Jordi Llavina
Vetlla
Tres i Quatre
96 pàgines
12 euros
(FRAGMENT)
(...) Va ser en aquells primers vuitanta
que va cremar el bosc del castell.
El vent es va aliar amb el foc,
i aquest va anar-se ensenyorint
dels pins i els roures, dels senglars
i els esquirols, dels arboçars.
I van desallotjar la casa
d'uns joves arribats d'Holanda
que es dedicaven a fer mel:
els ruscos i deu mil abelles
es van encendre a mitjanit.
Desposseïts, se'n van anar.
Durant molts anys, l'ombra del foc
damunt la pedra de la torre
ens recordava la tragèdia.
Carcassa buida, emmascarada,
hi hauríeu vist l'escut llampat,
una vegada i cent, pel ferro
i per la pólvora enemics.
Les flames van poder escalar-ne
el mur cilíndric. Si la torre
encara hagués estat coberta,
llavors el foc –engabiat–
l'hauria enderrocat per sempre.
Reflex de tot el que el temps crema
sense acabar de destruir-ho,
aquella torre fosca. Ombriu,
hi havia el lloc on vam aprendre
el tacte de la molsa, humit,
en dies freds, o vam tenir
al cap dels dits, a bell estiu,
coneixement de la resina
i, dins l'orella, bonior
d'abelles, la del crit ingrat,
apegalós, de les cigales,
semblant a la d'un cable elèctric.
Se'ns va cremar de sobte el lloc
on tant ens agradava perdre'ns.
Alguns havien d'aplegar-hi
generosos manats d'espàrrecs
que a mi em semblaven rams de flors
sense corol·la, gemmes tendres
pel nodriment dels morts. I jo
considerava un sacrilegi
dur la mà a terra, entre les cendres,
per fer-se un ram d'aquelles tiges
tot patollant entre els troncs negres,
sota les branques calcinades. (...)
Entrades
