Sònia Hernández: novetat editorial

Sònia Hernández

Los nombres del tiempo

DVD Ediciones

96 pàgines

9 euros

Me he sentado, o postrado,
como dirían los fieles
que creen en la oscuridad,
ante el Dios de la caverna,
el de la madera húmeda que se recuesta
sobre una pared de piedra brillante,
de lágrimas, añadirían,
porque detrás ya ho hay nada.
Yo hablaba del dolor
y quería que él me hablase
del perdón, cómo seguir
a partir de ahora, de ese momento
eterno porque siempre regresa
cuando se toca y se acaricia ese muro mojado
y todo se deshace como en sueños
o en un encantamiento que con la luz
deshace la mentira.
Cómo salir de la gruta
tapiada de ruinas
cuando no se puede deshacer el camino equivocado.
Quería que ese Dios de la memoria
de todos los tiempos, todos los seres
y todos los males
me convenciera de la existencia del perdón
o la inconsciencia para volver,
salir a la luz, regresar para construir
una casa con las ruinas del sendero,
un lugar para siempre
entre los que no creen y los desmemoriados,
para estar en el camino circular
de los que nunca han visto
tan cerca las lágrimas
de los dioses a los que no necesitamos.

José Luis Jover: novetat editorial

José Luis Jover
Collages

Pre-Textos

200 pàgines

25 euros

Un llibre que reuneix tots els collages del poeta José Luis Jover des de 1995 fins avui.

In the still of the night

Vicenç Llorca: novetat editorial

Vicenç Llorca

Les places d'Ulisses. Poesia reunida

(1984-2009)

Òmicron

552 pàgines

30 euros

LA PÈRDUA

La vida; abans; els trens que han forjat els teus viatges.

I tu creies en l’alba, i tu creaves l’alba

entre les boires que abandonaren els somnis dels déus.

I volies venir al món

com el temps al rellotge.

Tot ho vas inventar: et calia un camí,

sentir l’aire pur trepitjar els teus pulmons,

una llar en una alçada que et perdonés

la teva soledat d’espècie.

Et rentares la llengua: volies parlar

i, pastant terra i mot, vas fer el paisatge.

La vida; ara; els trens que t’han portat dels teus viatges.

I tu creus en la nit, i tu crees la nit

entre les llums que abandonen les llunyanies dels pobles.

I vols venir a l’estrella

com l’aigua al cos.

Tot ho perceps: et cal un retorn,

sentir la ciutat propera als teus pulmons,

un llit en un edifici que et perdoni

el teu oblit de Déu.

Et rentes els ulls: vols veure

i, asfaltant carrers i esguards, has fet el sentiment.

La vida; després; els trens que mai no seran els teus viatges.

I tu creuràs en el record, i tu crearàs el record

entre les cartes que abandonaran els segells dels amics.

I voldràs venir a la creu

com l’adolescent als seus versos.

Tot ho perdràs: et caldrà un adéu,

sentir-te en pau amb un cementiri de pulmons,

una tomba en un cel que et perdonarà

el teu desig de viure.

Et rentaràs les mans: ja no voldràs tocar

i, compactant albes i nits, hauràs fet la mort.

Gabriella Gavagnin (ed.): novetat editorial

Gabriella Gavagnin (ed.)
L'art de traduir Petrarca. Les versions
al català del Cançoner
Lleonard Muntaner Editor
304 pàgines
26 euros

Una antologia de traduccions de Petrarca a cura de figures com Carner, Esclasans, Zanné, Comadira o Desclot entre d'altres. La versió del següent poema és obra de Maria-Antònia Salvà.

132

Si amor no és, què és doncs el que jo sent?
Si és amor, quina cosa hi ha d'igual?
Si és bona, on hi ha efecte més mortal?
Si és mala, on hi ha més dolç turment?

Si el sent de grat, per què m'estic planyent?
Si de mal grat, el plànyer de què val?
Oh viva mort, oh delitable mal,
com podràs tant en mi si no et consent?

I si et consent, el dolre'm és follia.
Entre dos vents, ma barca malastruga
es troba en alta mar, sense govern,

tan lleu de seny, i tan d'error feixuga,
que jo mateix no som el que voldria,
i, tremolant d'estiu, m'abrús d'hivern.

Iban L. Llop: tres poemes inèdits

Iban L. Llop

Nascut a Borriana el 1975, exerceix de professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Sàsser (Sardenya). Autor dels reculls Des d'una habitació sense llum (1996), Fustes corcades (1998), Pell de salobre (1999), Blue Hotel (2000), Llibre de Nàpols (2003) i el recent Crònica de Calàbria (2009), els seus poemes solen presentar-se sota la forma de petites històries quotidianes que fluctuen a cavall de la tradició pròpia i la italiana.

