Albert Camus: quatre poemes

Albert Camus
Escriptor i filòsof francès nascut a Algèria (1913-1960), és l'autor de cèlebres novel·les com L'estrany (1942) i La pesta (1947), l'assaig El mite de Sísif (1943) o la peça teatral Cal·lígula. Va rebre el premi Nobel l'any 1957.
D’entre la seva escassa producció lírica destaca el conjunt de proses poètiques a les que va donar el títol de La posterité du soleil. Inicialment havia de ser un llibre escrit a quatre mans per René Char i Albert Camus, tots dos residents provençals vora el Luberon i la Valclusa, acompanyats per les fotografies que Henriette Grindat havia realitzat el 1950 dels paisatges poètics de Char, però el projecte es va allargar i la mort va sorprendre Camus. La posterité du soleil va ser publicat el 1965 en edició de bibliòfil i el 2010 ha estat reeditat per Gallimard.
Traduït ara per primer cop al català per Vinyet Panyella, actualment es troba en curs d’edició. Acabem l'any del cinquantè aniversari de la mort de Camus amb la publicació de quatre poemes i de les traduccions inèdites junt amb les fotografies corresponents.

1

Ici veille, sous des boucliers d’argile tiède, un peuple de rois. L’herbe pousse entre les douces tuiles rondes. L’ennemi est le vent; l’alliée, la pierre.

*

Aquí, sota els escuts d’argila tèbia, vetlla un poble de reis. L’herba empeny entre les dòcils teules rodones. L’enemic és el vent; l’aliada, la pedra.

2

Soirs de Vaucluse, funèbre Provence. Les roseaux bordent des champs de cendres où errent nos propres ombres, privées du lait des jours. Une fois encore, la cigale chante. Une dernière brise murmure dans les herbes. La fierté rend ses armes et apprend à mourir. Le soir est mélodieux.

*

Capvespres de Valclusa, Provença fúnebre. Els canyars voregen els camps de cendres on erren les nostres pròpies ombres, privades de la llet dels dies. La cigala canta una vegada més. Un darrer oreig mormola entre l’herbam. La feresa rendeix armes i aprèn a morir. El vespre és melodiós.

3

D’autres après nous encore recevront sur cette terre le premier soleil, se battront, apprendront l’amour et la mort, consentiront à l’enigme et reviendront chez eux en inconnus. Le don de la vie est adorable.

*

Després de nosaltres, d’altres rebran el primer sol sobre aquesta terra, lluitaran, sabran de l’amor i de la mort, consentiran l’enigma i tornaran a casa seva com a desconeguts. El do de la vida és adorable.

4

Le flot primordial se partage. Sur la pierre, il devient force opaque, huile et sang noir. Mais une fois liberé, il écume dans le soleil. Cède à mon desir!

*

L’onatge primordial es parteix. Sobre la pedra esdevé força opaca, oli i sang fosca. Però un cop alliberat, escumeja al sol. Cedeix al meu desig!

(Traduccions de Vinyet Panyella)

Arthur Rimbaud: novetat editorial

Arthur Rimbaud
El barco ebrio y otros poemas
Traducció de Carmen Morales i Claude Dubois
Nórdica Libros
144 pàgines
29,50 euros

Antologia bilingüe traduïda a partir de la versió de La Pléiade de Gallimard del 2009 i il·lustrada per la pintora Alicia Martínez.


VOCALES

A negro, E blanco, I rojo, U verde, O azul: vocales,
algún día contaré vuestros nacimientos latentes:
A, negro corsé velludo de moscas deslumbrantes
que zumban alrededor de sanguinarias pestilencias,

golfos de sombra; E, candores de vapores y de carpas,
lanzas de dignos glaciares, reyes blancos, temblores de umbelas;
I, púrpuras, sangre escupida, risa de labios hermosos
en cólera o en embriaguez penitente;

U, ciclos, vibraciones divinas de los mares verdosos,
paz de las dehesas sembradas de animales, paz de las arrugas
que la alquimia estampa en las anchas frentes estudiosas;

O, Supremo Clarín lleno de estridencias extrañas,
silencios atravesados por Mundos y por Ángeles:
–¡Oh el Omega, rayo violeta de Sus Ojos!

Mireia Calafell: tres poemes inèdits

Mireia Calafell

Nascuda a Barcelona el 1980, ha publicat dos llibres de poesia, Poètiques del cos l'any 2006 i Costures aquest 2010. Els poemes següents són part del que l'autora va començar a escriure tot just després del darrer recull.

I SI

I si no ens en sortim perquè és massa complicat
pensar per dos després de temps d’estar tan sola.
I si al final arriba quan ja és tard per començar
altra vegada, encara una altra.
I si em desordenes, i si te’m menges,
i si fas que em perdi en el teu cos així,
com ara, com ara que alguna cosa has fet
perquè de sobte em senti cridant-te a cau d’orella
i què, i què si.

2

Only in connection with a body
does a shadow make sense.
Rosemarie Waldrop

És aquest pes subtil damunt del ventre
que s’ha instal·lat sense permís de la consciència,

és aquesta dislocació dels òrgans més interns
que m’exilia de l’ordre i em perd en el viatge,

és aquesta ombra de tu movent-te suaument
que em descorda la pell amb els dits de la memòria,

i em sap estrangera d’allò que creia ser
abans no en féssim dels llençols una bandera.


VEREMA

A l'avi

Sota aquest sol espès de mitja tarda
espera el raïm el rescat de la verema
abans la maduresa no sigui excessiva,
faci malbé el gotim i llavors el taqui.

Cal conèixer el temps de l’advertència
per escoltar la veu gestual dels ceps
quan diuen ja, que arrenqui la col·lecta,
per avançar-se a l’instant en què neix
la màcula i comença a fer-se tard.

Tard, com quan aquell vespre de març
l’oncosi va florir per primer cop
damunt la pell de l’avi, i ell, lent,
quasi inaudible, anà esvaint-se
sota el boscatge d’una macabra
primavera, que el camuflava.

