Ernest Farrés
Edward Hopper
Traducció de Lawrence Venuti
Carcanet
140 pàgines
12,95 lliures
El 28 de gener es posa a la venda al Regne Unit una nova edició del llibre Edward Hopper que Graywolf Press va publicar el 2009 en anglès als Estats Units. És la mateixa traducció de Lawrence Venuti, en edició també bilingüe.
STAIRWAY, 1949
What a crappy poet I'd be if I scrammed
and after sampling the really nasty bits
didn't feel up to making my deposition.
Because this could happen, don't go halfway,
daughters of Zeus and Mnemosyne, inspire
in me a poetry that doesn't concede
the benefit of the doubt, that scrapes together
profound thoughts and enables this our world,
so inscrutable, to seem transparent.
That like a key in a lock can open doors
to a quickening wind as well as the laundry room.
That like an expansive wave extends its reach
o'er hill and dale.
Megalomaniac
Greek muses, clarify what must be done
so as to fix in incontrovertible words
the aesthetic principle of landscapes
and days with dawns and dusks
and nights with moons and penumbras
and, even so, the spectacle of the populace
and urban areas in disarray
and the sorcery of modern societies.
Instead of watching television
or standing around with your hands in your pockets,
don't abandon my plan and give me the nerve
to grasp the wonders of life.
Now I'll descend the stairs that lead outside
and not worry about letting anybody down.
dijous, 28 de gener del 2010
Ernest Farrés: novetat editorial
Etiquetes de comentaris:
Ernest Farrés,
Lawrence Venuti
Publicat per
Ernest Farrés Junyent
dilluns, 25 de gener del 2010
Wole Soyinka: novetat editorial
Wole Soyinka
Lanzadera en una cripta
Traducció de Luis Ingelmo
Bartleby Editores
216 pàgines
15 euros
FLORES PARA MI TIERRA
Desde una orilla
distante gritan: ¿Por qué
han desaparecido todas las flores?
No sabría decirlo
aquí los jardines son surcos yertos y pelados.
distante gritan: ¿Por qué
han desaparecido todas las flores?
No sabría decirlo
aquí los jardines son surcos yertos y pelados.
La muerte también
sembramos. Cada nuevo horror
abre apetitos inhumanos
no podría
pensar que estos huesos florecerán mañana
sembramos. Cada nuevo horror
abre apetitos inhumanos
no podría
pensar que estos huesos florecerán mañana
El pecho de los hombres
soporta el peso de las guirnaldas
de los carroñeros
así
son las flores que colman el jardín de la podre
soporta el peso de las guirnaldas
de los carroñeros
así
son las flores que colman el jardín de la podre
Buscar:
voces de lluvia al sol
cometas azules sobre torres de nubes
marfileñas
el olor de manos que acarician las flores silvestres
voces de lluvia al sol
cometas azules sobre torres de nubes
marfileñas
el olor de manos que acarician las flores silvestres
Vi:
cuatro cometas de acero, jinetes
sobre torres envueltas en niebla
¿Crees
que extienden los brazos para esparcir flores silvestres?
cuatro cometas de acero, jinetes
sobre torres envueltas en niebla
¿Crees
que extienden los brazos para esparcir flores silvestres?
Buscar: la Verdad
las semillas se abren y atisban
inmundicia, corrupción. Sobre
un lecho de gusanos
las torres de marfil conservan el osario
las semillas se abren y atisban
inmundicia, corrupción. Sobre
un lecho de gusanos
las torres de marfil conservan el osario
Sé
de flores ocultas que
destilan albas planceteras
mas la cizaña
retiene la posesión de nuestro césped cercenado
de flores ocultas que
destilan albas planceteras
mas la cizaña
retiene la posesión de nuestro césped cercenado
Visiones que hastían
realidades que invaden
nuestros más íntimos asilos
a chorros mana el petróleo
sobre el altar, proyecta una sombra funesta
realidades que invaden
nuestros más íntimos asilos
a chorros mana el petróleo
sobre el altar, proyecta una sombra funesta
Unas manos encapuchadas
llaman a nuestras puertas
decimos: Que entren
y les ofrecemos
nuestro hogar con la esperanza de hacer causa común
llaman a nuestras puertas
decimos: Que entren
y les ofrecemos
nuestro hogar con la esperanza de hacer causa común
¡Imposible!
