Laia Noguera i Clofent: novetat editorial

Laia Noguera i Clofent
Caure
Edicions 62
88 pàgines
16 euros







CAURE (FRAGMENT)

Jo no camino.
És la terra que em camina.
Em caminen les alzines.
Els líquens i les pedres em caminen.
Em caminen els ocells.

Em camina tot el cel sobre l'esquena,
sobre el cap.
Em camina sota els peus,
sota el cor i la mirada.
I jo no sóc.

Jo no sóc res.
Sóc la fulla,
l'ombra petita de la fulla,
la mica d'airet que fimbreja
dintre l'ombra petita de la fulla.

Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.

Laia Noguera i Clofent: un poema inèdit

Laia Noguera i Clofent
Va néixer a Calella el 1983. És
autora dels treballs poètics L'oscultor (2002), Fuga evasió (2004), Incendi (2005), No et puc dir res (2007), Els llops (amb Esteve Plantada i Joan Duran, 2009) i Triomf (aparegut a
les acaballes del 2009), així com
dels discos Carboncle (amb Adrià
Grandia) i Red for more (amb el grup de metal del mateix nom).

Foto Anna Lliberia


L’INICI

Un desert amplíssim.
El silenci.
La lluïssor última
que amara
cada gra de sorra
com si fos l’únic.
Al centre, la muntanya
com la mare que espera.
Res no es delimita.
El llindar és profund com l’aire.

Vinc de molt lluny.
No porto res a sobre.
Només porto l’alè, que deixo
que se m’ompli
d’aquesta llum subtil
d’abans de trencar la nit.
Em contemplo
des de fora,
com una ona en la matèria
de la pedra i de l’aire.
No fujo de res,
sóc el meu mestre.

Un cos que ascendeix
de pedra en pedra,
sol, amarat
de resplendor.
Tremolor d’herbes molt petites.
La pell clivellada de la terra
com un xiscle d’ocell.
Aquesta lentitud.
La lenta, pregona
afirmació.

La meva lava
corre avall.
Em trec sencer.
Res del que he viscut
no m’espanta,
ni els meus gossos,
ni aquesta rigidesa
que em pensava que era jo.
Ni el que he deixat
de viure o allò
que he abandonat
en el pitjor moment.
M’elevo a poc a poc.

El cos al capdamunt,
com una flama.
El cos que ja no és cos.
El cos com una planta
que es trenca i vessa
les petites arrels.

Encara queda
una punta de dia.
No m’hi aferro
i a poc a poc es dilueix.
Rebenta la nit amb gratitud.
Em sento esbatanat.
Se m’alcen les mans
i tot el cos.
Allibero cada cèl·lula,
la dono a les estrelles,
a aquest no-res de casa meva.
Els peus se’m fonen amb la terra.
Sóc el desert i la muntanya,
el buit d’enmig de les estrelles,
el buit de dins de les estrelles,
el buit del flux i el buit
de tot allò que hi és i que no hi és.
No he de fer res.
No he de sentir.
No he de ser.
Se m’omplen els pulmons.
Sóc els pulmons.

Laia Noguera i Clofent: novetat editorial

Laia Noguera i Clofent

Triomf

Columna

80 pàgines

16,95 euros

SEGON MOVIMENT

Que bells els ulls,

que bella la llum que ens mirava.

Ens vam abandonar

per assumir-ho,

deixant-nos fer

com còdols,

transfigurats,

deixant anar

el nostre nom.

I així, com llençats daltabaix,

vam perdre el ritme de l'alè.

Estar viu era això.

Trencar els maons del mur, fer-lo vessar.

Estar viu era això.

El dolor de la lluna.

La bandera de la febre.

Obrir les coves perquè exhalessin els dies de nosaltres.

Com ratpenats.

Esventats i estesos al sol.

Estar viu era això.

Llevar-se i caminar i no tenir rumb.