Albert Camus: quatre poemes

Albert Camus
Escriptor i filòsof francès nascut a Algèria (1913-1960), és l'autor de cèlebres novel·les com L'estrany (1942) i La pesta (1947), l'assaig El mite de Sísif (1943) o la peça teatral Cal·lígula. Va rebre el premi Nobel l'any 1957.
D’entre la seva escassa producció lírica destaca el conjunt de proses poètiques a les que va donar el títol de La posterité du soleil. Inicialment havia de ser un llibre escrit a quatre mans per René Char i Albert Camus, tots dos residents provençals vora el Luberon i la Valclusa, acompanyats per les fotografies que Henriette Grindat havia realitzat el 1950 dels paisatges poètics de Char, però el projecte es va allargar i la mort va sorprendre Camus. La posterité du soleil va ser publicat el 1965 en edició de bibliòfil i el 2010 ha estat reeditat per Gallimard.
Traduït ara per primer cop al català per Vinyet Panyella, actualment es troba en curs d’edició. Acabem l'any del cinquantè aniversari de la mort de Camus amb la publicació de quatre poemes i de les traduccions inèdites junt amb les fotografies corresponents.

1

Ici veille, sous des boucliers d’argile tiède, un peuple de rois. L’herbe pousse entre les douces tuiles rondes. L’ennemi est le vent; l’alliée, la pierre.

*

Aquí, sota els escuts d’argila tèbia, vetlla un poble de reis. L’herba empeny entre les dòcils teules rodones. L’enemic és el vent; l’aliada, la pedra.

2

Soirs de Vaucluse, funèbre Provence. Les roseaux bordent des champs de cendres où errent nos propres ombres, privées du lait des jours. Une fois encore, la cigale chante. Une dernière brise murmure dans les herbes. La fierté rend ses armes et apprend à mourir. Le soir est mélodieux.

*

Capvespres de Valclusa, Provença fúnebre. Els canyars voregen els camps de cendres on erren les nostres pròpies ombres, privades de la llet dels dies. La cigala canta una vegada més. Un darrer oreig mormola entre l’herbam. La feresa rendeix armes i aprèn a morir. El vespre és melodiós.

3

D’autres après nous encore recevront sur cette terre le premier soleil, se battront, apprendront l’amour et la mort, consentiront à l’enigme et reviendront chez eux en inconnus. Le don de la vie est adorable.

*

Després de nosaltres, d’altres rebran el primer sol sobre aquesta terra, lluitaran, sabran de l’amor i de la mort, consentiran l’enigma i tornaran a casa seva com a desconeguts. El do de la vida és adorable.

4

Le flot primordial se partage. Sur la pierre, il devient force opaque, huile et sang noir. Mais une fois liberé, il écume dans le soleil. Cède à mon desir!

*

L’onatge primordial es parteix. Sobre la pedra esdevé força opaca, oli i sang fosca. Però un cop alliberat, escumeja al sol. Cedeix al meu desig!

(Traduccions de Vinyet Panyella)

Arthur Rimbaud: novetat editorial

Arthur Rimbaud
El barco ebrio y otros poemas
Traducció de Carmen Morales i Claude Dubois
Nórdica Libros
144 pàgines
29,50 euros

Antologia bilingüe traduïda a partir de la versió de La Pléiade de Gallimard del 2009 i il·lustrada per la pintora Alicia Martínez.


VOCALES

A negro, E blanco, I rojo, U verde, O azul: vocales,
algún día contaré vuestros nacimientos latentes:
A, negro corsé velludo de moscas deslumbrantes
que zumban alrededor de sanguinarias pestilencias,

golfos de sombra; E, candores de vapores y de carpas,
lanzas de dignos glaciares, reyes blancos, temblores de umbelas;
I, púrpuras, sangre escupida, risa de labios hermosos
en cólera o en embriaguez penitente;

U, ciclos, vibraciones divinas de los mares verdosos,
paz de las dehesas sembradas de animales, paz de las arrugas
que la alquimia estampa en las anchas frentes estudiosas;

O, Supremo Clarín lleno de estridencias extrañas,
silencios atravesados por Mundos y por Ángeles:
–¡Oh el Omega, rayo violeta de Sus Ojos!

Mireia Calafell: tres poemes inèdits

Mireia Calafell

Nascuda a Barcelona el 1980, ha publicat dos llibres de poesia, Poètiques del cos l'any 2006 i Costures aquest 2010. Els poemes següents són part del que l'autora va començar a escriure tot just després del darrer recull.

I SI

I si no ens en sortim perquè és massa complicat
pensar per dos després de temps d’estar tan sola.
I si al final arriba quan ja és tard per començar
altra vegada, encara una altra.
I si em desordenes, i si te’m menges,
i si fas que em perdi en el teu cos així,
com ara, com ara que alguna cosa has fet
perquè de sobte em senti cridant-te a cau d’orella
i què, i què si.

