Màrius Sampere: novetat editorial

Màrius Sampere

L'estació dels espiadimonis

Lleonard Muntaner Editor

96 pàgines

11 euros

ÉS IMPOSSIBLE

És impossible, doncs és feliç.
L'insecte, tip de sang, brunz
dins la bombolla
ascendent i inexpressiva.

A fora, el temps
lacònic
pronuncia
l'únic mot que li va ensenyar
la mare cega: tu.

Tu sóc jo, tu és ell, tu s'acaba
ara
i s'esmicola en incalculables
felicitats inicials, just perquè
no era pas possible, ningú més.

En aquest no encarnat
rau el plaer de ser, vida inextingible,
i per això morim.

Ted Hughes: novetat editorial

Ted Hughes

El azor en el páramo

Traducció de Xoán Abeleira

Bartleby Editores

424 pàgines

22 euros

VIENTO

Esta casa estuvo rara, fuera de sí toda la noche.
El fragor de los bosques en la oscuridad, el retumbar de los oteros,
la desbandada de los vientos por los campos, bajo la ventana
vagando a horcajadas, negros, cegadores y húmedos

duraron hasta el alba; entonces, bajo un cielo naranja
los oteros se habían desplazado, y el viento empuñaba
una espada de luz, con un brillo negro y esmeralda,
arqueándose como las pupilas de un loco furioso.

Al mediodía trepé por un lateral de la casa hasta
la puerta de la carbonera, y, de golpe, alcé la vista arrostrando
el empellón del viento que me abollaba los glóbulos de los ojos –
los oteros resonaban como tiendas de campaña con las cuerdas muy
tensas,

los campos tiritando, la línea del horizonte una mueca,
a punto de estallar en cualquier instante y salir volando:
el viento lanzó lejos una urraca, y una gaviota de lomo negro
se dobló lentamente como una barra de acero. La casa

tintineaba como una copa de cristal fino en esa nota
que en cualquier instante la va a hacer añicos. Ahora, hundidos
en las sillas, junto a la gran chimenea, tenemos el corazón
en un puño y no podemos disfrutar de un libro, un pensamiento,

ni de la compañía del otro. Observamos el fulgor del fuego
y sentimos cómo se mueven las raíces de la casa, pero seguimos
sentados, mirando cómo tiembla la ventana hacia adentro,
oyendo arruar a las piedras bajo los horizontes.

Ted Hughes: novetat editorial

Ted Hughes

Gaudete

Traducció de Juan Elías Tovar

Lumen

482 pàgines

21,90 euros

JENNIFER, LA HIJA MENOR DE ESTRIDGE

acostada en su cama, de lado, contempla la curvatura de su codo.
Lloró hasta quedarse seca.
Pero fuertes suspiros aún siguen tratando de brindar alivio.
Se recuesta y mira las nubes.
Atraviesan tambaleantes un páramo de nieve.
Abetos atrofiados se doblan bajo las corrientes.

Una muchacha cruza trabajosamente un lago de nieve
hacia el viento.
El ojo se acerca más, más.
La muchacha voltea, mira hacia atrás.
La muchacha es Janet, su hermana muerta.
Y ella es un lobo, que rodea a su hermana muerta
y no quiere que la reconozca.
No quiere asustar a su pobre hermana
que solo ve al lobo
que la ha seguido desde lejos
esperando a que se debilite.
Su hermana muerta llora y se obliga a seguir.
Y ahora voltea otra vez, suplicando algo
pero el viento se lleva las palabras.
Ella observa, con los ojos interesados de un lobo
hasta que su hermana muerta cae.
Ahora un lobo la mata donde yace.
Su hermana muerta yace en la nieve.

Los ojos y la boca, que ya se congelan,
vuelven a estar muertos.
Empieza a aullar por su hermana muerta que yace en la nieve.
Un lobo gimiendo y gruñendo salta a su cama de pronto
y ella grita y se levanta de un salto
en su cuarto vacío.

Las nubes
revuelcan su torpe equipaje a punto de reventar
tras el marco de la ventana
sobre el deslumbre, el penumbroso resplandor de árboles
del día
donde los momentos desfilan inalterables.

Banessa Pellisa: article inèdit

Banessa Pellisa
Nascuda a Reus el 1979, col·labora com a crítica musical i literària en vàries publicacions. Va fundar la distribuïdora i discogràfica Inane el 1998, ha treballat als segells Houston Party i Barsuk Records (Seattle), ha estat mànager i promotora de concerts i ara escriu una novel·la.
Poc traduït a Espanya, apareixen alhora dos llibres de poemes de Ted Hughes: Gaudete (Lumen), amb traducció al castellà de Juan Elías Tovar, i l'antologia El azor en el páramo (Bartleby Editores) a cura de Xoán Abeleira. De nom real Edward James Hughes (1930-1998), va ser una de les més rellevants veus poètiques angleses del segle XX i una de les que més van contribuir a transformar el panorama de la poesia de postguerra al seu país. Els temes clau de la seva obra eren la natura, la vida salvatge i el seu mític món natal, i el 1984 va ser nomenat Poet Laureate. Autor de llibres com The hawk in the rain, Lupercal, Wodwo, Crow o Tales from Ovid, el seu nom és indissociable de la seva vida privada, marcada pel suïcidi de la primera dona, la poeta nord-americana Sylvia Plath, i més tard pel de la seva companya Assia Wevill, així com de la mort de la filla que tingué amb ella, Shura, un cúmul de dramàtiques circumstàncies que va donar peu a una campanya feminista anti-Hughes que, després de trenta-cinc anys de silenci, va ser contestada amb la publicació del poemari Cartes d'aniversari el 1998, la crònica de la seva relació amb Sylvia Plath.
Banessa Pellisa, que està preparant una tesina sobre la poesia de Sylvia Plath, els dobles i l’alienació de la mentida, traça un perfil del poeta anglès.

