Amadeu Vidal i Bonafont: dos poemes inèdits

Amadeu Vidal i Bonafont

Va néixer a Barcelona el 1973, i compagina la professió d'enginyer de boscos amb la creació literària. És autor d'una prolífica obra poètica que comprèn tretze llibres, l'últim dels quals és Projeccions (2010).
Els següents poemes pertanyen al seu nou treball, Juny, guardonat amb el premi Màrius Torres 2011 i que d'aquí a pocs mesos veurà la llum.


NOCTURN

La lluna contempla el pas d'una ambulància
per l'asfalt inert, un cos entre dos mons,
seda embolicada amb paper de vidre.
Ara fa llum, ara no, ara fa llum, ara no.
Ara és a les fosques perquè el cicle de la sirena
també inclou la tenebra. Ara il·lumina els marges
perquè el cicle de la sirena inclou l'esperança.
Com una ruleta russa,
d'esquena a la nit, quan intueixis la claror,
digues prou.


INTERLUDI NOCTURN

Has somiat que et robaven el xumet.
I plores, malgrat que amb veu amorosa
t'explico que el tens aquí al costat,
vora el coixí. No em creus,
i brames més fort i jo no t'enganyo
i no sé què farem en aquesta hora intempestiva
quan a tots els canals de la tele
venen gemecs de plaer industrial,
allargaments de penis sense intervenció quirúrgica,
maneres miraculoses d'aprimar-se,
cartes astrals i pitonisses analfabetes
que ens espien i no ens veuen
a través de la seva bola de cristall impostora.
Només el teu plor és natural, autèntic,
inestroncable. Només tu podries aturar-lo.

David Castillo: novetat editorial

David Castillo
Doble zero
Proa
88 pàgines
16,50 euros







PREGÀRIES DESATESES

Ho saps?
Quinze anys matinant per a empreses
de què ni els amos ja no recorden els noms,
tres anys en llibertat provisional,
una col·lecció de carícies de la policia
–amb un bon cop al pòmul al bar de Via Laietana–,
vint-i-vuit detencions per motius diversos,
quaranta anys de paz
i trenta de cloroform,
un tret al genoll
i amors que no es van perpetuar,
infinites borratxeres
amb el seu nombre corresponent de ressaques,
cançons i promeses desateses,
un cor que batega massa ràpid
i impaciència a l'engròs,
pregàries cap al creador de les mosques
i infinites tones d'avorriment.
Tot un currículum abans d'aterrar en tu,
que m'allunyes dels carrerons foscos de la ment,
que m'incites, m'acaricies i jeus en mi,
sense irradiar fermesa.

Xavier Farré: dos poemes inèdits

Xavier Farré
Nascut a l'Espluga de Francolí el 1971 i resident a Cracòvia, ha publicat quatre llibres de poesia i ha traduït autors polonesos i eslovens. Porta el blog http://xavierfarreabcd.blogspot.com/ on dóna a conèixer poetes de les zones eslaves de l'Europa Central, principalment.
Els poemes publicats aquí arrenquen de fotografies d'Abel Murcia, a qui va dedicat el cicle.

A L'ESPERA DE LA LLUM

Els batents oberts en les finestres tallades
per baix, només unes escletxes que reben,
expectants, la inundació de la llum, un bany
que s'escampa pel terra marmori amb vetes
com vasos capil·lars que alimenten el cos,
aquesta entrada enmig de la penombra
vençuda. Les cadires enyoren el tacte,
el frec a una distància prudencial.
O els peus que pugen per explicar
històries de mons llunyans, de llums
que s'infiltren per les escletxes. De batents
que s'obren i es tanquen com un gest
d'agraïment. Tots com davant d'un foc
que s'ha anat apagant, un testarral
que a penes ja escalfa. S'ha d'atiar,
atiar les brases d'aquest estantís matí,
atiar la sang del món, el broll de vida
en la font de la llum, atiar el marbre
i la fusta de les cadires, atiar l'espera
de segons, minuts, anys en la penombra.
Atiar els vidres a l'espera de la llum.
I observar la definició dels objectes,
els perfils, les formes. Els marges
que la llum imposa per crear-nos vius.