Manos de escoria y dedos
como pinchos aprietan para hacerse
con todo.
Enredadoras y trepadoras prosperan bajo su mandato
Manos de escoria y dedos
como pinchos aprietan para hacerse
con todo.
Enredadoras y trepadoras prosperan bajo su mandato
Consignas
más ruidosas que barriles vacíos
y más yermas, repiqueteo
en escudillas mendicantes
monos de librea que bailan al son de organillos
más ruidosas que barriles vacíos
y más yermas, repiqueteo
en escudillas mendicantes
monos de librea que bailan al son de organillos
Rompa quien pueda
el anillo aún usurpador
tienen las manos manchadas, su aliento
todo lo marchita
alimentan sus ideas con la recompensa de la muerte
el anillo aún usurpador
tienen las manos manchadas, su aliento
todo lo marchita
alimentan sus ideas con la recompensa de la muerte
Hallé
sobre la hoja del gira-
sol una senda de rocío, un granizo
en llamas; abrí
en mi callejuela un escotillón por el que caer
sobre la hoja del gira-
sol una senda de rocío, un granizo
en llamas; abrí
en mi callejuela un escotillón por el que caer
Estos capullos
que revientan sobre nuestros rezos
esparcen una esencia de igualdad
voluntad por maldad
como otros hacen con su floración atómica
que revientan sobre nuestros rezos
esparcen una esencia de igualdad
voluntad por maldad
como otros hacen con su floración atómica
Alienados
del corazón de la tierra, marginados
de brotes de setas venenosas, el coral
es una macabra
flor histórica, una moraleja presente y futura
del corazón de la tierra, marginados
de brotes de setas venenosas, el coral
es una macabra
flor histórica, una moraleja presente y futura
Ven, con
los lisiados hagamos
un pacto, nada menos que
contra los simples
gremios de la muerte y los mutiladores de la mente.
los lisiados hagamos
un pacto, nada menos que
contra los simples
gremios de la muerte y los mutiladores de la mente.
La justicia se tome
por su mano quien pueda
o se atreva. La ciega espada
del Poder
es más herodes que Herodes y los proscritos
por su mano quien pueda
o se atreva. La ciega espada
del Poder
es más herodes que Herodes y los proscritos
Rayos del sol
sobre todas las tierras en sombras
huérfanos del mundo
¡arded! Extraed
vuestro doloroso pábulo del centro ahíto de la tierra.
sobre todas las tierras en sombras
huérfanos del mundo
¡arded! Extraed
vuestro doloroso pábulo del centro ahíto de la tierra.
Etiquetes de comentaris:
Wole Soyinka
Publicat per
Ernest Farrés Junyent
divendres, 22 de gener del 2010
Francesc Guitart i Carles Duarte i Montserrat: novetat editorial
Francesc Guitart i Carles Duarte i Montserrat
Vesteix la mirada
Pagès Editors
96 pàgines
25 euros
Un aplec de breus poemes de Duarte inspirats en les fotografies abstractes de Guitart.
Els ulls esbatanats de pànic,
el xiscle atrapat en el silenci gèlid del cristall,
un esvoranc rogenc, carmí de llavis
enmig del rostre blavós, esblanqueït,
la vida feta esglai,
la mà en un gest crispat,
l'esclat d'horror
que és un anunci de la destrucció.
Etiquetes de comentaris:
Carles Duarte i Montserrat,
Francesc Guitart
Publicat per
Ernest Farrés Junyent
dimecres, 20 de gener del 2010
Wole Soyinka: avanç editorial
Wole Soyinka
Dramaturg, novel·lista, assagista i poeta nigerià d'expressió anglesa, va néixer a Abeokuta el 1934 i va ser el primer africà a rebre el Nobel de literatura, l'any 1986. El 1967, a l'inici de la guerra civil al seu país, va ser arrestat i empresonat en règim d'incomunicació durant vint-i-dos mesos. En el transcurs del seu captiveri aconseguí escriure parts de les seves memòries The man died i els poemes que donarien lloc a A shuttle in the crypt, llibre que es publicaria, un cop alliberat, el 1972. Autor d'una poesia que barreja fonts africanes i occidentals, Lanzadera en una cripta és la primera obra lírica de Soyinka que es tradueix a Espanya, i la publicarà Bartleby Editores en traducció castellana de Luis Ingelmo el proper 25 de gener.