TED HUGHES: L'HOME SEC

Ted Hughes és el poeta amb més mala fama de la història de la lite- ratura. Se’l menysprea i esbudella amb passió. Mort i enterrat se l’acusa d’assassí i màrtir. D’irreverent. Tot sovint, de mal pare també.
Sembla estrany, doncs, que tota aquesta càrrega de morbo desfermat no hagi estimulat la lectura de la seva obra i que, para- doxalment, Hughes sigui un dels poetes de la literatura anglesa moderna menys llegits fora de la Gran Bretanya.
Per mirar d’esmenar-ho es tradueixen dos llibres de poemes, Gaudete i l’antologia El azor en el páramo. Gaudete és una obra d’interès menor en el conjunt de la seva producció però no em puc estar de recomanar l’antologia, molt semblant en to i estructura a la gran porta d’entrada a l’univers de Hughes que és l’edició més actualitzada dels New selected poems de Faber & Faber.
Fins ara, cap intent de fer-nos accessible la seva poesia ha donat bon resultat. Com Larkin, Hughes no es fàcil de traduir. Tots dos practiquen una poesia que aquí no entenem com a pròpia i que, sovint per desconeixement, llegim com a clixé de la Britannia de postguerra. Són imatgeries oposades (una d’urbana i l’altra de rural) però totes dues arrelades en allò que reconeixem com a típicament caricaturesc de l'intel·lectual britànic. En els seus poemes, el català d’avellaner només hi veu paratges fèrtils, immobilitat i vestits de pana marrons. Davant la duresa i excentricitat d’aquests poetes, el lector nostrat queda un pèl fora de joc. La diferència cultural és inassumible i el més trist de tot plegat és que l’obra de Hughes té una peculiaritat indiscutible que el podria fer molt atractiu al lector de casa: és ranci.
No s’hi pot fer res. Si es gosa defensar el maximalisme antic de Hughes (i jo ho faig) i fer-lo interessant s’ha de recórrer al text per parlar de força i d’una energia salvatge, primària.
Un lector que s’acosti per primer cop a la seva obra s’haurà d’enfrontar a tota mena de prejudicis. Així que, per començar, cal recordar que quan la poesia europea es feia de cendra, ell escrivia de pedra i carn.
Hughes, com Ferrater, és un poeta dels de múscul, d’una altra època que no ha existit mai. La grandiloqüència de Hughes és més extrema que la de cap dels seus coetanis. De fet, és l’únic poeta columniforme de la poesia britànica del segle XX.
Sovint l’entenem com un autor brutal, que busca paraules amples i pesades per descriure com les bèsties salvatges es devoren en pai- satges feréstecs. Penseu, per exemple, en els poemaris Corb (Crow. From the life and the songs of the crow, 1970) i Lupercal (1960) on l’home s’animalitza i perd tots els privilegis que ha guanyat a la natura amb el seu esforç. La faula s’inverteix, cauen les cases i els camins es desfan. El Hughes més intens és el que ens explica que la culminació del càstig diví que ens espera a tots és el retorn forçat al paradís perdut, ara convertit en un bosc inhabitable. De vegades, es té la sensació que en els seus millors poemes Hughes només té com a objectiu desafiar Milton, plantar-li cara. Ja és el rei dels pagans. Ara vol suplantar el rei dels corbs.
Quan parlem d’ell el seu ritme se’ns enganxa com la humitat de l’ermàs. La llengua se’ns embarbussa i s’encomana del pas llarg, gruixut i carnívor de Wolfwatching (1989). Pocs poetes aconsegueixen aquest efecte sense caure en el pop. És mèrit de Hughes que versos durs i regirats funcionin com a tornades.
Aquesta espessor fa encara més inexplicable que aquest sigui el mateix autor de les Cartes d’aniversari (Empúries va publicar-ne una traducció magnífica de Josep M. Fulquet i Pauline Ernest l’any 1999). Tots coneixem prou bé els detalls de la seva tràgica relació amb la poetessa nord-americana Sylvia Plath i aquests poemes, el últims que va publicar, n’expliquen només un vessant de la història.
És estrany que Hughes acabés la seva vida creativa amb aquesta obra. Si algú s’havia esforçat per entendre-la linealment, l’aparició de les Cartes d’aniversari va capgirar-ho tot, convertint la línia recta en una llarga el·lipsi que pren, finalment, la forma d’un cercle. Imagino que com a autor no tenia altra opció. Comprenc que tot el seu poemari estava enfurismadament al marge de la gran història (el relat del matrimoni Plath-Hughes és una gran història, la novel·la d’amor definitiva) però amb Cartes d’aniversari Hughes va autoritzar el pas a les feres i els flaixos. Per entendre’ns, és el mateix que passa quan la mare de la Campa despenja el telèfon per respondre les al·lusions a sa filla que fan en un programa en directe. Quan entra en el joc ja no hi ha manera de fer-se enrere. Aniquila la possibilitat d’una re-apreciació de la seva obra. Per causa d’aquest llibre, trigarem molt a titllar-la d’irrefutable.
El seny no s’ha entès amb el caçador anglès però, qui sap, potser aquestes noves traduccions ajudaran que es conegui més l’obra de Ted Hughes a casa nostra.

Lluís Solà: novetat editorial

Lluís Solà
Entre bellesa i dolor. Obra poètica inèdita
Edicions 62
208 pàgines
19,90 euros







Enfilada al reixat la garsa espera
l'a prop i el lluny, el dia que s'acreix
i esbandeix boires i s'enfila i minva
i la nit furiosa amb ales fosques,
com un ocell immens. Darrere el puig
la tardor inconscient amb peus lleugers
trepitja aglans i fulles fonedisses
i escampa pels fondals els focs secrets,
els focs pausats que dauren els aurons
i encenen l'heura, i l'arç caduc, i fica
les mans cansades als bassals lluents
i en treu els diamants de la feblesa.
Enfilada al reixat la garsa espera
l'encara i el després, i aixeca el vol
i cap on va no sabem, i romanen
els esquinçalls de l'estiu oblidat
i la fermança muda dels turons,
el riu rabent que baixa amb animals
que l'habiten, rabents, i roman l'arbre
i la roda que gira i que canvia
i dins la roda persistent l'ocell.

Sebastià Perelló: novetat editorial

Sebastià Perelló

Percaceries

Lleonard Muntaner Editor

64 pàgines

10 euros

LE BESOIN DU SUD

Mai no han sabut d'on li ve
voler ser de lluny, el desig
que el pinta dejú dels deserts
i malalt d'Àfrica.

Dromomania, li digueren,
i no té cura. Si de cas,
els dies fats d'un balneari
posaran remei eficaç
a les delícies
de la fugida.
Del silenci erm de les dunes,
l'agitació de la selva,
la pau d'infern de la sabana
ni fer-ne el tast que s'ofereix
als turistes a la recerca
del món intacte.

L'han assegut a la porxada,
i l'han privat de llegir Stevenson.
Res li consenten,
l'únic consol que li permeten
és passar desapercebut
i veure lliscar els trens que fugen.

Sònia Hernández: novetat editorial

Sònia Hernández

Los nombres del tiempo

DVD Ediciones

96 pàgines

9 euros

Me he sentado, o postrado,
como dirían los fieles
que creen en la oscuridad,
ante el Dios de la caverna,
el de la madera húmeda que se recuesta
sobre una pared de piedra brillante,
de lágrimas, añadirían,
porque detrás ya ho hay nada.
Yo hablaba del dolor
y quería que él me hablase
del perdón, cómo seguir
a partir de ahora, de ese momento
eterno porque siempre regresa
cuando se toca y se acaricia ese muro mojado
y todo se deshace como en sueños
o en un encantamiento que con la luz
deshace la mentira.
Cómo salir de la gruta
tapiada de ruinas
cuando no se puede deshacer el camino equivocado.
Quería que ese Dios de la memoria
de todos los tiempos, todos los seres
y todos los males
me convenciera de la existencia del perdón
o la inconsciencia para volver,
salir a la luz, regresar para construir
una casa con las ruinas del sendero,
un lugar para siempre
entre los que no creen y los desmemoriados,
para estar en el camino circular
de los que nunca han visto
tan cerca las lágrimas
de los dioses a los que no necesitamos.

José Luis Jover: novetat editorial

José Luis Jover
Collages

Pre-Textos

200 pàgines

25 euros

Un llibre que reuneix tots els collages del poeta José Luis Jover des de 1995 fins avui.