Mireia Vidal-Conte: novetat editorial

Mireia Vidal-Conte
Orlando natural
Labreu Edicions
112 pàgines
14 euros







ORLANDO NATURAL

ocupes dues centúries
mil·lenni milenària
a poc a poc llum a la cara
obres
estens els braços del joc dels nens
diteges el quadre com un nou mètode d'empremtar

–tants i tants anys de vulcanisme–

mil·lenni milenària
aculls possibles adopcions
com per exemple
aquesta estranya mania
d'arrapar-me a un cert tipus d'afecte
com si el meu punt de vista
no fos qüestió de valors
i contingències comunes

–valores certa parquedat en les bèsties–

com llàgrimes a l'esquena
repuntes sorgeixes sutures la pressió d'ulls aliens
com si fossis tu realment
aquell altre punt de vista

Anna Montero: novetat editorial

Anna Montero

Teranyines

Edicions 62

72 pàgines

15 euros







safo

és ací on tot es juga:
en equilibri sobre l'abisme.
la possibilitat d'estavellar-te
traça horitzons infinits.
és ací: entre el cel i l'aigua.
serenament desplaces els desigs
sobre la corda tibant del somni.
un pas i un altre i el penya-segat
com el cos d'una amant s'acosta
i s'obri a la fantasia de la terra i el buit.
és en el vertigen d'aquesta platja
on jugues a tot o res amb l'àngel
cada dia. els reflectors o l'onada
il·luminaran la teua caiguda o glòria
vers un atzur que mai no havies anhelat.
un pas cap a l'eternitat i un altre cap al no-res
i un cos que dia a dia s'esfilagarsa
com els núvols que indiferents s'allunyen.

Derek Walcott: novetat editorial

Derek Walcott
Garcetas blancas
Traducció de Luis Ingelmo
Bartleby Editores
216 pàgines
17 euros






BARCELONA

A Robert Antoni

Se oyó un tronido, como un cohete trazando un arco
sobre los tejados por la mañana, y luego, bajo
los balcones de hierro negro, en honor de algún santo
o sindicato estalló toda una banda de música
que con cívico estruendo defendía Cataluña.
Les sonreíste desde el balcón, a sus bandas y enseñas;
pero toser fue todo lo que en Barcelona hiciste,
como aquellos veteranos con barba lastimera,
vestigio de la Guerra Civil. Mas no es suficiente
para esta urbe sin par, y en gajos mides el tiempo,
con una tos intermitente, es tu personal trueno
que hace volver piadosas caras. Había supuesto
que el nombre sería una pancarta en cada plazuela,
cristos sobre velludo, crespones lilas y velas,
que el gentío en el ruedo de un salto en pie se pondría
ante el ademán y el firme temblor de la muleta.
No logré unirme al desfile: no camino deprisa.
Ésta es la ley del tiempo. Traqueteo de pulmones,
ojos que corren. Barcelona es parte del ayer.

Lluís Roda: novetat editorial

Lluís Roda
Nadir
Proa
80 pàgines
14,50 euros







En l'hermenèutica del teu cos reconec el meu anorquisme.
Potser no és ambiciós qui et vol
I es conforma amb una infelicitat perdurable.
Perquè a qui has fet feliç?
Ni a tu mateixa, amor.
Insistir en el desistiment és perdre el temps.
Que ens hem guanyat el cel sols d'ignorar-lo.
I anorreats no som ningú sense l'altre.
I amb l'altre deixaríem de ser algú.
I, així, separats, tot resta clar.
I ningú no es confon.

Ni tu ni jo.

Jordi Valls: novetat editorial

Jordi Valls

Felix orbe

Denes

80 pàgines

9,90 euros

LA FORMA I EL SENTIT

Tothom és bell, només cal trobar l'expressió
facial que mostri aquella espurna d'esperit,
d'esplendor lluminosa que pot durar hores,
segons, anys.
De vegades és imperceptible,
de vegades captiva la mirada pètria
del rostre que canvia les seves faccions.
Tothom ha estat lleig en algun moment pels altres,
sovint ens enfrontem per petits detalls mínims
i la crueltat que s'esperava al llindar fred
s'ennuega de bella precisió en la venjança,
no és exactament el que volíem, però és.
De negar l'evidència què en traiem? El mirall
no és l'estrany, i l'aigua no renta les ferides
més fondes i més brutes. La bellesa és mentida.

Viggo Mortensen: novetat editorial

Viggo Mortensen

Canciones de invierno / Winter songs

Perceval Press

124 pàgines

40 dòlars

Llibre de fotografies i de poemes en castellà i anglès de l'actor estatunidenc. Se n'ha fet un CD que n'aplega una selecció i que inclou un llibret amb tots els poemes (9 dòlars).

OTOÑO CATALÁN

Pasión fugaz
tarde nublada
brisa suave
granitos de olvido
en tus pestañas
te llamo
pienso que hablo
en voz alta
me traga el tráfico
me alegro
voy medio mojado
casi limpio
no pido ni tengo
que dar perdón


CATALONIAN AUTUMN

Fleeting passion
overcast afternoon
soft breeze
grains of forgetfulness
on your eyelashes
I call you
think I speak
aloud
traffic swallows me
am glad
wander half-wet
almost clean
need neither ask
nor offer forgiveness

Martí Noy i Freixa: un poema inèdit

Martí Noy i Freixa

Poeta badaloní (1974), és autor d'Autostop (2008). L'any que ve té previst publicar un nou recull, D'ara endavant. Actualment està treballant en el projecte sonopoètic Invocació (http://www.invocacio.com/).

Foto: Martí Noy i Freixa el 1976

LA FILLA

A sota la paret
del pati cavo un sot.
Enfonso les arrels
tant com puc,
i les cobreixo de terra.
Clavo claus, tenso filferros,
la buguenvíl·lea encara no s'aguanta sola.
Agafo les mans de les branques,
mostro els camins que hi ha
entre la paret i els filferros.
Passen els dies,
i no es mor.
I s'enfila, buscant
més hores de sol.
La rego cada nit,
quan no plou.
Un dia, broten pètals vermells pertot,
esquitxen la paret,
la primera ferida.
I el vent els fa volar,
el confeti inunda el pati,
No escombro.
I creix, en silenci,
arrenca els filferros.
I s'enfila,
tapa la finestra.
Des de la cuina
sembla un quadre.
Un dia, la neu la cobreix,
però no és hivern.
Cauen els pètals, només
queden les branques i les fulles,
que s'arruguen.
Per matar
el pugó, la rego una nit a la setmana
amb un insecticida,
quatre nits de juny,
l'última, la de Sant Joan,
abans de marxar de revetlla.
Al cap d'uns dies, el confeti
torna a inundar el pati.
A casa també celebrem revetlles.
Un dia, corona la paret
i se'n va.
Ja no ens toquen les mans
de les branques, la paret és alta.
Però les arrels segueixen a casa,
a sota la paret del pati.

