresiones como "puede", "parcialmente", "algunas veces" o "si". Su optimismo no desfallece en ningún momento y, en ocasiones, adopta un aspecto orgiástico. Creencias tan férreas como esas refuerzan de inmediato mi escepticismo y me llevan a pensar que la ausencia de toda inquietud es aún peor que la angustia. Pone de manifiesto una carencia de imaginación, sensibilidad y una cierta vulgaridad espiritual. La causa directa que empujó al autor a escribir este libro fue una visita a la biblioteca pública que hace esquina entre la Quinta Avenida y la calle Cuarenta y Dos. Allí descubrió que bajo el lema "Aflicciones" solo había veintidós libros, mientras que podían encontrarse hasta ochenta y nueve volúmenes en la sección dedicada a las lombrices. Por desgracia, buscó en la estantería equivocada. Si hubiese echado un vistazo en la sección de literatura habría podido comprobar que se han escrito cientos de miles de libros sobre este tema. Casi en su totalidad, la literatura es una descripción de las penas más diversas, comenzando desde Gilgamesh, Antígona y El Libro de Job. No continuaré enumerándolas pues no acabaría nunca de hacerlo; sugiero simplemente echar un vistazo a Hamlet bajo ese prisma. A parte del terriblemente apenado personaje al que alude el título, todos los otros, sin exceptuar al Fantasma, también sufren (aunque cada uno de ellos por un motivo bien diferente). El único que da la impresión de ser un individuo indolente es Fortinbrás, pero tengamos en cuenta que aparece solamente al final, sin tiempo para que lo conozcamos. Por lo demás, podemos estar bien seguros de que los problemas comenzarán a zumbar a su alrededor como moscas tan pronto como se instale en el trono. Obviamente, la literatura también nos brinda personajes que no sienten ningún tipo de pena. Sin embargo, por norma general suelen ser tontorrones insensatos o sabihondos sabelotodo enfrascados en el crujir de los papeles. Lo cierto es que debería dejar en paz a esta guía y desearle al menos que tenga algo de éxito con sus lectores, esos a los que les resulta más sencillo mantener el semblante serio. Yo tuve problemas. Sobre todo, mientras leía "los ejemplos cotidianos" con los que el autor adorna sus reflexiones. Por ejemplo, cierto individuo estaba tan afligido por la enfermedad de su esposa que seis de sus dientes se echaron a perder. Debería haberse alegrado de ello por el bien de su mandíbula, claro está. A otro individuo no le fue nada bien en la bolsa mientras estuvo deprimido. Cuando dejó de estarlo, se hizo inmediatamente multimillonario. Después de eso, Carnegie sugiere que la vaca es un buen ejemplo a seguir por las esposas que han sido engañadas, dado que "la vaca no enferma solo porque el toro se interese por otra vaca…". En general, los ejemplos que cita el autor me recuerdan mucho a los informes presentados en la Sociedad de la Moderación de El Club Pickwick. Compruébelo usted mismo: Tomo II, capítulo 4. Y si se da la casualidad de que usted no tiene el libro en casa, no quiero ni oírlo.

Cómo dejar de preocuparse y empezar a vivir, Dale Carnegie, traducción del inglés de Paweł Cichawy. Varsovia: Wydawnictwo Studio "Emka", 1995.

diumenge, 20 de desembre de 2009

Sònia Hernández: tres poemes inèdits

Sònia Hernández
Va néixer a Terrassa el 1976 i, com a germana petita d'una família nombrosa, sempre feia el que feien les germanes més grans fins que descobrí Tsvetàieva, Vallejo, Kavafis, sant Joan de la Creu i Foix sense l'ajut d'elles. Des d'aleshores ha publicat en castellà un llibre de poemes (La casa del mar, 2006) i un altre de contes.
Aquestes composicions són d'un nou poemari, el primer en català, pendent de publicació.


1

Et proposo un joc antic, més que els nostres records
tan remots que semblen d’una altra vida.
Podríem buscar una llengua nova,
un llenguatge desconegut de conceptes lliures
on totes les paraules que haguéssim de crear
responguessin a objectes, sentiments
i pensaments que ara per ara no existeixen
i ni tan sols podem imaginar.
Un món verge i net, sense utopies alienes
ni traïdes, sense records perduts
que volguéssim recuperar.
Una llengua on nosaltres haguéssim de renéixer
per poder-la habitar i descobrir el món
amagat sota la nostra ignorància o insconsciència,
com si tornéssim d’una mort alliberadora
que del final fa un principi, com si moríssim
per néixer en uns altres conceptes,
en formes, substàncies i matèries diferents.

Podríem trobar-nos en les noves paraules
que encara no hem utilitzat per fer-nos mal,
com dos desconeguts que malgrat tot confien
en el reflex dels ulls aliens i en la mà que s’estira
i s’ofereix.
Si tu reinventessis aquest gest
jo oblidaria aquell amb què es rebutja i es nega el consol
per rebre l’amor, la companyia
o bé allò que hauríem d’inventar.


2

Et vaig oferir un producte
del tot imperfecte i inacabat,
resultat d’una infantesa empal·lidida
i una joventut malentesa
en una generació en constant redefinició,
entre l’exactitud matemàtica
i les vel·leïtats ficcionals i estilístiques
enmig d’una història forçada al canvi,
vistos tots per sentència en un afer
en què havíem destruït
els qui ens havien de jutjar.

