dilluns, 8 de febrer de 2010

Laia Noguera i Clofent: un poema inèdit

Laia Noguera i Clofent
Va néixer a Calella el 1983. És
autora dels treballs poètics L'oscultor (2002), Fuga evasió (2004), Incendi (2005), No et puc dir res (2007), Els llops (amb Esteve Plantada i Joan Duran, 2009) i Triomf (aparegut a
les acaballes del 2009), així com
dels discos Carboncle (amb Adrià
Grandia) i Red for more (amb el grup de metal del mateix nom).

Foto Anna Lliberia


L’INICI

Un desert amplíssim.
El silenci.
La lluïssor última
que amara
cada gra de sorra
com si fos l’únic.
Al centre, la muntanya
com la mare que espera.
Res no es delimita.
El llindar és profund com l’aire.

Vinc de molt lluny.
No porto res a sobre.
Només porto l’alè, que deixo
que se m’ompli
d’aquesta llum subtil
d’abans de trencar la nit.
Em contemplo
des de fora,
com una ona en la matèria
de la pedra i de l’aire.
No fujo de res,
sóc el meu mestre.

Un cos que ascendeix
de pedra en pedra,
sol, amarat
de resplendor.
Tremolor d’herbes molt petites.
La pell clivellada de la terra
com un xiscle d’ocell.
Aquesta lentitud.
La lenta, pregona
afirmació.

La meva lava
corre avall.
Em trec sencer.
Res del que he viscut
no m’espanta,
ni els meus gossos,
ni aquesta rigidesa
que em pensava que era jo.
Ni el que he deixat
de viure o allò
que he abandonat
en el pitjor moment.
M’elevo a poc a poc.

El cos al capdamunt,
com una flama.
El cos que ja no és cos.
El cos com una planta
que es trenca i vessa
les petites arrels.

Encara queda
una punta de dia.
No m’hi aferro
i a poc a poc es dilueix.
Rebenta la nit amb gratitud.
Em sento esbatanat.
Se m’alcen les mans
i tot el cos.
Allibero cada cèl·lula,
la dono a les estrelles,
a aquest no-res de casa meva.
Els peus se’m fonen amb la terra.
Sóc el desert i la muntanya,
el buit d’enmig de les estrelles,
el buit de dins de les estrelles,
el buit del flux i el buit
de tot allò que hi és i que no hi és.
No he de fer res.
No he de sentir.
No he de ser.
Se m’omplen els pulmons.
Sóc els pulmons.