Regaré cada nit,
quan no plogui.

Adrià Targa: novetat editorial

Adrià Targa

Boques en calma

Edicions 62

80 pàgines

15 euros

FRAGILITAT

No et preguntis quant durarà el petó.
Limita't a espiar aquests dos instants
del cos a cos, les mans entre les mans,
sota aquest plàtan ebri de tardor.
Entreveus, feble dels darrers encants,
pel vidre tàcit de l'habitació,
un bes robat, un pòsit de passió.
Res no sabut, però tan lluny d'abans.
No pot el vent passar branques, cortines,
perquè no vegis la fragilitat
d'aquest mirall d'ahir. I el teu sospir
entela el vidre de l'estatge ombrat.
Contens, sense altres llavis, el respir
quan veus l'amor darrere de vitrines.

Hal·lag: novetat editorial

Hal·lag
Diwan
Traducció de Halil Bárcena
Fragmenta Editorial
374 pàgines
23 euros






La ciència guanya adeptes; en la fe hi ha graus;
la ciència i els seus homes necessiten proves.
Dues menes hi ha de ciència: l'una és rebutjable, l'altra s'adquireix;
així com hi ha dos mars: l'un, plàcid i navegable; l'altre, aterridor.
De temps, també n'hi ha dos: un de reprovable, l'altre, digne
d'enaltiment.
També hi ha dos tipus d'homes: els uns, sadolls; els altres, desguarnits.
Escolta de cor el que et diu un amic de confiança;
medita-ho amb intel·ligència, que el discerniment és un do immens.
Quant a mi, he escalat un cim sense ni tan sols posar-hi els peus;
difícil de pujar-hi, no pas per a mi.
M'he submergit en un oceà immens sense tocar fons,
i mentre amb l'esperit el sondejava, el cor restava atemorit.
El fons és cobert de joiells inabastables;
només la comprensió els pot amanollar.
N'he begut l'aigua fins a sadollar-me'n, sense obrir la boca;
aigua que altres boques ja tastaren molt abans.
Perquè la set del meu esperit ve de molt lluny,
de quan el meu cos fou embegut abans de modelar-lo.
Sóc orfe, però un pare m'és refugi;
i, mentre jo visqui, el cor en patirà l'absència.
Sóc un cec clarivident, un idiota intel·ligent;
i si volgués, invertiria el sentit de les paraules.
Els nobles de cor, sempre joves, saben el que sóc;
som bons companys, car viu acompanyat qui frueix del bé.
Llurs ànimes foren reconegudes des de l'origen de la humanitat;
quan el temps encara era a les fosques el seu sol sortí brillant.

Marianne Moore: novetat editorial

Marianne Moore
Poesía completa
Traducció d'Olivia de Miguel
Lumen
576 pàgines
30,90 euros






BENDITO SEA EL HOMBRE

que no ocupa el sitio del mordaz,
el hombre que no denigra, desprecia, denuncia;
que no es “habitualmente destemplado”,
quien no “se disculpa, se retracta, es ambiguo; pues será escuchado”.

(¡Ah, Giorgione! Existen los que prostituyen
y los que enaltecen cuanto tocan; aunque bien pudiera ser
que, si no hubiera sabido que era el autorretrato de

Giorgione,

no me habría cautivado. Bendito el genio que sabe

que la egomanía no es un deber.)
“Diversidad, controversia, tolerancia”; en esa “ciudadela
del aprendizaje” tenemos un fuerte que debería

acorazarnos.

Bendito el hombre que “asume el riesgo de una decisión” y

se pregunta: “¿Solucionaría esto el problema?
¿Es correcto mi modo de verlo? ¿Es de interés común?”
¡Ay! Los compañeros de Ulises son ahora políticos
y viven con desenfreno hasta ahogar el sentido moral,

perdido por completo el sentido de la proporción,
creen que la licencia emancipa, “esclavos de aquello a lo que

están encadenados”.

Autores desvergonzados, totalmente corrompidos,

malogrados como si lo íntegro

y excepcional fueran viejas imposturas pseudoelegantes,

conciencia antipolilla frente a temperamento.
Insultado por “mentiras privadas y pública vergüenza”, bendito

sea el autor

que apoya lo que los arrogantes no apoyan–,
que no se conformará. Bendito el hombre inadaptado.

Bendito sea el hombre cuya fe es distinta
de la dominante –a la que no moldea “la simple apariencia de las

cosas”–

que no concibe la derrota, demasiado entregado para

desanimarse;

cuyo ojo iluminado ha visto el rayo que dora la torre del sultán.

Joan Margarit: novetat editorial

Joan Margarit
No era lluny ni difícil
Proa
112 pàgines
15 euros







L'ORIGEN DE LA TRAGÈDIA

Déu, que és el més brutal de tots els mites,
no em salvaria ni de mi mateix,
perquè és un carreró sense sortida:
atribuint-li sentiments es perd
el misteri, la seva única força.
Me l'imagino com un cementiri
de cotxes, el de Déu. Restes, carcasses,
un escampall de peces metafísiques.
Els mites són aquesta claredat
rere la qual tanquem tot el que és fosc.
Vénen d'algun profund error de la memòria.
Viure, al cap i a la fi, és buscar consol.
Buscar-lo en el dolor de les paraules.
En la música grisa de la pluja.
En aquest tedi militar del vent.
En el cel sense oxigen del passat.
No era lluny ni difícil. No era més
que aquest poema èpic sense èpica.
Nietzsche s'equivocava:
som més forts quan els mites són més febles.

Marilyn Monroe: novetat editorial

Marilyn Monroe

Fragmentos

Traducció de Ramón Buenaventura

Seix Barral

272 pàgines

28 euros

Recopilació de notes personals, cartes i poemes inèdits de l'actriu nord-americana.