I t’ho vaig llegar a tu
amb l’equívoca voluntat
que redrecessis un camí malmès
des de l’origen més primigeni.
A tu perquè l’ésser humà ha buscat
des de sempre les deïtats més propícies,
cordials i generoses,
per facilitar la trobada de la bellesa
en els ulls aliens i enganyats
més bé que en el cos que s’ofereix,
per culpar els mateixos déus
dels propis errors
i redimir-se.


3

Quan s’aturà a descansar,
un cop consumada la creació,
el demiürg se sentí perdut
sense l’energia que a l’inici
d’un camí fora del temps el va empènyer
a creure en ell.
Cap de les seves creacions
podia recordar-li la matèria
de què havia estat nascut
ni a on havia d’arribar.
Sabia que volia crear un món
perquè era un déu
i necessitava la pregària
de les criatures que creurien
en la seva força i la seva eternitat.
El món heretat en el record del no-res
esdevindria casa per amagar la por a la desídia
i la seva feblesa.
Donaria vida a les seves criatures
i entraria a les seves llars
mentre ploressin
per atribuir-los el mal i la mancança
de memòria.
Els nous éssers encara ombres
l’havien obligat a crear el món
a ell, que ni tan sols existia.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Joan Longas: article inèdit

Joan Longas
Pintor barceloní (1959), va viure de jove a Califòrnia, un indret que va convertir en font essencial d'inspiració. En els seus paisatges americans hi concorren històries personals i obres literàries, i dels seus llibres preferits surten les frases amb què titula els quadres.
En el següent text, Longas comenta vàries pintures seves titulades amb versos del poemari Edward Hopper (2006) d'Ernest Farrés.
Més informació sobre l'artista a http://www.joanlongas.com/.


TRES RETRATS DE CALIFÒRNIA, TRES POEMES SOBRE
HOPPER

Ernest Farrés i jo ens vam conèixer a través d'Edward Hopper. Es podria dir que la nostra comuna admiració per l'obra de Hopper ens va unir un dia. Alguns pintors susciten un interès biogràfic. Hopper genera literatura i un afany interpretatiu sobre la seva obra, perquè intuïm que el seu realisme ens parla d'alguna cosa que no és present al quadre. El seu gran poder evocador, malgrat l'economia d'elements que componen els seus quadres, i la seva senzillesa pictòrica, són semblants en estil al tipus de poesia que llegeixo i que més em fa gaudir. I la poesia de Farrés forma part d'aquesta poesia.
Les frases que vaig agafar de tres dels seus poemes per titular els meus quadres parlen del pas del temps i de la llum, i amb l'elegància pròpia de la senzillesa em suggereixen que alguna cosa (important) transcendent i insospitada és a punt de succeir.



Les últimes llums de la tarda


El far que apareix en aquest quadre es troba a Point Pinos, a la badia de Monterey. La delicada frase del títol no al·ludeix a la llum que emet el far des de la seva torre, sinó als raigs de sol que pinten d'ocre encès la seva façana. El far i el títol ens evoquen allò que no és visible directa- ment al quadre, com ara l'oceà i l'ocàs. La frase pertany al poema Lighthouse hill, 1927:

Les últimes llums de la tarda
provocaven que el mar irradiés
un espurneig metàl·lic.
Declinant,
el sol ruixava amb ombres els pendents
esclarissats de la lloma i, al punt
més alt, els volts del far. (...)




Des de dins de la casa es veu el mar

La frase del títol és senzillament definitiva (em recorda l'estil d'Homer quan relata l'arribada d'Ulisses al palau de Circe), i suggereix que la casa d'aquest petit quadre és a la vora del mar. I és perfecta per situar-nos en el llindar d'una història que sembla començar cap al tard. La casa es troba a la platja d'Hermosa Beach. Aquest i l'anterior quadre parlen de vespres enfront del Pacífic, i de la meva fascinació cada cop que mirava a l'oest, a l'oceà infinit, i veia el sol desaparèixer rere l'horitzó buscant el seu origen en el llunyà orient. La frase és extreta del poema Rooms by the sea, 1951:

Un picadís de lluminositat
ens envesteix. Ex Oriente lux.
Emblanquidora, se'ns aferra amb força.
Des de dins de la casa es veu el mar
delimitat per portes i finestres.
Avui encara fa més bo que ahir
i el cel és ras, com no n'hi ha d'altre. En casos
així, les habitacions fan goig,
de tan espitregades. (...)




Avui que és diumenge

L'Arlington, a Santa Barbara, va ser construït per la Fox l'any 1931 damunt les restes de l'hotel que va destruir un terratrèmol el 1925. Com a cinema i escenari teatral és una apreciada relíquia, decorada en estil Misión Revival que recorda, i honra, el seu passat espanyol o, si s'ho estimen més, catalano-balear. És el lloc perfecte per submergir-se en la nostàlgia veient una pel·lícula d'aventures a la primera sessió de la tarda d'un dissabte o un diumenge. Avui que és diumenge enclou en quatre paraules aquell clima d'emoció interna i neguit pel temps fugisser, i donen el refugi i l'abric de la reflexió en aquells dies en què la boirina entela els nostres records. La frase procedeix del poema House at dusk, 1935:

(...) Com aquells que asseguren que no claudicaran
"mentre la veritat resti oculta", jo penso
ser ferm en l'acció de contemplar el crepuscle,
avui que és diumenge, des del pis.
L'enfosquiment del cel dóna al meu habitatge
un aire de clandestinitat
i permet veure l'interior
d'altres finestres il·luminades
de dintre estant amb veïns-corcons,
veïns-òlibes, veïns-bardisses,
veïns-de-pigmentació-bruna,
veïns-amb-brots-d'olivera-als-llavis
o veïns-crits que se'm fan presents
en aurèoles entreteixides
com veritables desconeguts. (...)

diumenge, 13 de desembre de 2009

Cèlia Sànchez-Mústich: novetat editorial

Cèlia Sànchez-Mústich
A la taula del mig
Moll
88 pàgines
8 euros







A LA TAULA DEL MIG

Sóc a prop, a cinc minuts de tothom,
prenent-me un cafè
entre els bolquers i les crosses,
allà on la llum del sol
cau perpendicular a la certesa
que els vells han estat joves,
que els joves seran vells,
i equidistant de la pau i la revolta,
on tan sols s'hi arriba
percaçant l'extrem.