GEGANTS

Arribe després de trenta minuts
d'infame pujada sense repòs,
amorrat al manillar per no perdre
adherència a les rodes. Ben fixa
la mirada, controlant cada clot,
cada pedra, cada arrel, cada obstacle
que s'interposa entre mi i els gegants.
Des del cim sóc l'amo i senyor de l'illa,
un vent etern m'eixuga la suor,
m'apropie del silenci per beure
i dibuixar en el cel un falcó.
Si escloguera la bici de l'escena
i aquesta indumentària tan rara
podria assegurar que el temps s'atura
en l'instant precís en què dic amor
(mot que rares vegades anomene
potser perquè ha pres el sabor aquell
una mica ranci de les campanyes
publicitàries o alguns poemes).
Donen voltes i hipnotitzen les aspes
de les torres de la central eòlica,
podria alçar-me i cridar com un boig:
Anem Sancho! Anem contra els gegants!
Però no hi ha cap company de batalles,
millor seure ací i contemplar la vida,
llevar-li tota la literatura,
que siga només això, uns gegants
que s'ho passen de putíssima mare
fent-nos creure que són molins de vent.

VIALE ADUA

Buits els camps de futbol en aquesta hora,
aprofite el silenci i faig recompte
dels amics, dels amors, de tot allò
que en aquesta hora arriba amb mala llet,
com una balonada sense avisar.
Seré l'heroi en constant moviment,
vagant per llocs que ningú no coneix.
Sí, com la balonada arriba el vers
que m'obliga a baixar i alçar el peu
seguint el ritme exacte, a la recerca
d'un continent on posar aquests dubtes.
Entraré al bar, parlaré amb mi mateix
només una estoneta, esperaré
el gust valent del conyac gola avall
i miraré els camps buits en aquesta hora,
sense xiquets, ni crits, ni gols, ni res.
Seguiré fent així, marcant el temps
amb el peu, i amb els dits, cercant la frase
que em dicta l'alcohol i la nostàlgia.
Pague el que dec mentre s'omplen els camps
de fantasmes, records i altres històries.
Seré l'heroi que ningú no coneix,
vagant per llocs en constant moviment.

LA PORTA

La casa a les fosques, la calma
sense pretendents, armes, balls,
viandes, música o banderes.
Aprendre a posar els records
en aquest pentagrama ple
de silencis. Sentir ben fort
el cruixit de les coses velles
quan retronen per tots els ossos,
l'atàvica sensació
d'haver-ho perdut tot quan mai
no he tingut res, saber l'olor
trista del temps, el to precís
de cada veu del meu carrer.
Palpe les parets i finestres
per transformar-les en memòria.
Com un taüt l'armari fosc
amb totes les meues històries,
fotografies i detalls
d'un bateig o comunió.
Quasi impossible reconèixer-me
en aquest xiquet que somriu
a la càmera i no recorde
ni la càmera ni el motiu
d'aquell elemental somriure.
Navegue encara per la casa,
les figuretes o els records
damunt la taula o els armaris.
Arrenglere tota la pols
de les hores, que lentes, fugen.
Espere encara com un gos,
immòbil, ensumant les passes
que s'aturen davant la porta,
l'eco de les claus que s'enlairen.
Espere encara que de cop
i volta el carrer m'il·lumine.

Tomas Tranströmer: novetat editorial

Tomas Tranströmer
El cielo a medio hacer
Traducció de Roberto Mascaró
Nórdica Libros
272 pàgines
19,50 euros






DESPUÉS DE LA MUERTE DE ALGUIEN

Hubo una vez un choque
que dejó tras de sí una larga, pálida, reluciente cola de cometa.
Esta nos alberga. Hace borrosas las imágenes de la TV.
Sedimenta como gotas frías en los tubos de ventilación.

Todavía se puede esquiar bajo el sol del invierno
entre sotos, donde aún cuelgan hojas del año pasado.
Parecen páginas arrancadas de viejas guías telefónicas
–los nombres de los abonados devorados por el frío.

Aún sigue siendo hermoso sentir el latido del propio corazón.
Pero a menudo la sombra se siente más verdadera que el cuerpo.
El samurai parece insignificante
junto a su armadura de negras escamas de dragón.

Margaret Atwood: novetat editorial

Margaret Atwood

Historias reales

Traducció de María Pilar Somacarrera Íñigo

Bruguera

216 pàgines

17 euros

A MEDIANOCHE

A medianoche me despierta la lluvia, un aguacero,
el viento azota las hojas, orejas
enormes, plumas enormes,
como un animal perseguido, un perro
gigantesco o un cerdo salvaje. Truenos y ventanas
que se estremecen; del tejado metálico
cae una tromba de agua.