Dejé mi casa de madera verde sin pulir –
un sofá de terciopelo azul con el que sigo soñando
Un arbusto oscuro y resplandeciente justo a la izquierda de la puerta.
Al final del camino crujidos diversos cuando mi muñeca
en su cochecito pasaba por encima de las grietas – “Nos iremos lejos”.

Los prados son enormes la tierra (será) dura
para mi espalda. La hierba tocaba
el azul y nubes aún blancas cambiaban la forma
de un anciano por la de un perro sonriente con las orejas desplegadas

Mira –
los prados se extienden – están tocando el cielo
Dejamos nuestros contornos sobre la hierba aplastada
morirá más pronto porque estamos aquí – ¿habrá
crecido alguna otra cosa?

No llores muñeca no llores
Te tengo en brazos y te mezo hasta que te duermes.
chist chist sólo estaba fingiendo que soy (era)
tu madre que murió.

Te alimentaré del arbusto oscuro y resplandeciente
justo a la izquierda de la puerta.

Iban L. Llop: dos poemes inèdits

Iban L. Llop
Nascut a Borriana el 1975, exerceix de professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Sàsser. Crònica de Calàbria (2009) és el seu últim poemari publicat. Els següents poemes formen part del treball inèdit Batalles de Sardenya.


VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

El sol de les 15:23
d'un dilluns 13 de febrer,
la CV 183
que no reconec si no és
en les torres de Petromed.
Ventruts camions carregant
terra, els horts per vendre encara,
alqueries ací i allà,
palmeres esclatant en l'aire
com si fóra un dia de festa.
I tu i jo tan contents, visca València, visca!
Recorde la vida, el mural
de Vicent Andrés Estellés.


GIORGIO CAPRONI

Io e' compagni eravam vecchi e tardi
quando venimmo a quella foce stretta
Dante, Inferno, XXVI

Atordits, empesos
per la capitulació
o la derrota,
en lenta corrua
recordàveu dies o nits
de perdicions i de maniobres.
Perseguits per la basarda
de les canonades, del vostre cant
que en lenta agonia
començava a esvair-se.
Lentament esperàveu
el plany del vent entre les branques
despullades, el periple
de cada floc de neu abans de caure,
la victòria d'un cel
que havia de cloure's sobre vosaltres.

Mary Jo Bang: novetat editorial

Mary Jo Bang
Elegía
Traducció de Jaime Priede
Bartleby Editores
136 pàgines
13 euros






“EN ORDEN” SIGNIFICA ASEADO Y NO EL PRÓXIMO

La noche estaba próxima. En algún punto
del tren se disolvía el exterior
y ella estaba sentada muy cerca de sí misma en un asiento.
Un asiento de vinilo con tonos grises y azules
y huellas del ocupante anterior. La oscura otra
que había intentado tan arduamente reanimar y fracasó
estaba mirándola fijamente por la espalda

a través de la mugre y el cristal sucio.
Son mis huellas, pensó,
mis pies Mary Jo en zapatos estilo Mary Janes.
Hecha de partes, partes que anulaban la noción de total
plenitud. El absurdo camino se había borrado
y ese momento estaba en su interior.
El cuerpo enterrado en el tiempo.

Tiempo, lista cambiante de números.
Dormir era una utópica fantasía
en la que deseaba caer.
Un ojo en la ventana, en el destino.
Sintiéndolo, pero sin verlo. Fuera había ausencia
y presencia. Fuera estaban en fila
todas las cosas que recordaba.

Ricard Creus: novetat editorial

Ricard Creus
Ahir d'amor i avui encara
Meteora
112 pàgines
14 euros







QUAN JO ESTAVA SOL

Quan jo estava sol
vaig trobar un cabell teu,
un cabell de no-res
llarg i fi i transparent
que sabia que no era dels meus,
un cabell de no-res
d'aquests d'ara
que no tenen ja el color
de quan ens vam conèixer.

Quan jo estava sol
vaig trobar un pensament,
un pensament de no-res
d'aquells nascuts en diàleg amb tu
que sabia que no era ben meu,
pensament de no-res
d'aquells nostres
que si no te'ls dic a tu
no cal que ningú els sàpiga.

Kirmen Uribe: novetat editorial

Kirmen Uribe

Mentrestant agafa'm la mà

Traducció de Jon Elordi i Laia Noguera

Proa

192 pàgines

15,50 euros

NO ES POT DIR

No es pot dir Llibertat, no es pot dir Igualtat,
no es pot dir Fraternitat, no es pot.
Ni arbre, ni riu, ni cor.
S'ha oblidat la llei antiga.

Una riuada s'ha endut el pont entre les paraules i les coses.
No es pot anomenar mort allò que el tirà considera decisió.
No es pot dir quan ens manca una persona,
quan ens dessagna el record més petit.

La llengua és imperfecta, els signes s'han gastat
com rodes de molí, de tant utilitzar-los. Per això,

no es pot dir Amor, no es pot dir Bellesa,
no es pot dir Solidaritat, no es pot.
Ni arbre, ni riu, ni cor.
S'ha oblidat la llei antiga.

Però quan sento que dius “amor meu”
he de reconèixer que tinc esgarrifances
tant si és veritat com si és mentida.

Pere Joan Martorell: dos poemes inèdits

Pere Joan Martorell
Poeta i narrador mallorquí (Lloseta, 1972), ha publicat sis poemaris, entre els quals Curs de matèria reser-
vada (1997), Llibre d'Eros (1998) o el més recent Dansa nocturna (2007). Els següents textos són un tast d'un nou llibre que durà per títol Oracle.

REFLEXIÓ DE MITJANIT

Déu és una pregunta
que s’interroga a ella mateixa.
Andreu Vidal

Digues: l’ignot, què espera de nosaltres
si ens devem, tanmateix, al ritual
del podriment i de l’oblit entercs,
a les falses besades i la injúria?

Refusam tan sovint –cicuta als llavis–
indicis de perdó i pietat!
Més enllà de la festa, tan sols queda
un rostre lívid, mut, agra temença,
una orbesa enganxada a les pupil·les,
conjurs escrits al ventre de les mares
abans d’haver extingit la veu, la veu…

Ens allunyen del fred les creus antigues.
Els epitafis parlen per nosaltres.


