Anna Akhmàtova: avanç editorial

Anna Akhmàtova

Figura de primer ordre de la poesia russa, i en el punt de mira de l'estalinisme, Akhmàtova (1889-1966) no havia estat mai traduïda íntegrament al català. El llibre Poesia completa, a cura de Jaume Creus, que Edicions de 1984 publicarà en breu, posarà tota la seva obra poètica al nostre abast.

Retrat d'Akhmàtova per Nathan Altman (1914)

TRES TARDORS

Els somriures d'estiu em són incomprensibles

i no hi trobo misteris, en l'hivern,

però observo quasi sense error

que hi ha tres tardors en cada any.

És la primera un desordre festiu,

a despit de l'estiu d'ahir mateix,

com trossos de quadern volen les fulles

i l'olor de fum resulta un dolç encens,

tot és humit, clar i bigarrat.

Són els bedolls els primers que al ball entren,

deixant anar l'abillament translúcid,

vessant de pressa passatgeres llàgrimes

sobre el veí a través de la tanca.

Això passa tot just començat el relat.

Un segon, un minut, i vet aquí

la segona, impassible com la consciència,

ombriva com un raid aeri.

De cop tot sembla més pàl·lid, més vell,

el confort de l'estiu ha quedat saquejat,

i tocs remots de trompetes daurades

en una boira fragant planen...

Del seu encens en les fredes onades

l'alt firmament clausurat queda,

però el vent tiba i ho obre tot –i d'un sol cop

tothom ho entén: s'acaba el drama,

no hi ha tardor tercera, és la mort.

(6 de novembre de 1943

Taixkent)

Mark Strand: novetat editorial

Mark Strand
Tormenta de uno. Poemas
Traducció de Dámaso López García
Visor
122 págines
12 euros




LA SIGUIENTE

I

Nadie se da cuenta de lo que ocurre, pero la arquitectura de nuestro
tiempo
está conviertiéndose en la arquitectura siguiente. Y el destello

del sol sobre las aguas no es nada comparado con los cambios
labrados ahí, al igual que nuestra rebeldía no es nada

comparada con el continuo arrastrar de cosas hasta el límite.
Nadie puede detener el fluir, pero nadie puede hacerlo empezar
tampoco.

El tiempo transcurre rápidamente: nuestras penas no se transforman
en poemas,
y lo invisible permanece como es. El deseo ha volado,

dejando sólo un rastro de perfume tras de sí,
y de los que amábamos son muchos los que se han ido,

y no nos llega ninguna voz del espacio exterior, de los pliegues
del polvo y las alfombras de viento para decirnos que

así es como tenía que ocurrir, y que si supiéramos
cuánto tiempo han de durar las ruinas, nunca nos quejaríamos.

II

La perfección es algo impensable para personas como nosotros,
de forma que, ¿por qué acudir al mismo yo cuando el paisaje

ha abierto sus brazos y nos ofrece maravillosos santuarios
hacia los que dirigirnos? Nos esperan los grandes moteles hacia el oeste,

en el patio de alguien un perro prístino tiene la esperanza de que
pasemos por delante
y sobre la superficie de goma de un lago unos que se balanceen

nos saludarán con la mano. La autopista llega hasta la puerta, vayamos
antes de que arda el mundo de ahí afuera. La vida debería ser algo más

que el peso del cuerpo de quien va de habitación en habitación.
Un paseo por el campo nos vendrá bien o una visita

a las granjas. Pensemos en los pollos pavoneándose,
en las vacas moviendo las ubres, espantando las moscas con el rabo.

Puede uno imaginarse los prismas de la luz del verano rompiendo
contra el mudo sueño del labrador y su mujer, invadido por la calina.

III

Podría haber sido otro cuento, el que se suponía que tenía que haber
sido,
en lugar del que fue. Vivir así,

con la esperanza de revisar lo falso o lo que se ha vuelto ilegible,
no es lo que esperábamos. Creer que el cuento prometido

hubiera sido como un día en el oeste, cuando todo
está presente infatigablemente –las montañas proyectando su larga
sombra

sobre el valle donde el viento canta su melodía circular
y los árboles responden con el seco aplauso de las hojas– era demasiado

sencillo, sin duda, y corto de vista. Porque pronto las hojas,
tras marchitarse, caerían, y la anuladora nieve

sería como una almohada en el paseo y nosotros, pala en mano, nos
encontraríamos,
nos saludaríamos y limpiaríamos la acera. ¿Qué otra cosa nos quedaría

en esta tardía hora del día, sino corregir lo hecho
y comenzar de nuevo, la compasión del sol al desaparecer?

Charles Simic: novetat editorial

Charles Simic

La voz a las tres de la madrugada

Traducció de Martín López-Vega

DVD Ediciones

360 pàgines

15 euros

DE OCCULTA PHILOSOPHIA

Luz vespertina,

tu humilde servidor

solicita iniciarse

en tus ocultos caminos.

Desde el cielo veraniego,

desde su profundo silencio

me enviaste una cita,

una pequeña parte de algún gran

y oscuro conocimiento.

Enséñame algo de cuanto sabes

acerca del crecimiento de las sombras,

las brillantes ventanas

en que el alma se transforma en luz.

