dijous, 15 d’octubre de 2009

Jordi Valls: cinc poemes inèdits

Jordi Valls
Nascut a Barcelona el 1970, viu a Santa Coloma de Gramenet. Ha tret set llibres de poesia, el més recent dels quals, Última oda a Barcelona, l'any 2008 amb la coautoria de Lluís Calvo.
Els poemes publicats aquí parlen de la devastació moral del poder i els seus efectes i formaran part, amb el títol de Crònica d'Hanoc, d'un recull més extens en curs d'elaboració.


Foto Marc Arias


"CRÒNICA D'HANOC"

MARCIANS

Han tornat a la Terra només per vacances,
visiten els amics i aprofiten l’oferta
d’algun paratge paradisíac on passar
uns dies agradables. Aquí rau l’origen:
animals i vegetació exhalen bellesa
salvatge mentre s’expandeixen els sentits.
Sovint pensen en la jubilació, un lloc
on viure els darrers anys fora de les colònies.
Contemplen al computador les diferents
opcions extraordinàries dels avis somrients
que juguen com infants amb una gran pilota
inflada amb l’aire d’un planeta lent i ingràvid,
un somnífer pels marcians que no reconeixen
el paradís com una variant de l’infern.


HANOC

Porten la duresa del formigó
gravada als somnis que inclements controlen.
Van calculant el cop i riuen amb tu
per semblar de confiança. Pots sentir
les urpes lluents que et podrien clavar
si no fossis condescendent i amable.
Què poc sabem de la condició humana,
uns primitius cruspint-se les deixalles
que altres bèsties abandonen al bosc.
No és aquest doncs el nostre gloriós preàmbul?
Depredadors porucs que escampen proves
per despistar, de tan evidents minven
el seu efecte sorpresa. És com sempre:
un cos inert deixa el foc en herència
i el més sospitós pren el tió del terra.
De Déu només queda la cicatriu.


BETLEM


A Ivan Roig

Exposaren els morts al peu de l’església,
esquelets amb la boca desencaixada
arrenglerats com eixuts arbres sagrats.

Els van filmar per oferir l’agonia
d’una superstició antiga i misteriosa.

La guerra però, els va girar la garba
i l’esllavissada va esborrar-los tots,
un a un, sota munts de calç i vergonya.

Queda la imatge sinistra, el tabú
destruït d’un episodi perdut conscientment.

Però d’on ve la fosca satisfacció
del milicià que aixeca el puny amb el rostre
d’un Crist trencat a culatades de màuser?

Si això no va passar, què som a hores d’ara?


LLIÇÓ A L’AQUARI

Van en grup, en la mateixa direcció avancen.
Junts el perill minva i no hi ha cap amagatall
prou bo per enganyar un carnívor amb fam.
“Sorells platejats als cabdells de posidònia”
pot ser una menja excel·lent pels sibarites.
T’ho imagines des de fora, calcules distàncies.
La probabilitat de continuar sencers
mentre s’acosta el perill amb dents esmolades
augmenta malgrat la proporció del bancal.
És més fàcil acabar a la panxa dels taurons
despreocupat sense haver estat infeliç
que haver de buscar refugi a l’atzar.
Recorda,
l’harmonia amb el grup ho justifica tot.


ARISTOCRÀCIA

No ho entenen. Afirmen que són els millors
nascuts de mare. Així està escrit, en lletres
bellament guarnides amb fil d’or. Tremolen
de pensar que han fet un gra massa i no miren
l’estesa d’excedent que han llençat a terra,
ens toca el rebre i ens anem podrint al fang
així és la seva excel·lència i ho agraïm
amb admiració al seu èxit, però no ho entenen,
i altius tremolen de no saber per què.
Aviat els anirem substituint. Són història.