Pere Joan Martorell: dos poemes inèdits

Pere Joan Martorell
Poeta i narrador mallorquí (Lloseta, 1972), ha publicat sis poemaris, entre els quals Curs de matèria reser-
vada (1997), Llibre d'Eros (1998) o el més recent Dansa nocturna (2007). Els següents textos són un tast d'un nou llibre que durà per títol Oracle.

REFLEXIÓ DE MITJANIT

Déu és una pregunta
que s’interroga a ella mateixa.
Andreu Vidal

Digues: l’ignot, què espera de nosaltres
si ens devem, tanmateix, al ritual
del podriment i de l’oblit entercs,
a les falses besades i la injúria?

Refusam tan sovint –cicuta als llavis–
indicis de perdó i pietat!
Més enllà de la festa, tan sols queda
un rostre lívid, mut, agra temença,
una orbesa enganxada a les pupil·les,
conjurs escrits al ventre de les mares
abans d’haver extingit la veu, la veu…

Ens allunyen del fred les creus antigues.
Els epitafis parlen per nosaltres.


ANTROPOLOGIA

Després de donar forma al fang fecund,
dispersa la llavor en les aigües fèrtils,
imposaren els déus el seu domini.
Deixaren el treball en mans de l’home.
També la lluita, el dol i la memòria.
La creença en la nit dels infidels.

I venceren el fred amb pells i coves.
Imposà el foc un nou ordre de goig.
Un imperi de càntics i carícies.
Els signes, l’alfabet i la membrança.

El passat resta escrit en una tíbia,
en les pintures a la roca viva,
els ulls dels demiürgs sempre perduts.
Quan la pedra i la fusta, el bronze, el ferro,
serviren per bastir magnífics temples
i exterminar d’arrel tribus senceres…
La benedicció i el sacrifici
foren ritus i ofrenes a la carn,
el silenci i el plany de vells sepulcres.

L’arcà i el just, fills bords del nou poder,
fundaren pobles i deserts ignots
vora les ribes, amb les lleis de l’aigua,
devora els rapinyaires i dels rèptils,
fins que ja no restà res per crear,
i els cicles nocturnals de tota absència
falcaven l’esclavatge d’aquells dies,
el sacrilegi horrend i el brut saqueig.

Per què màrtirs de sang? Per què evangelis?
Tenen sentit anells en la renúncia?
Quina llàgrima empaita ara l’abisme?
A les fosques naixem per ser deliri.
Som germans de botxins i sacrificis,
companys en la fe absurda i els misteris.
Provenim d’una sola certitud:
som hereus de la llum i de la fosca.

Vinyet Panyella: tres poemes inèdits

Vinyet Panyella
Escriptora sitgetana, l'últim
poemari que ha publicat és Exposició antològica (2008). Està preparant alhora una antologia de la seva
obra lírica i l'edició de la poesia completa. Té el blog http://www.quaderndeterramar.blogspot.com/.
Les següents composicions formen part de dos llibres inèdits. La titulada Aigua d'estiu s'inspira en la fotografia de Quim Curbet Girona, reflexos d'estiu a l'Onyar.

Foto superior Jordi Carrió / Foto inferior Quim Curbet


QUARTIER LATIN

Hi ha ocells invisibles
que a voltes s’apleguen per fugir.
Són els estols que congrien tempestes.
Potser ho fan per travessar els núvols
que els barren el vol imaginari
sempre cap a ponent, cercant la llum darrera.
Estols que fan ventalls i campanes de vidre.
Voregen horitzons
perduts per a l’esguard dels vianants
i es revelen només a qui els sap resseguir
enllà del veïnat gris i de la boira baixa.


SOLILOQUI DE LA MODEL

Volia ser un Modigliani,
la dona en roig obscur i cabells foscos;
l'autoretrat de somni de Gabrielle Münter,
les llàgrimes amb ulls caçades per Man Ray:
tot per saber com m'havies mirat.
Vaig voler ser fixada per tots els meus amants:
que el traç i la mirada em fessin sobreviure
en les hores d’oblit i desamor,
conjur ingenu del desig de viure
més enllà de la mort que assetja pels vorals.
Pintar l'aire que alena i fixar la paraula,
una model també serveix per a això.
De fora estant vivia de l'encant i l'engany
des del desig, la voluntat, l’amor, el pensament.
Mai no em vaig reconèixer en Sàskia,
ni en Hendrike, ni Paula,
ni en la dona adormida d'Almada-Negreiros,
ni en l'Olímpia de Manet
ni en la dona d’ulls tristos que és Madame Cézanne
ni en la joia balconera de les dones de Matisse
oberta a la mar assolellada o als oratges del Passeig,
ni en la patinadora de Bonnard en blanc i roig.
El meu mirall obscur
em retorna a aquella que Paul Klee
va pintar amb un collaret blau sense cançons d’amor
com a punt de partida.
Ja no sóc model de retrats d’incertesa.
Vora Camille Claudel he bastit la paraula
per resseguir el neguit del cor i de l’esguard.


