José Carlos Llop: novetat editorial

José Carlos Llop
Cuando acaba septiembre
Lumen
80 pàgines
13,90 euros

Nou recull de José Carlos Llop, que conté un parell de poemes en català.




FORMENTERA

L'aigua turquesa i les sargantanes maragda.
L'arribada a port amb la darrera llum,
quan el port és totes les illes de la infància.
Els cossos radiants i poderosos,
com estàtues sobre l'arena blanca.
I les torres, que ens parlen de la por i el desig.
La taula, aromàtica de crustacis i peixos
i perfumada pel vi blanc, fil daurat
que ens uneix a l'origen del que som.
L'aigua turquesa i les sargantanes maragda.
El silenci del vaixell a l'hora de la sesta
sota el sol d'Àfrica. La sal a la pell,
els crancs amagats a la roca, les oblades
ballant entre les cames de les dones.
L'amistat també és una forma de moral,
com el temps quan es viu com el primer dia
del món, sempre que es faci col·lecció.
De dies i d'afectes. I de paisatges,
que no són més que el seu reflex.

L'aigua turquesa i les sargantanes maragda
i això no és un tòpic, sinó un mantra
de la felicitat, si es pot dir felicitat
–parlam d'adults– a l'anestèsia de tot mal.

Wilfred Owen: novetat editorial

Wilfred Owen
Poemas de guerra
Traducció de Gabriel Insausti
Acantilado
104 pàgines
16 euros






AMOR MAYOR

No es tan intenso el rojo de unos labios
como el de aquellas piedras que besan nuestros muertos.
El dulce lamentar de plañideras
sólo inspira vergüenza a su amor puro.
¡Oh, Amor, tus ojos pierden todo encanto
cuando veo otros ojos, por mí ciegos!

Tu exquisita figura no retiembla
como retiembla un cuerpo apuñalado
que cae allí donde parece
que a Dios ya no le importa,
hasta que el fiero amor que lleva dentro
lo apretuja en un túmulo de muertos.

Tu voz, aunque yo pueda compararla
al viento que murmura en los tejados,
aunque amada por mí, no es tan amable,
tan clara y delicada como aquella
de los hombres que ahora nadie escucha
pues la tierra ha acallado el ruido de sus toses.

Corazón, corazón, no has sido nunca
grande como el que recibe un disparo.
Y, aunque tu mano sea pálida,
lo son aún más aquellos que secundan
tu carrera a través de llamas y alaridos.
Puedes llorar, pues no puedes tocarlos.

Aldous Huxley: novetat editorial

Aldous Huxley
Poesía completa
Traducció de Jesús Isaías Gómez López
Cátedra
736 pàgines
18,70 euros






ADIÓS A LAS MUSAS

Mi máquina de escribir viene escribiendo torcidamente
desde hace mucho;
es tan difícil escribir con metro y rima
con una máquina de escribir que escribe torcidamente.
Los versos deberían parecer limpios y decentes a la vista,
y los míos han dejado de parecerlo; por eso es por lo que
estoy dejando de ser poeta...
Porque mi máquina de escribir escribe tan exacerbadamente,
tan penosamente retorcida.

Wilfred Owen: avanç editorial

Wilfred Owen
Poeta britànic (Oswestry, 1893-canal Sambre-Oise, 1918) que va participar a la Gran Guerra i que va morir al camp de batalla pocs dies abans de l'armistici. Es va fer cèlebre pòstumament quan es van publicar els poemes que va escriure entre l'estiu de 1917 i la tardor de 1918 basats en les seves dures experiències com a combatent, i que constitueixen un intens i commovedor al·legat pacifista.
L'editorial Acantilado els aplega al volum Poemas de guerra, traduït al castellà per Gabriel Insausti, a la venda a partir del 16 de setembre.