CAMÍ DE LA LLUM NEGRA

Llambordes que indiquen un camí, un destí
absent, que es perd en la proximitat, com un colze
tocat sense voler, com el tacte de la roba, la col·lisió
dels colors, de les teles, a la recerca de temperatura.

Un fil d'aigua, la pluja no ha arribat a tots els racons,
o és la galleda que ha ruixat tot el camí, per indicar
una direcció. Una fletxa escapçada, com un ganivet
sense esmolar. El dolor no s'endinsa en la pedra.

Un negre mat i un negre brillant, l'aigua que banya
el negre. La divisió de l'immens tauler, impossible
marcar les caselles de la xarranca. Una exactitud
en què l'ordre es multiplica en les passes absents.

Recorrem el camí, tu i jo, en la bifurcació del raig,
en el trencament de l'ordre pensat que s'esquerda
en l'aigua. S'escola i es perd on la imaginació intenta
resseguir el camí de la llum negra, el reflex brillant.

Lluís Calvo: novetat editorial

Lluís Calvo
Estiula
Labreu Edicions
120 pàgines
13 euros

Una llengua obre infinits llenguatges. És comunal i oberta. La fórmula de l'equació encara no resolta. I és, alhora, com el silici: mai no apareix en estat pur.

Del Puig Ferriol a l'últim confí de l'univers només hi ha un pensament. La llum és massa lenta, no trobeu?

El nostre verb sempre és transitiu. Només Déu –que tot ho és en ell mateix– té el privilegi, incògnit, de ser intransitiu.

Les formes de la intel·ligència són infinites. L'home n'és, tan sols, una de les múltiples configuracions.

Algun dia l'espai més allunyat no resistirà el pensament. Ni el buf de l'ànima. L'univers serà, llavors, un microestat, una petita república de llum i pols i cendres.

Deixa anar la pedra, que caigui fins al fons. Però, ara i aquí, que s'enlairi i busqui el cel. Car qui les coneix, les lleis pròpies del poema?

La natura de l'esbarzer –de la vinca, la viola i la genciana– també és humana. Això, no cal dir-ho, també s'esdevé a l'inrevés.

Tot l'univers tendeix a la vida. Però triga molt.

Un poema sols pot celebrar la seva desaparició. Llavors s'haurà acomplert, definitivament, la pau.

Ernest Farrés Junyent: novetat editorial

Ernest Farrés Junyent
Blitzkrieg
Meteora
80 pàgines
14 euros







RES NO ÉS U

Les societat pures no existeixen.
Amb uns paràmetres que es debiliten,
els Estats purs o ideals no existeixen,
com no existeixen les nacions pures.
Potser sí que existiren, i potser
vas ser bo, o potser no. Les llengües pures
no existeixen i les identitats
culturals, ètiques, religioses
que, com tot, han sorgit perquè es barregen,
presenten multiplicitat de caires.
Amb gran sorpresa per part de tothom,
les nostres diferències es deixen
de pensar com llarg temps van ser pensades.
Els annexionismes europeus
donen pas a l'expansió per via
de les incorporacions. Els canvis
petits van acompanyats d'altres canvis
més grossos que ens agafen indefensos.
Els discursos polítics s'articulen
a base d'estratègies, idees,
oblits i abstraccions alienígenes.
L'homogeneïtat desapareix
de la nostra representació
de la realitat. La joventut
sí que és pura, és després que s'esgavella.

Wallace Stevens: novetat editorial

Wallace Stevens
Ideas de orden
Traducció de Daniel Aguirre
Lumen
176 pàgines
20,90 euros






EL LECTOR

Toda la noche me pasé sentado leyendo un libro,
sentado leyendo como si fuera un libro
de páginas sombrías.

Era otoño y caían estrellas
cubriendo las ajadas formas
que se agazapaban a la luz de la luna.

Ninguna lámpara ardía conforme yo leía
que una voz mascullaba: “Toda cosa
recae en el frío,

hasta las almizcleñas muscadinas,
los melones, las peras bermellón
del deshojado jardín”.

Las páginas sombrías no llevaban impreso nada
excepto un rastro de ardientes estrellas
en el gélido cielo.