A la taula del mig
tinc vistes circulars a la ciutat,
des del port fins al suburbi
passant pel terrat des d'on em llanço
quan la por de no ser on sóc
atreu l'abisme: sempre caic al centre
d'un llençol tibat per mans amigues.

dijous, 10 de desembre de 2009

Laia Noguera i Clofent: novetat editorial

Laia Noguera i Clofent
Triomf
Columna
80 pàgines
16,95 euros







SEGON MOVIMENT

Que bells els ulls,
que bella la llum que ens mirava.

Ens vam abandonar
per assumir-ho,
deixant-nos fer
com còdols,
transfigurats,
deixant anar
el nostre nom.

I així, com llençats daltabaix,
vam perdre el ritme de l'alè.

Estar viu era això.
Trencar els maons del mur, fer-lo vessar.
Estar viu era això.
El dolor de la lluna.
La bandera de la febre.
Obrir les coves perquè exhalessin els dies de nosaltres.
Com ratpenats.
Esventats i estesos al sol.
Estar viu era això.

Llevar-se i caminar i no tenir rumb.

dimarts, 8 de desembre de 2009

Anna Akhmàtova: novetat editorial

Anna Akhmàtova
Poesia completa
Traducció de Jaume Creus
Edicions de 1984
560 pàgines
26 euros






A MOLTS

Jo sóc la vostra veu, l'escalf del vostre alè,
sóc el reflex del vostre rostre,
inútil esbatec d'inútils ales –
i tant se val, amb vosaltres estic fins al final.

És per això que m'estimeu amb avidesa
en el pecat i en la meva feblesa;
és per això que cegament em vau donar
el més preuat dels vostres fills;
és per això que no em vau preguntar
mai res de res sobre ell
i fumada amb elogis d'encenser
la casa em vau deixar, per sempre desolada.
Diuen que és impossible unir-se més estretament,
que més perdudament és impossible amar...

Com l'ombra vol apartar-se del cos,
com vol la carn separar-se de l'ànima,
així mateix vull ara ser oblidada.

(Setembre de 1922)

divendres, 4 de desembre de 2009

Carlos de Oliveira: novetat editorial

Carlos de Oliveira
Entre dos memorias
Traducció d'Ángel Campos Pámpano
Calambur
140 pàgines
14 euros






Hipótesis posible:
cuanto mayor sea la distancia
más frágil es el astro;
segunda hipótesis, probable:
la atmósfera sabe
que refractar estrellas es un juego; y lo gana;
de ésta se deduce una tercera:
bloques de polvo irradiante,
endurecidos por el vacío,
sienten su luz astillarse
cerca de nosotros; el interruptor,
como la palabra dice,
interrumpe la lectura; hipótesis:
provoca un temblor en el agua
de la presa; quizá verificable;
y otra más, casi sin sentido:
la sombra; la lámpara apagada;
que se transforma en sueño.

dilluns, 30 de novembre de 2009

Anna Akhmàtova: avanç editorial

Anna Akhmàtova
Figura de primer ordre de la poesia russa, i en el punt de mira de l'estalinisme, Akhmàtova (1889-1966) no havia estat mai traduïda íntegrament al català. El llibre Poesia completa, a cura de Jaume Creus, que Edicions de 1984 publicarà en breu, posarà tota la seva obra poètica al nostre abast.

Retrat d'Akhmàtova per Nathan Altman (1914)

TRES TARDORS

Els somriures d'estiu em són incomprensibles
i no hi trobo misteris, en l'hivern,
però observo quasi sense error
que hi ha tres tardors en cada any.

És la primera un desordre festiu,
a despit de l'estiu d'ahir mateix,
com trossos de quadern volen les fulles
i l'olor de fum resulta un dolç encens,
tot és humit, clar i bigarrat.

Són els bedolls els primers que al ball entren,
deixant anar l'abillament translúcid,
vessant de pressa passatgeres llàgrimes
sobre el veí a través de la tanca.

Això passa tot just començat el relat.
Un segon, un minut, i vet aquí
la segona, impassible com la consciència,
ombriva com un raid aeri.

De cop tot sembla més pàl·lid, més vell,
el confort de l'estiu ha quedat saquejat,
i tocs remots de trompetes daurades
en una boira fragant planen...
Del seu encens en les fredes onades
l'alt firmament clausurat queda,
però el vent tiba i ho obre tot –i d'un sol cop
tothom ho entén: s'acaba el drama,
no hi ha tardor tercera, és la mort.