SONRÍAN, SONRÍAN, SONRÍAN

Cabeza con cabeza, los heridos leían
el Mail de anteayer; en letra grande
nuestra última victoria, y en pequeña las bajas.
También se hablaba de vivienda a bajo coste
“pues –decía el diario–, cuando la guerra acabe
los hombres desearán construirse una casa.
Mientras, lo que necesitamos son aeródromos,
porque esta guerra apenas ha empezado.
No hace justicia a nuestros muertos una pronta paz.
El sacrificio de los hijos bien merece
que a nosotros nos quede a cambio algo que dure.
Hemos de ser debidamente indemnizados.
Aunque sea de todos la victoria,
nosotros, gobernantes de este antiguo lugar,
no seríamos justos si olvidáramos
que la gloria mayor es de los que combaten
por conservar entera esta nación”.
¿Nación? Los mutilados nada dicen
pero, de forma extraña, se sonríen
como quien sabe a buen recaudo su secreto.
(Esto es lo que saben y no dicen:
que Inglaterra ha volado, hombre tras hombre, a Francia,
y en ninguna otra parte sino en Francia se encuentra).
Fotos de esas sonrisas se publican a diario
y la gente –qué ingenua– se repite:
“¡Cómo sonríen! Pobres: ahora están contentos”.

Jennifer Cendaña Armas: dos poemes inèdits

Jennifer Cendaña Armas
Poeta, dramaturga, actriu, ballarina, violinista i activista cultural nascuda a Nova York. Els seus espectacles combinen la poesia, la música, la dansa i el teatre amb vinculacions amb el hip-hop i la immigració. Escriu en anglès, castellà i tagal.

Foto Matilde Campodónico


LETTER TO A SISTER AND BROTHER IN HIP-HOP

strong sisters survive slaps and slurs beyond our hip-hop world

stretching seas and skins over scars and whims

cuz we don’t have a dick– remind how we brought about sin

but we wear hope in our eyes, rhyme our cries

below our belly, above our breasts

heading west for the sun and east for the womb

bomb walls cause some brothers
 still go and assume
 that
we ain’t as tight

flows don’t light the light of a greater understanding

beats ain’t as commanding

bop heads amongst truths they hide
so sisters get placed upstage one spot in a crew

where one is too many and zero’s too few

we fight for some time, disregard one another

but if I’m uplifting my sister don’t mean I’m hating my brother

cuz some women, too, will just look at you
like,
 “bitch, get off the stage”
but this culture is also made of
our blood

our feet

our voice
more than catchy hooks and hooch shaking noise

we just as fly when our poems don’t rhyme

and we merely pontificate perfectly delivered diction

hip-hop is our world
we feed on bleed on get our groove on work our learn on

sisters got just as much right to be here

and I ain’t trying to break down a list of everything I don’t do
pleading
won’t you show me some goddess blessed respect

cuz that’s still playing a game and this is my yes campaign

cuz I can’t remember the last time we had one–
yes to our ideas

yes to we

yes to making it past the shit we see
yes to our balance

yes to mad loot

yes to el barrio cuz our connection’s not moot

yes to hips swaying cuz my sexuality’s mine

yes to everything more than biding some time

yes to remembering the powers of our mothers
if I’m uplifting my sister don’t mean I’m hating you, brother

it ain’t about them cats

it’s about we

about us

our connection to ourselves

so we don’t see them dudes as a must
the verses we spit

the beats we break

the taggings we tag for sanity’s sake

our bodies rock move smooth our soul

patch visions and knowledge with rhythmic flow
our stories are roots, hip-hop’s our petition

ain’t no progress gonna come without our women’s upliftment


TODAY

today

beginning now
I will rub you out
of wishes and dreams
hope will plant again

fresh

I will rationalize that
learning to open and love more openly
was worth the in between, grey, sludge
with flashes of red and light

but I am old enough to know better
even then

I wonder why you stayed
give so much in my absence
so little with me here

if I just was to counter your boredom

I do not feel strong most days
the sculpt of calves and biceps
pushups and dance drills
I do not feel strong
and am short on conversation
save for my closest
I do not miss one-word assurances of your presence