O no. Tal vez no sea el momento.

Tienes pinta de ser de las que

prefieren vivir en soledad,

el tipo de persona que entra con la gravedad

de una personalidad severa e imponente

en una habitación súbitamente rica en enigmas.

Oh Supremo Incognoscible,

la aparentemente inviolable reserva

de tus estratagemas

me hace temblar ante el pensamiento

de que un día me sorprendas

sentado en un sombrío trastero

en las afueras de la ciudad

ensangrentado por el último sol,

para decirme mucho,

para no decirme absolutamente nada.

Melcion Mateu: dos poemes inèdits

Melcion Mateu
Nascut a Barcelona el 1971, ha traduït, entre d'altres, John Ashbery. Autor de tres reculls de poesia, l'últim és Jardí amb cangurs (2005). Actualment viu a Nova York.

Foto Llibert Teixidó

LA BONA SORT

Era un basar ple de souvenirs. Hi havia una gramola amb un disc de pedra: eren els monòlegs de l’últim parlant de dàlmata. Hi havia una titella amb la cara de Groucho Marx. Un samovar i una Olivetti sense tinta. Una coberteria amb forquetes de tres puntes i gots d’argila. Una tuba i la seva sordina. Animals dissecats i falgueres de plàstic. Un berbiquí manual i estris de tota mena. Vaig decidir quedar-m’hi: fa tretze anys que hi sóc i l’amo no m’ha dit paraula.
Un dia va entrar un senyor gras i se’n va dur la sordina. En sortir em va fer una picada d’ull i em va xiuxiuejar: "És una ganga".


PAMELA

Sempre la veig, amb una pamela i vestida de blanc, a la porta del club d’striptease. No em mira mai: de vegades el guarda li dóna conversa fins que arriba el taxi; d’altres, es posa les ulleres de sol, parla breument per telèfon, se’l fica a la bossa, encén un cigarret llarg i prim i es queda badocant a l’avinguda. Aquells dies una limusina la recull.
Té un cul magnífic. Algun dia li diré alguna cosa. Ni el seu parlar xafallós ni el seu alè de cariàtides no faran enrere el meu desig.

Lluc: novetat editorial

Lluc
Demostració a Teòfil. Evangeli i Fets dels Apòstols
segons el Còdex Beza
Traducció de Josep Rius-Camps
i Jenny Read-Heimerdinger
Fragmenta Editorial
742 pàgines
34 euros


JESÚS PORTAT PER L'ESPERIT SANT

Jesús, ple d'Esperit Sant,
se'n tornà del Jordà;
era portat per l'Esperit pel desert
durant quaranta dies,
mentre era temptat per Satanàs.
No va menjar res
durant aquells dies,
i quan es consumaren va tenir fam.
Li digué el diable:
"Si ets Fill de Déu,
digues que aquestes pedres
es converteixin en pans".
En resposta Jesús digué:
"Està escrit: 'No sols de pa
viurà l'home,
sinó de tota paraula de Déu'".
Després, emportant-se'l
en una muntanya molt alta,
li mostrà tots els regnes
del món
en un instant de temps,
i digué adreçant-se a ell
el diable:
"Et donaré
enterament tota aquesta autoritat
i la glòria de tot això,
perquè m'ha estat confiada a mi
i jo la dono a qui vull.
Si tu, doncs, et prosternes
davant meu,
serà tota teva".
Jesús, en resposta,
li digué: "Està escrit:
'Davant el Senyor, el teu Déu, et prosternaràs,
i a ell sol retràs culte'".
El portà tot seguit a Jerusalem,
el va plaçar
sobre el pinacle del Temple
i li digué:
"Si ets Fill de Déu,
tira't daltabaix,
perquè està escrit:
'Als seus àngels
donarà ordres referents a tu
de guardar-te',
i: 'Et duran a les palmes de les mans,
perquè no ensopeguis amb cap pedra
amb el teu peu'".
En resposta,
Jesús li digué:
"Està escrit: 'No temptaràs
el Senyor, el teu Déu'".
Quan hagué esgotat tota mena de proves,
el diable s'apartà d'ell
per un cert temps.
Jesús se'n tornà
amb la força de l'Esperit
a Galilea.
I s'estengué la fama
referent a ell per l'entera regió circumdant.
Ell anava ensenyant
en aquelles sinagogues,
essent elogiat per tothom.

Alda Merini: novetat editorial

Alda Merini

Cuerpo de amor

Traducció de Jeannette L. Clariond

Vaso Roto

104 pàgines

10 euros

Yo que estoy cerca de la muerte,

yo que estoy lejos de la muerte,

yo que encontré un surco de flores

al que di por nombre vida

porque me sorprendió,

mucho me sorprendió

que de una a otra ribera

de desesperanza y pasión

hubiese un hombre llamado Jesús.

Yo que lo seguí siempre en silencio

y me transformé en discípula

de la espera del llanto,

yo te puedo hablar de él.

Yo lo conozco:

llenó mis noches con terribles estruendos,

acarició mis vísceras,

blancos dejó mis cabellos por el asombro.

Me hizo joven y vieja

según las estaciones,

me hizo florecer y morir

infinidad de veces.