(6 de novembre de 1943
Taixkent)

dissabte, 28 de novembre de 2009

Mark Strand: novetat editorial

Mark Strand
Tormenta de uno. Poemas
Traducció de Dámaso López García
Visor
122 págines
12 euros




LA SIGUIENTE

I

Nadie se da cuenta de lo que ocurre, pero la arquitectura de nuestro
tiempo
está conviertiéndose en la arquitectura siguiente. Y el destello

del sol sobre las aguas no es nada comparado con los cambios
labrados ahí, al igual que nuestra rebeldía no es nada

comparada con el continuo arrastrar de cosas hasta el límite.
Nadie puede detener el fluir, pero nadie puede hacerlo empezar
tampoco.

El tiempo transcurre rápidamente: nuestras penas no se transforman
en poemas,
y lo invisible permanece como es. El deseo ha volado,

dejando sólo un rastro de perfume tras de sí,
y de los que amábamos son muchos los que se han ido,

y no nos llega ninguna voz del espacio exterior, de los pliegues
del polvo y las alfombras de viento para decirnos que

así es como tenía que ocurrir, y que si supiéramos
cuánto tiempo han de durar las ruinas, nunca nos quejaríamos.

II

La perfección es algo impensable para personas como nosotros,
de forma que, ¿por qué acudir al mismo yo cuando el paisaje

ha abierto sus brazos y nos ofrece maravillosos santuarios
hacia los que dirigirnos? Nos esperan los grandes moteles hacia el oeste,

en el patio de alguien un perro prístino tiene la esperanza de que
pasemos por delante
y sobre la superficie de goma de un lago unos que se balanceen

nos saludarán con la mano. La autopista llega hasta la puerta, vayamos
antes de que arda el mundo de ahí afuera. La vida debería ser algo más

que el peso del cuerpo de quien va de habitación en habitación.
Un paseo por el campo nos vendrá bien o una visita

a las granjas. Pensemos en los pollos pavoneándose,
en las vacas moviendo las ubres, espantando las moscas con el rabo.

Puede uno imaginarse los prismas de la luz del verano rompiendo
contra el mudo sueño del labrador y su mujer, invadido por la calina.

III

Podría haber sido otro cuento, el que se suponía que tenía que haber
sido,
en lugar del que fue. Vivir así,

con la esperanza de revisar lo falso o lo que se ha vuelto ilegible,
no es lo que esperábamos. Creer que el cuento prometido

hubiera sido como un día en el oeste, cuando todo
está presente infatigablemente –las montañas proyectando su larga
sombra

sobre el valle donde el viento canta su melodía circular
y los árboles responden con el seco aplauso de las hojas– era demasiado

sencillo, sin duda, y corto de vista. Porque pronto las hojas,
tras marchitarse, caerían, y la anuladora nieve

sería como una almohada en el paseo y nosotros, pala en mano, nos
encontraríamos,
nos saludaríamos y limpiaríamos la acera. ¿Qué otra cosa nos quedaría

en esta tardía hora del día, sino corregir lo hecho
y comenzar de nuevo, la compasión del sol al desaparecer?

dimecres, 25 de novembre de 2009

Charles Simic: novetat editorial

Charles Simic
La voz a las tres de la madrugada
Traducció de Martín López-Vega
DVD Ediciones
360 pàgines
15 euros






DE OCCULTA PHILOSOPHIA

Luz vespertina,
tu humilde servidor
solicita iniciarse
en tus ocultos caminos.

Desde el cielo veraniego,
desde su profundo silencio
me enviaste una cita,
una pequeña parte de algún gran
y oscuro conocimiento.

Enséñame algo de cuanto sabes
acerca del crecimiento de las sombras,
las brillantes ventanas
en que el alma se transforma en luz.
O no. Tal vez no sea el momento.

Tienes pinta de ser de las que
prefieren vivir en soledad,
el tipo de persona que entra con la gravedad
de una personalidad severa e imponente
en una habitación súbitamente rica en enigmas.

Oh Supremo Incognoscible,
la aparentemente inviolable reserva
de tus estratagemas
me hace temblar ante el pensamiento
de que un día me sorprendas
sentado en un sombrío trastero
en las afueras de la ciudad
ensangrentado por el último sol,
para decirme mucho,
para no decirme absolutamente nada.

diumenge, 22 de novembre de 2009

Melcion Mateu: dos poemes inèdits

Melcion Mateu
Nascut a Barcelona el 1971, ha traduït, entre d'altres, John Ashbery. Autor de tres reculls de poesia, l'últim és Jardí amb cangurs (2005). Actualment viu a Nova York.

Foto Llibert Teixidó


LA BONA SORT

Era un basar ple de souvenirs. Hi havia una gramola amb un disc de pedra: eren els monòlegs de l’últim parlant de dàlmata. Hi havia una titella amb la cara de Groucho Marx. Un samovar i una Olivetti sense tinta. Una coberteria amb forquetes de tres puntes i gots d’argila. Una tuba i la seva sordina. Animals dissecats i falgueres de plàstic. Un berbiquí manual i estris de tota mena. Vaig decidir quedar-m’hi: fa tretze anys que hi sóc i l’amo no m’ha dit paraula.
Un dia va entrar un senyor gras i se’n va dur la sordina. En sortir em va fer una picada d’ull i em va xiuxiuejar: "És una ganga".


