Jordi Valls: avanç editorial

Jordi Valls
Nascut a Barcelona el 1970, viu a Santa Coloma de Gramenet. Ha tret set llibres de poesia, el més recent dels quals, Última oda a Barcelona, l'any 2008 amb la coautoria de Lluís Calvo. Els següents tres poemes pertanyen al seu nou treball, Felix orbe, que l'editorial Denes té previst posar a la venda el pròxim octubre.

Foto Marc Arias


LA PERLA

Som a la llarga platja i un cel cobert de núvols
deixa anar el plugim esquifit i fugaç
que ens acompanya aquesta tarda de metall.
La mar picada escampava els petits tresors
a la llera; davant nostre hi havia petxines,
cloïsses, algues, musclos, erosionats vidres
d’una deliciosa rodonor. Ja ho recordo,
i el meu cos jove encara malgirbat comença
a definir-se pel borrissol incipient,
col·lecciono futurs possibles: tinc un físic
imponent, una bona alçada, vaig segur
de les meves virtuts. Però cada petxina
em recorda l’embat d’una onada, l’agressió
dels cargols corrosius que perforen la llar
del clos bivalve que va intuint el perill del solc.
Han passat molts anys i el futur ni me’l plantejo,
ara m’arrapo a la roca per conservar
amb fermesa el poc que sóc i el molt que somnio.


MUSEU DE LA CIUTAT

Serem el jaciment arqueològic dels fills,
regiraran esquelets per trobar indicis,
correspon aquest crani a aquest fèmur tort,
com la punta de llança o la peça de l’àmfora
en tal camp de batalla o en tal habitacle:
fíbules, pintes, amulets fàl·lics, espases,
eines malmeses pel rovell, monedes falses,
la nostra precarietat, ja ho veuran, és pedra
sota la pedra, un egoisme ingenu, pobre,
que vestiran de nexe cultural, de fum
on s’enlaira el destí fins als testicles de Déu.
Absurda torre de Babel, absurd progrés,
sota la pedra del que vindrà no hi ha cap foc,
només la instauració del delicte per llei,
la torre inclinada per la base, ben alta.


CUÉLLAR 1975

Guixava cercles a la pissarra, grotescos
intents. Provar-ho un altre cop?
No era capaç,
em pesaven els braços i sentia els xiscles
esmorteïts. El brogit distant i frustrador
del pati de l’escola amb un punt cruel d’angoixa.
No sortiria fins que en fes algun d’exacte.
La monja severa m’obligava un cop més,
esborrava els traços tortuosos i em tornava
a donar el guix. L’arc perfecte, l’exigit,
no l’he tancat mai.
Tinc davant meu la foscor.