divendres, 24 de setembre de 2010

Pere Joan Martorell: dos poemes inèdits

Pere Joan Martorell
Poeta i narrador mallorquí (Lloseta, 1972), ha publicat sis poemaris, entre els quals Curs de matèria reser-
vada (1997), Llibre d'Eros (1998) o el més recent Dansa nocturna (2007). Els següents textos són un tast d'un nou llibre que durà per títol Oracle.

REFLEXIÓ DE MITJANIT

Déu és una pregunta
que s’interroga a ella mateixa.

Andreu Vidal


Digues: l’ignot, què espera de nosaltres
si ens devem, tanmateix, al ritual
del podriment i de l’oblit entercs,
a les falses besades i la injúria?

Refusam tan sovint –cicuta als llavis–
indicis de perdó i pietat!
Més enllà de la festa, tan sols queda
un rostre lívid, mut, agra temença,
una orbesa enganxada a les pupil·les,
conjurs escrits al ventre de les mares
abans d’haver extingit la veu, la veu…

Ens allunyen del fred les creus antigues.
Els epitafis parlen per nosaltres.


ANTROPOLOGIA

Després de donar forma al fang fecund,
dispersa la llavor en les aigües fèrtils,
imposaren els déus el seu domini.
Deixaren el treball en mans de l’home.
També la lluita, el dol i la memòria.
La creença en la nit dels infidels.

I venceren el fred amb pells i coves.
Imposà el foc un nou ordre de goig.
Un imperi de càntics i carícies.
Els signes, l’alfabet i la membrança.

El passat resta escrit en una tíbia,
en les pintures a la roca viva,
els ulls dels demiürgs sempre perduts.
Quan la pedra i la fusta, el bronze, el ferro,
serviren per bastir magnífics temples
i exterminar d’arrel tribus senceres…
La benedicció i el sacrifici
foren ritus i ofrenes a la carn,
el silenci i el plany de vells sepulcres.

L’arcà i el just, fills bords del nou poder,
fundaren pobles i deserts ignots
vora les ribes, amb les lleis de l’aigua,
devora els rapinyaires i dels rèptils,
fins que ja no restà res per crear,
i els cicles nocturnals de tota absència
falcaven l’esclavatge d’aquells dies,
el sacrilegi horrend i el brut saqueig.

Per què màrtirs de sang? Per què evangelis?
Tenen sentit anells en la renúncia?
Quina llàgrima empaita ara l’abisme?
A les fosques naixem per ser deliri.
Som germans de botxins i sacrificis,
companys en la fe absurda i els misteris.
Provenim d’una sola certitud:
som hereus de la llum i de la fosca.