Joan Perelló: novetat editorial

Joan Perelló
Inventari d'omissions
El Gall Editor
64 pàgines
12 euros

Capbaix, atordit, esperes encara trobar-te i desxifrar els enigmes. Saps que tot és una mentida i encara cerques, o dubtes. Mira't a la lluna. Tot és com una vella nostàlgia de canteranos i vànoves. Els edredons que hauria pogut pintar Van Gogh dins el desordre d'una cambra amb distorsions. Llums tènues. Tot és quasi una fosca. Cossos deformes mirant la lluna d'un vidre que s'esquinça i entela cada pic que li passen un pedaç d'ombres. Les dogues de l'envelliment. Badalls a l'horitzó. Esquerdes als ossos. El declivi, com unes ungles mal tallades.

Francesc Bombí-Vilaseca: quatre poemes inèdits

Francesc Bombí-Vilaseca

Poeta i periodista nascut a Barcelona el 1975, els següents poemes pertanyen a un llibre inèdit que duu per títol Fever on the rocks. Shivers / Fiebre con hielo. Escalofríos / Febre amb gel. Esgarips, un singular treball trilingüe compost per poemes-mirall en anglès, castellà i català que semblen traduccions els uns dels altres però que de fet són poemes germans diferents entre si. L'origen de la seva escriptura va ser, fa temps, una exposició sobre la desaparició de cases al Raval barceloní.


1

She was the moon.
She was the tides.
She was the waves.
She was the sea.

*

La luna,
la marea,
las olas,
el mar.

*

Ella i la lluna,
ella i la marea,
ella i les ones,
ella i la mar...

Ella.


2

We kept asking for the last drink.
We left. We saw the dawn
as small, as young,
as it really is.

*

Pedimos una última copa.
Nos fuimos. El amanecer
volvió a ser pequeño y grandioso,
tal como lo recordábamos
de niños.

*

La darrera copa.
L'última.
A l'alba

vam recordar un dia de quan érem petits.


3

I have never ever had
a double bass.
It's just me & my pen
& my pen & I.

*

Nunca tuve
un contrabajo.
Yo y mi pluma,
yo y mi pluma y yo.

*

No he tingut mai
cap contrabaix.
Només tinc una ploma,
i la meva ploma em té a mi.


4

Then, I walked out and saw you.
You were seen by me.
Me was seeing you.
OK, I saw you.
I ran for my life.

*

Salí y te vi.
Fuiste vista por mí.
Estaba mirándote.
Te miraba.
Vale, te vi.
Corrí. Huí. Salté. Escapé.
Me derrumbé. Llovió. Pasó tiempo.
Algo sucedió.
Salvé mi vida.

*

Vaig sortir, et vaig veure.
Em vas veure.
Et mirava.
T'estava mirant.
Vaig arrencar a córrer, fugir, saltar, escapar,
vaig caure sota la pluja.

Em vas salvar.

Àlex Susanna: novetat editorial

Àlex Susanna
Promiscuïtat
Proa
120 pàgines
16,50 euros







PROMISCUÏTAT

Durant molts anys
has tingut la biblioteca
perfectament
ordenada per gèneres,
llengües i moviments,
essent la poesia
el més aviciat,
l'anglosaxona
la més freqüentada,
i els post-romàntics
els preferits.

Als cinquanta, però,
te'n fas una de nova
molt més compacta,
en què gèneres, llengües
i moviments conviuen
de manera promíscua,
com si entre ells no hi hagués
ja gaires diferències,
sinó el gust creixent
d'anar-se barrejant.

Ausiàs March: novetat editorial

Ausiàs March
Una tria
Versió de Josep Piera
Barcino
104 pàgines
14 euros






SÍ COM LO TAUR SE'N VA FUIT PEL DESERT

Sí com lo taur se'n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant, qui el força,
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l'ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.


TAL COM EL BRAU QUE FUIG CAP AL DESERT

Tal com el brau que fuig cap al desert
quan és vençut pel seu semblant, que el força,
no torna fins que s'ha recuperat
per destruir aquell qui l'ha ofés,
així em cal allunyar-me de vós;
el vostre gest ha confós el meu ànim;
no tornaré fins que s'haja ben fos
la por que m'impedeix de ser feliç.