I wish I could hate you
list a list of horrible reasonings

but it is that you disappoint

even with the lowest of expectations you disappoint

I am tired of anews started

my friends
we will joke
about poetry being born
(at least)
but I’d rather a heart thriving
than this
figuring a way to heal
in this city
where you led me up and around corners
bled music and dance
onto my skin
I will walk and
find new spaces
apart from you
without your name
or images
or laughs
or claros

Ernest Farrés: novetat editorial

Ernest Farrés
Edward Hopper
Traducció d'Emanuela Forgetta
Edizioni Nemapress
128 pàgines
15 euros

Surt la versió en italià del poemari Edward Hopper aparegut en català l'any 2006. El nou llibre, a cura d'Emanuela Forgetta, el publica Edizioni Nemapress en edició bilingüe.


SMALL TOWN STATION, 1918-1920

Io e i sogni in cui germinano
futuri con gli obiettivi-per-i-quali-lottare.
Non senza sforzo, ancora io
e i tentativi indubbi
d'iniziare una storia.
Spazzolino da denti
e paste dentifricie
per rinfrescare l'alito.
Scorciatoie per arrivare
alle stazioni e bagni di luce. L'azzurrità
delle aquilege e l'azzurrità delle jacarande.
Aste più basse e aste più alte.
Venti che espandono gli stratocumoli
e venti che li spazzano alla-meglio.
Gatti scapoli e stradine mezze morte
nei piccoli nuclei urbani.
Morosità e strafottenze.
Mmm... che strano andarsene (e che strano non farlo).
Chiasso-chiasso e silenzi-silenzi.
Movimenti di polso e testardaggini.
Meno venti, meno un quarto, meno dieci.
Valige ai binari e cicche a terra.
Valori morali e telecamere di videosorveglianza. Tutto
un miscuglio di volti accesi e beni
di consumo che non dovrebbero chiamarsi così.
E, un giorno o l'altro, io e te.

Bartomeu Fiol: novetat editorial

Bartomeu Fiol
Carants. Obra poètica 4
Proa
464 pàgines
18 euros







FINALE

Bàsicament, el poble escollit
ha necessitat de tres llenguatges:

primer, el més adequat per a relacionar-se
amb Adonai, amb Elohim;
després, l'utilitari
per a mercadejar o comerciar amb els goyim;
i, finalment, la lingua franca i a la vegada privada
–tal com el jiddisch–
per a no esser entesos per aquells
i sí pels germans d'indrets llunyans.

Tu que no en domines cap,
ne anche nessun gergo judeo-italiano,
què pintes en aquesta història?

Jordi Valls: novetat editorial

Jordi Valls
Ni un pam de net al tancat dels ànecs
Pont del Petroli
40 pàgines
8 euros







EL CRANI DE MOISÈS

Digue-li: amor, poesia, déu, perfecció,
intangibilitat. L'eco de l'eco, el so
ressonant d'allò que sents, l'onada expansiva
de l'abstracció, la no-casella a la xarranca,
saltes i saltes a la pota coixa, caus
fora de joc entre invocacions tel·lúriques.
I si no ets profeta mirant la nova terra
per la desbocada voluntat del mai?
Vell crani que ensopega amb les aigües trencades
de la paradoxa, buscant, combat a mort,
apropar-nos, sense ser-hi, a la promesa.
Llavors resta la nostàlgia, d'això vivim.

Susanna Rafart: novetat editorial

Susanna Rafart
La mà interior
Meteora
48 pàgines
13 euros







Temps imparable al rompent de la vida, és un crit, és un crit
que n'ha infantat a milers. L'home i la dona han nascut,
ploren i estimen, potser el seu gest es detura un instant.
Com han brillat els seus ulls, ara raïm d'escurçons!
Criden i és mut el seu cant i són mudes les hores al tàlem,
mudes al llit de la mort: ara jo us dic que no correu,
hi ha la ventura del bes i els seus peixos immòbils que embeuen
cada paraula en més bes; hi ha l'insegur bressoleig
al portinyol que us empara girant el vaixell a occident,
l'ostra que creix per lliurar forma perfecta a les mans.
Queden la perla, el vaixell i alguns peixos en l'aire, i l'home,
la dona no són els d'abans, tenen els rostres més clars,
l'ombra els sorprèn vora l'aigua i aixequen els ulls als xiprers
àrtics i blancs i al seu lloc, entre estranys, nous amants
criden i neixen i ploren i estimen i temen l'engany
d'un sol minut que els deté, urc imparable, en l'afrau.