Foto Kim Manresa
ENTERRADO VIVO
Dieciséis pasos
por veintitrés. Mantienen
sitiada a la humanidad
y la verdad
tomándose su tiempo para taladrarle la cordura
por veintitrés. Mantienen
sitiada a la humanidad
y la verdad
tomándose su tiempo para taladrarle la cordura
¡Cismático
amante de Antígona!
¿Lo harás? ¿Desenterrarás
los cadáveres de
antaño? ¿Exhibirás el estiércol del nacimiento de hoy?
amante de Antígona!
¿Lo harás? ¿Desenterrarás
los cadáveres de
antaño? ¿Exhibirás el estiércol del nacimiento de hoy?
Selladlo vivo
en esa misma necrópolis.
Que su amante fantasma
señale la ruta
clásica hacia los Misterios Estigios de los Forasteros.
en esa misma necrópolis.
Que su amante fantasma
señale la ruta
clásica hacia los Misterios Estigios de los Forasteros.
Comunicado:
Duerme bien, come
bien. Sus doctores no aprecian
daños
los cirujanos plásticos se ocupan de su imagen pública.
Duerme bien, come
bien. Sus doctores no aprecian
daños
los cirujanos plásticos se ocupan de su imagen pública.
¿Confesión
ficción? ¿No es la verdad la esencia
del Arte, y la ficción Arte?
Que se oxide el Arte
ha tenido la gentileza de prestarnos su licencia poética.
ficción? ¿No es la verdad la esencia
del Arte, y la ficción Arte?
Que se oxide el Arte
ha tenido la gentileza de prestarnos su licencia poética.
De Galileo
esperábamos su demostración –que la edad
o el genio se retractasen– nuestros carniceros
cansados de esperar
dieron la orden: Coged al chivo expiatorio, dejad al sabio.
esperábamos su demostración –que la edad
o el genio se retractasen– nuestros carniceros
cansados de esperar
dieron la orden: Coged al chivo expiatorio, dejad al sabio.
Los guardias. El lagarto:
a cada momento chirría
una garganta cual hormigonera.
El fango de los cólones
mancha los muros con un estampado de mugre
a cada momento chirría
una garganta cual hormigonera.
El fango de los cólones
mancha los muros con un estampado de mugre
El morboso:
eufórico por las ejecuciones, sorbe
rapé para sacudirse la cabeza de
los pecados –declaró
la ley– por los que ahorcaban a los de aquella mañana.
eufórico por las ejecuciones, sorbe
rapé para sacudirse la cabeza de
los pecados –declaró
la ley– por los que ahorcaban a los de aquella mañana.
El mirón:
calcula su patrullaje taimado
para la hora de sentarse en el trono
creo que se estremece
al oír la queja estreñida de la Musa
calcula su patrullaje taimado
para la hora de sentarse en el trono
creo que se estremece
al oír la queja estreñida de la Musa
Etiquetes de comentaris:
Wole Soyinka
Publicat per
Ernest Farrés Junyent
dilluns, 18 de gener del 2010
Lluís Calvo: novetat editorial
Lluís Calvo
Col·lisions
Tres i Quatre
96 pàgines
12 euros
EN BLANC I NEGRE
Et dic que hi ha un hivern que m'ha adormit els llavis
i que el desig és tèrbol i insolent.
Moixó encongit, m'envolo. Sóc a l'herbós camí
que adoràvem fa un temps: geranis, castanyers,
un pla fix de miralls i d'aigües somes
que el vent no redimeix. Els versos són l'excusa
amb què basteixo, insomne, l'horitzó
d'un drama en blanc i negre. "Tot això
em sembla un xic postís, com de pel·lícula",
afirmes amb un aire desmenjat.
I tens raó. Però l'heroi s'acosta
–pel porxo endomassat de la gran casa–
a guarir els malsons. Ja sols voldria,
en aquestes alçades de penombra i de vida,
tenir l'honestedat de parlar del sarcasme
com si vingués d'algú altre i no de mi.
Però he volgut la fi quan l'inici era lluny,
com el malabarista que espera, sota el xàfec,
el públic que no acut. Ah, el teu riure infantil,
l'alegria viscosa! I sí: el desgavell
és l'aspra coartada que m'invento
quan tot ho desconec. I què reitero?
