diumenge, 15 d’abril de 2012

Lucia Pietrelli: dos poemes inèdits

Lucia Pietrelli
Escriptora italiana nascuda el 1984, conrea la poesia i la prosa en italià, català i castellà. És autora dels poemaris Fúria (2010), Violacions (2011) i Vertical (2011).
Els següents poemes pertanyen al llibre inèdit Esquelet, premiat amb el Recull de Poesia 2012 i pendent de publicació.




ANATOMIA VII


El foc
contra el mercuri del cos.

Els vius
es descobreixen
en la falta
de fred constant.

Que el teu coll
no es vincli,
que la foguera
que la fi
que el cotó de sucre
el color
el teixit
la culpa.

Qui tindrà més por?

Tens un penjat
a l'esquena
i no el plores.
Li acarono el pit
quan passegem
asimètrics.
No plou, ni plora.
El penjat
es bressola
al ritme dels teus mots
negre
com un pètal
xuclat.
Tens una natura morta
a l'esquena
i no ho saps.
Li llepo
les extremitats
i no en rebutja la humitat.

Que el teu vestit
no conegui la putrefacció,
que el badall
que la boca del forn
que les glàndules
que el cercle
l'adob, el pou,
el diccionari.

Qui t'anunciarà la duplicitat?
Et revelaran que som tres?
Qui t'explicarà
per què mai no tens fred?

Els morts
protegeixen
les esquenes dels ganivets,
el pas, del passat.

Beso els ulls
del penjat
i creus
que et busco
les costelles, que no accepto
l'absència de les ales,
de la cua,
els pèls.

Mires endavant
amb un somriure
obert de 34 dents.
Em quedo darrere.
I el penjat
cruix
contra la ventada
les síl·labes repartides:
calls i solitud.


ANATOMIA IX

Som nus
al relleu de l'aire,
al so del guix.

(Jo creia tenir un gest
a les mans, jo creia
badar les cames
d'unes estisores
i no fer-me mai
doblegar)

Perquè som vells
al sanglot del llit,
a l'olor de la paret.

(Jo creia engendrar una sitja
als ulls, jo creia
foradar l'aigua
que omple la llenya
i no fer-me mai
cremar)

Sí que ens hem avesat
a la pastura del temps,
a la digestió del renou.

(Jo creia modelar una muralla
als dits, jo creia
gravar el mapa
que dirigeix els sentits
i no fer-me mai
mutilar)

Però encara som nous
al joc del rapte

i la creença
ja no ens cap
dins les vèrtebres
del vers.