Laura López Granell: dos poemes inèdits

Laura López Granell
Nascuda a Barcelona el 1968, és poeta i professora a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, tasca que compagina amb la seva activitat com a formadora en creativitat aplicada i comunicació en diferents àmbits i institucions. És autora dels reculls La història del drac Xiulet (conte infantil en vers) i Itineraris, i ha participat en diverses publicacions col·lectives.
Actualment manté el blog poètic Jardins Verticals, a l'entorn del qual ha escrit els dos poemes que aquí es donen a conèixer.


AL PEU DE L'ARA

És fruita del meu temps, aquesta mitja tarda
de dissabte encesa com la dolçor rogenca
del raïm? No sé pas com devia ser abans
la verema dels dies o ara no hi vull pensar.
Massa lluny queden ja collites previsibles
de diumenges domèstics de llarga sobretaula
i feiners escurant mala anyada de besos.

Avui tot és sentir la terra clivellada
sadollar-se del vi d’una nova follia.

És fruita del meu temps, aquesta mitja tarda
de dissabte ennuegada com la set del meu fill
en dir-me adéu? Sé prou com era abans l’agost
etern de les rialles: petons sense guaret
els dissabtes alterns ni rostoll per quinzenes.
Massa lluny queden ja collites sense enyor.

Avui replego faltes en raïmar embriaguesa
i em tiben les clivelles com velles cicatrius
sota l’adob dels dits que em reguen de carícies.
Beure en un mateix calze: por, amor, ambivalència.

És fruita del meu temps, aquesta tarda mig
partida mig perplexa, empassar polpa i os.
Incerta però certa, sense ahir ni demà,
plantada al peu de l’ara, concebre l’aventura.


SECRET

I res no és per no-res i tot guarda perquès
secrets, com la mirada amb què em mires, amor:
aquests ulls de vacances podrien haver estat
els ulls dels meus dilluns, ulls de dies feiners,
i m’hauria agradat compartir cafè amb llet
els matins laborables i el sofà cada vespre.
En canvi t’ha tocat ser el meu dia de festa,
el trosset de sorral on enfilar jardins,
i la meva finestra, blava i entre terrats,
d’un dia cada quinze. No és fàcil ser diumenge.

No és fàcil ser diumenge ni dissabte a la nit:
et demano que eixordis a força de delit
els crits esporuguits desats rere la porta
o amagats sota el llit entre la roba bruta
de tota la setmana. No és fàcil ser miracle:
fer dels minuts, ressort; de les hores, esponja;
dels dies plenamars, diluvis, diccionaris
de mots incandescents vessats a cau de llengua;
del comiat, fer-ne un delta, i de l’encontre, oasi.

No és fàcil ser miracle i no és just demanar-t’ho.
Voler que em siguis treva en la guerra de viure
és negar-te batalles que vius en solitari,
i, a força de soroll verbal i de carícies
–de tu volia carn, de tu volia riure–,
ara et reclamo orelles on abocar neguits
i crits: arrenca’m crits, de goig i de dolor;
però purgatori no, mai purgatori, sempre
cel o bé infern, i fam, i palmeres salvatges.