Nora Almada: novetat editorial

Nora Almada
Ísola
Eugenio Cano Editor
112 pàgines
12,50 euros

MAREA

En medio de la mar
tú salías del fondo
con un pez entre los dientes
Me impulsabas hacia abajo
tirabas de mí
Yo braceaba mirando la costa
yo boqueaba mirando la isla
“Defínete
dijiste
o dejamos el mar
o nos hundimos”
La niña del desierto
gritaba desde lejos
y la marea me llevaba hacia la isla
y la marea me arrastraba hacia la costa
Tu mano se aferró a mi pecho
tu mano me tapó la boca
Bajo el peso del agua
el silencio era dulce como el grito
y en una burbuja
que salió de tu boca
creí leer
la palabra salvación

Francesc Garriga Barata: novetat editorial

Francesc Garriga Barata
Ragtime
Labreu Edicions
64 pàgines
12 euros







a l'altra punta d'aquest fil de vida, hi ha algú?

només que hi sigui.
no cal que digui res.

que hi hagi algú que em senti
potser ja és prou
per fer real el meu discurs
i no saber-me un foraster que busca
camins de llum per boscos on la nit
s'enreda entre les branques del silenci.

potser és en va que visc lligat al fil
del meu espai.

almenys que sàpiga, qui sigui,
que sí que li he parlat, i que volia
respostes.

Tomas Tranströmer: novetat editorial

Tomas Tranströmer
Deshielo a mediodía
Traducció de Roberto Mascaró
Nórdica Libros
224 pàgines
19,50 euros






SEMINARIO DE SUEÑOS

Cuatro mil millones de personas en la tierra.
Y todos duermen, todos sueñan.
En cada sueño se apiñan los rostros y los cuerpos
–las personas soñadas son más que nosotros.
Pero no ocupan lugar...
Sucede que te duermes en el teatro.
En medio de la pieza se hunde el instante.
Un breve segundo de doble exposición: el escenario,
allí al frente, es aventajado por un sueño.
Luego, ya no hay más escenario; eres tú.
¡Teatro en la sincera profundidad!
¡El misterio de un director teatral
agotado!
Continuo aprendizaje de memoria...
Un dormitorio. Es de noche.
El cielo oscuro se desliza dentro de la habitación.
El libro que alguien dejó al quedarse dormido
todavía está abierto
y permanece abatido al borde de la cama.
Los ojos del durmiente se mueven,
siguen el texto sin letras
en otro libro
–con iluminaciones, antiguo, rápido.
Una commedia vertiginosa que se impregna
dentro de los muros de convento del párpado.
Un solo ejemplar. ¡Existe en este instante!
Mañana, todo estará tachado.
¡Misterio de este gran derroche!
Eliminación... Como cuando el turista es detenido
por sospechosos hombres de uniforme
–abren la cámara, desenrollan su película
y dejan que el sol mate las imágenes:
así son los sueños oscurecidos por la luz del día.
¿Eliminados o solo invisibles?
Hay un soñar-fuera-del-alcance
que siempre está pasando. Luz para otros ojos.
Una zona donde pensamientos que reptan aprenden a andar.
El rostro y las imágenes se reorganizan.
Nos movemos en una calle, entre gente,
en la canícula.
Pero tantos, o más,
que no vemos,
están dentro de los oscuros edificios
que se alzan a ambos lados.
A veces alguno de ellos se acerca a la ventana
y arroja una mirada sobre nosotros.

Ilse Aichinger: novetat editorial

Ilse Aichinger
Consejo gratuito
Traducció de Rosa Marta Gómez Pato
Linteo
228 pàgines
16 euros






VIEJA MIRADA

Me he acostumbrado a esta ventana
y a que la nieve caiga a través de mis
ojos;
pero ¿quién siguió a los que se perdieron
a través de la puerta abierta del jardín?
¿Quién dispuso lo que allí había,
el barril de lluvia,
y la luna como luna,
todas las hierbas heladas?
¿Quién se columpiaba antes de la mañana
y hacía chirriar las cuerdas?
¿Quién puso la mano de cera
en la ventana de la cocina,
se sentó en el blanco
y me acogió a mí misma?