Pero yo sé que me ama

y te diré, aunque no lo creas,

que siempre se preanuncia

con gran frescura en todo su cuerpo

y sientes como si volvieras a vivir

y tus ojos miraran por vez primera el mundo.

Y ésta es la fe, y éste es él,

que te busca por todas partes

aunque te escondas

para que no te encuentre.

Wolf Erlbruch i Gottfried Benn: novetat editorial

Wolf Erlbruch i Gottfried Benn
Ratas

Traducció de Moka Seco Reeg

Barbara Fiore Editora

32 pàgines

11,95 euros

Una sèrie d'il·lustracions de Wolf Erlbruch (1948) inspirades en un poema de Gottfried Benn (1886-1956).

HERMOSA JUVENTUD

La boca de una niña, tras yacer largo tiempo entre las cañas, parecía tan
mordida.
Cuando le abrieron el pecho, tenía el esófago tan agujereado.
Por fin, en el porche enramado bajo el diafragma
hallaron un nido de crías de rata.
Una de las hermanitas pequeñas yacía muerta.
Las demás subsistían gracias al hígado y los riñones,
bebían la sangre fría y, aquí,
su juventud había sido hermosa.
Como hermosa y rauda fue también su muerte:
a todas ellas las arrojaron al agua.
¡Ay! ¡Cómo chillaban sus pequeños hociquitos!

Albert Balasch: novetat editorial

Albert Balasch
La caça de l'home
Edicions 62
80 pàgines
15 euros







MAGNIFICAT

No vull dir res, no puc dir res.
Tinc set i el que és pitjor no és el pitjor,

sinó el pitjor que ha mort dins nostre.
Segurament sóc un ronc que declina,

un vell amb fred i olors de gos.
M'estaré una estona sota la runa,

entre ferralla i ciment.
Diré quanta buidor en cada cosa.

I diré mare com te trobes.
Avui, amb un monyó tacat de res,

he obert tan sols un cop la boca.
M'he fet el nus rodó: tot el que es nega.

I ha estat per demanar-te mare.
He escorcollat en el que ha de venir

que no és res més que el que ara fem
amb les mantes polloses ben lligades,

amb els colzes curts fent de mans
fins que m'he estès a l'ombra i m'he rendit.

Les nostres veus no ens planyen, mare,
però hi ha gent que les escolten com rates

amagades perquè ha de ploure.
Tu endreça't bé. El cap pot inclinar-se

cap a la banda abandonada,
on hi ha la pedra del repòs, el front,

el que ens recolza. I que la por
no ens rondi més. Diré les mares moren

i no sabré què dic. Llavors,
no serà en va que aquest vidre t'envolti

ni tampoc que l'aire t'argolli.
Tots dos faran de tu el motlle sec

perquè vestim les nostres faltes.
Així, quan sortim al matí, podrem

reviure dolçament els càrrecs
que vam desar segurs sota els teus peus.

Res no serà en va quan em vetllis
i trontollin els segles i els enganys.

No podré sortir de la sorra,
enredat pels teus dits ja més petits,

més bruts, que l'han tastada abans,
per a mi, mentre vivies tan morta.

Tot és senzill i tan terrible
que sembla disposat per oblidar-nos.

Tan primitiu, mare, que et ploro
i les roses encara sobreviuen.

¿És així que et torno a trobar,
recollit pels teus cabells blancs quan cauen?

Un rostre que n'apaga un altre
amb plors i veus i malsons i miracles.

Jo sóc aquell que em diuen Lear,
aquell que diu i aquell que no pot vèncer.

Aquell que diu i aquell que resa.
Aquell que va fins mai abans i resa.

"No mal per bé que vingui bé
amb un fragment de llum per dir adéu.

No mal per bé que vingui mal:
no hi ha salut, només un breu repòs".

I quan la son es torna vella,
la nit, no pas el dia, té la por

de perdre l'última claror:
la força dels meus ulls, alliberada

del sol i els núvols i els ocells,
s'aferra al teu perdó per haver estat

malalt. De tu conec la tanca,
la que m'enterra en el que s'hi ha negat.

I per això et conto vells contes.
Històries que em visiten quan pregunto

a la curiositat si viuen
més els bons o els dolents de cada casa.

Si el camp no era pas una artèria
de brutalitat tossuda, on Déu

hi hagués vist la resurrecció
de tots nosaltres en el seu judici,

la fusta que ens estalviés
el món. Això, que és l'únic que sé fer.

Donar-me consol amb fantasmes,
l'única representació del temps.

Dir per mentir. I amb la mentida
gandulejar amb la pols a la boca,

famèlic com l'home que parla
d'un home per parlar de si mateix.

Sortim de terra massa d'hora,
amb la pell estovada pels sanglots

dels que ens han hagut d'arrencar.
I junts, els vius i els morts, ens permetem

moments que no van poder ser:
allò que passa ho fa en una altra banda.

Recorda, abans no sigui tard,
l'ús intransitiu d'aquest verb ofès

pels disturbis de la memòria.
Recorda, abans no sigui massa tard,

el fill no tornarà mai més,
els pares l'han abandonat amb presses.

No ha parlat així com devia,
mort i vida estan en mans de la llengua.

Ara està sol, no sap què fer.
Un home lliure és un home sol.