Podries haver estat pare del seu somriure,
i m’hauria agradat que el present que us llegiu,
tots dos, al meu sofà, quan dorms a casa meva,
tingués també un passat, i haver-lo escrit amb tu;
que li fossis el conte dels vespres laborables,
el petó dels dilluns, dels dimarts, dels dimecres,
que hagués après amb tu a anar amb bicicleta,
i a esquiar, i a gaudir de la por que fa créixer;
que haguéssiu plorat junts quan va morir el meu pare,
i veure-us reptar junts amb el nas enfonyat
al peu de cada soca d’alzina o de noguer
per ensumar bolets, i veure créixer arrels
a les branques de plàstic de l’arbre que inventeu,
un arbre imaginari, un arbre de moments
que no en sap de nissagues, que no creix de la terra
que diu el parentesc, que és el cel que el nodreix:
la pluja que ens amara tots dos quan no som tres
ha fet créixer vergers més enllà de nosaltres.

No hi ha casa pairal, però al sofà de casa
seiem tres si fa sol, i som dos si fa lluna,
i algun vespre de sort hi seu solament una
dona que bé podria haver estat la teva dona
si no fos que tot guarda perquès, com la mirada
amb què em mires, amor, i res no és per no-res.

Louise Labé: novetat editorial

Louise Labé
Sonets
Traducció de Begoña Capllonch
Quaderns Crema
64 pàgines
12 euros






Ni Ulisses ni cap altre mai no hauria,
per caut que fos, d'aquest semblant plaent,
ple de mercè, d'honor i acatament,
previst l'afany que sento i l'agonia.

Mes el teu bell esguard, Amor, obria
tal nafra dins el meu pit innocent,
ja el teu recer d'escalf i nodriment,
que el daves tu el remei o no en tindria.

Oh, sort, que em fas sentir l'agullonada
d'un escurçó, volent que el mal guareixi
amb el mateix verí de la fiblada.

Sols prego a ell d'aquest neguit metgia,
que el meu tan car desig mai no extingeixi,
que si em manqués només morir podria.

Dorothy Porter: novetat editorial

Dorothy Porter
La máscara del mono
Traducció d'Enrique de Hériz
La Otra Orilla
288 pàgines
19 euros

Un llibre de l'autora australiana Dorothy Porter (1954-2008) que barreja novel·la policíaca i poesia. Escrit el 1994, va ser adaptat cinematogràficament.

“EL NUEVO TRABAJO”

TWININGS

Flotan los insectos
negros y frenéticos

en la lisa superficie
de la piscina

la señora Norris prepara un té

me apuesto algo
a que es Twinings

mientras lo trae
listo en una bandeja
con una oronda tetera de plata

mi madre
estaría orgullosa de mí

bebo en silencio
sorbos de Earl Grey

y les dejo hablar
de Mickey

no es propio de ella
no consume drogas
ni siquiera fuma

quiere ser periodista

fotos

es muy guapa
qué dulce
demasiado buena para ser cierto

la madre se levanta
se alisa el vestido de flores

yo la imito
hago planes tranquilizadores

y al salir
echo un vistazo

al sol que aplasta
el pedregal marchito.

Martí Noy i Freixa: novetat editorial

Martí Noy i Freixa
D'ara endavant
Viena Edicions
96 pàgines
11 euros







El vent
desarrela,
desatén els consells,
desbarra la porta i que entri tothom,
deixar descansar la terra,
descaragola el mapa,
descentra,
desclou la mà,
descorda la camisa,
descorre les cortines,
descuida els fills,
desdibuixa els records,
desemboca,
desempila la fullaraca,
desenfila les perles,
desenganxa les fotografies,
desincrusta el rovell,
desinfla el tumor,
desnua la corda,
desplega el llençol,
despulla el blat.
Desvia.

El vent
esbandeix els núvols,
esberla la magrana,
esboira el cel,
esborra les llàgrimes,
esbranca les figueres,
esbrossa el camí,
esbulla la cabellera,
escalabra la collita,
escampa les fulles,
escapa,
esgarrapa,
esmalta el mar,
esmola el ganivet,
esmorteeix els sorolls,
esporga els errors.