José Carlos Llop: novetat editorial

José Carlos Llop
Cuando acaba septiembre
Lumen
80 pàgines
13,90 euros

Nou recull de José Carlos Llop, que conté un parell de poemes en català.




FORMENTERA

L'aigua turquesa i les sargantanes maragda.
L'arribada a port amb la darrera llum,
quan el port és totes les illes de la infància.
Els cossos radiants i poderosos,
com estàtues sobre l'arena blanca.
I les torres, que ens parlen de la por i el desig.
La taula, aromàtica de crustacis i peixos
i perfumada pel vi blanc, fil daurat
que ens uneix a l'origen del que som.
L'aigua turquesa i les sargantanes maragda.
El silenci del vaixell a l'hora de la sesta
sota el sol d'Àfrica. La sal a la pell,
els crancs amagats a la roca, les oblades
ballant entre les cames de les dones.
L'amistat també és una forma de moral,
com el temps quan es viu com el primer dia
del món, sempre que es faci col·lecció.
De dies i d'afectes. I de paisatges,
que no són més que el seu reflex.

L'aigua turquesa i les sargantanes maragda
i això no és un tòpic, sinó un mantra
de la felicitat, si es pot dir felicitat
–parlam d'adults– a l'anestèsia de tot mal.

Wilfred Owen: novetat editorial

Wilfred Owen
Poemas de guerra
Traducció de Gabriel Insausti
Acantilado
104 pàgines
16 euros






AMOR MAYOR

No es tan intenso el rojo de unos labios
como el de aquellas piedras que besan nuestros muertos.
El dulce lamentar de plañideras
sólo inspira vergüenza a su amor puro.
¡Oh, Amor, tus ojos pierden todo encanto
cuando veo otros ojos, por mí ciegos!

Tu exquisita figura no retiembla
como retiembla un cuerpo apuñalado
que cae allí donde parece
que a Dios ya no le importa,
hasta que el fiero amor que lleva dentro
lo apretuja en un túmulo de muertos.

Tu voz, aunque yo pueda compararla
al viento que murmura en los tejados,
aunque amada por mí, no es tan amable,
tan clara y delicada como aquella
de los hombres que ahora nadie escucha
pues la tierra ha acallado el ruido de sus toses.

Corazón, corazón, no has sido nunca
grande como el que recibe un disparo.
Y, aunque tu mano sea pálida,
lo son aún más aquellos que secundan
tu carrera a través de llamas y alaridos.
Puedes llorar, pues no puedes tocarlos.

Aldous Huxley: novetat editorial

Aldous Huxley
Poesía completa
Traducció de Jesús Isaías Gómez López
Cátedra
736 pàgines
18,70 euros






ADIÓS A LAS MUSAS

Mi máquina de escribir viene escribiendo torcidamente
desde hace mucho;
es tan difícil escribir con metro y rima
con una máquina de escribir que escribe torcidamente.
Los versos deberían parecer limpios y decentes a la vista,
y los míos han dejado de parecerlo; por eso es por lo que
estoy dejando de ser poeta...
Porque mi máquina de escribir escribe tan exacerbadamente,
tan penosamente retorcida.

Wilfred Owen: avanç editorial

Wilfred Owen
Poeta britànic (Oswestry, 1893-canal Sambre-Oise, 1918) que va participar a la Gran Guerra i que va morir al camp de batalla pocs dies abans de l'armistici. Es va fer cèlebre pòstumament quan es van publicar els poemes que va escriure entre l'estiu de 1917 i la tardor de 1918 basats en les seves dures experiències com a combatent, i que constitueixen un intens i commovedor al·legat pacifista.
L'editorial Acantilado els aplega al volum Poemas de guerra, traduït al castellà per Gabriel Insausti, a la venda a partir del 16 de setembre.