PAMELA

Sempre la veig, amb una pamela i vestida de blanc, a la porta del club d’striptease. No em mira mai: de vegades el guarda li dóna conversa fins que arriba el taxi; d’altres, es posa les ulleres de sol, parla breument per telèfon, se’l fica a la bossa, encén un cigarret llarg i prim i es queda badocant a l’avinguda. Aquells dies una limusina la recull.
Té un cul magnífic. Algun dia li diré alguna cosa. Ni el seu parlar xafallós ni el seu alè de cariàtides no faran enrere el meu desig.

divendres, 20 de novembre de 2009

Lluc: novetat editorial

Lluc
Demostració a Teòfil. Evangeli i Fets dels Apòstols
segons el Còdex Beza
Traducció de Josep Rius-Camps
i Jenny Read-Heimerdinger
Fragmenta Editorial
742 pàgines
34 euros


JESÚS PORTAT PER L'ESPERIT SANT

Jesús, ple d'Esperit Sant,
se'n tornà del Jordà;
era portat per l'Esperit pel desert
durant quaranta dies,
mentre era temptat per Satanàs.
No va menjar res
durant aquells dies,
i quan es consumaren va tenir fam.
Li digué el diable:
"Si ets Fill de Déu,
digues que aquestes pedres
es converteixin en pans".
En resposta Jesús digué:
"Està escrit: 'No sols de pa
viurà l'home,
sinó de tota paraula de Déu'".
Després, emportant-se'l
en una muntanya molt alta,
li mostrà tots els regnes
del món
en un instant de temps,
i digué adreçant-se a ell
el diable:
"Et donaré
enterament tota aquesta autoritat
i la glòria de tot això,
perquè m'ha estat confiada a mi
i jo la dono a qui vull.
Si tu, doncs, et prosternes
davant meu,
serà tota teva".
Jesús, en resposta,
li digué: "Està escrit:
'Davant el Senyor, el teu Déu, et prosternaràs,
i a ell sol retràs culte'".
El portà tot seguit a Jerusalem,
el va plaçar
sobre el pinacle del Temple
i li digué:
"Si ets Fill de Déu,
tira't daltabaix,
perquè està escrit:
'Als seus àngels
donarà ordres referents a tu
de guardar-te',
i: 'Et duran a les palmes de les mans,
perquè no ensopeguis amb cap pedra
amb el teu peu'".
En resposta,
Jesús li digué:
"Està escrit: 'No temptaràs
el Senyor, el teu Déu'".
Quan hagué esgotat tota mena de proves,
el diable s'apartà d'ell
per un cert temps.
Jesús se'n tornà
amb la força de l'Esperit
a Galilea.
I s'estengué la fama
referent a ell per l'entera regió circumdant.
Ell anava ensenyant
en aquelles sinagogues,
essent elogiat per tothom.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Alda Merini: novetat editorial

Alda Merini
Cuerpo de amor
Traducció de Jeannette L. Clariond
Vaso Roto
104 pàgines
10 euros






Yo que estoy cerca de la muerte,
yo que estoy lejos de la muerte,
yo que encontré un surco de flores
al que di por nombre vida
porque me sorprendió,
mucho me sorprendió
que de una a otra ribera
de desesperanza y pasión
hubiese un hombre llamado Jesús.
Yo que lo seguí siempre en silencio
y me transformé en discípula
de la espera del llanto,
yo te puedo hablar de él.
Yo lo conozco:
llenó mis noches con terribles estruendos,
acarició mis vísceras,
blancos dejó mis cabellos por el asombro.
Me hizo joven y vieja
según las estaciones,
me hizo florecer y morir
infinidad de veces.
Pero yo sé que me ama
y te diré, aunque no lo creas,
que siempre se preanuncia
con gran frescura en todo su cuerpo
y sientes como si volvieras a vivir
y tus ojos miraran por vez primera el mundo.
Y ésta es la fe, y éste es él,
que te busca por todas partes
aunque te escondas
para que no te encuentre.

divendres, 13 de novembre de 2009

Wolf Erlbruch i Gottfried Benn: novetat editorial

Wolf Erlbruch i Gottfried Benn
Ratas
Traducció de Moka Seco Reeg
Barbara Fiore Editora
32 pàgines
11,95 euros

Una sèrie d'il·lustracions de Wolf Erlbruch (1948) inspirades en un poema de Gottfried Benn (1886-1956).

HERMOSA JUVENTUD

La boca de una niña, tras yacer largo tiempo entre las cañas, parecía tan
mordida.
Cuando le abrieron el pecho, tenía el esófago tan agujereado.
Por fin, en el porche enramado bajo el diafragma
hallaron un nido de crías de rata.
Una de las hermanitas pequeñas yacía muerta.
Las demás subsistían gracias al hígado y los riñones,
bebían la sangre fría y, aquí,
su juventud había sido hermosa.
Como hermosa y rauda fue también su muerte:
a todas ellas las arrojaron al agua.
¡Ay! ¡Cómo chillaban sus pequeños hociquitos!


dimecres, 11 de novembre de 2009

Albert Balasch: novetat editorial

Albert Balasch
La caça de l'home
Edicions 62
80 pàgines
15 euros







MAGNIFICAT

No vull dir res, no puc dir res.
Tinc set i el que és pitjor no és el pitjor,

sinó el pitjor que ha mort dins nostre.
Segurament sóc un ronc que declina,

un vell amb fred i olors de gos.
M'estaré una estona sota la runa,

entre ferralla i ciment.
Diré quanta buidor en cada cosa.

I diré mare com te trobes.
Avui, amb un monyó tacat de res,

he obert tan sols un cop la boca.
M'he fet el nus rodó: tot el que es nega.

I ha estat per demanar-te mare.
He escorcollat en el que ha de venir

que no és res més que el que ara fem
amb les mantes polloses ben lligades,

amb els colzes curts fent de mans
fins que m'he estès a l'ombra i m'he rendit.