Haurà de coixejar del tot,
la lluita l'ha de convertir en subjecte.

Llarg és el camí dels proverbis,
ningú no creu seguir sent torturat.

John Ashbery: novetat editorial

John Ashbery

Un país mundano

Traducció de Daniel Aguirre

Lumen

224 págines

16,90 euros

PARA SER AFRENTADOS

Durante un rato captamos el espíritu de las cosas
tal como habían ido a la deriva en el pasado. Y llegamos
a conocerlas muy bien. Se deslizaban telarañas
sobre la costa. Impávida, la chica hurgó
hasta sacarlas de las nubes, siendo como eran todas misteriosas
y correosas. Después una mortaja se alzó
con ellas sobre el sueño de cemento de los taxis y la vida.
Esta era la más o menos previsible
manera de salir corriendo de las cosas. Y de volver
juntas de nuevo. Lo que no podíamos ver era
un placer. Julio pasó muy rápido.

Más que lo que le pasaba, más incluso
que un deshacerse de círculos cerca del medio
y del final, era la vela que estaba en la bóveda,
mascullando inclemencias al tiempo,
los hastiales. Imagina una película que es igual
que la vida de alguien, al misma duración, los mismos índices.
Ahora imagina que actúas en ella, de secundario,
un papel de hecho más importante que los protagonistas.
¿Cómo juzgas que está más que
mediada? Cuando una tundra en tonos pastel
entra en tropel por todos lados como un mandala,
no hay sitio al que la niña chiquita pueda ir.
Juega con nosotros, en nuestra cabalgata; uno se avergüenza
de haber estado fuera tanto tiempo y dejado que lo que fuese
llegara al estado en que ahora está. Demasiado tarde, la cabeza
del jabalí resplandece sobre la chimenea con solitario
fastidio arquetípico por el modo en que el tiempo acaba de pasar.
Es demasiado tarde para los húsares y la figura inclinada
al fondo: cuando era joven yo
pensaba que él era un mago o quizás un olvidado
charlatán de una remota capital. Ahora no estoy tan seguro.

Francis Ponge: novetat editorial

Francis Ponge
El partit pres de les coses
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja
Días Contados
112 pàgines
12 euros

R.C. SEINE Nº

Per una escala de fusta que no ha estat encerada des de fa trenta anys, en la pols de les burilles tirades al portal, enmig d'un tropell d'emplea- dets mesquins i esquerps a la vegada, amb el capell de bolet i la cistella del dinar a la mà, comença dos cops al dia la nostra asfíxia.
Una llum reticent regna a l'interior d'aquesta escala de cargol atrotinada on sura en suspensió el corquim de la fusta beix. En la remor de sabates hissades d'un esglaó a l'altre per la fatiga, entorn d'un eix llardós, ens acostem amb demble de grans de cafè a l'engranatge triturador.
Tothom creu moure's en estat lliure, perquè el constreny una opressió extremadament simple que no difereix gaire de la gravetat: del fons dels cels estant la mà de la misèria fa rodar el molí.

La sortida, en realitat, no és tan perillosa per a la nostra forma. La porta que cal travessar només té un golfo de carn de la grandària d'un home, el porter que l'obstrueix a mitges: més que d'un engranatge, es tracta ara d'un esfínter. Tothom n'és expulsat immediatament, vergonyosa- ment sa i estalvi, i tanmateix ben deprimit, per uns budells lubrificats amb cera, amb fly-tox, amb la llum elèctrica. Bruscament separats per llargs intervals, un hom es troba aleshores en una encaparradora atmosfera d'hospital per a cures de durada indefinida per tal de mantenir les bosses que no sonen, esquitllant-se cuita-corrents a través d'una mena de monestir-pista de patinatge amb tot de canals que s'encreuen en angle recte –i on l'uniforme és l'americana esmolada.

Al cap de poc, a cada departament, s'obren amb gran terrabastall els armaris de cortines metàl·liques –dels quals, com horribles ocells-fòssils familiars, els expedients, desniats de llurs estrats, baixen pesa- dament a posar-se damunt les taules, on s'espolsen les ales. Comença un estudi macabre. Oh analfabetisme comercial, enmig del brogit de les màquines sagrades, és la llarga, sempiternal celebració del teu culte que cal aleshores servir.
Tot és escrit successivament en impresos a diversos exemplars i en els quals la paraula reproduïda en un malva cada vegada més clar acabaria dissolvent-se probablement en el menyspreu i el tedi del paper si no fos pel registre de venciments, fortaleses fetes amb un cartró blau i sòlid, foradats al mig per una lluerna rodona per tal que cap fulla que hi ha estat introduïda no pugui dissimular-s'hi en l'oblit.
Dues o tres vegades al dia, enmig d'aquest culte, el correu multicolor, radiant i beneit com un ocell tropical acabat de sortir dels sobres marcats de negre pel bes de correus, ve de cop i volta a posar-se davant meu.
Cada full estranger és aleshores adoptat, confiat a un colomí de la casa, el qual el condueix per tot de destinacions successives fins a la classificació.
Hi ha joiells que serveixen per a aquests acoblaments momen- tanis: angles daurats, grapes i clips esperen als bacinets que algú els faci servir.