AIGUA D'ESTIU

Presa entre marges
flueix la malenconia que sóc.
Traspua el fang entre canyars i herbei
closa en els límits d’una vida aparent
per a qui no sap mirar més enllà del que veu.
I és endins on la vida se’m desvetlla
i em va abocant a la mar que se m’enduu
perdudament, ja per sempre captiva
del neguit que remou l’enfilall d’aigua i tiges
i torba la quietud de la nuesa.
Nodreix la llum l’amor i el pensament.
Per això que m’he vestit de tornassols.

William Carlos Williams: novetat editorial

William Carlos Williams

Música del desierto

Traducció de Juan Antonio Montiel

Lumen

160 pàgines

15,90 euros

EL DESCENSO

El descenso nos llama
como nos llamaba el ascenso.
La memoria es una especie
de consumación,
una suerte de renovación,
incluso
de inicio, pues los espacios que abre son lugares nuevos
habitados por hordas
de especies
hasta entonces impensadas;
y sus movimientos
se orientan hacia nuevos objetivos
(aun cuando antes hayan sido abandonados).

Ninguna derrota es enteramente una derrota, pues
el mundo que abre es siempre un sitio
hasta entonces
insospechado. Un
mundo perdido,
un mundo insospechado,
abre paso a nuevos lugares
y no hay blancura (perdida) tan blanca como el recuerdo
de la blancura.

Con el atardecer, el amor despierta
aunque sus sombras
–que dependen
de la luz del sol–
se adormecen y se apartan
del deseo.

Despierta así un amor
sin sombras
que ha de crecer
con la noche.

Surgido de la desesperación,
inconcluso,
el descenso
despierta a un nuevo mundo
que es el reverso
de la desesperación.
Para lo que no podemos lograr, lo que
se niega al amor,
lo que perdimos por anticiparnos,
se abre un descenso
sin fin, e indestructible.

Jordi Valls: avanç editorial

Jordi Valls
Nascut a Barcelona el 1970, viu a Santa Coloma de Gramenet. Ha tret set llibres de poesia, el més recent dels quals, Última oda a Barcelona, l'any 2008 amb la coautoria de Lluís Calvo. Els següents tres poemes pertanyen al seu nou treball, Felix orbe, que l'editorial Denes té previst posar a la venda el pròxim octubre.

Foto Marc Arias


LA PERLA

Som a la llarga platja i un cel cobert de núvols
deixa anar el plugim esquifit i fugaç
que ens acompanya aquesta tarda de metall.
La mar picada escampava els petits tresors
a la llera; davant nostre hi havia petxines,
cloïsses, algues, musclos, erosionats vidres
d’una deliciosa rodonor. Ja ho recordo,
i el meu cos jove encara malgirbat comença
a definir-se pel borrissol incipient,
col·lecciono futurs possibles: tinc un físic
imponent, una bona alçada, vaig segur
de les meves virtuts. Però cada petxina
em recorda l’embat d’una onada, l’agressió
dels cargols corrosius que perforen la llar
del clos bivalve que va intuint el perill del solc.
Han passat molts anys i el futur ni me’l plantejo,
ara m’arrapo a la roca per conservar
amb fermesa el poc que sóc i el molt que somnio.


MUSEU DE LA CIUTAT

Serem el jaciment arqueològic dels fills,
regiraran esquelets per trobar indicis,
correspon aquest crani a aquest fèmur tort,
com la punta de llança o la peça de l’àmfora
en tal camp de batalla o en tal habitacle:
fíbules, pintes, amulets fàl·lics, espases,
eines malmeses pel rovell, monedes falses,
la nostra precarietat, ja ho veuran, és pedra
sota la pedra, un egoisme ingenu, pobre,
que vestiran de nexe cultural, de fum
on s’enlaira el destí fins als testicles de Déu.
Absurda torre de Babel, absurd progrés,
sota la pedra del que vindrà no hi ha cap foc,
només la instauració del delicte per llei,
la torre inclinada per la base, ben alta.


CUÉLLAR 1975

Guixava cercles a la pissarra, grotescos
intents. Provar-ho un altre cop?
No era capaç,
em pesaven els braços i sentia els xiscles
esmorteïts. El brogit distant i frustrador
del pati de l’escola amb un punt cruel d’angoixa.
No sortiria fins que en fes algun d’exacte.
La monja severa m’obligava un cop més,
esborrava els traços tortuosos i em tornava
a donar el guix. L’arc perfecte, l’exigit,
no l’he tancat mai.
Tinc davant meu la foscor.