Les nostres veus no ens planyen, mare,
però hi ha gent que les escolten com rates

amagades perquè ha de ploure.
Tu endreça't bé. El cap pot inclinar-se

cap a la banda abandonada,
on hi ha la pedra del repòs, el front,

el que ens recolza. I que la por
no ens rondi més. Diré les mares moren

i no sabré què dic. Llavors,
no serà en va que aquest vidre t'envolti

ni tampoc que l'aire t'argolli.
Tots dos faran de tu el motlle sec

perquè vestim les nostres faltes.
Així, quan sortim al matí, podrem

reviure dolçament els càrrecs
que vam desar segurs sota els teus peus.

Res no serà en va quan em vetllis
i trontollin els segles i els enganys.

No podré sortir de la sorra,
enredat pels teus dits ja més petits,

més bruts, que l'han tastada abans,
per a mi, mentre vivies tan morta.

Tot és senzill i tan terrible
que sembla disposat per oblidar-nos.

Tan primitiu, mare, que et ploro
i les roses encara sobreviuen.

¿És així que et torno a trobar,
recollit pels teus cabells blancs quan cauen?

Un rostre que n'apaga un altre
amb plors i veus i malsons i miracles.

Jo sóc aquell que em diuen Lear,
aquell que diu i aquell que no pot vèncer.

Aquell que diu i aquell que resa.
Aquell que va fins mai abans i resa.

"No mal per bé que vingui bé
amb un fragment de llum per dir adéu.

No mal per bé que vingui mal:
no hi ha salut, només un breu repòs".

I quan la son es torna vella,
la nit, no pas el dia, té la por

de perdre l'última claror:
la força dels meus ulls, alliberada

del sol i els núvols i els ocells,
s'aferra al teu perdó per haver estat

malalt. De tu conec la tanca,
la que m'enterra en el que s'hi ha negat.

I per això et conto vells contes.
Històries que em visiten quan pregunto

a la curiositat si viuen
més els bons o els dolents de cada casa.

Si el camp no era pas una artèria
de brutalitat tossuda, on Déu

hi hagués vist la resurrecció
de tots nosaltres en el seu judici,

la fusta que ens estalviés
el món. Això, que és l'únic que sé fer.

Donar-me consol amb fantasmes,
l'única representació del temps.

Dir per mentir. I amb la mentida
gandulejar amb la pols a la boca,

famèlic com l'home que parla
d'un home per parlar de si mateix.

Sortim de terra massa d'hora,
amb la pell estovada pels sanglots

dels que ens han hagut d'arrencar.
I junts, els vius i els morts, ens permetem

moments que no van poder ser:
allò que passa ho fa en una altra banda.

Recorda, abans no sigui tard,
l'ús intransitiu d'aquest verb ofès

pels disturbis de la memòria.
Recorda, abans no sigui massa tard,

el fill no tornarà mai més,
els pares l'han abandonat amb presses.

No ha parlat així com devia,
mort i vida estan en mans de la llengua.

Ara està sol, no sap què fer.
Un home lliure és un home sol.

Haurà de coixejar del tot,
la lluita l'ha de convertir en subjecte.

Llarg és el camí dels proverbis,
ningú no creu seguir sent torturat.

divendres, 6 de novembre de 2009

John Ashbery: novetat editorial

John Ashbery
Un país mundano
Traducció de Daniel Aguirre
Lumen
224 págines
16,90 euros






PARA SER AFRENTADOS

Durante un rato captamos el espíritu de las cosas
tal como habían ido a la deriva en el pasado. Y llegamos
a conocerlas muy bien. Se deslizaban telarañas
sobre la costa. Impávida, la chica hurgó
hasta sacarlas de las nubes, siendo como eran todas misteriosas
y correosas. Después una mortaja se alzó
con ellas sobre el sueño de cemento de los taxis y la vida.
Esta era la más o menos previsible
manera de salir corriendo de las cosas. Y de volver
juntas de nuevo. Lo que no podíamos ver era
un placer. Julio pasó muy rápido.

Más que lo que le pasaba, más incluso
que un deshacerse de círculos cerca del medio
y del final, era la vela que estaba en la bóveda,
mascullando inclemencias al tiempo,
los hastiales. Imagina una película que es igual
que la vida de alguien, al misma duración, los mismos índices.
Ahora imagina que actúas en ella, de secundario,
un papel de hecho más importante que los protagonistas.
¿Cómo juzgas que está más que
mediada? Cuando una tundra en tonos pastel
entra en tropel por todos lados como un mandala,
no hay sitio al que la niña chiquita pueda ir.
Juega con nosotros, en nuestra cabalgata; uno se avergüenza
de haber estado fuera tanto tiempo y dejado que lo que fuese
llegara al estado en que ahora está. Demasiado tarde, la cabeza
del jabalí resplandece sobre la chimenea con solitario
fastidio arquetípico por el modo en que el tiempo acaba de pasar.
Es demasiado tarde para los húsares y la figura inclinada
al fondo: cuando era joven yo
pensaba que él era un mago o quizás un olvidado
charlatán de una remota capital. Ahora no estoy tan seguro.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Francis Ponge: novetat editorial

Francis Ponge
El partit pres de les coses
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja

Días Contados
112 pàgines
12 euros




R.C. SEINE Nº

Per una escala de fusta que no ha estat encerada des de fa trenta anys, en la pols de les burilles tirades al portal, enmig d'un tropell d'emplea- dets mesquins i esquerps a la vegada, amb el capell de bolet i la cistella del dinar a la mà, comença dos cops al dia la nostra asfíxia.
Una llum reticent regna a l'interior d'aquesta escala de cargol atrotinada on sura en suspensió el corquim de la fusta beix. En la remor de sabates hissades d'un esglaó a l'altre per la fatiga, entorn d'un eix llardós, ens acostem amb demble de grans de cafè a l'engranatge triturador.
Tothom creu moure's en estat lliure, perquè el constreny una opressió extremadament simple que no difereix gaire de la gravetat: del fons dels cels estant la mà de la misèria fa rodar el molí.