Joan Duran i Ferrer: tres poemes inèdits

Joan Duran i Ferrer
Poeta i bioquímic nascut a Sitges el 1978, és autor, entre d'altres obres, de Kore (2001), Nix (2004), Domèstica veritat (2006) i Natural delit (2010).
Els següents poemes pertanyen a un treball inèdit titulat Suite per a sis obres de Jordi Secall.

1

De tots els plans, només
aquesta sorra blanca i la dèbil tija
de qui vol ser cant per la matèria.
Dicta’m tu –cabells en repòs,
sota el llençol com una morta–
el nom dret, humit, sardònic,
que espera la pau dels símbols
des de la riba callada i aspra
de les parpelles.

2

De matinada, baixen a mar
el sedàs mecànic que filtra
la sorra. No diguem cap paraula
de les sobreres. Ni riell, ni fressa
de rodes, que ja graviten amb l’ampla
deixalla del temps. Aquest estiu
sota les coses, tot coàgul de llots
i petxines, deixa l’oblit planant
sobre la platja.

3

Alça’t, home, del fang
amb totes les marques
del teu picapedrer. Pensa
en com ordenaràs la bellesa,
amb quin suc imperfecte
et donaràs, en la força
amb què hauràs d’arquejar la llum
sobre la teva escriptura. Pregunta’t
si alguna vegada has pensat
en totes les teves paraules. Tasta,
modela, torna al fang fins que ell
et muti la resposta.

R. M. Rilke: novetat editorial

R. M. Rilke
Cinquanta poemes de “Neue Gedichte”
Traducció de Feliu Formosa i Joan Margarit
Quaderns Crema
144 pàgines
18 euros






EL RAPTE

De petita, sovint, s'havia escapolit
de les serventes per, a fora, veure
(ja que és tan diferent mirar-ho des de dintre)
l'arrencada del vent i de la nit.

Però cada nit de temporal no havia
fet a trossos així aquell parc immens
com ara l'esbrancava la seva consciència,

quan ell la va arrencar de l'escala de seda
i se la va endur lluny, sempre més lluny...:

fins que el cotxe ho va ser tot.

I ella va olorar el cotxe negre
entorn del qual hi havia, a l'aguait, la cacera
i el perill.
I ella el va trobar revestit de fredor,
i la negror i el fred eren també dins d'ella.
Va embolcallar-se amb el coll de l'abric
i es va tocar els cabells, com deixant-los allí,
i va sentir, estranyada, dir a un estrany:
“Sócvorateu”.

Anne Sexton: novetat editorial

Anne Sexton
Com ella. Poemes escollits (1960-1965)
Traducció de Montserrat Abelló
Proa
312 pàgines
23,50 euros






RELACIONAR-SE AMB ÀNGELS

Estava cansada de ser una dona,
cansada de culleres i de pots,
cansada de la meva boca i els meus pits,
cansada de cosmètics i de sedes.
Encara hi havia homes a la meva taula,
asseguts al voltant del bol que els oferia.
El bol era ple de raïm porpra
i les mosques hi rondaven atretes pel perfum
i fins i tot el pare va venir amb el seu os blanc.
Però jo estava farta del gènere de les coses.

Anit vaig tenir un somni
i li vaig dir...
“Tu n'ets la resposta.
Sobreviuràs al meu marit i al meu pare.”
En aquell somni hi havia una ciutat feta amb cadenes
on Joana fou executada vestida d'home
i la natura dels àngels no tenia explicació,
no n'hi havia dos de la mateixa mena,
un amb nas, un amb l'orella a la mà,
un mastegant una estrella, atent a la seva òrbita,
cada un com un poema obeint-se a si mateix,
fent les funcions de Déu,
una gent a part.

“Tu n'ets la resposta”,
vaig dir, i vaig entrar,
i em vaig ajeure damunt les portes de la ciutat.
Aleshores em van lligar amb les cadenes
i vaig perdre el meu gènere i el meu aspecte final.
Adam era a la meva esquerra
i Eva a la meva dreta,
ambdós del tot inconsistents amb el món de la raó.
Entrellaçàrem els braços
i cavalcàrem sota el sol.
Jo ja no era una dona,
ni una cosa ni l'altra.