In the still of the night

Vicenç Llorca: novetat editorial

Vicenç Llorca

Les places d'Ulisses. Poesia reunida

(1984-2009)

Òmicron

552 pàgines

30 euros

LA PÈRDUA

La vida; abans; els trens que han forjat els teus viatges.

I tu creies en l’alba, i tu creaves l’alba

entre les boires que abandonaren els somnis dels déus.

I volies venir al món

com el temps al rellotge.

Tot ho vas inventar: et calia un camí,

sentir l’aire pur trepitjar els teus pulmons,

una llar en una alçada que et perdonés

la teva soledat d’espècie.

Et rentares la llengua: volies parlar

i, pastant terra i mot, vas fer el paisatge.

La vida; ara; els trens que t’han portat dels teus viatges.

I tu creus en la nit, i tu crees la nit

entre les llums que abandonen les llunyanies dels pobles.

I vols venir a l’estrella

com l’aigua al cos.

Tot ho perceps: et cal un retorn,

sentir la ciutat propera als teus pulmons,

un llit en un edifici que et perdoni

el teu oblit de Déu.

Et rentes els ulls: vols veure

i, asfaltant carrers i esguards, has fet el sentiment.

La vida; després; els trens que mai no seran els teus viatges.

I tu creuràs en el record, i tu crearàs el record

entre les cartes que abandonaran els segells dels amics.

I voldràs venir a la creu

com l’adolescent als seus versos.

Tot ho perdràs: et caldrà un adéu,

sentir-te en pau amb un cementiri de pulmons,

una tomba en un cel que et perdonarà

el teu desig de viure.

Et rentaràs les mans: ja no voldràs tocar

i, compactant albes i nits, hauràs fet la mort.

Gabriella Gavagnin (ed.): novetat editorial

Gabriella Gavagnin (ed.)
L'art de traduir Petrarca. Les versions
al català del Cançoner
Lleonard Muntaner Editor
304 pàgines
26 euros

Una antologia de traduccions de Petrarca a cura de figures com Carner, Esclasans, Zanné, Comadira o Desclot entre d'altres. La versió del següent poema és obra de Maria-Antònia Salvà.

132

Si amor no és, què és doncs el que jo sent?
Si és amor, quina cosa hi ha d'igual?
Si és bona, on hi ha efecte més mortal?
Si és mala, on hi ha més dolç turment?

Si el sent de grat, per què m'estic planyent?
Si de mal grat, el plànyer de què val?
Oh viva mort, oh delitable mal,
com podràs tant en mi si no et consent?

I si et consent, el dolre'm és follia.
Entre dos vents, ma barca malastruga
es troba en alta mar, sense govern,

tan lleu de seny, i tan d'error feixuga,
que jo mateix no som el que voldria,
i, tremolant d'estiu, m'abrús d'hivern.

Iban L. Llop: tres poemes inèdits

Iban L. Llop

Nascut a Borriana el 1975, exerceix de professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Sàsser (Sardenya). Autor dels reculls Des d'una habitació sense llum (1996), Fustes corcades (1998), Pell de salobre (1999), Blue Hotel (2000), Llibre de Nàpols (2003) i el recent Crònica de Calàbria (2009), els seus poemes solen presentar-se sota la forma de petites històries quotidianes que fluctuen a cavall de la tradició pròpia i la italiana.

GEGANTS

Arribe després de trenta minuts
d'infame pujada sense repòs,
amorrat al manillar per no perdre
adherència a les rodes. Ben fixa
la mirada, controlant cada clot,
cada pedra, cada arrel, cada obstacle
que s'interposa entre mi i els gegants.
Des del cim sóc l'amo i senyor de l'illa,
un vent etern m'eixuga la suor,
m'apropie del silenci per beure
i dibuixar en el cel un falcó.
Si escloguera la bici de l'escena
i aquesta indumentària tan rara
podria assegurar que el temps s'atura
en l'instant precís en què dic amor
(mot que rares vegades anomene
potser perquè ha pres el sabor aquell
una mica ranci de les campanyes
publicitàries o alguns poemes).
Donen voltes i hipnotitzen les aspes
de les torres de la central eòlica,
podria alçar-me i cridar com un boig:
Anem Sancho! Anem contra els gegants!
Però no hi ha cap company de batalles,
millor seure ací i contemplar la vida,
llevar-li tota la literatura,
que siga només això, uns gegants
que s'ho passen de putíssima mare
fent-nos creure que són molins de vent.

VIALE ADUA

Buits els camps de futbol en aquesta hora,
aprofite el silenci i faig recompte
dels amics, dels amors, de tot allò
que en aquesta hora arriba amb mala llet,
com una balonada sense avisar.
Seré l'heroi en constant moviment,
vagant per llocs que ningú no coneix.
Sí, com la balonada arriba el vers
que m'obliga a baixar i alçar el peu
seguint el ritme exacte, a la recerca
d'un continent on posar aquests dubtes.
Entraré al bar, parlaré amb mi mateix
només una estoneta, esperaré
el gust valent del conyac gola avall
i miraré els camps buits en aquesta hora,
sense xiquets, ni crits, ni gols, ni res.
Seguiré fent així, marcant el temps
amb el peu, i amb els dits, cercant la frase
que em dicta l'alcohol i la nostàlgia.
Pague el que dec mentre s'omplen els camps
de fantasmes, records i altres històries.
Seré l'heroi que ningú no coneix,
vagant per llocs en constant moviment.

LA PORTA

La casa a les fosques, la calma
sense pretendents, armes, balls,
viandes, música o banderes.
Aprendre a posar els records
en aquest pentagrama ple
de silencis. Sentir ben fort
el cruixit de les coses velles
quan retronen per tots els ossos,
l'atàvica sensació
d'haver-ho perdut tot quan mai
no he tingut res, saber l'olor
trista del temps, el to precís
de cada veu del meu carrer.
Palpe les parets i finestres
per transformar-les en memòria.
Com un taüt l'armari fosc
amb totes les meues històries,
fotografies i detalls
d'un bateig o comunió.
Quasi impossible reconèixer-me
en aquest xiquet que somriu
a la càmera i no recorde
ni la càmera ni el motiu
d'aquell elemental somriure.
Navegue encara per la casa,
les figuretes o els records
damunt la taula o els armaris.
Arrenglere tota la pols
de les hores, que lentes, fugen.
Espere encara com un gos,
immòbil, ensumant les passes
que s'aturen davant la porta,
l'eco de les claus que s'enlairen.
Espere encara que de cop
i volta el carrer m'il·lumine.

Tomas Tranströmer: novetat editorial

Tomas Tranströmer
El cielo a medio hacer
Traducció de Roberto Mascaró
Nórdica Libros
272 pàgines
19,50 euros






DESPUÉS DE LA MUERTE DE ALGUIEN

Hubo una vez un choque
que dejó tras de sí una larga, pálida, reluciente cola de cometa.
Esta nos alberga. Hace borrosas las imágenes de la TV.
Sedimenta como gotas frías en los tubos de ventilación.

Todavía se puede esquiar bajo el sol del invierno
entre sotos, donde aún cuelgan hojas del año pasado.
Parecen páginas arrancadas de viejas guías telefónicas
–los nombres de los abonados devorados por el frío.