ANTROPOLOGIA

Després de donar forma al fang fecund,
dispersa la llavor en les aigües fèrtils,
imposaren els déus el seu domini.
Deixaren el treball en mans de l’home.
També la lluita, el dol i la memòria.
La creença en la nit dels infidels.

I venceren el fred amb pells i coves.
Imposà el foc un nou ordre de goig.
Un imperi de càntics i carícies.
Els signes, l’alfabet i la membrança.

El passat resta escrit en una tíbia,
en les pintures a la roca viva,
els ulls dels demiürgs sempre perduts.
Quan la pedra i la fusta, el bronze, el ferro,
serviren per bastir magnífics temples
i exterminar d’arrel tribus senceres…
La benedicció i el sacrifici
foren ritus i ofrenes a la carn,
el silenci i el plany de vells sepulcres.

L’arcà i el just, fills bords del nou poder,
fundaren pobles i deserts ignots
vora les ribes, amb les lleis de l’aigua,
devora els rapinyaires i dels rèptils,
fins que ja no restà res per crear,
i els cicles nocturnals de tota absència
falcaven l’esclavatge d’aquells dies,
el sacrilegi horrend i el brut saqueig.

Per què màrtirs de sang? Per què evangelis?
Tenen sentit anells en la renúncia?
Quina llàgrima empaita ara l’abisme?
A les fosques naixem per ser deliri.
Som germans de botxins i sacrificis,
companys en la fe absurda i els misteris.
Provenim d’una sola certitud:
som hereus de la llum i de la fosca.

Vinyet Panyella: tres poemes inèdits

Vinyet Panyella
Escriptora sitgetana, l'últim
poemari que ha publicat és Exposició antològica (2008). Està preparant alhora una antologia de la seva
obra lírica i l'edició de la poesia completa. Té el blog http://www.quaderndeterramar.blogspot.com/.
Les següents composicions formen part de dos llibres inèdits. La titulada Aigua d'estiu s'inspira en la fotografia de Quim Curbet Girona, reflexos d'estiu a l'Onyar.

Foto superior Jordi Carrió / Foto inferior Quim Curbet


QUARTIER LATIN

Hi ha ocells invisibles
que a voltes s’apleguen per fugir.
Són els estols que congrien tempestes.
Potser ho fan per travessar els núvols
que els barren el vol imaginari
sempre cap a ponent, cercant la llum darrera.
Estols que fan ventalls i campanes de vidre.
Voregen horitzons
perduts per a l’esguard dels vianants
i es revelen només a qui els sap resseguir
enllà del veïnat gris i de la boira baixa.


SOLILOQUI DE LA MODEL

Volia ser un Modigliani,
la dona en roig obscur i cabells foscos;
l'autoretrat de somni de Gabrielle Münter,
les llàgrimes amb ulls caçades per Man Ray:
tot per saber com m'havies mirat.
Vaig voler ser fixada per tots els meus amants:
que el traç i la mirada em fessin sobreviure
en les hores d’oblit i desamor,
conjur ingenu del desig de viure
més enllà de la mort que assetja pels vorals.
Pintar l'aire que alena i fixar la paraula,
una model també serveix per a això.
De fora estant vivia de l'encant i l'engany
des del desig, la voluntat, l’amor, el pensament.
Mai no em vaig reconèixer en Sàskia,
ni en Hendrike, ni Paula,
ni en la dona adormida d'Almada-Negreiros,
ni en l'Olímpia de Manet
ni en la dona d’ulls tristos que és Madame Cézanne
ni en la joia balconera de les dones de Matisse
oberta a la mar assolellada o als oratges del Passeig,
ni en la patinadora de Bonnard en blanc i roig.
El meu mirall obscur
em retorna a aquella que Paul Klee
va pintar amb un collaret blau sense cançons d’amor
com a punt de partida.
Ja no sóc model de retrats d’incertesa.
Vora Camille Claudel he bastit la paraula
per resseguir el neguit del cor i de l’esguard.


AIGUA D'ESTIU

Presa entre marges
flueix la malenconia que sóc.
Traspua el fang entre canyars i herbei
closa en els límits d’una vida aparent
per a qui no sap mirar més enllà del que veu.
I és endins on la vida se’m desvetlla
i em va abocant a la mar que se m’enduu
perdudament, ja per sempre captiva
del neguit que remou l’enfilall d’aigua i tiges
i torba la quietud de la nuesa.
Nodreix la llum l’amor i el pensament.
Per això que m’he vestit de tornassols.

William Carlos Williams: novetat editorial

William Carlos Williams

Música del desierto

Traducció de Juan Antonio Montiel

Lumen

160 pàgines

15,90 euros

EL DESCENSO

El descenso nos llama
como nos llamaba el ascenso.
La memoria es una especie
de consumación,
una suerte de renovación,
incluso
de inicio, pues los espacios que abre son lugares nuevos
habitados por hordas
de especies
hasta entonces impensadas;
y sus movimientos
se orientan hacia nuevos objetivos
(aun cuando antes hayan sido abandonados).

Ninguna derrota es enteramente una derrota, pues
el mundo que abre es siempre un sitio
hasta entonces
insospechado. Un
mundo perdido,
un mundo insospechado,
abre paso a nuevos lugares
y no hay blancura (perdida) tan blanca como el recuerdo
de la blancura.

Con el atardecer, el amor despierta
aunque sus sombras
–que dependen
de la luz del sol–
se adormecen y se apartan
del deseo.

Despierta así un amor
sin sombras
que ha de crecer
con la noche.

Surgido de la desesperación,
inconcluso,
el descenso
despierta a un nuevo mundo
que es el reverso
de la desesperación.
Para lo que no podemos lograr, lo que
se niega al amor,
lo que perdimos por anticiparnos,
se abre un descenso
sin fin, e indestructible.

Jordi Valls: avanç editorial

Jordi Valls
Nascut a Barcelona el 1970, viu a Santa Coloma de Gramenet. Ha tret set llibres de poesia, el més recent dels quals, Última oda a Barcelona, l'any 2008 amb la coautoria de Lluís Calvo. Els següents tres poemes pertanyen al seu nou treball, Felix orbe, que l'editorial Denes té previst posar a la venda el pròxim octubre.