La sortida, en realitat, no és tan perillosa per a la nostra forma. La porta que cal travessar només té un golfo de carn de la grandària d'un home, el porter que l'obstrueix a mitges: més que d'un engranatge, es tracta ara d'un esfínter. Tothom n'és expulsat immediatament, vergonyosa- ment sa i estalvi, i tanmateix ben deprimit, per uns budells lubrificats amb cera, amb fly-tox, amb la llum elèctrica. Bruscament separats per llargs intervals, un hom es troba aleshores en una encaparradora atmosfera d'hospital per a cures de durada indefinida per tal de mantenir les bosses que no sonen, esquitllant-se cuita-corrents a través d'una mena de monestir-pista de patinatge amb tot de canals que s'encreuen en angle recte –i on l'uniforme és l'americana esmolada.


Al cap de poc, a cada departament, s'obren amb gran terrabastall els armaris de cortines metàl·liques –dels quals, com horribles ocells-fòssils familiars, els expedients, desniats de llurs estrats, baixen pesa- dament a posar-se damunt les taules, on s'espolsen les ales. Comença un estudi macabre. Oh analfabetisme comercial, enmig del brogit de les màquines sagrades, és la llarga, sempiternal celebració del teu culte que cal aleshores servir.
Tot és escrit successivament en impresos a diversos exemplars i en els quals la paraula reproduïda en un malva cada vegada més clar acabaria dissolvent-se probablement en el menyspreu i el tedi del paper si no fos pel registre de venciments, fortaleses fetes amb un cartró blau i sòlid, foradats al mig per una lluerna rodona per tal que cap fulla que hi ha estat introduïda no pugui dissimular-s'hi en l'oblit.
Dues o tres vegades al dia, enmig d'aquest culte, el correu multicolor, radiant i beneit com un ocell tropical acabat de sortir dels sobres marcats de negre pel bes de correus, ve de cop i volta a posar-se davant meu.
Cada full estranger és aleshores adoptat, confiat a un colomí de la casa, el qual el condueix per tot de destinacions successives fins a la classificació.
Hi ha joiells que serveixen per a aquests acoblaments momen- tanis: angles daurats, grapes i clips esperen als bacinets que algú els faci servir.


A poc a poc, tanmateix, mentre l'hora avança, el flux va pujant a les papereres. Quan és a punt de vessar, és migdia: un timbre estrident invita a desaparèixer instantàniament de l'indret. Cal reconèixer que ningú no s'ho fa dir dues vegades. A les escales té lloc una cursa esvalotada en la qual ambdós sexes, autoritzats a confondre's en la fuga mentre que no ho estaven per a l'entrada, s'etziben cops i empentes a desdir.
És aleshores que els caps de servei adquireixen veritablement consciència de la pròpia superioritat: "Turba ruit o ruunt"; ells, amb posat de sacerdot deixant passar el galop de frares i frarets de tot orde, visiten lentament el propi feu, envoltat per privilegi de vidrieres desllustrades, en un escenari on les virtuts embalsamants són la petulància, el mal gust i la delació –i en arribar al guarda-roba, on so- vint hi ha uns guants, un bastó i una bufanda de seda, pengen tot d'una l'hàbit d'aquella ganyota característica i es transformen en veritables homes de món.

diumenge, 1 de novembre de 2009

John Ashbery: avanç editorial

John Ashbery
Nascut a Rochester (Nova York) el 1927, se'l considera el més gran poeta nord-americà viu, amb més de vint llibres de poesia. El 6 de novembre l'editorial Lumen publica, traduït al castellà per Daniel Aguirre, el seu treball més recent, Un país mundano, aparegut al seu país el 2007 quan l'autor tenia vuitanta anys.



EL TEOREMA BINOMIAL

Trágico, en estos tiempos de cultura, hallarse dividido
por un déficit que ya está desgarrado en dos.
Los abstemios no piensan así: se mantienen
a distancia en vagos rituales cuyo auténtico propósito
termina tapado por nuevas tendencias en paisajismo apasionado.

¿Mejoramos así?, te pregunto. Timbres de metro,
peregrinos fantasmas que circulan con fluidez por puertas giratorias...
Todo cambio tranquiliza a las clases charlatanas.
Pueden llevarse lo que quieran mientras no haya
prácticamente nadie que se interese en ello. En la

oscura inundación volvemos a nuestros cabales. ¿Qué hora es?
¿O era? ¿Dirías que esas cifras son exactas?
¿Te publicó un sueño cuando diste vueltas dormido
hasta acudir a ese otro cómplice, que esperó tanto
que vació de vida toda su circunstancia?