Aún sigue siendo hermoso sentir el latido del propio corazón.
Pero a menudo la sombra se siente más verdadera que el cuerpo.
El samurai parece insignificante
junto a su armadura de negras escamas de dragón.

Margaret Atwood: novetat editorial

Margaret Atwood

Historias reales

Traducció de María Pilar Somacarrera Íñigo

Bruguera

216 pàgines

17 euros

A MEDIANOCHE

A medianoche me despierta la lluvia, un aguacero,
el viento azota las hojas, orejas
enormes, plumas enormes,
como un animal perseguido, un perro
gigantesco o un cerdo salvaje. Truenos y ventanas
que se estremecen; del tejado metálico
cae una tromba de agua.

Estoy tumbada bajo el mosquitero,
enredada en una tela húmeda, el pelo lleno de sal.
Cuando escampe habrá luciérnagas
y estrellas, más brillantes que en cualquier lugar;
podría contemplarlas en momentos
de pánico. Están a años luz, si lo piensas.

A la porra la poesía, es a ti a quien deseo:
tu sabor, la lluvia
en tu cuerpo, mi boca en tu piel.

Lluís Calvo: tres poemes inèdits

Lluís Calvo
Escriptor nascut a Saragossa el 1963, ha practicat diversos gèneres literaris però sobretot la novel·la, l'assaig i la poesia. Com a poeta és autor de setze llibres, entre els que poden destacar-se L'estret de Bering (1997), El buit i la medusa (premi Jocs Florals 2002), Última oda a Barcelona (amb Jordi Valls, 2008) o, el més recent, Col·lisions (premi Vicent Andrés Estellés 2009). Actualment es dedica a la gestió cultural.


ANESTÈSIA

Tornar al món després de la inconsciència
–lluny dels coltells i els amputats etílics–
equival a afluir al regne dels nounats.
En despertar, set rostres de bandit
et miren, complaguts, mentre el llum del quiròfan
fa caure les mordasses i empeny els mots eteris:
tranquil, tot ha anat bé. Vet aquí, rutilant,
l’estranyesa de caure: els ulls badats, la llum,
les hores com mil·lennis que es reobren
per eludir les ombres. Però ara exultes, foll,
i en renéixer escampes frases èbries.
Dins els narius nafrats, per llevar l’hemorràgia,
l’home verd t’hi ha deixat una engruna de coca:
una festa imprevista, un flaix sobtat
que, lluny dels teus edens, et fa risible.
Pels passadissos freds ets l’Ecce Homo
més encès i pletòric. I cada esclat d’eufòria,
cada acudit llançat amb èmfasi narcòtic,
topa amb els rostres buits dels infermers.
El retorn és sever: avall, avall, vers l’ombra.
Així el dolor esprem, captiu, la fam del somni.
La vida és una sala freda i buida
on sols t’espera, anònim, un senyal
que cau per degollar el porc que engreixa.
Gota a gota, escorxant-te, la veritat s’imposa.
I hauries de saber-la: aquí, en aquest món,
baldufa absent que gira sense fre,
ningú esdevé feliç pel fet de néixer.


EL SINGULAR FERÉSTEC

La veritat és un solar amb vistes
ara que nego, exànime, el destí.
Dins meu han mort els grans protagonistes.
Sóc un actor de barri que algú esbronca
quan la vida ja no gosa dir la fi.
M’he d’alçar, he de creure, he de cridar
per raure, sempre, en mi. Sols val, però,
el singular feréstec. He entrevist
una autopista encesa en l’hora punta.
Just això: un i molts. Faig tard i sóc
als suburbis més tristos de l’oblit:
un camp de joc, un bar, una cortina.
¿Miratges? No: la tèrbola remor
dels fets, els arabescos del real,
la pell dels fumadors de crack, ja lívida.
Entre finestres negres, tapiades,
intento imaginar la freda empremta
del temps que s’esvaeix. No res: uns nanos
que juguen a futbol són el bagatge
del càlid entusiasme que no tinc.
I em miren, amb posat desafiant,
quan famolenc els torno una pilota
perduda entre els meus peus. Alacaigut,
el temps rebota. Corren, lleus, els nens.
I el joc s’esgota. Mut, des de la banda,
contemplo el món amb la ira dels suplents.


CONSTEL·LACIONS

La nit titil·la amb llavis de mercuri
damunt la faç silent dels cims i els rocs.
El vent escriu la falç on s’apuntala l’ombra.
I els ulls, mig d’esma, interroguen el cel.
Tret del Carro, però –on els egipcis
hi van imaginar, en somni alat,
no pas una óssa, sinó un porc senglar–,
tot es confon en un mar sense forma:
Pegàs, Perseu, Corona Boreal,
Escaire, Serpentari o Berenice.
Els traços s’intercalen, es barregen, es graten.
I els dibuixos que ordeixes, en una volta incòlume,
només a tu et pertanyen, foscament.
Amb fragments de galàxies que es miren de reüll
esbosses mons rebels, asterismes llunàtics.
Que sigui així, però: car som, tan sols,
configuracions que es creuen sense fi.
Estats concrets, no éssers. O alens de boira i foc.
¿I tot serà, a la fi, mirall sense ànima,
abeurador d’una aigua que sedeja la fi?
Caldrà refer el cel per fondre l’univers.
Remoure línies de pols ardent,
tustar la pell amarga del zodíac,
violar verges, pervertir bessons,
empalar sagitaris, esquarterar lleons.
I tornar, prest, al caos. Just arran de la llum.
Allí on s’enlairen, sols, les brillantors inútils.

Carles M. Sanuy: novetat editorial

Carles M. Sanuy

Les ciutats i els homes

Labreu Edicions

64 pàgines

12 euros

ANY NOU

De l'any que fuig en guardarem l'aroma

amable de l'estiu, els dies clars,

l'escalfor de la vostra companyia.

A l'any que ve li demanem que ens dugui

el blau incert del mar d'en Guinovart,

la intensitat del groc de les collites.

I si al final ens nega el temps tan parca

renda, ens serà bo i prou de recordar

d'allà on venim o quina corda ens bressa.

Vagi per tant com vulgui la mudança,

que a hores d'ara sabem perfectament

el pa que es cou, la fornada i el delme.

Com som gats vells i previsors i murris

hem fet rebost d'amics per a l'hivern.

Marta Pessarrodona: novetat editorial

Marta Pessarrodona
Animals i plantes
Meteora
56 pàgines
13 euros

ELOGI DE L'ARANYA

T'havia vist tan sols
en cambres polsoses,
en racons resclosits,
en sostres que no abastava.

No t'emparellava amb l'esplendor del verd,
amb la glòria de la mort temporal de l'any,
amb l'exuberància de la nit més llarga,
amb el giravolt depressiu de maig.

No sabia que m'estalviaves fiblades
(com un amor que no acaba de ser),
ni sabia que eres, natural, l'artista
tan gran que ni tan sols se'n vanta.

Ara, molts dies, miro el progrés de la teva obra,
la correcció de les teves línies,
la teva capacitat de menjar-ne d'altres,
la teva fragilitat als meus dits o als d'altri.