2

Only in connection with a body
does a shadow make sense.
Rosemarie Waldrop

És aquest pes subtil damunt del ventre
que s’ha instal·lat sense permís de la consciència,

és aquesta dislocació dels òrgans més interns
que m’exilia de l’ordre i em perd en el viatge,

és aquesta ombra de tu movent-te suaument
que em descorda la pell amb els dits de la memòria,

i em sap estrangera d’allò que creia ser
abans no en féssim dels llençols una bandera.


VEREMA

A l'avi

Sota aquest sol espès de mitja tarda
espera el raïm el rescat de la verema
abans la maduresa no sigui excessiva,
faci malbé el gotim i llavors el taqui.

Cal conèixer el temps de l’advertència
per escoltar la veu gestual dels ceps
quan diuen ja, que arrenqui la col·lecta,
per avançar-se a l’instant en què neix
la màcula i comença a fer-se tard.

Tard, com quan aquell vespre de març
l’oncosi va florir per primer cop
damunt la pell de l’avi, i ell, lent,
quasi inaudible, anà esvaint-se
sota el boscatge d’una macabra
primavera, que el camuflava.

Mireia Vidal-Conte: novetat editorial

Mireia Vidal-Conte
Orlando natural
Labreu Edicions
112 pàgines
14 euros







ORLANDO NATURAL

ocupes dues centúries
mil·lenni milenària
a poc a poc llum a la cara
obres
estens els braços del joc dels nens
diteges el quadre com un nou mètode d'empremtar

–tants i tants anys de vulcanisme–

mil·lenni milenària
aculls possibles adopcions
com per exemple
aquesta estranya mania
d'arrapar-me a un cert tipus d'afecte
com si el meu punt de vista
no fos qüestió de valors
i contingències comunes

–valores certa parquedat en les bèsties–

com llàgrimes a l'esquena
repuntes sorgeixes sutures la pressió d'ulls aliens
com si fossis tu realment
aquell altre punt de vista

Anna Montero: novetat editorial

Anna Montero

Teranyines

Edicions 62

72 pàgines

15 euros







safo

és ací on tot es juga:
en equilibri sobre l'abisme.
la possibilitat d'estavellar-te
traça horitzons infinits.
és ací: entre el cel i l'aigua.
serenament desplaces els desigs
sobre la corda tibant del somni.
un pas i un altre i el penya-segat
com el cos d'una amant s'acosta
i s'obri a la fantasia de la terra i el buit.
és en el vertigen d'aquesta platja
on jugues a tot o res amb l'àngel
cada dia. els reflectors o l'onada
il·luminaran la teua caiguda o glòria
vers un atzur que mai no havies anhelat.
un pas cap a l'eternitat i un altre cap al no-res
i un cos que dia a dia s'esfilagarsa
com els núvols que indiferents s'allunyen.

Derek Walcott: novetat editorial

Derek Walcott
Garcetas blancas
Traducció de Luis Ingelmo
Bartleby Editores
216 pàgines
17 euros






BARCELONA

A Robert Antoni

Se oyó un tronido, como un cohete trazando un arco
sobre los tejados por la mañana, y luego, bajo
los balcones de hierro negro, en honor de algún santo
o sindicato estalló toda una banda de música
que con cívico estruendo defendía Cataluña.
Les sonreíste desde el balcón, a sus bandas y enseñas;
pero toser fue todo lo que en Barcelona hiciste,
como aquellos veteranos con barba lastimera,
vestigio de la Guerra Civil. Mas no es suficiente
para esta urbe sin par, y en gajos mides el tiempo,
con una tos intermitente, es tu personal trueno
que hace volver piadosas caras. Había supuesto
que el nombre sería una pancarta en cada plazuela,
cristos sobre velludo, crespones lilas y velas,
que el gentío en el ruedo de un salto en pie se pondría
ante el ademán y el firme temblor de la muleta.
No logré unirme al desfile: no camino deprisa.
Ésta es la ley del tiempo. Traqueteo de pulmones,
ojos que corren. Barcelona es parte del ayer.

Lluís Roda: novetat editorial

Lluís Roda
Nadir
Proa
80 pàgines
14,50 euros







En l'hermenèutica del teu cos reconec el meu anorquisme.
Potser no és ambiciós qui et vol
I es conforma amb una infelicitat perdurable.
Perquè a qui has fet feliç?
Ni a tu mateixa, amor.
Insistir en el desistiment és perdre el temps.
Que ens hem guanyat el cel sols d'ignorar-lo.
I anorreats no som ningú sense l'altre.
I amb l'altre deixaríem de ser algú.
I, així, separats, tot resta clar.
I ningú no es confon.

Ni tu ni jo.