Sònia Hernández: tres poemes inèdits

Sònia Hernández
Va néixer a Terrassa el 1976 i, com a germana petita d'una família nombrosa, sempre feia el que feien les germanes més grans fins que descobrí Tsvetàieva, Vallejo, Kavafis, sant Joan de la Creu i Foix sense l'ajut d'elles. Des d'aleshores ha publicat en castellà un llibre de poemes (La casa del mar, 2006) i un altre de contes.
Aquestes composicions són d'un nou poemari, el primer en català, pendent de publicació.

1

Et proposo un joc antic, més que els nostres records
tan remots que semblen d’una altra vida.
Podríem buscar una llengua nova,
un llenguatge desconegut de conceptes lliures
on totes les paraules que haguéssim de crear
responguessin a objectes, sentiments
i pensaments que ara per ara no existeixen
i ni tan sols podem imaginar.
Un món verge i net, sense utopies alienes
ni traïdes, sense records perduts
que volguéssim recuperar.
Una llengua on nosaltres haguéssim de renéixer
per poder-la habitar i descobrir el món
amagat sota la nostra ignorància o insconsciència,
com si tornéssim d’una mort alliberadora
que del final fa un principi, com si moríssim
per néixer en uns altres conceptes,
en formes, substàncies i matèries diferents.

Podríem trobar-nos en les noves paraules
que encara no hem utilitzat per fer-nos mal,
com dos desconeguts que malgrat tot confien
en el reflex dels ulls aliens i en la mà que s’estira
i s’ofereix.
Si tu reinventessis aquest gest
jo oblidaria aquell amb què es rebutja i es nega el consol
per rebre l’amor, la companyia
o bé allò que hauríem d’inventar.

2

Et vaig oferir un producte
del tot imperfecte i inacabat,
resultat d’una infantesa empal·lidida
i una joventut malentesa
en una generació en constant redefinició,
entre l’exactitud matemàtica
i les vel·leïtats ficcionals i estilístiques
enmig d’una història forçada al canvi,
vistos tots per sentència en un afer
en què havíem destruït
els qui ens havien de jutjar.

I t’ho vaig llegar a tu
amb l’equívoca voluntat
que redrecessis un camí malmès
des de l’origen més primigeni.
A tu perquè l’ésser humà ha buscat
des de sempre les deïtats més propícies,
cordials i generoses,
per facilitar la trobada de la bellesa
en els ulls aliens i enganyats
més bé que en el cos que s’ofereix,
per culpar els mateixos déus
dels propis errors
i redimir-se.

3

Quan s’aturà a descansar,
un cop consumada la creació,
el demiürg se sentí perdut
sense l’energia que a l’inici
d’un camí fora del temps el va empènyer
a creure en ell.
Cap de les seves creacions
podia recordar-li la matèria
de què havia estat nascut
ni a on havia d’arribar.
Sabia que volia crear un món
perquè era un déu
i necessitava la pregària
de les criatures que creurien
en la seva força i la seva eternitat.
El món heretat en el record del no-res
esdevindria casa per amagar la por a la desídia
i la seva feblesa.
Donaria vida a les seves criatures
i entraria a les seves llars
mentre ploressin
per atribuir-los el mal i la mancança
de memòria.
Els nous éssers encara ombres
l’havien obligat a crear el món
a ell, que ni tan sols existia.