dimarts, 29 de desembre de 2009

Anna Carreras: article inèdit

Anna Carreras
Va néixer a Barcelona el 1977. Llicenciada en Filologia Catalana, és escriptora i traductora i entre els seus llibres figuren les novel·les Camisa de foc, Tot serà blanc i L'opi d'Afrodita (inèdita). Està treballant en una quarta novel·la, El premi impossible, i en un recull de contes infantils.
Aquest 2009 s'ha celebrat el vint-i-cinquè aniversari de la mort de Joan Vinyoli (1914-1984), un d'aquells poetes on la personalitat i la poesia més van impregnar-se l'una de l'altra en una convivència indestructible. L'autor de Les hores retrobades, Tot és ara i res o Passeig d'aniversari ha esdevingut una de les veus líriques catalanes més influents entre les noves generacions d'escriptors, una empremta deixada també sobre l'Anna Carreras, que li ret aquí homenatge en ple tombant d'any.



DE SER EN EL VERS: JOAN VINYOLI

Vinyoli és poeta global: exalça el valor del mot transformador capaç de combinar continguts objectius (experiències) amb reflexions univer- sals, posem per cas la idea de la vida com a base des d’on transcendir juntament amb la paraula poètica, l’única capaç de fixar el temps, de- limitada pels conceptes d’amor i de llenguatge. Vinyoli concep la poesia a la manera ribiana, és a dir com a eina indagatòria i de realització espiritual, una poètica entre el romanticisme i el postsimbolisme.
Darrere el crit i el silenci d’un bon poeta líric sempre hi ha una experiència solitària i solidària, un deute amb les generacions passades i un esperó per a les futures. Vinyoli sap destriar estoicament de l’ex- periència subjectiva unes veritats d’ordre còsmic, com ara la transi- torietat del món, la implacabilitat del pas del temps, la persistència del record a través de la memòria selectiva i punyent, la folla joia que confon l’home, el desig inassolit, la felicitat passatgera, la permanència de l’art, etc. Quant al punt de vista d’escriptura, la univocitat de Goethe quedarà per sota de la llibertat de Schlegel, per tal com Goethe no creu que les reflexions suplementàries d’un poeta siguin capaces de corregir ni de millorar la seva obra. Evidentment, semblava anar força errat.
La follia és una determinada resolució estètica triada a voluntat, responent també a un estat d’implosió per part del poeta, a qui li agrada explorar els límits de cada gènere que investiga. La música, per la seva banda, és l’art per antonomàsia, per tal com agafa el nom genèric de la musa. El llenguatge musical representa una metafísica de l’esperit i, com tot sistema de signes –aquí sonors–, estableix un nivell de comunicació entre l’emissor, el receptor i el missatge. Tant per als crescendos com per als minuendos, la música és el resultat d’un treball amb un alt grau d’abstracció, perquè juga amb els sons i amb els silencis que es despleguen en el temps. No té una grandària física, no ocupa un espai, no té cap forma visible. La matèria de la música és tan feble com ho són les vibracions que, quan cessen, retornen al silenci, a la seva dimensió del no-res. És precisament en aquesta qualitat d’efímer allà on rau la seva grandiositat. La poesia vinyoliana, que és música i follia, concentració i constància, gaudirà d’una extensa permanència, perquè té grandària física, ocupa un espai prou ample i, a la fi, serà obra de necessària referència clàssica per als amants de les provatures i per a tots aquells intel·lectes procedents de polifòniques disciplines que cerquin, com Vinyoli, donar una resposta a l’època davant de cada tempo.
En la poesia de Joan Vinyoli el poder de la imatge va més enllà de la reproducció de dades dels sentits. El romanticisme sols es pren com a model d’una època de mirada profunda cap al passat i de mirada enllà, cap a l’univers. Les descobertes científiques del segle XIX van tras- lladar-se al món literari en la fusió del jo líric amb el jo històric, i entre l’home i la natura. La dona, inaccessible i ingrata per la seva mateixa condició de ficció representada, es fa encara més aèria, més còsmica, tot i el seu arrelament en la terra i en la ment del poeta.
El bé i el mal, el celeste i el terrenal, l’alba i la posta, com a elements que identifiquen el principi femení i els punts diferencials de l’objecte de desig, a la manera dels diagrames maniqueus del segle III, els quals servien per a transmetre una doctrina (aquí, estètica) sobre el fonament diví-diabòlic de l’univers. La unió entre l’alba i la posta es planteja a través d’un determinat concepte de poesia, universal i progressiva.
Joan Vinyoli és, doncs, el poeta de l’amor. L’amor és, sempre, experiència de frustració en el domèstic i experiència sublim de coneixement, i a ell s’hi arriba per la doble via de l’art i de la vida. Els desplaçaments i les transformacions pròpies d’una realitat plural en contínua metamorfosi revelen relacions des d’un punt de vista d’eco- logia epistemològica en què les realitats es debaten entre la visibilitat i la no-visibilitat, s’integren i es desintegren en un complex joc de continuïtats i de diferències. De l’amor cortès al romanticisme, l’amor pur ha estat sempre la manca d’amor.
El poeta és un ésser que necessita estimar per transcendir, i aquesta mateixa submissió –abans al vers d’amor, ara a l’amor en vers– el mena a una positiva esquinçada íntima, a una desolació més enllà de l’espai estrictament literari, a un renaixement de joia còsmica i a una varietat d’amors que enriqueix i alimenta.