Oh, filles de Jerusalem,
el rei m'ha dut a la seva cambra.
Sóc negra i sóc bonica.
M'han obert i despullat.
No tinc ni braços ni cames.
Sóc tota d'una sola pell com un peix.
Sóc tan poc una dona
com Crist era un home.

(febrer de 1963)

David Escamilla: novetat editorial

David Escamilla
Elogi de la veritat
Pagès Editors
100 pàgines
12 euros







CONSCIÈNCIA

La gent fa veure que no se n'adona,
però hi ha tardes plujoses de diumenge
on tot sembla tornar a començar de nou
i una poderosa consciència de llum
colpeja contra les portes de bronze
de la nostra provisional, melangiosa
i freda ànima estripada
per tants viatges impossibles
i pel munt d'utopies que encara dormen polsoses
als remots calaixos del demà.

Robert Duncan: novetat editorial

Robert Duncan
Tensar el arco y otros poemas. Antología poética (1939-1987)
Traducció de Marta López-Luaces
Bartleby Editores
392 pàgines
19 euros





SOY UN HOMBRE SUMAMENTE CARNAL

Soy un hombre sumamente carnal y veo
en tu cuerpo lo que conmueve mi espíritu.
Y mi espíritu es íntimo de la mano,
íntimo del pecho y del corazón,
íntimo de los labios separados
que podrían buscar el consuelo
en tus labios.

Recíbeme; un cuerpo desgastado y cálido soy.
Soy más que nada fuego carnal, y anhelo
que tu cuerpo alimente de nuevo mi llama.
Te abrazaría y me nombraría
nuevamente en tu piel.

El verde de la rama de un eucalipto
colgado en las distancias del aire.
Les terraces au clair de la lune
jugaban en el orbe del mediodía, en el área
azul e iluminada por la luz del sol por donde
nos movíamos:
la japonaiserie de la bahía
y de las islas en la neblina humeante
parecería llevar una sutil impresión
distinta y solitaria del diseño de la razón
y haciendo señas insinuantes de un amor
en cuyos días como golondrinas volaron
uno por uno, desde el bosquecillo opaco del corazón
para trazar con su vuelo los lineamientos de la verdad.
Te hablé e intenté decirte
busco el descanso del cuerpo en el estado de gracia.

Oh debería haberme arrodillado en el suelo
y llorado;
Me debería haber rendido a la fe del cuerpo
y arrodillado,
suplicante de la buena hora que vino
y se fue
una sombra luminosa en la sangre.

He hecho mi promesa en la carne, y veo
en ti el dorado pacto del cuerpo.
Y el espíritu es íntimo de tu cuerpo,
íntimo de tu pecho y labios.
Pretendo de ti ese sacramento carnal,
el testamento de fe del amante
en cuyo cuerpo liberaremos
la inmortalidad del espíritu.

Ven a mí, oscuro espíritu inquisidor,
moras en el umbral de mis pensamientos.
Este anhelo es una eternidad inmensa
en lo que nuestros desperdicios cuestionan las mentiras,
y nosotros, en el limbo del amor incorpóreo,
miramos fijamente los cuerpos que negamos.

Soy el más carnal de los fuegos.
Te abrazaría en esa llama,
y deberemos mentir atrayendo entonces el descanso
y mirar fijamente, nos miraremos fijamente uno al otro en esa hora
cuando recién creados uno en el otro
quedemos suspendidos como la música humeante en el aire.

Maram al-Masri: novetat editorial

Maram al-Masri
Et miro
Traducció de Jaume Pont i François-Michel Durazzo i amb la col·laboració de l'autora
Pagès Editors
224 pàgines
15 euros





El seu pit sentirà el pes
de la respiració d'una dona.

I el seu llit serà massa estret,
amb la paret al davant
i ella al darrere.

I els seus peus es queixaran
del poc espai que tenen.