A poc a poc, tanmateix, mentre l'hora avança, el flux va pujant a les papereres. Quan és a punt de vessar, és migdia: un timbre estrident invita a desaparèixer instantàniament de l'indret. Cal reconèixer que ningú no s'ho fa dir dues vegades. A les escales té lloc una cursa esvalotada en la qual ambdós sexes, autoritzats a confondre's en la fuga mentre que no ho estaven per a l'entrada, s'etziben cops i empentes a desdir.
És aleshores que els caps de servei adquireixen veritablement consciència de la pròpia superioritat: "Turba ruit o ruunt"; ells, amb posat de sacerdot deixant passar el galop de frares i frarets de tot orde, visiten lentament el propi feu, envoltat per privilegi de vidrieres desllustrades, en un escenari on les virtuts embalsamants són la petulància, el mal gust i la delació –i en arribar al guarda-roba, on so- vint hi ha uns guants, un bastó i una bufanda de seda, pengen tot d'una l'hàbit d'aquella ganyota característica i es transformen en veritables homes de món.

John Ashbery: avanç editorial

John Ashbery
Nascut a Rochester (Nova York) el 1927, se'l considera el més gran poeta nord-americà viu, amb més de vint llibres de poesia. El 6 de novembre l'editorial Lumen publica, traduït al castellà per Daniel Aguirre, el seu treball més recent, Un país mundano, aparegut al seu país el 2007 quan l'autor tenia vuitanta anys.

EL TEOREMA BINOMIAL

Trágico, en estos tiempos de cultura, hallarse dividido

por un déficit que ya está desgarrado en dos.

Los abstemios no piensan así: se mantienen

a distancia en vagos rituales cuyo auténtico propósito

termina tapado por nuevas tendencias en paisajismo apasionado.

¿Mejoramos así?, te pregunto. Timbres de metro,

peregrinos fantasmas que circulan con fluidez por puertas giratorias...

Todo cambio tranquiliza a las clases charlatanas.

Pueden llevarse lo que quieran mientras no haya

prácticamente nadie que se interese en ello. En la

oscura inundación volvemos a nuestros cabales. ¿Qué hora es?

¿O era? ¿Dirías que esas cifras son exactas?

¿Te publicó un sueño cuando diste vueltas dormido

hasta acudir a ese otro cómplice, que esperó tanto

que vació de vida toda su circunstancia?

Imagina que puedes disponer de este tiempo de un modo que resulte

fácil, que un médico te extendió una receta

para el gozo salvaje y dicen que te la despachan

si esperas un momento. ¿Qué te asalta la cabeza?

¿Das media vuelta y sales de la farmacia, absorto

en el autobús que para en la esquina de la calle Veintitrés

y, después de una eternidad, da un silbido y se detiene,

justo cuando la luz roja se pone verde?

Estás sin aliento y atontado de tanto correr.

De pie junto a la puerta alguien está haciendo una encuesta

a usuarios de medios de transporte. Hay tiempo para redactar un

estricto

protocolo que abarque desde el club de fans hasta el mar. ¡Escucha!

Es inalcanzable. El modo de volver a casa fue discutir sobre si

los reembolsos serían en metálico o a cambio de futuras compras.

Es el único modo, dijiste. Acabaremos queriendo estas de todos modos.

Ernest Farrés: novetat editorial

Ernest Farrés
Edward Hopper
Traducció de Lawrence Venuti
Graywolf Press
140 pàgines
16 dòlars

El 27 d'octubre surt als Estats Units la versió en anglès del poemari Edward Hopper publicat en català l'any 2006. El nou llibre, a cura del professor de la universitat de Temple Lawrence Venuti, el treu Graywolf Press en edició bilingüe.

SELF-PORTRAIT, 1925-1930

On the spot where I write all this hodgepodge of verses
stands Edward Hopper, in fact, who engenders them
and who, neatly transcending space-time, sends me
the signals.
His self-portrait creates,
as would bring delight to Borges the fantasist,
a mirror that reproduces not so much
the painter's face as the static reflection
of my image. Make no bones about it:
Hopper and I form one single person.

His pose, relaxed and sober,
the curves of the face, the surfeit of enchantment
that shaped his eyes without a doubt
show my concerns. If Goethe was reincarnated in Kafka,
Hopper in a transmigration most apt
pulled it off in me and thus, assuming
a poet's body, he will succeed
in extending his artistic legacy in time
(in the end, only the word remains,
poetry).
The man in the picture no longer is
that painter thin as a sliver of onion
who came to Europe young to break the ice,
but the married painter, his life settled,
who will exhibit his personal world profusely
reflecting cities, landscapes, women.
("I'm just trying to paint myself", he said.)
You're off the track to see representations
of North America where what really stirs
is the agitation of human solitude,
where we intuit the fears, obsessions, anxieties,
dilemmas or states of mind of the artist
and Jo appears, the omnipresent wife.
Like the framed painting, the scads
of windows and doors are mirrors too.

"I'm just trying to paint myself."
Don't poets express their own thoughts?
With all and sundry condemned to be a single thing,
he and I were fused in a living creature:
his anxieties and states of mind are mine
and mine, in the same breath, belong to everybody
in the light of the same moon all over the world.