El fals empatx? L'ocàs a ran del llit?
Potser caldrà, només, retornar al silenci,
com etzibà el vell crític al Mastroianni trist
en recordar-li, al bis del seu regany mordaç,
que l'art no ha d'afegir més caos ni desordre,
si el viure ja n'aboca, infame, a raig.
Col·lisions
Tres i Quatre
96 pàgines
12 euros
EN BLANC I NEGRE
Et dic que hi ha un hivern que m'ha adormit els llavis
i que el desig és tèrbol i insolent.
Moixó encongit, m'envolo. Sóc a l'herbós camí
que adoràvem fa un temps: geranis, castanyers,
un pla fix de miralls i d'aigües somes
que el vent no redimeix. Els versos són l'excusa
amb què basteixo, insomne, l'horitzó
d'un drama en blanc i negre. "Tot això
em sembla un xic postís, com de pel·lícula",
afirmes amb un aire desmenjat.
I tens raó. Però l'heroi s'acosta
–pel porxo endomassat de la gran casa–
a guarir els malsons. Ja sols voldria,
en aquestes alçades de penombra i de vida,
tenir l'honestedat de parlar del sarcasme
com si vingués d'algú altre i no de mi.
Però he volgut la fi quan l'inici era lluny,
com el malabarista que espera, sota el xàfec,
el públic que no acut. Ah, el teu riure infantil,
l'alegria viscosa! I sí: el desgavell
és l'aspra coartada que m'invento
quan tot ho desconec. I què reitero?
El fals empatx? L'ocàs a ran del llit?
Potser caldrà, només, retornar al silenci,
com etzibà el vell crític al Mastroianni trist
en recordar-li, al bis del seu regany mordaç,
que l'art no ha d'afegir més caos ni desordre,
si el viure ja n'aboca, infame, a raig.
Etiquetes de comentaris:
Lluís Calvo
Publicat per
Ernest Farrés Junyent
divendres, 15 de gener del 2010
Iban L. Llop: novetat editorial
Iban L. Llop
Crònica de Calàbria
Bromera
104 pàgines
14 euros
LA ROSA
En el record no tinc més de deu anys.
Hi ha la imatge d’una carretereta,
bassals dispersos i grava en els marges.
La llum és ben clara, porte sandàlies
de goma (de les que feien suar
tant els peus) i uns pantalons de futbol.
Hi ha les alqueries a vora mar,
quatre parets que subjecten un somni,
una terrassa on creix de colp la vida
i un tros de terra que és hort o jardí.
En el record no tinc més de deu anys,
i la vida un joc (o era a l’inrevés?),
el futur només era una paraula
imperfecta, un alè en la memòria
feta tan sols de dies o setmanes.
Casa, escola, amics, bicicleta, estiu.
La llibertat era l’ara i ací,
descobrir la unicitat de les coses.
No tinc més de deu anys, en el record,
i pel forat d’una tela metàl·lica
toca la llibertat una poncella
de rosa. Admire per un instant
la bellesa que no conec encara,
els poemes que ja han estat escrits
i que potser no podré llegir mai.
Res no en sé, de paraules com metàfora.
M’abandone completament al joc
abans que em criden per tornar a casa,
oblidaré la rosa i les olors
que traspuen les coses en la infància
després de fer-se record o no-res.
Inevitablement em faré gran,
mudaré les certeses i la veu,
perdré allò que mai no vaig tenir
i em sorprendré una nit fent equilibris
entre el deliri i el plaer d’un vers
que em retorne l’olor d’aquella rosa.
Crònica de Calàbria
Bromera
104 pàgines
14 euros
LA ROSA
En el record no tinc més de deu anys.
Hi ha la imatge d’una carretereta,
bassals dispersos i grava en els marges.
La llum és ben clara, porte sandàlies
de goma (de les que feien suar
tant els peus) i uns pantalons de futbol.
Hi ha les alqueries a vora mar,
quatre parets que subjecten un somni,
una terrassa on creix de colp la vida
i un tros de terra que és hort o jardí.
En el record no tinc més de deu anys,
i la vida un joc (o era a l’inrevés?),
el futur només era una paraula
imperfecta, un alè en la memòria
feta tan sols de dies o setmanes.