Ets i, per a mi, no eres,
com tanta gent, com tantes coses,
com el passat emmagatzemat
i el futur que, poc o molt, s'atansa.

Emily Dickinson: novetat editorial

Emily Dickinson

Poemas a la muerte

Traducció de Rubén Martín

Bartleby Editores

208 pàgines

17 euros

519

Al principio – guardaba calor – como Nosotros –

pero después se deslizó hacia allí

un Frío – como escarcha en – un Cristal –

hasta que toda escena – se borró.

Y la Frente imitó a la Piedra –

los Dedos se enfriaron demasiado

para sentir dolor – como Arroyos de Hielo

donde se patinase – los saturados ojos –

Se endureció – eso fue todo –

acumuló Frío con Frío –

multiplicó la indiferencia –

como si sólo le quedase Orgullo –

E incluso cuando lo bajaron –

inerte, con las Sogas –

ninguna Seña hizo, ni objeción –

y cayó inconmovible.

Màrius Sampere i Passarell: novetat editorial

Màrius Sampere i Passarell
La ciutat submergida. Obra poètica inèdita (1970-2008)
Edicions del Salobre
488 pàgines
29 euros






VAIG DIR SÍ

Vaig dir sí, vaig dir ja vinc,
ja hi vaig, vaig avisar m'acosto
per dins, ben a la vora dels llavis sucosos, vaig dir
damunt del llibre sagrat,
amb so brunzent d'abella obrera: em viuré,
em viuré tot, viuré la davallada brutal al terra pla,
viuré la provatura de l'ham i la xarxa i el trident,
viuré la passa en ziga-zaga, la santa casa
de les frontisses balderes, viuré la camisa oberta
a la llança del cec, viuré l'ocell-anunci sobre fons
de cel blau, la balena encallada a la sorra dels llagrimers,
viuré l'arbre inclinat cap al cantó
de la llenya i els lladres, viuré els cabells que ens cauen
i s'escampen amb magnanimitat, viuré les ungles
tallades que no xisclen, la corba de l'esquena
esquitxada de nacres negrosos, viuré el residu
de la memòria, el gemec oposat a l'oració,
viuré el plor silenciós que no constarà aquí
ni enlloc ni mai, viuré el passadís amb l'últim ull
que ens veu arribar, viuré la mort pactada
amb temps suficient, el temps afegit al final
de les interrupcions obligades, viuré aquestes paraules
i moltes més, encara, sense seguir cap ordre.

Emily Dickinson: avanç editorial

Emily Dickinson
Poeta nord-americana (Amherst, Massachusetts, 1830-1886), la seva introversió i una vida reclosa a la llar familiar van propiciar que el gruix del seu ingent treball poètic no fos conegut fins després de morir. L'edició completa de la seva obra va ser elaborada el 1955 i fins a la segona meitat del segle XX no va acabar ocupant un lloc d'honor en el cànon de la poesia en llengua anglesa.
Creadora d'un estil líric minimalista, críptic i visionari, entre els seus interessos temàtics figura el de la mort. Bartleby Editores publica a partir del 15 de febrer Poemas a la muerte, una exhaustiva tria de poemes de Dickinson, traduïts al castellà per Rubén Martín, centrats en un tema que la poeta sap retratar amb astoradores imatges.


449

Morí por la Belleza – y me acababan
de ajustar a la Tumba
cuando Alguien que murió por la Verdad
fue recluido en la habitación de al lado –

Preguntó suavemente "¿Por qué has muerto?"
"Por la Belleza", dije –
"Y yo – por la Verdad – Ambas son Una –
Hermanos somos, pues", me contestó –

Y así, como Parientes que una Noche se encuentran
hablamos entre dos Habitaciones –
hasta que el Musgo nos alcanzó los labios
y nos cubrió – los nombres –

Laia Noguera i Clofent: un poema inèdit

Laia Noguera i Clofent
Va néixer a Calella el 1983. És
autora dels treballs poètics L'oscultor (2002), Fuga evasió (2004), Incendi (2005), No et puc dir res (2007), Els llops (amb Esteve Plantada i Joan Duran, 2009) i Triomf (aparegut a
les acaballes del 2009), així com
dels discos Carboncle (amb Adrià
Grandia) i Red for more (amb el grup de metal del mateix nom).

Foto Anna Lliberia


L’INICI

Un desert amplíssim.
El silenci.
La lluïssor última
que amara
cada gra de sorra
com si fos l’únic.
Al centre, la muntanya
com la mare que espera.
Res no es delimita.
El llindar és profund com l’aire.

Vinc de molt lluny.
No porto res a sobre.
Només porto l’alè, que deixo
que se m’ompli
d’aquesta llum subtil
d’abans de trencar la nit.
Em contemplo
des de fora,
com una ona en la matèria
de la pedra i de l’aire.
No fujo de res,
sóc el meu mestre.

Un cos que ascendeix
de pedra en pedra,
sol, amarat
de resplendor.
Tremolor d’herbes molt petites.
La pell clivellada de la terra
com un xiscle d’ocell.
Aquesta lentitud.
La lenta, pregona
afirmació.

La meva lava
corre avall.
Em trec sencer.
Res del que he viscut
no m’espanta,
ni els meus gossos,
ni aquesta rigidesa
que em pensava que era jo.
Ni el que he deixat
de viure o allò
que he abandonat
en el pitjor moment.
M’elevo a poc a poc.

El cos al capdamunt,
com una flama.
El cos que ja no és cos.
El cos com una planta
que es trenca i vessa
les petites arrels.

Encara queda
una punta de dia.
No m’hi aferro
i a poc a poc es dilueix.
Rebenta la nit amb gratitud.
Em sento esbatanat.
Se m’alcen les mans
i tot el cos.
Allibero cada cèl·lula,
la dono a les estrelles,
a aquest no-res de casa meva.
Els peus se’m fonen amb la terra.
Sóc el desert i la muntanya,
el buit d’enmig de les estrelles,
el buit de dins de les estrelles,
el buit del flux i el buit
de tot allò que hi és i que no hi és.
No he de fer res.
No he de sentir.
No he de ser.
Se m’omplen els pulmons.
Sóc els pulmons.

Chantal Maillard: novetat editorial

Chantal Maillard

Hainuwele y otros poemas

Tusquets

240 pàgines

16 euros

Si preguntan quién soy, contesto:
vibro a mayor velocidad que un árbol.
Y si preguntan qué deseo, digo:
quiero asistir al parto de las hadas
en los nenúfares.
Pero mi voluntad cada vez se parece más
a mi destino: vibrar alto y fuerte
como la última mujer
que danzase con alas de libélula.
Si preguntan por mí diré
que la mirada del hombre es cristal
que refleja el deseo y hace al mundo a su imagen.
Yo seré aquello que tiñe de rojo
el cristal afilado
cuando la sangre brota más veloz
que la savia de un árbol
herido:
la imagen de la luz cuando amamanta.

Jordi Joan: dos poemes inèdits

Jordi Joan
Nascut a Sabadell el 1971, és autor de L’alè d’Ariadna (2001) i La lluerna i l’escala (2007). El poemari en què està treballant transmet la instan- tània d’un món personal impregnat de referències geogràfiques i culturals que es mouen sobretot entre el Mediterrani i l’Índia. Viu a Delhi.

