dilluns, 12 de desembre de 2011

Xavier Farré: dos poemes inèdits

Xavier Farré
Nascut a l'Espluga de Francolí el 1971 i resident a Cracòvia, ha publicat quatre llibres de poesia i ha traduït autors polonesos i eslovens. Porta el blog http://xavierfarreabcd.blogspot.com/
on dóna a conèixer poetes de les zones eslaves de l'Europa Central, principalment.
Els poemes publicats aquí arrenquen de fotografies d'Abel Murcia, a qui va dedicat el cicle.


A L'ESPERA DE LA LLUM

Els batents oberts en les finestres tallades
per baix, només unes escletxes que reben,
expectants, la inundació de la llum, un bany
que s'escampa pel terra marmori amb vetes
com vasos capil·lars que alimenten el cos,
aquesta entrada enmig de la penombra
vençuda. Les cadires enyoren el tacte,
el frec a una distància prudencial.
O els peus que pugen per explicar
històries de mons llunyans, de llums
que s'infiltren per les escletxes. De batents
que s'obren i es tanquen com un gest
d'agraïment. Tots com davant d'un foc
que s'ha anat apagant, un testarral
que a penes ja escalfa. S'ha d'atiar,
atiar les brases d'aquest estantís matí,
atiar la sang del món, el broll de vida

en la font de la llum, atiar el marbre
i la fusta de les cadires, atiar l'espera
de segons, minuts, anys en la penombra.
Atiar els vidres a l'espera de la llum.
I observar la definició dels objectes,
els perfils, les formes. Els marges
que la llum imposa per crear-nos vius.


CAMÍ DE LA LLUM NEGRA

Llambordes que indiquen un camí, un destí
absent, que es perd en la proximitat, com un colze
tocat sense voler, com el tacte de la roba, la col·lisió
dels colors, de les teles, a la recerca de temperatura.

Un fil d'aigua, la pluja no ha arribat a tots els racons,
o és la galleda que ha ruixat tot el camí, per indicar
una direcció. Una fletxa escapçada, com un ganivet
sense esmolar. El dolor no s'endinsa en la pedra.

Un negre mat i un negre brillant, l'aigua que banya
el negre. La divisió de l'immens tauler, impossible
marcar les caselles de la xarranca. Una exactitud
en què l'ordre es multiplica en les passes absents.

Recorrem el camí, tu i jo, en la bifurcació del raig,
en el trencament de l'ordre pensat que s'esquerda
en l'aigua. S'escola i es perd on la imaginació intenta
resseguir el camí de la llum negra, el reflex brillant.