Foto Marc Arias


LA PERLA

Som a la llarga platja i un cel cobert de núvols
deixa anar el plugim esquifit i fugaç
que ens acompanya aquesta tarda de metall.
La mar picada escampava els petits tresors
a la llera; davant nostre hi havia petxines,
cloïsses, algues, musclos, erosionats vidres
d’una deliciosa rodonor. Ja ho recordo,
i el meu cos jove encara malgirbat comença
a definir-se pel borrissol incipient,
col·lecciono futurs possibles: tinc un físic
imponent, una bona alçada, vaig segur
de les meves virtuts. Però cada petxina
em recorda l’embat d’una onada, l’agressió
dels cargols corrosius que perforen la llar
del clos bivalve que va intuint el perill del solc.
Han passat molts anys i el futur ni me’l plantejo,
ara m’arrapo a la roca per conservar
amb fermesa el poc que sóc i el molt que somnio.


MUSEU DE LA CIUTAT

Serem el jaciment arqueològic dels fills,
regiraran esquelets per trobar indicis,
correspon aquest crani a aquest fèmur tort,
com la punta de llança o la peça de l’àmfora
en tal camp de batalla o en tal habitacle:
fíbules, pintes, amulets fàl·lics, espases,
eines malmeses pel rovell, monedes falses,
la nostra precarietat, ja ho veuran, és pedra
sota la pedra, un egoisme ingenu, pobre,
que vestiran de nexe cultural, de fum
on s’enlaira el destí fins als testicles de Déu.
Absurda torre de Babel, absurd progrés,
sota la pedra del que vindrà no hi ha cap foc,
només la instauració del delicte per llei,
la torre inclinada per la base, ben alta.


CUÉLLAR 1975

Guixava cercles a la pissarra, grotescos
intents. Provar-ho un altre cop?
No era capaç,
em pesaven els braços i sentia els xiscles
esmorteïts. El brogit distant i frustrador
del pati de l’escola amb un punt cruel d’angoixa.
No sortiria fins que en fes algun d’exacte.
La monja severa m’obligava un cop més,
esborrava els traços tortuosos i em tornava
a donar el guix. L’arc perfecte, l’exigit,
no l’he tancat mai.
Tinc davant meu la foscor.

Friedrich Dürrenmatt: novetat editorial

Friedrich Dürrenmatt

Minotaure

Traducció d'Ignasi Pàmies

Labreu Edicions

96 pàgines

14 euros

MINOTAURE. UNA BALADA (FRAGMENT)

(...) Estava confós. No comprenia què tenyia les
seves mans ni el dolor que glatia al seu pit.
Sentia només que aquest ésser que li havia
saltat al damunt i li havia clavat alguna cosa al
cos no l'estimava com abans tots l'havien
estimat, els minotaures, la donzella, les
donzelles, i en sentir això, va tornar-se recelós,
i més encara perquè no podia pensar, per la
seva ment tot passava en forma d'imatges i no
pas de conceptes, com si sentís en una mena
de llengua d'imatges: Potser la donzella no
l'havia estimat i les altres donzelles tampoc no
havien estimat els minotaures, i per això
s'havien quedat immòbils i havien marxat.
Potser totes elles pertanyien al nou ésser que
s'assemblava a la donzella i alhora era diferent,
amb un cos gairebé tan robust com el seu, i que
li havia saltat al damunt, com els altres nous
éssers havien saltat damunt dels minotaures,
que ara com ell estrenyien les mans sobre el
pit, d'on brollava un raig negre, i quan les altres
sis donzelles i els altres sis joves van aparèixer,
agafats de la mà, de manera que al mirall la filera
de figures errants no semblava acabar-se, sinó
que es duplicava sota la llum del vespre
magnífic, es quadriplicava, es multiplicava, i
quan ells van trobar el company que es recolzava
a la paret i esperava que el Minotaure finalment
s'esfondrés, llavors a l'home-brau li va semblar
–si hagués conegut aquest concepte–, que tota
la humanitat li queia al damunt per anihilar-lo. (...)

Joan Margarit: novetat editorial

Joan Margarit
Poesia amorosa (1980-2009)
Labutxaca
336 pàgines
11,95 euros







AIGUA

Podem parlar de l'aigua o de la noia,
perquè la noia i l'aigua
en la meva memòria s'ajunten.
La noia és aigua: és la llibertat
per a una esquena que, sota la pell,
té una palpable rigidesa d'àncora.
La tendresa de l'aigua va salvar
les seves cames febles: torno a veure
el blau de les piscines escalfades
a la temperatura del seu cor,
tan lluny en els hiverns de la memòria.
Les piscines on neda el seu record.
Em queda el mar de ferro a S'Aucanada,
amb tants de cargols blancs, joies perdudes
entre una llum de còdols dins de l'aigua.
I el mar final, ventós, amb les ulleres
de sol tapant els ulls rogencs que diuen:
l'aigua va ser la seva llibertat
i ara és aquest mirall que ens la retorna.

Jordi Cervera: novetat editorial

Jordi Cervera

A Laura, potser

Témenos Edicions

88 pàgines

12 euros

PREFERÈNCIES

N'hi ha que tomben per laberints sense brúixola,
altres que giravolten a perpetuïtat en portes corredores,
alguns que suren pels corrents dels rius hermètics,
pocs que llegeixen la tipografia de les escales mecàniques,
molts que s'immolen a la sang de l'or incorrupte,
i jo, jo només et prefereixo a tu.

William Butler Yeats: novetat editorial

William Butler Yeats

Poesía reunida

Traducció d'Antonio Rivero Taravillo

Pre-Textos

824 pàgines

42 euros

¿POR QUÉ LOS VIEJOS NO DEBERÍAN ENLOQUECER?

¿Por qué los viejos no deberían enloquecer?
Hay quien ha visto a un joven prometedor
que tenía un firme pulso para pescar con caña
volverse un periodista borracho;
una muchacha que se sabía todo Dante
acabar dándole hijos a un imbécil;
una Helena que soñaba con el bienestar social
subirse a una vagoneta a gritar.
Algunos creen que es normal que el destino
mate de hambre a los buenos y ayude a los malos,
que si sus vecinos se mostraran claramente
como sobre una cortina iluminada
no encontrarían una sola historia
de una mente dichosa y entera,
una meta digna de comienzo.
Los jóvenes no saben nada de esto,
los viejos observadores bien lo saben;
y cuando saben lo que cuentan los viejos libros,
y que no hay nada más que rascar,
saben por qué un viejo debería enloquecer.

