dissabte, 10 d’abril de 2010

Banessa Pellisa: article inèdit

Banessa Pellisa
Nascuda a Reus el 1979, col·labora com a crítica musical i literària en vàries publicacions. Va fundar la distribuïdora i discogràfica Inane el 1998, ha treballat als segells Houston Party i Barsuk Records (Seattle), ha estat mànager i promotora de concerts i ara escriu una novel·la.
Poc traduït a Espanya, apareixen alhora dos llibres de poemes de Ted Hughes: Gaudete (Lumen), amb traducció al castellà de Juan Elías Tovar, i l'antologia El azor en el páramo (Bartleby Editores) a cura de Xoán Abeleira. De nom real Edward James Hughes (1930-1998), va ser una de les més rellevants veus poètiques angleses del segle XX i una de les que més van contribuir a transformar el panorama de la poesia de postguerra al seu país. Els temes clau de la seva obra eren la natura, la vida salvatge i el seu mític món natal, i el 1984 va ser nomenat Poet Laureate. Autor de llibres com The hawk in the rain, Lupercal, Wodwo, Crow o Tales from Ovid, el seu nom és indissociable de la seva vida privada, marcada pel suïcidi de la primera dona, la poeta nord-americana Sylvia Plath, i més tard pel de la seva companya Assia Wevill, així com de la mort de la filla que tingué amb ella, Shura, un cúmul de dramàtiques circumstàncies que va donar peu a una campanya feminista anti-Hughes que, després de trenta-cinc anys de silenci, va ser contestada amb la publicació del poemari Cartes d'aniversari el 1998, la crònica de la seva relació amb Sylvia Plath.
Banessa Pellisa, que està preparant una tesina sobre la poesia de Sylvia Plath, els dobles i l’alienació de la mentida, traça un perfil del poeta anglès.



TED HUGHES: L'HOME SEC

Ted Hughes és el poeta amb més mala fama de la història de la lite- ratura. Se’l menysprea i esbudella amb passió. Mort i enterrat se l’acusa d’assassí i màrtir. D’irreverent. Tot sovint, de mal pare també.
Sembla estrany, doncs, que tota aquesta càrrega de morbo desfermat no hagi estimulat la lectura de la seva obra i que, para- doxalment, Hughes sigui un dels poetes de la literatura anglesa moderna menys llegits fora de la Gran Bretanya.
Per mirar d’esmenar-ho es tradueixen dos llibres de poemes, Gaudete i l’antologia El azor en el páramo. Gaudete és una obra d’interès menor en el conjunt de la seva producció però no em puc estar de recomanar l’antologia, molt semblant en to i estructura a la gran porta d’entrada a l’univers de Hughes que és l’edició més actualitzada dels New selected poems de Faber & Faber.
Fins ara, cap intent de fer-nos accessible la seva poesia ha donat bon resultat. Com Larkin, Hughes no es fàcil de traduir. Tots dos practiquen una poesia que aquí no entenem com a pròpia i que, sovint per desconeixement, llegim com a clixé de la Britannia de postguerra. Són imatgeries oposades (una d’urbana i l’altra de rural) però totes dues arrelades en allò que reconeixem com a típicament caricaturesc de l'intel·lectual britànic. En els seus poemes, el català d’avellaner només hi veu paratges fèrtils, immobilitat i vestits de pana marrons. Davant la duresa i excentricitat d’aquests poetes, el lector nostrat queda un pèl fora de joc. La diferència cultural és inassumible i el més trist de tot plegat és que l’obra de Hughes té una peculiaritat indiscutible que el podria fer molt atractiu al lector de casa: és ranci.
No s’hi pot fer res. Si es gosa defensar el maximalisme antic de Hughes (i jo ho faig) i fer-lo interessant s’ha de recórrer al text per parlar de força i d’una energia salvatge, primària.
Un lector que s’acosti per primer cop a la seva obra s’haurà d’enfrontar a tota mena de prejudicis. Així que, per començar, cal recordar que quan la poesia europea es feia de cendra, ell escrivia de pedra i carn.
Hughes, com Ferrater, és un poeta dels de múscul, d’una altra època que no ha existit mai. La grandiloqüència de Hughes és més extrema que la de cap dels seus coetanis. De fet, és l’únic poeta columniforme de la poesia britànica del segle XX.
Sovint l’entenem com un autor brutal, que busca paraules amples i pesades per descriure com les bèsties salvatges es devoren en pai- satges feréstecs. Penseu, per exemple, en els poemaris Corb (Crow. From the life and the songs of the crow, 1970) i Lupercal (1960) on l’home s’animalitza i perd tots els privilegis que ha guanyat a la natura amb el seu esforç. La faula s’inverteix, cauen les cases i els camins es desfan. El Hughes més intens és el que ens explica que la culminació del càstig diví que ens espera a tots és el retorn forçat al paradís perdut, ara convertit en un bosc inhabitable. De vegades, es té la sensació que en els seus millors poemes Hughes només té com a objectiu desafiar Milton, plantar-li cara. Ja és el rei dels pagans. Ara vol suplantar el rei dels corbs.
Quan parlem d’ell el seu ritme se’ns enganxa com la humitat de l’ermàs. La llengua se’ns embarbussa i s’encomana del pas llarg, gruixut i carnívor de Wolfwatching (1989). Pocs poetes aconsegueixen aquest efecte sense caure en el pop. És mèrit de Hughes que versos durs i regirats funcionin com a tornades.
Aquesta espessor fa encara més inexplicable que aquest sigui el mateix autor de les Cartes d’aniversari (Empúries va publicar-ne una traducció magnífica de Josep M. Fulquet i Pauline Ernest l’any 1999). Tots coneixem prou bé els detalls de la seva tràgica relació amb la poetessa nord-americana Sylvia Plath i aquests poemes, el últims que va publicar, n’expliquen només un vessant de la història.
És estrany que Hughes acabés la seva vida creativa amb aquesta obra. Si algú s’havia esforçat per entendre-la linealment, l’aparició de les Cartes d’aniversari va capgirar-ho tot, convertint la línia recta en una llarga el·lipsi que pren, finalment, la forma d’un cercle. Imagino que com a autor no tenia altra opció. Comprenc que tot el seu poemari estava enfurismadament al marge de la gran història (el relat del matrimoni Plath-Hughes és una gran història, la novel·la d’amor definitiva) però amb Cartes d’aniversari Hughes va autoritzar el pas a les feres i els flaixos. Per entendre’ns, és el mateix que passa quan la mare de la Campa despenja el telèfon per respondre les al·lusions a sa filla que fan en un programa en directe. Quan entra en el joc ja no hi ha manera de fer-se enrere. Aniquila la possibilitat d’una re-apreciació de la seva obra. Per causa d’aquest llibre, trigarem molt a titllar-la d’irrefutable.
El seny no s’ha entès amb el caçador anglès però, qui sap, potser aquestes noves traduccions ajudaran que es conegui més l’obra de Ted Hughes a casa nostra.