Edgar Lee Masters: novetat editorial

Edgar Lee Masters

Antologia de Spoon River

Traducció de Jaume Bosquet
i Miquel Àngel Llauger

Llibres del Segle

584 pàgines

25 euros

SEARCY FOOTE

Jo volia anar a la universitat

però la rica tia Persis no em va voler ajudar.

Així que vaig posar-me a fer de jardiner i a rastellar gespa

i amb els guanys vaig comprar-me llibres de John Alden

i treballava de valent per tirar endavant.

Em volia casar amb Delia Prickett,

però com ho podia fer amb el que guanyava?

I mentrestant la tia Persis amb més de setanta anys,

asseguda a la cadira de rodes mig morta,

amb la gola tan paralitzada que quan provava

de prendre's la sopa se li escorria boca avall com als ànecs–

i no obstant això era una golafre, invertia els seus ingressos

en hipoteques, capficada contínuament

pels seus comptes, rendes i documents.

Aquell dia jo li estava serrant llenya,

i llegia Proudhon quan m'aturava a descansar.

Vaig entrar a la casa per beure aigua,

i ella era allí asseguda a la seva cadira,

i Proudhon sobre la taula,

i sobre el llibre un flascó de cloroform,

que ella feia servir sovint per al mal de queixal.

Vaig xopar de cloroform el mocador

i li vaig emplastrar al nas fins que es va morir.–

Oh, Delia, Delia, tu i Proudhon

éreu la força de la meva mà, i el forense

va dir que s'havia mort d'una aturada cardíaca.

Em vaig casar amb Delia i vaig obtenir els calés–

t'he ben enganyat, no, Spoon River? 

Michel Houellebecq: novetat editorial

Michel Houellebecq

Poesía

Traducció d'Altair Díez i Abel H. Pozuelo

Anagrama

368 pàgines

22,90 euros

CONFRONTACIÓN

Y si necesitamos tanto amor, ¿de quién es la culpa?

¿Si no podemos por principio adaptarnos

a ese universo de transacciones generalizadas

que tanto les gustaría vernos adoptar

a los psicólogos y demás?

Y si necesitamos tanta ensoñación, ¿de quién es la culpa?

¿Si una fracción aún por determinar de nuestra psique

no puede por definición contentarse

con una gestión armoniosa de nuestras pulsiones catalogadas

cuatro o cinco, como máximo?

Y si necesitamos creer en algo

que nos sobrepase, nos haga avanzar, y en lo que descansar al mismo
tiempo,

si necesitamos de una dicha en absoluto cuantificable,

de una fuerza interior que germine en nosotros y se ría de los
imponderables,

que se desarrolle en nosotros y dé a nuestra existencia un valor, una
utilidad y un sentido inalienables,

si también, y a la vez, necesitamos sentirnos culpables,

sentirnos humillados e infelices por no ser más de lo que somos

si realmente necesitamos todo eso para sentirnos hombres,

¿qué le vamos a hacer?

Es tiempo de aflojar la presa.