Casa, escola, amics, bicicleta, estiu.
La llibertat era l’ara i ací,
descobrir la unicitat de les coses.
No tinc més de deu anys, en el record,
i pel forat d’una tela metàl·lica
toca la llibertat una poncella
de rosa. Admire per un instant
la bellesa que no conec encara,
els poemes que ja han estat escrits
i que potser no podré llegir mai.
Res no en sé, de paraules com metàfora.
M’abandone completament al joc
abans que em criden per tornar a casa,
oblidaré la rosa i les olors
que traspuen les coses en la infància
després de fer-se record o no-res.
Inevitablement em faré gran,
mudaré les certeses i la veu,
perdré allò que mai no vaig tenir
i em sorprendré una nit fent equilibris
entre el deliri i el plaer d’un vers
que em retorne l’olor d’aquella rosa.
Etiquetes de comentaris:
Iban L. Llop
Publicat per
Ernest Farrés Junyent
diumenge, 10 de gener del 2010
Rowan Ricardo Phillips: cinc poemes
Rowan Ricardo Phillips
Nascut a Nova York, ha donat classes a Harvard i Columbia i actualment és catedràtic i director del Centre de Poesia de la Universitat Estatal de Nova York a Stony Brook. És autor del poemari The ground i de la col·lecció d'assaigs When blackness rhymes with blackness, que es publicaran el 2010.
De temàtica eminentment urbana, la seva producció en vers ha anat apareixent en revistes nord-americanes, com ara els cinc poemes recuperats aquí i que acompanyem de les seves traduccions inèdites al català, a cura de Melcion Mateu.
Nascut a Nova York, ha donat classes a Harvard i Columbia i actualment és catedràtic i director del Centre de Poesia de la Universitat Estatal de Nova York a Stony Brook. És autor del poemari The ground i de la col·lecció d'assaigs When blackness rhymes with blackness, que es publicaran el 2010.
De temàtica eminentment urbana, la seva producció en vers ha anat apareixent en revistes nord-americanes, com ara els cinc poemes recuperats aquí i que acompanyem de les seves traduccions inèdites al català, a cura de Melcion Mateu.
1
A VISION THROUGH THE SMOKE
A tree, half aflame, moaned inside me.
The willow that had wept would not weep.
All of me, the pigeons cry, all of me –
Or is it allofyou allofyou that they coo?
The skyline held up the sun like the carnival strongmen,
but then seemed to drop with the greatest of ease.
No I I knew could clear the clouding mirror:
not the sun as it set, not the moon as it bruised.
(Publicat originalment a The New Republic)
VISIÓ A TRAVÉS DEL FUM
Un arbre, mig en flames, gemegava dins meu.
No podia plorar el salze ploraner.
All of me, parrupegen els coloms, tot de mi –
o és tot-de-tu, tot-de-tu el que diuen?
Els gratacels aguantaven el sol com dos forçuts de fira,
i el deixaven caure llavors com si no res.
Cap jo que conegués podia netejar el mirall entelat:
ni el sol mentre es ponia ni, plena de blaus, la lluna.
(Traducció de Melcion Mateu)
2
BENCH
I’ve traded in my childhood for a pen,
and nothing since has made the slightest sense...
I’ve traded in my childhood for a pen,
and nothing since has made the slightest sense...
I never thought to change.
*
"I went to the garage without water,
without bandages, and tried to stay out
of his range of sight. I’m sorry, I’m so
sorry was all I could mumble. He moaned;
coughed into the glass. I just didn’t see him
till the car ran through his knees. And the crunch
of his face into the windshield... Oh, God...
Some of his teeth they flew into my lap.
I could hear something trailing, flapping just
off the bumper. I panicked and floored it
home. I parked the car in the garage. Washed.
After three days face first in the glass, he died."
*
Would that I could turn everything I touched
into wine and music from this bench.
(Publicat originalment a Chelsea)
BANC
Vaig baratar la meva infància per un bolígraf,
i des d’ençà que res no té el menor sentit...
Mai vaig pensar de canviar.