Imagina que puedes disponer de este tiempo de un modo que resulte
fácil, que un médico te extendió una receta
para el gozo salvaje y dicen que te la despachan
si esperas un momento. ¿Qué te asalta la cabeza?
¿Das media vuelta y sales de la farmacia, absorto

en el autobús que para en la esquina de la calle Veintitrés
y, después de una eternidad, da un silbido y se detiene,
justo cuando la luz roja se pone verde?
Estás sin aliento y atontado de tanto correr.
De pie junto a la puerta alguien está haciendo una encuesta

a usuarios de medios de transporte. Hay tiempo para redactar un
estricto
protocolo que abarque desde el club de fans hasta el mar. ¡Escucha!
Es inalcanzable. El modo de volver a casa fue discutir sobre si
los reembolsos serían en metálico o a cambio de futuras compras.
Es el único modo, dijiste. Acabaremos queriendo estas de todos modos.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Ernest Farrés: novetat editorial

Ernest Farrés
Edward Hopper
Traducció de Lawrence Venuti
Graywolf Press
140 pàgines
16 dòlars

El 27 d'octubre surt als Estats Units la versió en anglès del poemari Edward Hopper publicat en català l'any 2006. El nou llibre, a cura del professor de la universitat de Temple Lawrence Venuti, el treu Graywolf Press en edició bilingüe.

SELF-PORTRAIT, 1925-1930

On the spot where I write all this hodgepodge of verses
stands Edward Hopper, in fact, who engenders them
and who, neatly transcending space-time, sends me
the signals.
His self-portrait creates,
as would bring delight to Borges the fantasist,
a mirror that reproduces not so much
the painter's face as the static reflection
of my image. Make no bones about it:
Hopper and I form one single person.


His pose, relaxed and sober,
the curves of the face, the surfeit of enchantment
that shaped his eyes without a doubt
show my concerns. If Goethe was reincarnated in Kafka,
Hopper in a transmigration most apt
pulled it off in me and thus, assuming
a poet's body, he will succeed
in extending his artistic legacy in time
(in the end, only the word remains,
poetry).
The man in the picture no longer is
that painter thin as a sliver of onion
who came to Europe young to break the ice,
but the married painter, his life settled,
who will exhibit his personal world profusely
reflecting cities, landscapes, women.
("I'm just trying to paint myself", he said.)
You're off the track to see representations
of North America where what really stirs
is the agitation of human solitude,
where we intuit the fears, obsessions, anxieties,
dilemmas or states of mind of the artist
and Jo appears, the omnipresent wife.
Like the framed painting, the scads
of windows and doors are mirrors too.

"I'm just trying to paint myself."
Don't poets express their own thoughts?
With all and sundry condemned to be a single thing,
he and I were fused in a living creature:
his anxieties and states of mind are mine
and mine, in the same breath, belong to everybody
in the light of the same moon all over the world.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Mara Pérez: quatre poemes inèdits

Mara Pérez
Nascuda a Mar del Plata (Argentina) el 1987, escriu des dels 10 anys i té en preparació un poemari i un parell de novel·les. Part de la seva producció la publica als seus dos blogs http://elmarablog.blogspot.com

(humor i miscel·lània) i http://diariodemaraperez.blogspot.com
(poesia, textos lírics i notes) i a http://twitter.com/maraperez (textos breus).

Il·lustració Germán Lavini

TÁCTICA

nadie ve a nadie
cada mirada es un espejo que se quiebra
y al final
el mundo es una suma de fragmentos destrozados
que hay que reconstruir
para poder saber quién es cada uno
para poder reconocerse desde el otro


ÉTICA

hay que raspar con la hoja del cuchillo
hasta el fondo del mar
rascar las oquedades del silencio
las parquedades de lo dicho
la penumbra desde la cual oteamos

sólo entonces podremos
comprender que no hay fondo
que todo es hueco y parco y aparente
que la luz destella sólo a veces
que hay que empezar siempre de nuevo


PRISIÓN

este poema llegó tarde
es la migración verbal hacia la oscuridad que esperó siempre

no hay luz al fin del túnel
quizá no hay túnel

está sólo la virgen loca en la torre tortuosa
en la secreta torre
la torre vaginal

resbalan pasos en la torre
fasos
bailan la torre desigual
el paso
la fisura
el desfiladero
la figura del mundo en forma de pregunta con los labios cerrados

y la prisión es no poder abrir los labios para decir "te amo"
esa conflagración que nos haría


POEMA DE CHECITO

la tristeza lo acompañaba siempre
como un ave cercana pero inalcanzable
como un ave tantálica
a veces él lograba escabullirse:
la risa afluía a su palabra
y me contaba historias truculentas y fascinantes de sus mayores
y yo era la niña pequeñita de ojos enormes
cuya sola presencia espantaba al ave inescrutable
y yo también tenía
mezcla de tántala y de prometea y de diana flagelada
un ave de rapiña que iba conmigo a todas partes
pero cuando el melancólico juglar templaba sus historias
el ave mía se espantaba
las aves
impotentes
nos miraban de lejos
y nosotros hablábamos y jugábamos
felices y pueriles:
sólo existía
entonces
el presente
hogar de toda infancia


dijous, 22 d’octubre de 2009

Antoni Clapés: novetat editorial

Antoni Clapés
La llum i el no-res
Meteora
48 págines
12 euros






ROBERT CREELEY

pensa ment
en l'ull que va ser raó
per no haver de plorar mai
i que tot ho veia

pensa ment
què és ficció sinó experimentar
estratègies d'escriptura
paraules com fòssils vivents

pensa ment
de quina manera algú pot
inventar-se un Buchenwald
a la casa veïna a la seva

pensa ment
que la forma mai és més que
una extensió del contingut
Olson Zukofsky Black Mountain

pensa ment
en la teva petita Leslie
la memòria afonant-se
sota tones i tones de terra


mai no t'ha de faltar companyia
pensa ment