dilluns, 1 de març de 2010

Lluís Calvo: tres poemes inèdits

Lluís Calvo
Escriptor nascut a Saragossa el 1963, ha practicat diversos gèneres literaris però sobretot la novel·la, l'assaig i la poesia. Com a poeta és autor de setze llibres, entre els que poden destacar-se L'estret de Bering (1997), El buit i la medusa (premi Jocs Florals 2002), Última oda a Barcelona (amb Jordi Valls, 2008) o, el més recent, Col·lisions (premi Vicent Andrés Estellés 2009). Actualment es dedica a la gestió cultural.


ANESTÈSIA


Tornar al món després de la inconsciència
–lluny dels coltells i els amputats etílics–
equival a afluir al regne dels nounats.
En despertar, set rostres de bandit
et miren, complaguts, mentre el llum del quiròfan
fa caure les mordasses i empeny els mots eteris:
tranquil, tot ha anat bé. Vet aquí, rutilant,
l’estranyesa de caure: els ulls badats, la llum,
les hores com mil·lennis que es reobren
per eludir les ombres. Però ara exultes, foll,
i en renéixer escampes frases èbries.
Dins els narius nafrats, per llevar l’hemorràgia,
l’home verd t’hi ha deixat una engruna de coca:
una festa imprevista, un flaix sobtat
que, lluny dels teus edens, et fa risible.
Pels passadissos freds ets l’Ecce Homo
més encès i pletòric. I cada esclat d’eufòria,
cada acudit llançat amb èmfasi narcòtic,
topa amb els rostres buits dels infermers.
El retorn és sever: avall, avall, vers l’ombra.
Així el dolor esprem, captiu, la fam del somni.
La vida és una sala freda i buida
on sols t’espera, anònim, un senyal
que cau per degollar el porc que engreixa.
Gota a gota, escorxant-te, la veritat s’imposa.
I hauries de saber-la: aquí, en aquest món,
baldufa absent que gira sense fre,
ningú esdevé feliç pel fet de néixer.



EL SINGULAR FERÉSTEC

La veritat és un solar amb vistes
ara que nego, exànime, el destí.
Dins meu han mort els grans protagonistes.
Sóc un actor de barri que algú esbronca
quan la vida ja no gosa dir la fi.
M’he d’alçar, he de creure, he de cridar
per raure, sempre, en mi. Sols val, però,
el singular feréstec. He entrevist
una autopista encesa en l’hora punta.
Just això: un i molts. Faig tard i sóc
als suburbis més tristos de l’oblit:
un camp de joc, un bar, una cortina.
¿Miratges? No: la tèrbola remor
dels fets, els arabescos del real,
la pell dels fumadors de crack, ja lívida.
Entre finestres negres, tapiades,
intento imaginar la freda empremta
del temps que s’esvaeix. No res: uns nanos
que juguen a futbol són el bagatge
del càlid entusiasme que no tinc.
I em miren, amb posat desafiant,
quan famolenc els torno una pilota
perduda entre els meus peus. Alacaigut,
el temps rebota. Corren, lleus, els nens.
I el joc s’esgota. Mut, des de la banda,
contemplo el món amb la ira dels suplents.


CONSTEL·LACIONS

La nit titil·la amb llavis de mercuri
damunt la faç silent dels cims i els rocs.
El vent escriu la falç on s’apuntala l’ombra.
I els ulls, mig d’esma, interroguen el cel.
Tret del Carro, però –on els egipcis
hi van imaginar, en somni alat,
no pas una óssa, sinó un porc senglar–,
tot es confon en un mar sense forma:
Pegàs, Perseu, Corona Boreal,
Escaire, Serpentari o Berenice.
Els traços s’intercalen, es barregen, es graten.
I els dibuixos que ordeixes, en una volta incòlume,
només a tu et pertanyen, foscament.
Amb fragments de galàxies que es miren de reüll
esbosses mons rebels, asterismes llunàtics.
Que sigui així, però: car som, tan sols,
configuracions que es creuen sense fi.
Estats concrets, no éssers. O alens de boira i foc.
¿I tot serà, a la fi, mirall sense ànima,
abeurador d’una aigua que sedeja la fi?
Caldrà refer el cel per fondre l’univers.
Remoure línies de pols ardent,
tustar la pell amarga del zodíac,
violar verges, pervertir bessons,
empalar sagitaris, esquarterar lleons.
I tornar, prest, al caos. Just arran de la llum.
Allí on s’enlairen, sols, les brillantors inútils.