Mara Pérez: quatre poemes inèdits

Mara Pérez
Nascuda a Mar del Plata (Argentina) el 1987, escriu des dels 10 anys i té en preparació un poemari i un parell de novel·les. Part de la seva producció la publica als seus dos blogs http://elmarablog.blogspot.com
(humor i miscel·lània) i http://diariodemaraperez.blogspot.com
(poesia, textos lírics i notes) i a http://twitter.com/maraperez (textos breus).

Il·lustració Germán Lavini

TÁCTICA

nadie ve a nadie
cada mirada es un espejo que se quiebra
y al final
el mundo es una suma de fragmentos destrozados
que hay que reconstruir
para poder saber quién es cada uno
para poder reconocerse desde el otro


ÉTICA

hay que raspar con la hoja del cuchillo
hasta el fondo del mar
rascar las oquedades del silencio
las parquedades de lo dicho
la penumbra desde la cual oteamos

sólo entonces podremos
comprender que no hay fondo
que todo es hueco y parco y aparente
que la luz destella sólo a veces
que hay que empezar siempre de nuevo


PRISIÓN

este poema llegó tarde
es la migración verbal hacia la oscuridad que esperó siempre

no hay luz al fin del túnel
quizá no hay túnel

está sólo la virgen loca en la torre tortuosa
en la secreta torre
la torre vaginal

resbalan pasos en la torre
fasos
bailan la torre desigual
el paso
la fisura
el desfiladero
la figura del mundo en forma de pregunta con los labios cerrados

y la prisión es no poder abrir los labios para decir "te amo"
esa conflagración que nos haría


POEMA DE CHECITO

la tristeza lo acompañaba siempre
como un ave cercana pero inalcanzable
como un ave tantálica
a veces él lograba escabullirse:
la risa afluía a su palabra
y me contaba historias truculentas y fascinantes de sus mayores
y yo era la niña pequeñita de ojos enormes
cuya sola presencia espantaba al ave inescrutable
y yo también tenía
mezcla de tántala y de prometea y de diana flagelada
un ave de rapiña que iba conmigo a todas partes
pero cuando el melancólico juglar templaba sus historias
el ave mía se espantaba
las aves
impotentes
nos miraban de lejos
y nosotros hablábamos y jugábamos
felices y pueriles:
sólo existía
entonces
el presente
hogar de toda infancia

Antoni Clapés: novetat editorial

Antoni Clapés
La llum i el no-res
Meteora
48 págines
12 euros






ROBERT CREELEY

pensa ment
en l'ull que va ser raó
per no haver de plorar mai
i que tot ho veia

pensa ment
què és ficció sinó experimentar
estratègies d'escriptura
paraules com fòssils vivents

pensa ment
de quina manera algú pot
inventar-se un Buchenwald
a la casa veïna a la seva

pensa ment
que la forma mai és més que
una extensió del contingut
Olson Zukofsky Black Mountain

pensa ment
en la teva petita Leslie
la memòria afonant-se
sota tones i tones de terra

sí
mai no t'ha de faltar companyia
pensa ment

Wislawa Szymborska: novetat editorial

Wislawa Szymborska
Aquí
Traducció de Gerardo Beltrán
i Abel A. Murcia Soriano
Bartleby Editores
72 págines
15 euros





PENSAMIENTOS QUE ME ASALTAN EN CALLES
TRANSITADAS

Caras.
Miles de millones de caras en la superficie del mundo.
Aparentemente todas diferentes
de aquellas que ha habido y habrá.
Pero la Naturaleza –cualquiera la entiende–
quizá cansada del incesante trabajo
repite sus antiguas ideas
y nos pone caras
de segunda mano.

Igual te cruzas con Arquímedes en vaqueros,
Catalina la Grande con ropa de rebajas,
un faraón con gafas y maletín.

La viuda de un zapatero sin zapatos
de una Varsovia aún pequeña,
el maestro de las cuevas de Altamira
con sus nietas camina del ZOO,
un vándalo peludo yendo al museo
a extasiarse un poco.

Caídos de hace doscientos siglos,
de hace cinco siglos
y de hace medio siglo.

Alguien transportado por aquí en una carroza dorada,
otro en un vagón al exterminio,

Moctezuma, Confucio, Nabucodonosor,
sus ayas, sus lavanderas y Semíramis
hablando sólo en inglés.

Miles de millones de caras en la superficie del mundo.
Tu cara, la mía, la de quién –
no lo sabrás nunca.
Quizá la Naturaleza tenga que engañar,
y para llegar a tiempo, y para dar abasto
empieza a pescar lo que anda sepultado
en el espejo del olvido.

Jordi Valls: cinc poemes inèdits

Jordi Valls
Nascut a Barcelona el 1970, viu a Santa Coloma de Gramenet. Ha tret set llibres de poesia, el més recent dels quals, Última oda a Barcelona, l'any 2008 amb la coautoria de Lluís Calvo.
Els poemes publicats aquí parlen de la devastació moral del poder i els seus efectes i formaran part, amb el títol de Crònica d'Hanoc, d'un recull més extens en curs d'elaboració.

