Jordi Valls: novetat editorial

Jordi Valls

Felix orbe

Denes

80 pàgines

9,90 euros

LA FORMA I EL SENTIT

Tothom és bell, només cal trobar l'expressió
facial que mostri aquella espurna d'esperit,
d'esplendor lluminosa que pot durar hores,
segons, anys.
De vegades és imperceptible,
de vegades captiva la mirada pètria
del rostre que canvia les seves faccions.
Tothom ha estat lleig en algun moment pels altres,
sovint ens enfrontem per petits detalls mínims
i la crueltat que s'esperava al llindar fred
s'ennuega de bella precisió en la venjança,
no és exactament el que volíem, però és.
De negar l'evidència què en traiem? El mirall
no és l'estrany, i l'aigua no renta les ferides
més fondes i més brutes. La bellesa és mentida.

Viggo Mortensen: novetat editorial

Viggo Mortensen

Canciones de invierno / Winter songs

Perceval Press

124 pàgines

40 dòlars

Llibre de fotografies i de poemes en castellà i anglès de l'actor estatunidenc. Se n'ha fet un CD que n'aplega una selecció i que inclou un llibret amb tots els poemes (9 dòlars).

OTOÑO CATALÁN

Pasión fugaz
tarde nublada
brisa suave
granitos de olvido
en tus pestañas
te llamo
pienso que hablo
en voz alta
me traga el tráfico
me alegro
voy medio mojado
casi limpio
no pido ni tengo
que dar perdón


CATALONIAN AUTUMN

Fleeting passion
overcast afternoon
soft breeze
grains of forgetfulness
on your eyelashes
I call you
think I speak
aloud
traffic swallows me
am glad
wander half-wet
almost clean
need neither ask
nor offer forgiveness

Martí Noy i Freixa: un poema inèdit

Martí Noy i Freixa

Poeta badaloní (1974), és autor d'Autostop (2008). L'any que ve té previst publicar un nou recull, D'ara endavant. Actualment està treballant en el projecte sonopoètic Invocació (http://www.invocacio.com/).

Foto: Martí Noy i Freixa el 1976

LA FILLA

A sota la paret
del pati cavo un sot.
Enfonso les arrels
tant com puc,
i les cobreixo de terra.
Clavo claus, tenso filferros,
la buguenvíl·lea encara no s'aguanta sola.
Agafo les mans de les branques,
mostro els camins que hi ha
entre la paret i els filferros.
Passen els dies,
i no es mor.
I s'enfila, buscant
més hores de sol.
La rego cada nit,
quan no plou.
Un dia, broten pètals vermells pertot,
esquitxen la paret,
la primera ferida.
I el vent els fa volar,
el confeti inunda el pati,
No escombro.
I creix, en silenci,
arrenca els filferros.
I s'enfila,
tapa la finestra.
Des de la cuina
sembla un quadre.
Un dia, la neu la cobreix,
però no és hivern.
Cauen els pètals, només
queden les branques i les fulles,
que s'arruguen.
Per matar
el pugó, la rego una nit a la setmana
amb un insecticida,
quatre nits de juny,
l'última, la de Sant Joan,
abans de marxar de revetlla.
Al cap d'uns dies, el confeti
torna a inundar el pati.
A casa també celebrem revetlles.
Un dia, corona la paret
i se'n va.
Ja no ens toquen les mans
de les branques, la paret és alta.
Però les arrels segueixen a casa,
a sota la paret del pati.

Regaré cada nit,
quan no plogui.

Adrià Targa: novetat editorial

Adrià Targa

Boques en calma

Edicions 62

80 pàgines

15 euros

FRAGILITAT

No et preguntis quant durarà el petó.
Limita't a espiar aquests dos instants
del cos a cos, les mans entre les mans,
sota aquest plàtan ebri de tardor.
Entreveus, feble dels darrers encants,
pel vidre tàcit de l'habitació,
un bes robat, un pòsit de passió.
Res no sabut, però tan lluny d'abans.
No pot el vent passar branques, cortines,
perquè no vegis la fragilitat
d'aquest mirall d'ahir. I el teu sospir
entela el vidre de l'estatge ombrat.
Contens, sense altres llavis, el respir
quan veus l'amor darrere de vitrines.

