dimecres, 11 de novembre de 2009

Albert Balasch: novetat editorial

Albert Balasch
La caça de l'home
Edicions 62
80 pàgines
15 euros







MAGNIFICAT

No vull dir res, no puc dir res.
Tinc set i el que és pitjor no és el pitjor,

sinó el pitjor que ha mort dins nostre.
Segurament sóc un ronc que declina,

un vell amb fred i olors de gos.
M'estaré una estona sota la runa,

entre ferralla i ciment.
Diré quanta buidor en cada cosa.

I diré mare com te trobes.
Avui, amb un monyó tacat de res,

he obert tan sols un cop la boca.
M'he fet el nus rodó: tot el que es nega.

I ha estat per demanar-te mare.
He escorcollat en el que ha de venir

que no és res més que el que ara fem
amb les mantes polloses ben lligades,

amb els colzes curts fent de mans
fins que m'he estès a l'ombra i m'he rendit.

Les nostres veus no ens planyen, mare,
però hi ha gent que les escolten com rates

amagades perquè ha de ploure.
Tu endreça't bé. El cap pot inclinar-se

cap a la banda abandonada,
on hi ha la pedra del repòs, el front,

el que ens recolza. I que la por
no ens rondi més. Diré les mares moren

i no sabré què dic. Llavors,
no serà en va que aquest vidre t'envolti

ni tampoc que l'aire t'argolli.
Tots dos faran de tu el motlle sec

perquè vestim les nostres faltes.
Així, quan sortim al matí, podrem

reviure dolçament els càrrecs
que vam desar segurs sota els teus peus.

Res no serà en va quan em vetllis
i trontollin els segles i els enganys.

No podré sortir de la sorra,
enredat pels teus dits ja més petits,

més bruts, que l'han tastada abans,
per a mi, mentre vivies tan morta.

Tot és senzill i tan terrible
que sembla disposat per oblidar-nos.

Tan primitiu, mare, que et ploro
i les roses encara sobreviuen.

¿És així que et torno a trobar,
recollit pels teus cabells blancs quan cauen?

Un rostre que n'apaga un altre
amb plors i veus i malsons i miracles.

Jo sóc aquell que em diuen Lear,
aquell que diu i aquell que no pot vèncer.

Aquell que diu i aquell que resa.
Aquell que va fins mai abans i resa.

"No mal per bé que vingui bé
amb un fragment de llum per dir adéu.

No mal per bé que vingui mal:
no hi ha salut, només un breu repòs".

I quan la son es torna vella,
la nit, no pas el dia, té la por

de perdre l'última claror:
la força dels meus ulls, alliberada

del sol i els núvols i els ocells,
s'aferra al teu perdó per haver estat

malalt. De tu conec la tanca,
la que m'enterra en el que s'hi ha negat.

I per això et conto vells contes.
Històries que em visiten quan pregunto

a la curiositat si viuen
més els bons o els dolents de cada casa.

Si el camp no era pas una artèria
de brutalitat tossuda, on Déu

hi hagués vist la resurrecció
de tots nosaltres en el seu judici,

la fusta que ens estalviés
el món. Això, que és l'únic que sé fer.

Donar-me consol amb fantasmes,
l'única representació del temps.

Dir per mentir. I amb la mentida
gandulejar amb la pols a la boca,

famèlic com l'home que parla
d'un home per parlar de si mateix.

Sortim de terra massa d'hora,
amb la pell estovada pels sanglots

dels que ens han hagut d'arrencar.
I junts, els vius i els morts, ens permetem

moments que no van poder ser:
allò que passa ho fa en una altra banda.

Recorda, abans no sigui tard,
l'ús intransitiu d'aquest verb ofès

pels disturbis de la memòria.
Recorda, abans no sigui massa tard,

el fill no tornarà mai més,
els pares l'han abandonat amb presses.

No ha parlat així com devia,
mort i vida estan en mans de la llengua.

Ara està sol, no sap què fer.
Un home lliure és un home sol.

Haurà de coixejar del tot,
la lluita l'ha de convertir en subjecte.

Llarg és el camí dels proverbis,
ningú no creu seguir sent torturat.