DRAMATURG I MODEL

A sobre eres la fusta i eres l’aigua,
però sota la fusta, l’alga
amb l’aire decebut
en descobrir la platja,
fulla i eruga, eres el vol
d'albatros i el reclam
dels arbres, n’eres l’ombra,
l’aguait, la sang que vol
l’espasa, el trot de l’euga
entre els palets del riu
i eres el riu, enrogallat,
rient pel trot de l’euga,
encara eres la pols
de l’era i el camí,
el carro, el gra i la polseguera,
amb la mirada oberta eres el pols
del llançador de ganivets, el son
del revòlver que espera,
la sal i el cel
de fusta asclada,
eres el sol
d'aranja a les escletxes,
una guerra ajornada,
per pura mandra, eres l’oasi
amb la palma més verda, eres del soc,
eres l’aiguat,
l’ombra de la libèl·lula,
el cop d’esclop errat
i la corda més tensa,
eres la portalada
ferrada d’un mas blanc,
l'aigüera fresca,
l’emparrat del darrere,
eres la recompensa,
la clarera estripada
sota un paraigua esdernegat,
eres la idea,
la fe i el fonament
que aguanta drets els arbres
i la verdor del vent
al vespre, a la ribera,
dels salzes i els trapezis
n'eres la gronxadissa,
eres, convulsa, els nervis del pallasso,
la impàvida alegria
del domador de feres,
del coliseu l’arcada, eres el sud
que sap el nord
però no s’hi retira,
eres la nit de Sant Joan
i la coca dels pobres,
mal repartida,
la bona pessigada,
eres el juliol
dels boscos a la fresca,
la cala esbadellada,
l’obaga a l’abadia,
la barca i la gimnàstica,
eres el llibre en blanc,
la cendra de l’altura,
la reixa que no encaixa,
eres el ball
de teula a punt de caure,
eres els pas del llop
amb poca pressa
per no esporuguir massa,
eres el lleny i la fruita de lluny,
rodona i ben parada,
el caire i el pinyol,
eres el pes
del codony a la branca,
i geniüda, amb la vida esbrancada,
eres el bes del vers,
del dret i del revés
m'eres i m'ets
l’espiga assolellada,
la musa que va a missa
entre els badabadocs.


ARTS MALABARS

El sol que per buscar la mar
deixa la calma
i les ardors
dels arrossars,
les ensopega
arran de mar, arremangades,
la seva pell tan bruna
en terra de palmeres,
plenes de sol i d’ombra,
les flors dels aiguamolls
entre els sargassos,
duen el gerro al cap,
s’afanyen a buscar
l’aigua al consol
de la maresma,
enmig d’arbres de mango i cocoters.

El vespre de marengo es fa silent.
Arreu, senderes,
enmig del bosc de palmes
ningú no sent la pressa de marxar,
i el seu somriure és franc, és fàcil.
La roba de safrà, sari carmí,
l’aroma de canyella, el gessamí
relliga la negror de trena.
La costa malabar de les espècies
arrissa el mar,
va desplegant famílies
que lluquen el que no
–des de la sorra–
s’arriba mai,
del tot,
a revelar.

A poc a poc, la posta.
Mentre ha arribat, al temple, l’hora,
de bressolar, un per un, els déus.
Se’ls banya, se’ls acotxa,
per dur-los a dormir.
El temps molt lentament
s’estiregassa
i ja del sol
de l’inefable en queda sols
un liminar rastre de llum.

Primer l’eixam
de malabars,
després la pau, després
en calma i és
una canoa un ganivet desprès:
si lent talla canals,
amb temps,
si encara amb l'uniforme de l'escola
esplets d'adolescents
es van desfent les trenes,
si es renten o si es banyen,
pulcríssimes al caire
de barcasses,
què més vols?
A Calicut, a Kerala,
a prop de les cabanes,
fa olor de llet de coco
la tèbia intimitat.
I tot es fa tan lent
que trobes a faltar les papallones.

Ernest Farrés: novetat editorial

Ernest Farrés
Edward Hopper
Traducció de Lawrence Venuti
Carcanet
140 pàgines
12,95 lliures

El 28 de gener es posa a la venda al Regne Unit una nova edició del llibre Edward Hopper que Graywolf Press va publicar el 2009 en anglès als Estats Units. És la mateixa traducció de Lawrence Venuti, en edició també bilingüe.

STAIRWAY, 1949

What a crappy poet I'd be if I scrammed
and after sampling the really nasty bits
didn't feel up to making my deposition.
Because this could happen, don't go halfway,
daughters of Zeus and Mnemosyne, inspire
in me a poetry that doesn't concede
the benefit of the doubt, that scrapes together
profound thoughts and enables this our world,
so inscrutable, to seem transparent.
That like a key in a lock can open doors
to a quickening wind as well as the laundry room.
That like an expansive wave extends its reach
o'er hill and dale.
Megalomaniac
Greek muses, clarify what must be done
so as to fix in incontrovertible words
the aesthetic principle of landscapes
and days with dawns and dusks
and nights with moons and penumbras
and, even so, the spectacle of the populace
and urban areas in disarray
and the sorcery of modern societies.

Instead of watching television
or standing around with your hands in your pockets,
don't abandon my plan and give me the nerve
to grasp the wonders of life.
Now I'll descend the stairs that lead outside
and not worry about letting anybody down.

Wole Soyinka: novetat editorial

Wole Soyinka

Lanzadera en una cripta

Traducció de Luis Ingelmo

Bartleby Editores

216 pàgines

15 euros

FLORES PARA MI TIERRA

Desde una orilla
distante gritan: ¿Por qué
han desaparecido todas las flores?
No sabría decirlo
aquí los jardines son surcos yertos y pelados.

La muerte también
sembramos. Cada nuevo horror
abre apetitos inhumanos
no podría
pensar que estos huesos florecerán mañana

El pecho de los hombres
soporta el peso de las guirnaldas
de los carroñeros
así
son las flores que colman el jardín de la podre

Buscar:
voces de lluvia al sol
cometas azules sobre torres de nubes
marfileñas
el olor de manos que acarician las flores silvestres

Vi:
cuatro cometas de acero, jinetes
sobre torres envueltas en niebla
¿Crees
que extienden los brazos para esparcir flores silvestres?

