Francis Ponge: novetat editorial

Francis Ponge
El partit pres de les coses
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja
Días Contados
112 pàgines
12 euros

R.C. SEINE Nº

Per una escala de fusta que no ha estat encerada des de fa trenta anys, en la pols de les burilles tirades al portal, enmig d'un tropell d'emplea- dets mesquins i esquerps a la vegada, amb el capell de bolet i la cistella del dinar a la mà, comença dos cops al dia la nostra asfíxia.
Una llum reticent regna a l'interior d'aquesta escala de cargol atrotinada on sura en suspensió el corquim de la fusta beix. En la remor de sabates hissades d'un esglaó a l'altre per la fatiga, entorn d'un eix llardós, ens acostem amb demble de grans de cafè a l'engranatge triturador.
Tothom creu moure's en estat lliure, perquè el constreny una opressió extremadament simple que no difereix gaire de la gravetat: del fons dels cels estant la mà de la misèria fa rodar el molí.

La sortida, en realitat, no és tan perillosa per a la nostra forma. La porta que cal travessar només té un golfo de carn de la grandària d'un home, el porter que l'obstrueix a mitges: més que d'un engranatge, es tracta ara d'un esfínter. Tothom n'és expulsat immediatament, vergonyosa- ment sa i estalvi, i tanmateix ben deprimit, per uns budells lubrificats amb cera, amb fly-tox, amb la llum elèctrica. Bruscament separats per llargs intervals, un hom es troba aleshores en una encaparradora atmosfera d'hospital per a cures de durada indefinida per tal de mantenir les bosses que no sonen, esquitllant-se cuita-corrents a través d'una mena de monestir-pista de patinatge amb tot de canals que s'encreuen en angle recte –i on l'uniforme és l'americana esmolada.

Al cap de poc, a cada departament, s'obren amb gran terrabastall els armaris de cortines metàl·liques –dels quals, com horribles ocells-fòssils familiars, els expedients, desniats de llurs estrats, baixen pesa- dament a posar-se damunt les taules, on s'espolsen les ales. Comença un estudi macabre. Oh analfabetisme comercial, enmig del brogit de les màquines sagrades, és la llarga, sempiternal celebració del teu culte que cal aleshores servir.
Tot és escrit successivament en impresos a diversos exemplars i en els quals la paraula reproduïda en un malva cada vegada més clar acabaria dissolvent-se probablement en el menyspreu i el tedi del paper si no fos pel registre de venciments, fortaleses fetes amb un cartró blau i sòlid, foradats al mig per una lluerna rodona per tal que cap fulla que hi ha estat introduïda no pugui dissimular-s'hi en l'oblit.
Dues o tres vegades al dia, enmig d'aquest culte, el correu multicolor, radiant i beneit com un ocell tropical acabat de sortir dels sobres marcats de negre pel bes de correus, ve de cop i volta a posar-se davant meu.
Cada full estranger és aleshores adoptat, confiat a un colomí de la casa, el qual el condueix per tot de destinacions successives fins a la classificació.
Hi ha joiells que serveixen per a aquests acoblaments momen- tanis: angles daurats, grapes i clips esperen als bacinets que algú els faci servir.


A poc a poc, tanmateix, mentre l'hora avança, el flux va pujant a les papereres. Quan és a punt de vessar, és migdia: un timbre estrident invita a desaparèixer instantàniament de l'indret. Cal reconèixer que ningú no s'ho fa dir dues vegades. A les escales té lloc una cursa esvalotada en la qual ambdós sexes, autoritzats a confondre's en la fuga mentre que no ho estaven per a l'entrada, s'etziben cops i empentes a desdir.
És aleshores que els caps de servei adquireixen veritablement consciència de la pròpia superioritat: "Turba ruit o ruunt"; ells, amb posat de sacerdot deixant passar el galop de frares i frarets de tot orde, visiten lentament el propi feu, envoltat per privilegi de vidrieres desllustrades, en un escenari on les virtuts embalsamants són la petulància, el mal gust i la delació –i en arribar al guarda-roba, on so- vint hi ha uns guants, un bastó i una bufanda de seda, pengen tot d'una l'hàbit d'aquella ganyota característica i es transformen en veritables homes de món.