SONRÍAN, SONRÍAN, SONRÍAN

Cabeza con cabeza, los heridos leían
el Mail de anteayer; en letra grande
nuestra última victoria, y en pequeña las bajas.
También se hablaba de vivienda a bajo coste
“pues –decía el diario–, cuando la guerra acabe
los hombres desearán construirse una casa.
Mientras, lo que necesitamos son aeródromos,
porque esta guerra apenas ha empezado.
No hace justicia a nuestros muertos una pronta paz.
El sacrificio de los hijos bien merece
que a nosotros nos quede a cambio algo que dure.
Hemos de ser debidamente indemnizados.
Aunque sea de todos la victoria,
nosotros, gobernantes de este antiguo lugar,
no seríamos justos si olvidáramos
que la gloria mayor es de los que combaten
por conservar entera esta nación”.
¿Nación? Los mutilados nada dicen
pero, de forma extraña, se sonríen
como quien sabe a buen recaudo su secreto.
(Esto es lo que saben y no dicen:
que Inglaterra ha volado, hombre tras hombre, a Francia,
y en ninguna otra parte sino en Francia se encuentra).
Fotos de esas sonrisas se publican a diario
y la gente –qué ingenua– se repite:
“¡Cómo sonríen! Pobres: ahora están contentos”.

Jennifer Cendaña Armas: dos poemes inèdits

Jennifer Cendaña Armas
Poeta, dramaturga, actriu, ballarina, violinista i activista cultural nascuda a Nova York. Els seus espectacles combinen la poesia, la música, la dansa i el teatre amb vinculacions amb el hip-hop i la immigració. Escriu en anglès, castellà i tagal.

Foto Matilde Campodónico


LETTER TO A SISTER AND BROTHER IN HIP-HOP

strong sisters survive slaps and slurs beyond our hip-hop world

stretching seas and skins over scars and whims

cuz we don’t have a dick– remind how we brought about sin

but we wear hope in our eyes, rhyme our cries

below our belly, above our breasts

heading west for the sun and east for the womb

bomb walls cause some brothers
 still go and assume
 that
we ain’t as tight

flows don’t light the light of a greater understanding

beats ain’t as commanding

bop heads amongst truths they hide
so sisters get placed upstage one spot in a crew

where one is too many and zero’s too few

we fight for some time, disregard one another

but if I’m uplifting my sister don’t mean I’m hating my brother

cuz some women, too, will just look at you
like,
 “bitch, get off the stage”
but this culture is also made of
our blood

our feet

our voice
more than catchy hooks and hooch shaking noise

we just as fly when our poems don’t rhyme

and we merely pontificate perfectly delivered diction

hip-hop is our world
we feed on bleed on get our groove on work our learn on

sisters got just as much right to be here

and I ain’t trying to break down a list of everything I don’t do
pleading
won’t you show me some goddess blessed respect

cuz that’s still playing a game and this is my yes campaign

cuz I can’t remember the last time we had one–
yes to our ideas

yes to we

yes to making it past the shit we see
yes to our balance

yes to mad loot

yes to el barrio cuz our connection’s not moot

yes to hips swaying cuz my sexuality’s mine

yes to everything more than biding some time

yes to remembering the powers of our mothers
if I’m uplifting my sister don’t mean I’m hating you, brother

it ain’t about them cats

it’s about we

about us

our connection to ourselves

so we don’t see them dudes as a must
the verses we spit

the beats we break

the taggings we tag for sanity’s sake

our bodies rock move smooth our soul

patch visions and knowledge with rhythmic flow
our stories are roots, hip-hop’s our petition

ain’t no progress gonna come without our women’s upliftment


TODAY

today

beginning now
I will rub you out
of wishes and dreams
hope will plant again

fresh

I will rationalize that
learning to open and love more openly
was worth the in between, grey, sludge
with flashes of red and light

but I am old enough to know better
even then

I wonder why you stayed
give so much in my absence
so little with me here

if I just was to counter your boredom

I do not feel strong most days
the sculpt of calves and biceps
pushups and dance drills
I do not feel strong
and am short on conversation
save for my closest
I do not miss one-word assurances of your presence

I wish I could hate you
list a list of horrible reasonings

but it is that you disappoint

even with the lowest of expectations you disappoint

I am tired of anews started

my friends
we will joke
about poetry being born
(at least)
but I’d rather a heart thriving
than this
figuring a way to heal
in this city
where you led me up and around corners
bled music and dance
onto my skin
I will walk and
find new spaces
apart from you
without your name
or images
or laughs
or claros

Ernest Farrés: novetat editorial

Ernest Farrés
Edward Hopper
Traducció d'Emanuela Forgetta
Edizioni Nemapress
128 pàgines
15 euros

Surt la versió en italià del poemari Edward Hopper aparegut en català l'any 2006. El nou llibre, a cura d'Emanuela Forgetta, el publica Edizioni Nemapress en edició bilingüe.