Buscar: la Verdad
las semillas se abren y atisban
inmundicia, corrupción. Sobre
un lecho de gusanos
las torres de marfil conservan el osario

Sé
de flores ocultas que
destilan albas planceteras
mas la cizaña
retiene la posesión de nuestro césped cercenado

Visiones que hastían
realidades que invaden
nuestros más íntimos asilos
a chorros mana el petróleo
sobre el altar, proyecta una sombra funesta

Unas manos encapuchadas
llaman a nuestras puertas
decimos: Que entren
y les ofrecemos
nuestro hogar con la esperanza de hacer causa común

¡Imposible!
Manos de escoria y dedos
como pinchos aprietan para hacerse
con todo.
Enredadoras y trepadoras prosperan bajo su mandato

Consignas
más ruidosas que barriles vacíos
y más yermas, repiqueteo
en escudillas mendicantes
monos de librea que bailan al son de organillos

Rompa quien pueda
el anillo aún usurpador
tienen las manos manchadas, su aliento
todo lo marchita
alimentan sus ideas con la recompensa de la muerte

Hallé
sobre la hoja del gira-
sol una senda de rocío, un granizo
en llamas; abrí
en mi callejuela un escotillón por el que caer

Estos capullos
que revientan sobre nuestros rezos
esparcen una esencia de igualdad
voluntad por maldad
como otros hacen con su floración atómica

Alienados
del corazón de la tierra, marginados
de brotes de setas venenosas, el coral
es una macabra
flor histórica, una moraleja presente y futura

Ven, con
los lisiados hagamos
un pacto, nada menos que
contra los simples
gremios de la muerte y los mutiladores de la mente.

La justicia se tome
por su mano quien pueda
o se atreva. La ciega espada
del Poder
es más herodes que Herodes y los proscritos

Rayos del sol
sobre todas las tierras en sombras
huérfanos del mundo
¡arded! Extraed
vuestro doloroso pábulo del centro ahíto de la tierra.

Francesc Guitart i Carles Duarte i Montserrat: novetat editorial

Francesc Guitart i Carles Duarte i Montserrat

Vesteix la mirada

Pagès Editors

96 pàgines

25 euros

Un aplec de breus poemes de Duarte inspirats en les fotografies abstractes de Guitart.

Els ulls esbatanats de pànic,

el xiscle atrapat en el silenci gèlid del cristall,

un esvoranc rogenc, carmí de llavis

enmig del rostre blavós, esblanqueït,

la vida feta esglai,

la mà en un gest crispat,

l'esclat d'horror

que és un anunci de la destrucció.

Wole Soyinka: avanç editorial

Wole Soyinka

Dramaturg, novel·lista, assagista i poeta nigerià d'expressió anglesa, va néixer a Abeokuta el 1934 i va ser el primer africà a rebre el Nobel de literatura, l'any 1986. El 1967, a l'inici de la guerra civil al seu país, va ser arrestat i empresonat en règim d'incomunicació durant vint-i-dos mesos. En el transcurs del seu captiveri aconseguí escriure parts de les seves memòries The man died i els poemes que donarien lloc a A shuttle in the crypt, llibre que es publicaria, un cop alliberat, el 1972. Autor d'una poesia que barreja fonts africanes i occidentals, Lanzadera en una cripta és la primera obra lírica de Soyinka que es tradueix a Espanya, i la publicarà Bartleby Editores en traducció castellana de Luis Ingelmo el proper 25 de gener.

Foto Kim Manresa

ENTERRADO VIVO

Dieciséis pasos
por veintitrés. Mantienen
sitiada a la humanidad
y la verdad
tomándose su tiempo para taladrarle la cordura

¡Cismático
amante de Antígona!
¿Lo harás? ¿Desenterrarás
los cadáveres de
antaño? ¿Exhibirás el estiércol del nacimiento de hoy?

Selladlo vivo
en esa misma necrópolis.
Que su amante fantasma
señale la ruta
clásica hacia los Misterios Estigios de los Forasteros.

Comunicado:
Duerme bien, come
bien. Sus doctores no aprecian
daños
los cirujanos plásticos se ocupan de su imagen pública.

¿Confesión
ficción? ¿No es la verdad la esencia
del Arte, y la ficción Arte?
Que se oxide el Arte
ha tenido la gentileza de prestarnos su licencia poética.

De Galileo
esperábamos su demostración –que la edad
o el genio se retractasen– nuestros carniceros
cansados de esperar
dieron la orden: Coged al chivo expiatorio, dejad al sabio.

Los guardias. El lagarto:
a cada momento chirría
una garganta cual hormigonera.
El fango de los cólones
mancha los muros con un estampado de mugre

El morboso:
eufórico por las ejecuciones, sorbe
rapé para sacudirse la cabeza de
los pecados –declaró
la ley– por los que ahorcaban a los de aquella mañana.

El mirón:
calcula su patrullaje taimado
para la hora de sentarse en el trono
creo que se estremece
al oír la queja estreñida de la Musa

Lluís Calvo: novetat editorial

Lluís Calvo
Col·lisions
Tres i Quatre
96 pàgines
12 euros




EN BLANC I NEGRE

Et dic que hi ha un hivern que m'ha adormit els llavis
i que el desig és tèrbol i insolent.
Moixó encongit, m'envolo. Sóc a l'herbós camí
que adoràvem fa un temps: geranis, castanyers,
un pla fix de miralls i d'aigües somes
que el vent no redimeix. Els versos són l'excusa
amb què basteixo, insomne, l'horitzó
d'un drama en blanc i negre. "Tot això
em sembla un xic postís, com de pel·lícula",
afirmes amb un aire desmenjat.
I tens raó. Però l'heroi s'acosta
–pel porxo endomassat de la gran casa–
a guarir els malsons. Ja sols voldria,
en aquestes alçades de penombra i de vida,
tenir l'honestedat de parlar del sarcasme
com si vingués d'algú altre i no de mi.
Però he volgut la fi quan l'inici era lluny,
com el malabarista que espera, sota el xàfec,
el públic que no acut. Ah, el teu riure infantil,
l'alegria viscosa! I sí: el desgavell
és l'aspra coartada que m'invento
quan tot ho desconec. I què reitero?
El fals empatx? L'ocàs a ran del llit?
Potser caldrà, només, retornar al silenci,
com etzibà el vell crític al Mastroianni trist
en recordar-li, al bis del seu regany mordaç,
que l'art no ha d'afegir més caos ni desordre,
si el viure ja n'aboca, infame, a raig.

Iban L. Llop: novetat editorial

Iban L. Llop
Crònica de Calàbria
Bromera
104 pàgines
14 euros







LA ROSA

En el record no tinc més de deu anys.
Hi ha la imatge d’una carretereta,
bassals dispersos i grava en els marges.
La llum és ben clara, porte sandàlies
de goma (de les que feien suar
tant els peus) i uns pantalons de futbol.
Hi ha les alqueries a vora mar,
quatre parets que subjecten un somni,
una terrassa on creix de colp la vida
i un tros de terra que és hort o jardí.
En el record no tinc més de deu anys,
i la vida un joc (o era a l’inrevés?),
el futur només era una paraula
imperfecta, un alè en la memòria
feta tan sols de dies o setmanes.
Casa, escola, amics, bicicleta, estiu.
La llibertat era l’ara i ací,
descobrir la unicitat de les coses.
No tinc més de deu anys, en el record,
i pel forat d’una tela metàl·lica
toca la llibertat una poncella
de rosa. Admire per un instant
la bellesa que no conec encara,
els poemes que ja han estat escrits
i que potser no podré llegir mai.
Res no en sé, de paraules com metàfora.
M’abandone completament al joc
abans que em criden per tornar a casa,
oblidaré la rosa i les olors
que traspuen les coses en la infància
després de fer-se record o no-res.
Inevitablement em faré gran,
mudaré les certeses i la veu,
perdré allò que mai no vaig tenir
i em sorprendré una nit fent equilibris
entre el deliri i el plaer d’un vers
que em retorne l’olor d’aquella rosa.