Àngels Gregori: tres poemes inèdits

Àngels Gregori

Poeta valenciana nascuda a Oliva el 1985, és autora de Bambolines (2003) i Llibre de les brandàlies (2007). Llicenciada en teoria de la literatura i en literatura comparada, dirigeix des de la seva creació el Festival de Poesia d'Oliva (http://www.poefesta.com/).

NEW YORK, NEW YORK

He viatjat fins a la 49 amb Park Avenue
per trencar un poema que havia començat.
A voltes, desfer-se d’un paper
és tan dolç com fer l’amor
a la ciutat on no vivim els dilluns;
a voltes trencar uns versos
és tan dolç com pensar que l’heroïna
és una amable visita a casa
mentre sona Philip Glass de lluny.
He vingut a la ciutat per trencar amb tot,
amb aquests versos que m’ofeguen
i amb cadascuna de les tardes sense tu.

Des dels cristalls d’aquest Cafè
la vida passa com una imatge de Richard Estes.
Si estigués ací l’àvia, diria on vas a parar,
en lo tranquil que s’està al poble. Ni pensar-ho.
Si estigués ma mare, no deixaria
que anés plorant per cada cantonada.
Passejaríem per East River,
i pel pont de Brooklyn
i aniríem a mirar la fruita
en algun green market de la ciutat.
Acabaríem, possiblement, comparant
els fesols de careta que trenca l’avi a casa
amb les altres varietats orientals de Chinatown.

Escrivim, fem literatura,
perquè altres han escrit i han fet literatura abans,
molt abans que Otis inventara l’ascensor
i ens imaginàrem edificis que abraçaren els núvols.
Sovint comparem l’escriptura amb un salt lliure
des de dalt d’un gratacels.
I jo he vingut a Nova York per això:
perquè al poble no hi ha tanta altura
com per tirar-ho tot sobre l’asfalt.
Per això he vingut a la ciutat,
per tirar des del setantè pis del Rockefeller Center
totes les hores tots els poemes i totes les tardes
que he passat sense tu.


SUBWAY

Hi ha coses que als vint anys ja se saben
si has viatjat a Nova York
i has vist totes les nacionalitats
dins d’un vagó de metro.
Als vint anys vaig aprendre
a rodar un pany sabent que seria
l’última volta que tancaria aquella porta.
Als vint anys vaig aprendre
que hi ha mirades que voldries
que t’acompanyaren sempre
com hi ha músiques que no pots deixar d’escoltar
com hi ha versos que no voldries oblidar
–Hazte hombre, te digo, como yo a veces me hago mar–.
Als vint anys vaig aprendre a posar uns llençols
a la rentadora sabent que seria
l’última volta que els gastaríem.
Als vint anys vaig aprendre
que cada volta que escric la paraula
enyor als meus poemes
després les mans em fan olor a cendra.
Hi ha coses que als vint anys ja se saben
si has agafat sola el metro a Nova York
per anar d’un lloc a l’altre
i ningú no et buscava,
com aprendre, per exemple,
que l’amor dels pares és igual
que els llibres dins d’una prestatgeria:
que sempre estan, i sempre esperen.


CENTRAL PARK

Un dia ma mare em va portar a Nova York.

Perquè mentre els dies passen
guardes sempre el record de la ciutat
al març dels teus vint anys, em va dir.

Però mai li he contat que cada nit,
als meus somnis, tot queda igual:
ella continua tenint quaranta anys
sentada en un banc de Central Park,
i jo, vint menys, mirant-la.

Felícia Fuster: novetat editorial

Felícia Fuster
Obra poètica
Proa
536 pàgines
20 euros







UNA HORA COM AQUESTA

Qui sap si també haureu viscut
una hora
com aquesta. De sobte, em pesa el cor.
Desordenat, a dintre meu no trobo
ja res d'altre.
El cel llunyà es fa dens i densa
la distància, el cop
del salt entre un bon dia i un adéu.
Em sento fil tibant on tothom penja
plorant o bé rient
la roba que no porta. Mal lligada
m'estic. Em desdic de tothom,
de mi, de tots els vents
que m'empenyen les guerres, la incertesa.
No sé oblidar el combat, ni els avions
que una agulla de cap pot desinflar,
fer caure, els murs fets de paper,
les espitlleres
del viure parcel·lat. M'escapo.
Esborro amb l'aigua dels meus ulls
el tall dels passos.
Després, cantant amb els ocells
del més enllà trobat, em sento fonda
d'espai no desistit. I escuma.
I sencera m'aboco. He conegut
l'absoluta mesura de la mort.
O gairebé. Qui sap.
Potser també heu viscut una hora
com aquesta.

Júlia Zabala: dos poemes inèdits

Júlia Zabala
Poeta nascuda a València el 1975, escriu, balla, cuina, cus, viatja, somia, blogueja, estudia i treballa com a professora de secundària. Ha publicat El mateix silenci (1995), Raïm de vent (1996) Cendres volades (2000) i El cercle de les ànimes (2005). Actualment viu a Vilanova i la Geltrú i dóna forma a un nou poemari mentre comença a treballar en un projecte de narrativa.

1

Els amors no són mai impossibles.
Impossible és el càntic africà de les sirenes,
criatures de mística llàgrima i mítica llegenda
que animen la dansa insomne i les albades de sal.
Impossibles són les llunes de Júpiter al voltant del coll de la Princesa
Dormida.
Impossible respirar l’absència cristal·lina de les teues paraules.
Però els amors no són mai impossibles.
Hi havia un passeig de lleons al voltant de la Terra,
al voltant de la teua boca un camí d’aroma inexplicable.
Impossible és abraçar-te al final del laberint més enllà de temples i de
boscos,
més enllà de devocions disfressades, del nou vestit de la Deessa, de la
nova copa del Rei.
Impossible el somriure de l’eremita que em segresta els passos.
Impossible la teua abraçada i les claus de casa perdudes en el fons dels
teus ulls.
Impossible la redempció absurda de la meua culpa
i el penediment estrany de les vides creuades.
Impossible és no haver-te trobat mai en un camí de misteris
insondables,
alfabets bellíssims, cançons i préssecs, dimonis i fades... pedres
precioses,
lluny de casa i tanmateix tan prop...
Impossible l’àngel de la guarda que mai em comprarà l’ànima,
que mai em portarà amb tu, que tancarà els ulls, trist, quan tot acabe.
Però no, els amors no són mai impossibles.