SMALL TOWN STATION, 1918-1920

Io e i sogni in cui germinano
futuri con gli obiettivi-per-i-quali-lottare.
Non senza sforzo, ancora io
e i tentativi indubbi
d'iniziare una storia.
Spazzolino da denti
e paste dentifricie
per rinfrescare l'alito.
Scorciatoie per arrivare
alle stazioni e bagni di luce. L'azzurrità
delle aquilege e l'azzurrità delle jacarande.
Aste più basse e aste più alte.
Venti che espandono gli stratocumoli
e venti che li spazzano alla-meglio.
Gatti scapoli e stradine mezze morte
nei piccoli nuclei urbani.
Morosità e strafottenze.
Mmm... che strano andarsene (e che strano non farlo).
Chiasso-chiasso e silenzi-silenzi.
Movimenti di polso e testardaggini.
Meno venti, meno un quarto, meno dieci.
Valige ai binari e cicche a terra.
Valori morali e telecamere di videosorveglianza. Tutto
un miscuglio di volti accesi e beni
di consumo che non dovrebbero chiamarsi così.
E, un giorno o l'altro, io e te.

Bartomeu Fiol: novetat editorial

Bartomeu Fiol
Carants. Obra poètica 4
Proa
464 pàgines
18 euros







FINALE

Bàsicament, el poble escollit
ha necessitat de tres llenguatges:

primer, el més adequat per a relacionar-se
amb Adonai, amb Elohim;
després, l'utilitari
per a mercadejar o comerciar amb els goyim;
i, finalment, la lingua franca i a la vegada privada
–tal com el jiddisch–
per a no esser entesos per aquells
i sí pels germans d'indrets llunyans.

Tu que no en domines cap,
ne anche nessun gergo judeo-italiano,
què pintes en aquesta història?

Jordi Valls: novetat editorial

Jordi Valls
Ni un pam de net al tancat dels ànecs
Pont del Petroli
40 pàgines
8 euros







EL CRANI DE MOISÈS

Digue-li: amor, poesia, déu, perfecció,
intangibilitat. L'eco de l'eco, el so
ressonant d'allò que sents, l'onada expansiva
de l'abstracció, la no-casella a la xarranca,
saltes i saltes a la pota coixa, caus
fora de joc entre invocacions tel·lúriques.
I si no ets profeta mirant la nova terra
per la desbocada voluntat del mai?
Vell crani que ensopega amb les aigües trencades
de la paradoxa, buscant, combat a mort,
apropar-nos, sense ser-hi, a la promesa.
Llavors resta la nostàlgia, d'això vivim.

Susanna Rafart: novetat editorial

Susanna Rafart
La mà interior
Meteora
48 pàgines
13 euros







Temps imparable al rompent de la vida, és un crit, és un crit
que n'ha infantat a milers. L'home i la dona han nascut,
ploren i estimen, potser el seu gest es detura un instant.
Com han brillat els seus ulls, ara raïm d'escurçons!
Criden i és mut el seu cant i són mudes les hores al tàlem,
mudes al llit de la mort: ara jo us dic que no correu,
hi ha la ventura del bes i els seus peixos immòbils que embeuen
cada paraula en més bes; hi ha l'insegur bressoleig
al portinyol que us empara girant el vaixell a occident,
l'ostra que creix per lliurar forma perfecta a les mans.
Queden la perla, el vaixell i alguns peixos en l'aire, i l'home,
la dona no són els d'abans, tenen els rostres més clars,
l'ombra els sorprèn vora l'aigua i aixequen els ulls als xiprers
àrtics i blancs i al seu lloc, entre estranys, nous amants
criden i neixen i ploren i estimen i temen l'engany
d'un sol minut que els deté, urc imparable, en l'afrau.