Rowan Ricardo Phillips: cinc poemes

Rowan Ricardo Phillips
Nascut a Nova York, ha donat classes a Harvard i Columbia i actualment és catedràtic i director del Centre de Poesia de la Universitat Estatal de Nova York a Stony Brook. És autor del poemari The ground i de la col·lecció d'assaigs When blackness rhymes with blackness, que es publicaran el 2010.
De temàtica eminentment urbana, la seva producció en vers ha anat apareixent en revistes nord-americanes, com ara els cinc poemes recuperats aquí i que acompanyem de les seves traduccions inèdites al català, a cura de Melcion Mateu.

1

A VISION THROUGH THE SMOKE

A tree, half aflame, moaned inside me.
The willow that had wept would not weep.
All of me, the pigeons cry, all of me –
Or is it allofyou allofyou that they coo?
The skyline held up the sun like the carnival strongmen,
but then seemed to drop with the greatest of ease.
No I I knew could clear the clouding mirror:
not the sun as it set, not the moon as it bruised.

(Publicat originalment a The New Republic)


VISIÓ A TRAVÉS DEL FUM

Un arbre, mig en flames, gemegava dins meu.
No podia plorar el salze ploraner.
All of me, parrupegen els coloms, tot de mi –
o és tot-de-tu, tot-de-tu el que diuen?
Els gratacels aguantaven el sol com dos forçuts de fira,
i el deixaven caure llavors com si no res.
Cap jo que conegués podia netejar el mirall entelat:
ni el sol mentre es ponia ni, plena de blaus, la lluna.

(Traducció de Melcion Mateu)

2

BENCH

I’ve traded in my childhood for a pen,
and nothing since has made the slightest sense...

I never thought to change.

*

"I went to the garage without water,
without bandages, and tried to stay out
of his range of sight. I’m sorry, I’m so
sorry was all I could mumble. He moaned;
coughed into the glass. I just didn’t see him
till the car ran through his knees. And the crunch
of his face into the windshield... Oh, God...
Some of his teeth they flew into my lap.
I could hear something trailing, flapping just
off the bumper. I panicked and floored it
home. I parked the car in the garage. Washed.
After three days face first in the glass, he died."

*

Would that I could turn everything I touched
into wine and music from this bench.

(Publicat originalment a Chelsea)


BANC

Vaig baratar la meva infància per un bolígraf,
i des d’ençà que res no té el menor sentit...

Mai vaig pensar de canviar.

*

"Vaig anar al garatge sense aigua,
sense benes, i vaig procurar quedar-li fora
del camp visual. Em sap greu, em sap tant
de greu és tot el que vaig murmurar. Ell gemegava;
estossegava entre els vidres. És que no el vaig veure
fins que li vaig pegar amb el cotxe als genolls. I la cara
que li cruix contra el parabrisa... Ai, hòstia...
em va escopir algunes dents sobre la falda.
Sentia alguna cosa arrossegant-se, agitant-se
al para-xocs. Em vaig espantar i vaig tornar pitant
a casa. Vaig aparcar el cotxe al garatge. Em vaig rentar.
Tres dies amb la cara clavada al vidre, i es va morir."

*

Ah, si pogués transformar tot el que toqués
en vi i en música, assegut en aquest banc.

(Traducció de Melcion Mateu)

3

GOLDEN

For once, I slept and you watched.
I dreamed, I think.
I washed without my hands.

You watched. I moved along a scratchy plain
of dandelion, peony, wild
and luckless clover. A bee entered me.

You soothed my ache. We watched a golden sky
heckled into slate.
I will wake and say "Golden." I will wake

and say, no, nothing but that. I had become
the injurer who makes things golden,
swimming in your voice, so much deeper than mine.

(Publicat originalment a The New Yorker)


DAURAT

Per una vegada, jo dormia i tu miraves.
Jo somiava, penso.
Em vaig rentar sense mans.

Miraves. Jo avançava per una plana rugosa
de lletsó, de peònies i de trèvols
silvestres sense sort. Una abella entrà a dins meu.

Em vas calmar el dolor. Miràvem un cel daurat
empissarrat de sobte.
Em despertaré i diré "daurat". Em despertaré

i diré: no, res més que això. M’havia tornat
l’agressor que torna daurades les coses,
que neda en la teva veu, molt més profunda que la meva.

(Traducció de Melcion Mateu)

4

GRIEF AND THE IMAGINARY GRAVE

November snowfall slow drowns out the views
of Grand, Summit and Story Avenues.

Gone gone gonegonegone I choked
on the thought of ending this song.

Three Bronx streets go down under snow
that grays in the air like aging hair.

Understoried. Dead and buried. Do you
hear me from where they buried you?

From where they buried you do you
hear the rhyme I bury for you?

Do you age in an orbit of perfect
sunshine and sound?

Gone gone gone gone: all I can say is gone.
Because gone is what is here

among the other things that grow.

(Publicat originalment a Tuesday)


EL DOL I LA TOMBA IMAGINÀRIA

El novembre la neu cau lentament i ofega
les avingudes Grand, Summit i Story.

Adéu adéu adéuadéu: em quedava sense aire
en pensar d’acabar aquesta cançó.

S’enterren tres carrers del Bronx sota la neu
que es torna grisa en l’aire com els cabells s’hi tornen.

Al sotabosc. Ben mortes i enterrades. Em sents
des del lloc on et van enterrar?

Sents, des del lloc on et van enterrar,
la rima que enterro per tu?

Et fas gran en una òrbita perfecta
de sons i de ratjos de sol?

Adéu adéu adéu: adéu és tot el que puc dir.
Perquè l’adéu és el que tenim

entre tot allò que aquí creix.

(Traducció de Melcion Mateu)

5

TONIGHT

In the beginning there was this surface. A wall, beginning.
Tonight it coaxed music from a Harlem cloudbank. It freestyled
a smoke from a stranger’s coat; stole thinned gin.
It was on the surfaces of its beginnings, but outside
looking in. The lapse-blue facade of Harlem Hospital is weatherstill
like a starlit lake in the middle of Lenox Avenue.
I touched the tattooed surfaces of my birthplace tonight –
and because tonight is curing, the beginning let me through;
and everywhere was blurring halogen. Love the place that welcomed
you.

(Publicat originalment a The New Republic)


AQUESTA NIT

Al principi hi havia aquesta superfície. Un mur que començava.
Aquesta nit demanava cançons d’un banc de núvols de Harlem. Deixava
anar
fum de l’abric d’algun desconegut; robava ginebra aigualida.
Era a les superfícies dels seus començaments, però a fora,
mirant cap a endins. La façana del Harlem Hospital, d’un blau col·lapsat,
és perenne
com un llac estrellat al mig de Lenox Avenue.
He tocat, aquesta nit, les superfícies tatuades del lloc on vaig néixer,
i perquè aquesta nit es guareix i perquè el principi em va donar pas;
i tot era halogen borrós. Estima el lloc que et va donar la benvinguda.

(Traducció de Melcion Mateu)