2

Parèntesi...
Hi ha catorze llunes més enllà de l'absència que em dediques.
Hi ha catorze llunes més enllà dels silencis que et regale.
Jocs malabars amb pilotes astrals.
Satèl·lits sense més llum que la que roben al teu eclipsi.
Potser ens tornarem a trobar en la cara oculta de qualsevol de les
meues catorze llunes.
Potser hi haurà més llum, qui m'ho sabria dir...

Tinc mil i una històries per explicar-te
però no hi haurà llunes suficients per amagar la cara fosca d'aquest
final.
Morirà l'oblit i no recordarem res.
Morirà l'oblit i no quedarà res.

Friedrich Hölderlin

Friedrich Hölderlin

Cantos

Traducció d'Antonio Pau

Linteo

164 pàgines

22 euros

LÁGRIMAS

¡Tierno, celeste amor! Si llegara a olvidarte,

si llegara... Y vosotras, islas que el destino ha herido,

que sólo sois ceniza, ardientes,

desiertas y además abandonadas,

islas que tanto quiero, pupilas de un mundo extraordinario,

ya sólo me importáis vosotras,

las orillas donde el amor expía, frente

al cielo de dios, su idolatría.

Pues en lejanos días, los santos y los héroes feroces

sirvieron con fervor excesivo a la belleza.

Y árboles sin número

y ciudades enteras se erigieron, a la vista de todos,

semejantes a un hombre ensimismado. Ahora

los héroes están muertos, y las islas de amor,

desfiguradas. Así, engañado,

loco incluso, ha de estar el amor en todas partes.

Vosotras, blandas lágrimas, no lleguéis a apagar

del todo la luz ante mis ojos. Dejad al menos,

ladronas y engañosas, que un recuerdo,

para poder morir más noblemente, sobreviva.

Gabriel Ferrater: novetat editorial

Gabriel Ferrater

Les dones i els dies

Labutxaca

224 pàgines
10,95 euros

Edició definitiva del llibre de 1968 que inclou quatre poemes inèdits, entre els quals Prop dels dinou.

PROP DELS DINOU

Quan falten dotze dies perquè tinguis,
Júlia, dinou anys,
vull apuntar-te tres o quatre dites
(dinou, no les sé pas)
que siguin veritat. Dones i homes
componen tot el món.
Massa simple, respons. Però recorda
la cova de Plató.
Qui espia la paret, la febre d'ombres,
no sent al seu costat
l'esma innocent amb què se li proposa
alguna cega mà.
Dones i homes. Mans nuades. Fosca
d'una tarda que mor.
Dins de la cova s'hi pot viure, Júlia.
Millor, sense records.
Però quan creixes tu et creix la memòria.
Mira que et pugi dret.
Que cap por no la torci. Que no et sagni
de cap empelt cruel.
No t'escoltis qui et parli d'egoisme:
t'has de gosar estimar.
I el dia que tremolis (he de dir-te
que un dia així vindrà),
i et siguin lluny els dinous anys, no oblidis
que, teu, és alt tot do.
Així sabràs donar sense penyora,
tal com donen els bons.
I sabràs rebre, tal com et mereixes,
un do sense retorn.
Cecs, a la cova, sabem lligar, Júlia,
ben fort el nus del món.

Lluís Roda: avanç editorial

Lluís Roda
Nascut a València el 1961, la seva obra poètica consta dels següents títols: La fi de l'hemicicle (1988), El subratllat és meu (1988), Sobre l'hamada (1989), Buirac d'amor (1998), Elogi de la llibertat (2001) i De l'ànima (2006). També ha publicat novel·la i assaig. Guanyador de l’edició d'enguany dels Jocs Florals de Barcelona amb Nadir, avancem la publicació de quatre poemes del llibre, que treurà Proa el novembre.

Foto Pep Herrero / Ajuntament de Barcelona

1

Só, de la teva imatge, la còpia negativa,
Projectada en el temps, amb tints inesborrables.
J. V. Foix

I en acabar la desfilada de la vida
Que el cor gelat ni la mort no troben damunt
Del cap coroça, sinó el cor robat d’estima
D’haver-te amat pristina, estrella caiguda
D’oriflama,
I cornuat del tot a allò que ens separava,
Rebre d’allò que fou frugal la cornucòpia
Quòndam, ou sense noure, reflex de la mar
Blava, com unad’aquesta
epigènesi
Fotocòpia.

2

Escandiré el teu nom perfecte,
Eixalbaré cada màcula intacta,
Perquè el que no ha passat s’esborre
I s’escriga el que hauria d’haver estat.
Calcigaré l’espant i els núvols,
L’horror de no tornar a veure ploure
Junts.

3

No sóc boïgaire ni tu bonyiga.
L’orgull es mata amb orgull.
No es mata per l’esquena ans de cara es dispara.
Que qui amb odi pretén matar amor
A si mateixa es mata, com un autòmat.
I a l’altre, matar-lo no pot.
Ans el ressuscita a la vida,
Baixant-lo de la creu.
On era al seu costat.


FORNÍCULA

f. Buit que es deixa en el
gruix d’una paret per a col·locar-hi
una estàtua, un altar, etc.

Turiferari sóc. I vaig i vinc...
I no faig res. Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
D’on venim, on anem...
Qui som en el fons, què volem.
En qualsevol cas, t’he estat fornícula.
Fins i tot, pot haver estat al revés.
Que, de les estàtues sens vida, ningú no se’n riga.
I encara menys dels buits que els hem previst.
Perquè, la sinceritat de l’ànima hialina,
Ningú no la pot ocupar.
Però, si de cas, algun dia en passar,
Hi observeu cap estàtua inerta,
Proveu amb una moneda, o amb una llàgrima...
Per si tan sols era quieta,
I, commoguda, s’hi mou.