Laura López Granell: dos poemes inèdits

Laura López Granell
Nascuda a Barcelona el 1968, és poeta i professora a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, tasca que compagina amb la seva activitat com a formadora en creativitat aplicada i comunicació en diferents àmbits i institucions. És autora dels reculls La història del drac Xiulet (conte infantil en vers) i Itineraris, i ha participat en diverses publicacions col·lectives.
Actualment manté el blog poètic Jardins Verticals, a l'entorn del qual ha escrit els dos poemes que aquí es donen a conèixer.


AL PEU DE L'ARA

És fruita del meu temps, aquesta mitja tarda
de dissabte encesa com la dolçor rogenca
del raïm? No sé pas com devia ser abans
la verema dels dies o ara no hi vull pensar.
Massa lluny queden ja collites previsibles
de diumenges domèstics de llarga sobretaula
i feiners escurant mala anyada de besos.

Avui tot és sentir la terra clivellada
sadollar-se del vi d’una nova follia.

És fruita del meu temps, aquesta mitja tarda
de dissabte ennuegada com la set del meu fill
en dir-me adéu? Sé prou com era abans l’agost
etern de les rialles: petons sense guaret
els dissabtes alterns ni rostoll per quinzenes.
Massa lluny queden ja collites sense enyor.

Avui replego faltes en raïmar embriaguesa
i em tiben les clivelles com velles cicatrius
sota l’adob dels dits que em reguen de carícies.
Beure en un mateix calze: por, amor, ambivalència.

És fruita del meu temps, aquesta tarda mig
partida mig perplexa, empassar polpa i os.
Incerta però certa, sense ahir ni demà,
plantada al peu de l’ara, concebre l’aventura.


SECRET

I res no és per no-res i tot guarda perquès
secrets, com la mirada amb què em mires, amor:
aquests ulls de vacances podrien haver estat
els ulls dels meus dilluns, ulls de dies feiners,
i m’hauria agradat compartir cafè amb llet
els matins laborables i el sofà cada vespre.
En canvi t’ha tocat ser el meu dia de festa,
el trosset de sorral on enfilar jardins,
i la meva finestra, blava i entre terrats,
d’un dia cada quinze. No és fàcil ser diumenge.

No és fàcil ser diumenge ni dissabte a la nit:
et demano que eixordis a força de delit
els crits esporuguits desats rere la porta
o amagats sota el llit entre la roba bruta
de tota la setmana. No és fàcil ser miracle:
fer dels minuts, ressort; de les hores, esponja;
dels dies plenamars, diluvis, diccionaris
de mots incandescents vessats a cau de llengua;
del comiat, fer-ne un delta, i de l’encontre, oasi.

No és fàcil ser miracle i no és just demanar-t’ho.
Voler que em siguis treva en la guerra de viure
és negar-te batalles que vius en solitari,
i, a força de soroll verbal i de carícies
–de tu volia carn, de tu volia riure–,
ara et reclamo orelles on abocar neguits
i crits: arrenca’m crits, de goig i de dolor;
però purgatori no, mai purgatori, sempre
cel o bé infern, i fam, i palmeres salvatges.

Podries haver estat pare del seu somriure,
i m’hauria agradat que el present que us llegiu,
tots dos, al meu sofà, quan dorms a casa meva,
tingués també un passat, i haver-lo escrit amb tu;
que li fossis el conte dels vespres laborables,
el petó dels dilluns, dels dimarts, dels dimecres,
que hagués après amb tu a anar amb bicicleta,
i a esquiar, i a gaudir de la por que fa créixer;
que haguéssiu plorat junts quan va morir el meu pare,
i veure-us reptar junts amb el nas enfonyat
al peu de cada soca d’alzina o de noguer
per ensumar bolets, i veure créixer arrels
a les branques de plàstic de l’arbre que inventeu,
un arbre imaginari, un arbre de moments
que no en sap de nissagues, que no creix de la terra
que diu el parentesc, que és el cel que el nodreix:
la pluja que ens amara tots dos quan no som tres
ha fet créixer vergers més enllà de nosaltres.

No hi ha casa pairal, però al sofà de casa
seiem tres si fa sol, i som dos si fa lluna,
i algun vespre de sort hi seu solament una
dona que bé podria haver estat la teva dona
si no fos que tot guarda perquès, com la mirada
amb què em mires, amor, i res no és per no-res.