Foto Marc Arias

"CRÒNICA D'HANOC"

MARCIANS

Han tornat a la Terra només per vacances,
visiten els amics i aprofiten l’oferta
d’algun paratge paradisíac on passar
uns dies agradables. Aquí rau l’origen:
animals i vegetació exhalen bellesa
salvatge mentre s’expandeixen els sentits.
Sovint pensen en la jubilació, un lloc
on viure els darrers anys fora de les colònies.
Contemplen al computador les diferents
opcions extraordinàries dels avis somrients
que juguen com infants amb una gran pilota
inflada amb l’aire d’un planeta lent i ingràvid,
un somnífer pels marcians que no reconeixen
el paradís com una variant de l’infern.


HANOC

Porten la duresa del formigó
gravada als somnis que inclements controlen.
Van calculant el cop i riuen amb tu
per semblar de confiança. Pots sentir
les urpes lluents que et podrien clavar
si no fossis condescendent i amable.
Què poc sabem de la condició humana,
uns primitius cruspint-se les deixalles
que altres bèsties abandonen al bosc.
No és aquest doncs el nostre gloriós preàmbul?
Depredadors porucs que escampen proves
per despistar, de tan evidents minven
el seu efecte sorpresa. És com sempre:
un cos inert deixa el foc en herència
i el més sospitós pren el tió del terra.
De Déu només queda la cicatriu.


BETLEM

A Ivan Roig

Exposaren els morts al peu de l’església,
esquelets amb la boca desencaixada
arrenglerats com eixuts arbres sagrats.

Els van filmar per oferir l’agonia
d’una superstició antiga i misteriosa.

La guerra però, els va girar la garba
i l’esllavissada va esborrar-los tots,
un a un, sota munts de calç i vergonya.

Queda la imatge sinistra, el tabú
destruït d’un episodi perdut conscientment.

Però d’on ve la fosca satisfacció
del milicià que aixeca el puny amb el rostre
d’un Crist trencat a culatades de màuser?

Si això no va passar, què som a hores d’ara?

LLIÇÓ A L’AQUARI

Van en grup, en la mateixa direcció avancen.
Junts el perill minva i no hi ha cap amagatall
prou bo per enganyar un carnívor amb fam.
“Sorells platejats als cabdells de posidònia”
pot ser una menja excel·lent pels sibarites.
T’ho imagines des de fora, calcules distàncies.
La probabilitat de continuar sencers
mentre s’acosta el perill amb dents esmolades
augmenta malgrat la proporció del bancal.
És més fàcil acabar a la panxa dels taurons
despreocupat sense haver estat infeliç
que haver de buscar refugi a l’atzar.
Recorda,
l’harmonia amb el grup ho justifica tot.


ARISTOCRÀCIA

No ho entenen. Afirmen que són els millors
nascuts de mare. Així està escrit, en lletres
bellament guarnides amb fil d’or. Tremolen
de pensar que han fet un gra massa i no miren
l’estesa d’excedent que han llençat a terra,
ens toca el rebre i ens anem podrint al fang
així és la seva excel·lència i ho agraïm
amb admiració al seu èxit, però no ho entenen,
i altius tremolen de no saber per què.
Aviat els anirem substituint. Són història.

Wislawa Szymborska: avanç editorial

Wislawa Szymborska
Nascuda a Bnin (Polònia) el 1923, és un nom clau de la poesia contemporània. Va ser una gran desconeguda entre nosaltres fins a l'obtenció del Nobel l'any 1996, gràcies al qual es va començar a traduir la seva prolífica obra. Viu a Cracòvia.
Bartleby Editores posa a la venda el 19 d'octubre la traducció al castellà, a càrrec de Gerardo Beltrán i Abel A. Murcia Soriano, del seu últim llibre, Aquí, aparegut abans de l'estiu al seu país.

Foto Kim Manresa

AQUÍ

No sé cómo será en otras partes
pero aquí en la Tierra hay bastante de todo.
Aquí se fabrican sillas y tristezas,
tijeras, violines, ternura, transistores,
diques, bromas, tazas.

Puede que en otro sitio haya más de todo,
pero por algún motivo no hay pinturas,
cinescopios, empanadillas, pañuelos para las lágrimas.

Aquí hay un sinfín de lugares con sus alrededores.
Algunos te pueden gustar especialmente,
puedes llamarlos a tu manera,
y librarlos del mal.

Puede que en otro sitio haya lugares así,
aunque nadie los encuentra bonitos.

Quizá como en ningún sitio, o en pocos sitios,
aquí tengas un torso separado
y con él los instrumentos necesarios
para añadir los propios a los niños de otros.
Y además brazos, piernas y una cabeza sorprendida.

La ignorancia tiene aquí mucho trabajo,
todo el tiempo cuenta, compara, mide,
saca de ello conclusiones y raíces cuadradas.

Ya, ya sé lo que estás pensando.
Aquí no hay nada duradero,
porque desde siempre hasta siempre está en manos de los elementos.
Pero date cuenta: los elementos se cansan rápido
y a veces tienen que descansar mucho
hasta la próxima vez.

Y sé qué más estás pensando.
Guerras, guerras, guerras.
Pero incluso entre las guerras a veces hay pausas.
Firmes – la gente es mala.
Descansen – la gente es buena.
A la voz de firmes se produce devastación.
A la voz de descansen se construyen casas sin descanso
y rápidamente se habitan.

