Iban L. Llop: tres poemes inèdits

Iban L. Llop

Nascut a Borriana el 1975, exerceix de professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Sàsser (Sardenya). Autor dels reculls Des d'una habitació sense llum (1996), Fustes corcades (1998), Pell de salobre (1999), Blue Hotel (2000), Llibre de Nàpols (2003) i el recent Crònica de Calàbria (2009), els seus poemes solen presentar-se sota la forma de petites històries quotidianes que fluctuen a cavall de la tradició pròpia i la italiana.

GEGANTS

Arribe després de trenta minuts
d'infame pujada sense repòs,
amorrat al manillar per no perdre
adherència a les rodes. Ben fixa
la mirada, controlant cada clot,
cada pedra, cada arrel, cada obstacle
que s'interposa entre mi i els gegants.
Des del cim sóc l'amo i senyor de l'illa,
un vent etern m'eixuga la suor,
m'apropie del silenci per beure
i dibuixar en el cel un falcó.
Si escloguera la bici de l'escena
i aquesta indumentària tan rara
podria assegurar que el temps s'atura
en l'instant precís en què dic amor
(mot que rares vegades anomene
potser perquè ha pres el sabor aquell
una mica ranci de les campanyes
publicitàries o alguns poemes).
Donen voltes i hipnotitzen les aspes
de les torres de la central eòlica,
podria alçar-me i cridar com un boig:
Anem Sancho! Anem contra els gegants!
Però no hi ha cap company de batalles,
millor seure ací i contemplar la vida,
llevar-li tota la literatura,
que siga només això, uns gegants
que s'ho passen de putíssima mare
fent-nos creure que són molins de vent.

VIALE ADUA

Buits els camps de futbol en aquesta hora,
aprofite el silenci i faig recompte
dels amics, dels amors, de tot allò
que en aquesta hora arriba amb mala llet,
com una balonada sense avisar.
Seré l'heroi en constant moviment,
vagant per llocs que ningú no coneix.
Sí, com la balonada arriba el vers
que m'obliga a baixar i alçar el peu
seguint el ritme exacte, a la recerca
d'un continent on posar aquests dubtes.
Entraré al bar, parlaré amb mi mateix
només una estoneta, esperaré
el gust valent del conyac gola avall
i miraré els camps buits en aquesta hora,
sense xiquets, ni crits, ni gols, ni res.
Seguiré fent així, marcant el temps
amb el peu, i amb els dits, cercant la frase
que em dicta l'alcohol i la nostàlgia.
Pague el que dec mentre s'omplen els camps
de fantasmes, records i altres històries.
Seré l'heroi que ningú no coneix,
vagant per llocs en constant moviment.

LA PORTA

La casa a les fosques, la calma
sense pretendents, armes, balls,
viandes, música o banderes.
Aprendre a posar els records
en aquest pentagrama ple
de silencis. Sentir ben fort
el cruixit de les coses velles
quan retronen per tots els ossos,
l'atàvica sensació
d'haver-ho perdut tot quan mai
no he tingut res, saber l'olor
trista del temps, el to precís
de cada veu del meu carrer.
Palpe les parets i finestres
per transformar-les en memòria.
Com un taüt l'armari fosc
amb totes les meues històries,
fotografies i detalls
d'un bateig o comunió.
Quasi impossible reconèixer-me
en aquest xiquet que somriu
a la càmera i no recorde
ni la càmera ni el motiu
d'aquell elemental somriure.
Navegue encara per la casa,
les figuretes o els records
damunt la taula o els armaris.
Arrenglere tota la pols
de les hores, que lentes, fugen.
Espere encara com un gos,
immòbil, ensumant les passes
que s'aturen davant la porta,
l'eco de les claus que s'enlairen.
Espere encara que de cop
i volta el carrer m'il·lumine.