Estoy tumbada bajo el mosquitero,
enredada en una tela húmeda, el pelo lleno de sal.
Cuando escampe habrá luciérnagas
y estrellas, más brillantes que en cualquier lugar;
podría contemplarlas en momentos
de pánico. Están a años luz, si lo piensas.

A la porra la poesía, es a ti a quien deseo:
tu sabor, la lluvia
en tu cuerpo, mi boca en tu piel.

Lluís Calvo: tres poemes inèdits

Lluís Calvo
Escriptor nascut a Saragossa el 1963, ha practicat diversos gèneres literaris però sobretot la novel·la, l'assaig i la poesia. Com a poeta és autor de setze llibres, entre els que poden destacar-se L'estret de Bering (1997), El buit i la medusa (premi Jocs Florals 2002), Última oda a Barcelona (amb Jordi Valls, 2008) o, el més recent, Col·lisions (premi Vicent Andrés Estellés 2009). Actualment es dedica a la gestió cultural.


ANESTÈSIA

Tornar al món després de la inconsciència
–lluny dels coltells i els amputats etílics–
equival a afluir al regne dels nounats.
En despertar, set rostres de bandit
et miren, complaguts, mentre el llum del quiròfan
fa caure les mordasses i empeny els mots eteris:
tranquil, tot ha anat bé. Vet aquí, rutilant,
l’estranyesa de caure: els ulls badats, la llum,
les hores com mil·lennis que es reobren
per eludir les ombres. Però ara exultes, foll,
i en renéixer escampes frases èbries.
Dins els narius nafrats, per llevar l’hemorràgia,
l’home verd t’hi ha deixat una engruna de coca:
una festa imprevista, un flaix sobtat
que, lluny dels teus edens, et fa risible.
Pels passadissos freds ets l’Ecce Homo
més encès i pletòric. I cada esclat d’eufòria,
cada acudit llançat amb èmfasi narcòtic,
topa amb els rostres buits dels infermers.
El retorn és sever: avall, avall, vers l’ombra.
Així el dolor esprem, captiu, la fam del somni.
La vida és una sala freda i buida
on sols t’espera, anònim, un senyal
que cau per degollar el porc que engreixa.
Gota a gota, escorxant-te, la veritat s’imposa.
I hauries de saber-la: aquí, en aquest món,
baldufa absent que gira sense fre,
ningú esdevé feliç pel fet de néixer.


EL SINGULAR FERÉSTEC

La veritat és un solar amb vistes
ara que nego, exànime, el destí.
Dins meu han mort els grans protagonistes.
Sóc un actor de barri que algú esbronca
quan la vida ja no gosa dir la fi.
M’he d’alçar, he de creure, he de cridar
per raure, sempre, en mi. Sols val, però,
el singular feréstec. He entrevist
una autopista encesa en l’hora punta.
Just això: un i molts. Faig tard i sóc
als suburbis més tristos de l’oblit:
un camp de joc, un bar, una cortina.
¿Miratges? No: la tèrbola remor
dels fets, els arabescos del real,
la pell dels fumadors de crack, ja lívida.
Entre finestres negres, tapiades,
intento imaginar la freda empremta
del temps que s’esvaeix. No res: uns nanos
que juguen a futbol són el bagatge
del càlid entusiasme que no tinc.
I em miren, amb posat desafiant,
quan famolenc els torno una pilota
perduda entre els meus peus. Alacaigut,
el temps rebota. Corren, lleus, els nens.
I el joc s’esgota. Mut, des de la banda,
contemplo el món amb la ira dels suplents.


CONSTEL·LACIONS

La nit titil·la amb llavis de mercuri
damunt la faç silent dels cims i els rocs.
El vent escriu la falç on s’apuntala l’ombra.
I els ulls, mig d’esma, interroguen el cel.
Tret del Carro, però –on els egipcis
hi van imaginar, en somni alat,
no pas una óssa, sinó un porc senglar–,
tot es confon en un mar sense forma:
Pegàs, Perseu, Corona Boreal,
Escaire, Serpentari o Berenice.
Els traços s’intercalen, es barregen, es graten.
I els dibuixos que ordeixes, en una volta incòlume,
només a tu et pertanyen, foscament.
Amb fragments de galàxies que es miren de reüll
esbosses mons rebels, asterismes llunàtics.
Que sigui així, però: car som, tan sols,
configuracions que es creuen sense fi.
Estats concrets, no éssers. O alens de boira i foc.
¿I tot serà, a la fi, mirall sense ànima,
abeurador d’una aigua que sedeja la fi?
Caldrà refer el cel per fondre l’univers.
Remoure línies de pols ardent,
tustar la pell amarga del zodíac,
violar verges, pervertir bessons,
empalar sagitaris, esquarterar lleons.
I tornar, prest, al caos. Just arran de la llum.
Allí on s’enlairen, sols, les brillantors inútils.