La vida en la tierra sale bastante barata.
Por los sueños, por ejemplo, no se paga ni un céntimo.
Por las ilusiones, sólo cuando se pierden.
Por poseer un cuerpo, se paga con el cuerpo.

Y por si eso fuera poco,
giras sin billete en un carrusel de planetas
y junto a éste, de gorra, en un torbellino de galaxias,
en unos tiempos tan vertiginosos
que nada aquí en la Tierra llega ni siquiera a moverse.

Porque mira bien:
la mesa está donde estaba,
en la mesa una carta, colocada como estaba,
a través de la ventana un soplo solamente de aire,
y en las paredes ninguna terrorífica fisura
por la que el viento se te lleve a ninguna parte.

Óssip Mandelstam: novetat editorial

Óssip Mandelstam
Poemes
Traducció d'Helena Vidal
Quaderns Crema
96 págines
15 euros




Pel coratge vibrant del futur clamorós,
pel llinatge enaltit dels humans
m'han privat del meu calze al festí dels majors,
de tot goig, tot honor i tot cant.

El gos llop d'aquest segle vol caure'm al coll,
però jo no tinc raça de llop,
és millor que m'amaguis, com un tapacoll,
a l'abric de Sibèria ardorós.

Per fugir del covard, per no veure el fangueig,
ni les rodes lliscant en la sang,
perquè lluï, blavós, el reflex de les pells,
i res més, de les guilles polars,

vull anar al Ienissei, que transcorre en la nit,
on l'avet acarona l'estel,
perquè jo no sóc llop, i qui m'hagi d'occir
ha de ser de la raça dels meus.

(17-18 de març de 1931, finals de 1935)

Philip Larkin: novetat editorial

Philip Larkin
Finestrals
Traducció de Marcel Riera
Labreu Edicions
112 págines
14 euros

VERS DE SOCIÉTÉ

La meva dona i jo hem convidat una colla de desgraciats
perquè vinguin a perdre el seu temps i el nostre: t'hi voldries
afegir? Ni parlar-ne, amic meu.
S'està fent fosc.
L'estufa de gas respira, els arbres es balancegen foscament.
Així doncs Benvolgut Warlock-Williams: em sap greu...

Sembla mentida que costi tant estar sol.
Em podria passar la meitat dels vespres, si volgués,
amb una copa de xerès aigualit a la mà, inclinant-me
a escoltar les bestieses de qualsevol mala pècora
que no ha llegit més que revistes del cor;
només de pensar en el temps lliure que s'ha esquitllat

de dret cap al no-res mentre l'omplíem
amb forquilles i rostres, en lloc de posar-lo
sota un llum i escoltar la remor del vent
i sortir a fora per veure la lluna reduïda
a una navalla esmolada per l'aire...
Una vida i, tanmateix, com ens inculquen severament

que la solitud sempre és egoista. Ara ningú
no es creu l'eremita de la túnica i el platet
que parla amb Déu (que també se n'ha anat); el gran desig
és que la gent sigui amable amb tu, i això vol dir
ser-ho tu amb ells, no saps com.
La virtut és social. ¿Són, doncs, aquestes rutines

una manera de jugar a fer bondat, com anar a missa?
¿Una cosa que ens avorreix o que no fem bé
(demanar a aquell imbècil com va la seva recerca estúpida)
tot i esforçar-nos-hi maldestrament,
però que ens ensenya com haurien de ser les coses?
Massa subtil, tot plegat. Fins i tot massa decent. Maleït sia,

només els joves poden estar sols tranquil·lament.
Ara queda menys temps per a la companyia,
i seure sota un llum sovint ens porta
no pas pau, sinó altres coses.
Més enllà de la llum hi ha el fracàs i el remordiment
que remuguen Benvolgut Warlock-Williams: I tant que sí...

La República Poètica de l'Ernest Farrés: presentació (amb tots els ets i uts haguts i per haver)

Esteu visitant la República Poètica de l'Ernest Farrés, el meu territori autònom a la xarxa on posaré en relleu aquelles creacions, amb pre- ferència en vers però no exclusivament, que més m'agradin.
És un espai per força subjectiu, sí, pero amb els focus alhora oberts cap a les novetats poètiques i cap a les obres inèdites d'escrip- tors o artistes encoratjats a publicar aquí, amb independència de la llengua amb què treballin, i no atenent a més filtres que els purament qualitatius. L'encert en la tria és primordial.
És, per tant, el lloc on aplegar i compartir amb tothom que estigui àvid de literatura les troballes que vagi fent en el curs del temps.
Els que estem posseïts per la incurable mania d'escriure, expres- sat amb paraules del poeta llatí Juvenal, m'afiguro que ja el tenim des del néixer, el do poètic. Per això crec en aquell aforisme escolàstic que diu que els poetes neixen i els oradors es fan, la qual cosa explicaria la indefugible atracció que ens arriba a exercir la poesia.
I un darrer aclariment: qui vulgui cantar-me les quaranta, que no em busqui a efarresjunyent@gmail.com.

Foto: plaça dels Països Catalans (Barcelona)