Jordi Joan: dos poemes inèdits

Jordi Joan
Nascut a Sabadell el 1971, és autor de L’alè d’Ariadna (2001) i La lluerna i l’escala (2007). El poemari en què està treballant transmet la instan- tània d’un món personal impregnat de referències geogràfiques i culturals que es mouen sobretot entre el Mediterrani i l’Índia. Viu a Delhi.

DRAMATURG I MODEL

A sobre eres la fusta i eres l’aigua,
però sota la fusta, l’alga
amb l’aire decebut
en descobrir la platja,
fulla i eruga, eres el vol
d'albatros i el reclam
dels arbres, n’eres l’ombra,
l’aguait, la sang que vol
l’espasa, el trot de l’euga
entre els palets del riu
i eres el riu, enrogallat,
rient pel trot de l’euga,
encara eres la pols
de l’era i el camí,
el carro, el gra i la polseguera,
amb la mirada oberta eres el pols
del llançador de ganivets, el son
del revòlver que espera,
la sal i el cel
de fusta asclada,
eres el sol
d'aranja a les escletxes,
una guerra ajornada,
per pura mandra, eres l’oasi
amb la palma més verda, eres del soc,
eres l’aiguat,
l’ombra de la libèl·lula,
el cop d’esclop errat
i la corda més tensa,
eres la portalada
ferrada d’un mas blanc,
l'aigüera fresca,
l’emparrat del darrere,
eres la recompensa,
la clarera estripada
sota un paraigua esdernegat,
eres la idea,
la fe i el fonament
que aguanta drets els arbres
i la verdor del vent
al vespre, a la ribera,
dels salzes i els trapezis
n'eres la gronxadissa,
eres, convulsa, els nervis del pallasso,
la impàvida alegria
del domador de feres,
del coliseu l’arcada, eres el sud
que sap el nord
però no s’hi retira,
eres la nit de Sant Joan
i la coca dels pobres,
mal repartida,
la bona pessigada,
eres el juliol
dels boscos a la fresca,
la cala esbadellada,
l’obaga a l’abadia,
la barca i la gimnàstica,
eres el llibre en blanc,
la cendra de l’altura,
la reixa que no encaixa,
eres el ball
de teula a punt de caure,
eres els pas del llop
amb poca pressa
per no esporuguir massa,
eres el lleny i la fruita de lluny,
rodona i ben parada,
el caire i el pinyol,
eres el pes
del codony a la branca,
i geniüda, amb la vida esbrancada,
eres el bes del vers,
del dret i del revés
m'eres i m'ets
l’espiga assolellada,
la musa que va a missa
entre els badabadocs.


ARTS MALABARS

El sol que per buscar la mar
deixa la calma
i les ardors
dels arrossars,
les ensopega
arran de mar, arremangades,
la seva pell tan bruna
en terra de palmeres,
plenes de sol i d’ombra,
les flors dels aiguamolls
entre els sargassos,
duen el gerro al cap,
s’afanyen a buscar
l’aigua al consol
de la maresma,
enmig d’arbres de mango i cocoters.

El vespre de marengo es fa silent.
Arreu, senderes,
enmig del bosc de palmes
ningú no sent la pressa de marxar,
i el seu somriure és franc, és fàcil.
La roba de safrà, sari carmí,
l’aroma de canyella, el gessamí
relliga la negror de trena.
La costa malabar de les espècies
arrissa el mar,
va desplegant famílies
que lluquen el que no
–des de la sorra–
s’arriba mai,
del tot,
a revelar.

A poc a poc, la posta.
Mentre ha arribat, al temple, l’hora,
de bressolar, un per un, els déus.
Se’ls banya, se’ls acotxa,
per dur-los a dormir.
El temps molt lentament
s’estiregassa
i ja del sol
de l’inefable en queda sols
un liminar rastre de llum.

Primer l’eixam
de malabars,
després la pau, després
en calma i és
una canoa un ganivet desprès:
si lent talla canals,
amb temps,
si encara amb l'uniforme de l'escola
esplets d'adolescents
es van desfent les trenes,
si es renten o si es banyen,
pulcríssimes al caire
de barcasses,
què més vols?
A Calicut, a Kerala,
a prop de les cabanes,
fa olor de llet de coco
la tèbia intimitat.
I tot es fa tan lent
que trobes a faltar les papallones.