dimarts, 15 de desembre de 2009

Joan Longas: article inèdit

Joan Longas
Pintor barceloní (1959), va viure de jove a Califòrnia, un indret que va convertir en font essencial d'inspiració. En els seus paisatges americans hi concorren històries personals i obres literàries, i dels seus llibres preferits surten les frases amb què titula els quadres.
En el següent text, Longas comenta vàries pintures seves titulades amb versos del poemari Edward Hopper (2006) d'Ernest Farrés.
Més informació sobre l'artista a http://www.joanlongas.com/.


TRES RETRATS DE CALIFÒRNIA, TRES POEMES SOBRE
HOPPER

Ernest Farrés i jo ens vam conèixer a través d'Edward Hopper. Es podria dir que la nostra comuna admiració per l'obra de Hopper ens va unir un dia. Alguns pintors susciten un interès biogràfic. Hopper genera literatura i un afany interpretatiu sobre la seva obra, perquè intuïm que el seu realisme ens parla d'alguna cosa que no és present al quadre. El seu gran poder evocador, malgrat l'economia d'elements que componen els seus quadres, i la seva senzillesa pictòrica, són semblants en estil al tipus de poesia que llegeixo i que més em fa gaudir. I la poesia de Farrés forma part d'aquesta poesia.
Les frases que vaig agafar de tres dels seus poemes per titular els meus quadres parlen del pas del temps i de la llum, i amb l'elegància pròpia de la senzillesa em suggereixen que alguna cosa (important) transcendent i insospitada és a punt de succeir.



Les últimes llums de la tarda


El far que apareix en aquest quadre es troba a Point Pinos, a la badia de Monterey. La delicada frase del títol no al·ludeix a la llum que emet el far des de la seva torre, sinó als raigs de sol que pinten d'ocre encès la seva façana. El far i el títol ens evoquen allò que no és visible directa- ment al quadre, com ara l'oceà i l'ocàs. La frase pertany al poema Lighthouse hill, 1927:

Les últimes llums de la tarda
provocaven que el mar irradiés
un espurneig metàl·lic.
Declinant,
el sol ruixava amb ombres els pendents
esclarissats de la lloma i, al punt
més alt, els volts del far. (...)




Des de dins de la casa es veu el mar

La frase del títol és senzillament definitiva (em recorda l'estil d'Homer quan relata l'arribada d'Ulisses al palau de Circe), i suggereix que la casa d'aquest petit quadre és a la vora del mar. I és perfecta per situar-nos en el llindar d'una història que sembla començar cap al tard. La casa es troba a la platja d'Hermosa Beach. Aquest i l'anterior quadre parlen de vespres enfront del Pacífic, i de la meva fascinació cada cop que mirava a l'oest, a l'oceà infinit, i veia el sol desaparèixer rere l'horitzó buscant el seu origen en el llunyà orient. La frase és extreta del poema Rooms by the sea, 1951:

Un picadís de lluminositat
ens envesteix. Ex Oriente lux.
Emblanquidora, se'ns aferra amb força.
Des de dins de la casa es veu el mar
delimitat per portes i finestres.
Avui encara fa més bo que ahir
i el cel és ras, com no n'hi ha d'altre. En casos
així, les habitacions fan goig,
de tan espitregades. (...)




Avui que és diumenge

L'Arlington, a Santa Barbara, va ser construït per la Fox l'any 1931 damunt les restes de l'hotel que va destruir un terratrèmol el 1925. Com a cinema i escenari teatral és una apreciada relíquia, decorada en estil Misión Revival que recorda, i honra, el seu passat espanyol o, si s'ho estimen més, catalano-balear. És el lloc perfecte per submergir-se en la nostàlgia veient una pel·lícula d'aventures a la primera sessió de la tarda d'un dissabte o un diumenge. Avui que és diumenge enclou en quatre paraules aquell clima d'emoció interna i neguit pel temps fugisser, i donen el refugi i l'abric de la reflexió en aquells dies en què la boirina entela els nostres records. La frase procedeix del poema House at dusk, 1935:

(...) Com aquells que asseguren que no claudicaran
"mentre la veritat resti oculta", jo penso
ser ferm en l'acció de contemplar el crepuscle,
avui que és diumenge, des del pis.
L'enfosquiment del cel dóna al meu habitatge
un aire de clandestinitat
i permet veure l'interior
d'altres finestres il·luminades
de dintre estant amb veïns-corcons,
veïns-òlibes, veïns-bardisses,
veïns-de-pigmentació-bruna,
veïns-amb-brots-d'olivera-als-llavis
o veïns-crits que se'm fan presents
en aurèoles entreteixides
com veritables desconeguts. (...)