*
"Vaig anar al garatge sense aigua,
sense benes, i vaig procurar quedar-li fora
del camp visual. Em sap greu, em sap tant
de greu és tot el que vaig murmurar. Ell gemegava;
estossegava entre els vidres. És que no el vaig veure
fins que li vaig pegar amb el cotxe als genolls. I la cara
que li cruix contra el parabrisa... Ai, hòstia...
em va escopir algunes dents sobre la falda.
Sentia alguna cosa arrossegant-se, agitant-se
al para-xocs. Em vaig espantar i vaig tornar pitant
a casa. Vaig aparcar el cotxe al garatge. Em vaig rentar.
Tres dies amb la cara clavada al vidre, i es va morir."
*
Ah, si pogués transformar tot el que toqués
en vi i en música, assegut en aquest banc.
(Traducció de Melcion Mateu)
3
GOLDEN
For once, I slept and you watched.
I dreamed, I think.
I washed without my hands.
You watched. I moved along a scratchy plain
of dandelion, peony, wild
and luckless clover. A bee entered me.
You soothed my ache. We watched a golden sky
heckled into slate.
I will wake and say "Golden." I will wake
and say, no, nothing but that. I had become
the injurer who makes things golden,
swimming in your voice, so much deeper than mine.
(Publicat originalment a The New Yorker)
DAURAT
Per una vegada, jo dormia i tu miraves.
Jo somiava, penso.
Em vaig rentar sense mans.
Miraves. Jo avançava per una plana rugosa
de lletsó, de peònies i de trèvols
silvestres sense sort. Una abella entrà a dins meu.
Em vas calmar el dolor. Miràvem un cel daurat
empissarrat de sobte.
Em despertaré i diré "daurat". Em despertaré
i diré: no, res més que això. M’havia tornat
l’agressor que torna daurades les coses,
que neda en la teva veu, molt més profunda que la meva.
(Traducció de Melcion Mateu)
4
GRIEF AND THE IMAGINARY GRAVE
November snowfall slow drowns out the views
of Grand, Summit and Story Avenues.
Gone gone gonegonegone I choked
on the thought of ending this song.
Three Bronx streets go down under snow
that grays in the air like aging hair.
Understoried. Dead and buried. Do you
hear me from where they buried you?
From where they buried you do you
hear the rhyme I bury for you?
Do you age in an orbit of perfect
sunshine and sound?
Gone gone gone gone: all I can say is gone.
Because gone is what is here
among the other things that grow.
(Publicat originalment a Tuesday)
EL DOL I LA TOMBA IMAGINÀRIA
El novembre la neu cau lentament i ofega
les avingudes Grand, Summit i Story.
Adéu adéu adéuadéu: em quedava sense aire
en pensar d’acabar aquesta cançó.
S’enterren tres carrers del Bronx sota la neu
que es torna grisa en l’aire com els cabells s’hi tornen.
Al sotabosc. Ben mortes i enterrades. Em sents
des del lloc on et van enterrar?
Sents, des del lloc on et van enterrar,
la rima que enterro per tu?
Et fas gran en una òrbita perfecta
de sons i de ratjos de sol?
Adéu adéu adéu: adéu és tot el que puc dir.
Perquè l’adéu és el que tenim
entre tot allò que aquí creix.
(Traducció de Melcion Mateu)
5
TONIGHT
In the beginning there was this surface. A wall, beginning.
Tonight it coaxed music from a Harlem cloudbank. It freestyled
a smoke from a stranger’s coat; stole thinned gin.
It was on the surfaces of its beginnings, but outside
looking in. The lapse-blue facade of Harlem Hospital is weatherstill
like a starlit lake in the middle of Lenox Avenue.
I touched the tattooed surfaces of my birthplace tonight –
and because tonight is curing, the beginning let me through;
and everywhere was blurring halogen. Love the place that welcomed
you.
(Publicat originalment a The New Republic)
AQUESTA NIT
Al principi hi havia aquesta superfície. Un mur que començava.
Aquesta nit demanava cançons d’un banc de núvols de Harlem. Deixava
anar
fum de l’abric d’algun desconegut; robava ginebra aigualida.
Era a les superfícies dels seus començaments, però a fora,
mirant cap a endins. La façana del Harlem Hospital, d’un blau col·lapsat,
és perenne
com un llac estrellat al mig de Lenox Avenue.
He tocat, aquesta nit, les superfícies tatuades del lloc on vaig néixer,
i perquè aquesta nit es guareix i perquè el principi em va donar pas;
i tot era halogen borrós. Estima el lloc que et va donar la benvinguda.