Hal·lag: novetat editorial

Hal·lag
Diwan
Traducció de Halil Bárcena
Fragmenta Editorial
374 pàgines
23 euros






La ciència guanya adeptes; en la fe hi ha graus;
la ciència i els seus homes necessiten proves.
Dues menes hi ha de ciència: l'una és rebutjable, l'altra s'adquireix;
així com hi ha dos mars: l'un, plàcid i navegable; l'altre, aterridor.
De temps, també n'hi ha dos: un de reprovable, l'altre, digne
d'enaltiment.
També hi ha dos tipus d'homes: els uns, sadolls; els altres, desguarnits.
Escolta de cor el que et diu un amic de confiança;
medita-ho amb intel·ligència, que el discerniment és un do immens.
Quant a mi, he escalat un cim sense ni tan sols posar-hi els peus;
difícil de pujar-hi, no pas per a mi.
M'he submergit en un oceà immens sense tocar fons,
i mentre amb l'esperit el sondejava, el cor restava atemorit.
El fons és cobert de joiells inabastables;
només la comprensió els pot amanollar.
N'he begut l'aigua fins a sadollar-me'n, sense obrir la boca;
aigua que altres boques ja tastaren molt abans.
Perquè la set del meu esperit ve de molt lluny,
de quan el meu cos fou embegut abans de modelar-lo.
Sóc orfe, però un pare m'és refugi;
i, mentre jo visqui, el cor en patirà l'absència.
Sóc un cec clarivident, un idiota intel·ligent;
i si volgués, invertiria el sentit de les paraules.
Els nobles de cor, sempre joves, saben el que sóc;
som bons companys, car viu acompanyat qui frueix del bé.
Llurs ànimes foren reconegudes des de l'origen de la humanitat;
quan el temps encara era a les fosques el seu sol sortí brillant.

Marianne Moore: novetat editorial

Marianne Moore
Poesía completa
Traducció d'Olivia de Miguel
Lumen
576 pàgines
30,90 euros






BENDITO SEA EL HOMBRE

que no ocupa el sitio del mordaz,
el hombre que no denigra, desprecia, denuncia;
que no es “habitualmente destemplado”,
quien no “se disculpa, se retracta, es ambiguo; pues será escuchado”.

(¡Ah, Giorgione! Existen los que prostituyen
y los que enaltecen cuanto tocan; aunque bien pudiera ser
que, si no hubiera sabido que era el autorretrato de

Giorgione,

no me habría cautivado. Bendito el genio que sabe

que la egomanía no es un deber.)
“Diversidad, controversia, tolerancia”; en esa “ciudadela
del aprendizaje” tenemos un fuerte que debería

acorazarnos.

Bendito el hombre que “asume el riesgo de una decisión” y

se pregunta: “¿Solucionaría esto el problema?
¿Es correcto mi modo de verlo? ¿Es de interés común?”
¡Ay! Los compañeros de Ulises son ahora políticos
y viven con desenfreno hasta ahogar el sentido moral,

perdido por completo el sentido de la proporción,
creen que la licencia emancipa, “esclavos de aquello a lo que

están encadenados”.

Autores desvergonzados, totalmente corrompidos,

malogrados como si lo íntegro

y excepcional fueran viejas imposturas pseudoelegantes,

conciencia antipolilla frente a temperamento.
Insultado por “mentiras privadas y pública vergüenza”, bendito

sea el autor

que apoya lo que los arrogantes no apoyan–,
que no se conformará. Bendito el hombre inadaptado.

Bendito sea el hombre cuya fe es distinta
de la dominante –a la que no moldea “la simple apariencia de las

cosas”–

que no concibe la derrota, demasiado entregado para

desanimarse;

cuyo ojo iluminado ha visto el rayo que dora la torre del sultán.