Laura López Granell: dos poemes inèdits

Laura López Granell
Nascuda a Barcelona el 1968, és poeta i professora a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, tasca que compagina amb la seva activitat com a formadora en creativitat aplicada i comunicació en diferents àmbits i institucions. És autora dels reculls La història del drac Xiulet (conte infantil en vers) i Itineraris, i ha participat en diverses publicacions col·lectives.
Actualment manté el blog poètic Jardins Verticals, a l'entorn del qual ha escrit els dos poemes que aquí es donen a conèixer.


AL PEU DE L'ARA

És fruita del meu temps, aquesta mitja tarda
de dissabte encesa com la dolçor rogenca
del raïm? No sé pas com devia ser abans
la verema dels dies o ara no hi vull pensar.
Massa lluny queden ja collites previsibles
de diumenges domèstics de llarga sobretaula
i feiners escurant mala anyada de besos.

Avui tot és sentir la terra clivellada
sadollar-se del vi d’una nova follia.

És fruita del meu temps, aquesta mitja tarda
de dissabte ennuegada com la set del meu fill
en dir-me adéu? Sé prou com era abans l’agost
etern de les rialles: petons sense guaret
els dissabtes alterns ni rostoll per quinzenes.
Massa lluny queden ja collites sense enyor.

Avui replego faltes en raïmar embriaguesa
i em tiben les clivelles com velles cicatrius
sota l’adob dels dits que em reguen de carícies.
Beure en un mateix calze: por, amor, ambivalència.

És fruita del meu temps, aquesta tarda mig
partida mig perplexa, empassar polpa i os.
Incerta però certa, sense ahir ni demà,
plantada al peu de l’ara, concebre l’aventura.


SECRET

I res no és per no-res i tot guarda perquès
secrets, com la mirada amb què em mires, amor:
aquests ulls de vacances podrien haver estat
els ulls dels meus dilluns, ulls de dies feiners,
i m’hauria agradat compartir cafè amb llet
els matins laborables i el sofà cada vespre.
En canvi t’ha tocat ser el meu dia de festa,
el trosset de sorral on enfilar jardins,
i la meva finestra, blava i entre terrats,
d’un dia cada quinze. No és fàcil ser diumenge.

No és fàcil ser diumenge ni dissabte a la nit:
et demano que eixordis a força de delit
els crits esporuguits desats rere la porta
o amagats sota el llit entre la roba bruta
de tota la setmana. No és fàcil ser miracle:
fer dels minuts, ressort; de les hores, esponja;
dels dies plenamars, diluvis, diccionaris
de mots incandescents vessats a cau de llengua;
del comiat, fer-ne un delta, i de l’encontre, oasi.

No és fàcil ser miracle i no és just demanar-t’ho.
Voler que em siguis treva en la guerra de viure
és negar-te batalles que vius en solitari,
i, a força de soroll verbal i de carícies
–de tu volia carn, de tu volia riure–,
ara et reclamo orelles on abocar neguits
i crits: arrenca’m crits, de goig i de dolor;
però purgatori no, mai purgatori, sempre
cel o bé infern, i fam, i palmeres salvatges.

Podries haver estat pare del seu somriure,
i m’hauria agradat que el present que us llegiu,
tots dos, al meu sofà, quan dorms a casa meva,
tingués també un passat, i haver-lo escrit amb tu;
que li fossis el conte dels vespres laborables,
el petó dels dilluns, dels dimarts, dels dimecres,
que hagués après amb tu a anar amb bicicleta,
i a esquiar, i a gaudir de la por que fa créixer;
que haguéssiu plorat junts quan va morir el meu pare,
i veure-us reptar junts amb el nas enfonyat
al peu de cada soca d’alzina o de noguer
per ensumar bolets, i veure créixer arrels
a les branques de plàstic de l’arbre que inventeu,
un arbre imaginari, un arbre de moments
que no en sap de nissagues, que no creix de la terra
que diu el parentesc, que és el cel que el nodreix:
la pluja que ens amara tots dos quan no som tres
ha fet créixer vergers més enllà de nosaltres.

No hi ha casa pairal, però al sofà de casa
seiem tres si fa sol, i som dos si fa lluna,
i algun vespre de sort hi seu solament una
dona que bé podria haver estat la teva dona
si no fos que tot guarda perquès, com la mirada
amb què em mires, amor, i res no és per no-res.