(Traducció de Melcion Mateu)
Etiquetes de comentaris:
Melcion Mateu,
Rowan Ricardo Phillips
Publicat per
Ernest Farrés Junyent
dimecres, 6 de gener del 2010
Carlos Alcorta: novetat editorial
Carlos Alcorta
Sol de resurrección
Calambur
96 pàgines
10 euros
PANORAMA
Con la mente desnuda,
vacía del pensar y el cuerpo en vilo,
bajo una luz paralizada aún
por la grave palpitación nocturna
que parece en el tiempo suspendida
en un cenit eterno, sin desplome,
te detienes a contemplar las aguas
de ese mar que en su lasitud
parece una laguna.
Disfruta de esta paz la paz que goza
de sí misma en la simple imagen retenida.
Qué distinta entonces la algarabía
del recreo, del retozo de los pájaros
de esta labor de un dios adormilado,
de esa morosa mancha itinerante
que el sol de sí convierte en un espejo.
En el cielo vaga desorientada
la media luna blanca de los sueños
y en la llanura cobra vida el verde
empobrecido de los pastos secos.
Algo que no consigues descifrar te aconseja
sentirte bien contigo mismo. Fuiste
centro del universo en un segundo,
porque todo giró fugaz en torno
a ti, sin culpa ni traición, y el alma
encontró en esa ofrenda su equilibrio.
Acepta de buen grado,
sin preguntar siquiera
de dónde vienen,
sus dones mientras pierde la materia
su condición y las vencidas olas
renacen y regresa el mundo a salvo
de esa parte del ser que es sólo sueño.
Etiquetes de comentaris:
Carlos Alcorta
Publicat per
Ernest Farrés Junyent
diumenge, 3 de gener del 2010
Jaume Bosquet: novetat editorial
Jaume Bosquet
PRODUEIX TRISTESA (FRAGMENT)
A la Rosa
En art no es pot forçar res, sinó únicament rebre amb humilitat.
Guillem Simó
Triacant
Proa
88 pàgines
13 euros
PRODUEIX TRISTESA (FRAGMENT)
A la Rosa
En art no es pot forçar res, sinó únicament rebre amb humilitat.
Guillem Simó
produeix tristesa la consciència
no ja de l'absurd sinó de la consternació
que tinc davant tantes peces soltes
la impossibilitat de poder definir exactament
alguna cosa o alguna persona
aquesta cruel evidència de no saber ni qui sóc
és realment un buit
la veritat inqüestionable allò que he de saber captar
per treure'n el suc més perfecte la visió més nítida
tots aquests anys al teu costat
construint la vida la nostra vida
tu i jo i els fills
per arribar sempre al present i a l'estupefacció
les mans de les hores incansables
canviant-nos impossibilitant-nos cap reconeixement
mostrant-nos sempre una altra forma i una altra substància
aquí a les lleixes de baix n'hi ha uns quants com nosaltres
és cap a ells que anem
és en ells que busquem el refugi i l'afecte
més que en les persones reals que tractem
aquelles que sempre hem cregut que havíem d'estimar
en les idees hi ha els afectes
l'amor és el pensament
que s'allarga que es modela que es fa petit o immens
que s'escampa o es desvia
contínuament l'ànima està inquieta
busca expandir-se en els pensaments
que imparables emergeixen
voluptuosos i vanitosos
relligant-se entremesclant-se
incrustant-se l'un dins l'altre
buscant-se l'un dins l'altre
germinant esdevenint un altre modificant-se
en la relació expansiva aleatòria atzarosa temporal
incapaços de situar-se en un punt de vista total complet
perfectament definitiu en la seva definició impossible
perquè nosaltres volíem l'amor
quan érem joves volíem l'amor com una certesa
i ara aquí no hi ha cap certesa
només nosaltres dos acotats en les paraules
agafats a les paraules per explicar-nos
sabent que les paraules no podran explicar-nos
arrapats sempre a les paraules dels altres i a les nostres
com si fos una fusta que sura en un mar
sense saber de quin mar es tracta (...)
Etiquetes de comentaris:
Jaume Bosquet
Publicat per
Ernest Farrés Junyent
Subscriure's a:
Missatges (Atom)