Ella no tardarà gaire a anar-se'n.
Aleshores ell estirarà els braços
i obrirà el calaix del seu cos.

Aleshores, només aleshores, s'adonarà
que la paret continua davant seu
i que darrere
sols resta l'abisme
del buit deixat per una dona...

Anna Aguilar-Amat: un poema inèdit

Anna Aguilar-Amat
Poeta i professora universitària (Barcelona, 1962), és autora dels reculls Trànsit entre dos vols (2000), Música i escorbut (2002), Petrolier (2003), Jocs de l'oca (2006) i, aparegut a principis d'aquest any, Càrrega de color.
Teoria de la coalescència és un poema nou escrit al marge del seu darrer llibre.



TEORIA DE LA COALESCÈNCIA

No és suficient amb la condensació perquè es desencadeni el
mecanisme de la pluja. Hi ha d'haver el creixement de les gotes
d'aigua.
Quan dues gotes de pluja s'ajunten se’n diu coalescència. I no és fàcil:
una gota ha de ser més grossa que l'altra i han d'estar sotmeses a un
moviment oblic com d’algú que escombra.
Alguns dies em desperto i tinc el cap acarat a moltes cruïlles. El
cervell és al punt mig i les cruïlles generen una mena d'estrella de 3
dimensions.
És massa tard per tornar a començar? Vull tornar a començar o només
lliscar? Cal que cerqui un lloc calent, o que segueixi corrent? Fa
molt fred i encenc el foc.
No pensis, no pensis... només fes coses petites: encén el misto,
acosta’l, espera que es despertin els fills...
Del llatí coalescere, créixer conjuntament, la coalescència son dues
parts d'una ferida que s'ajunten per fer una cicatriu.
Cerques la paraula perquè les paraules (justes o injustes, certes o
falses) són allò que sobreviu a l'experiència viscuda.
Sobreviure i tornar a treure fulles, com un arbre després d'un
incendi. I això es diu resiliència.
Les paraules són el que recordem, però també la seva absència.
L'absència d'una paraula és com la marca d'una sabata sobre el fang.
Els homes parlen de dones com si fossin restaurants. S'hi valora el
servei, la decoració, la matèria primera, l'elaboració dels plats i el
sabor. I sobretot la crítica.
Les dones parlen dels homes com si fossin supermercats. Està a prop de
casa, t'ho pugen al pis, les ofertes.
Coalescència màgica de les gotes de mercuri quan es fusionen. Natura i
cultura, intel·lecte i cos, raó i passió. El termòmetre s'havia
trencat.
Jo he estat Eva i Lilith, i he estat la batalla entre Eva i Lilith, i
ara ja no tinc nom i em persegueix la supervivència.
L'amo és qui arrisca la seva vida en el combat, mentre que l'esclau és
qui es deixa sotmetre per conservar-la. Però, i si sotmetre's és més
arriscat que combatre?
I si és una traducció, per què no pot semblar que és una traducció?

Rodolfo Häsler: dos poemes inèdits

Rodolfo Häsler
Nascut a Santiago de Cuba el 1958, viu a Barcelona des dels deu anys, on treballa com a traductor de l'alemany. Ha publicat sis llibres de poesia, l'últim dels quals, Cabeza de ébano (2007), ha estat traduït a l'italià, macedònic, francès, portuguès i alemany.
Publiquem un parell de poemes d'una sèrie de catorze escrita recentment i titulada Diario de la urraca (cuaderno paulista).


DIARIO DE LA URRACA (CUADERNO PAULISTA)
(FRAGMENT)

en la fisura húmeda del suelo
arrastra su animal capas de polvo
brilla su mano
al escribir su flor
Soledad Fariña


Página uno: lunes. La urraca lúcida

Tengo una urraca que todo lo mira.
Aunque huidiza, ahí está, quizá un azar,
tira de la hebra, un deslizamiento al caer
sobre un montoncito de hierba de Ibirapuera.
En territorio agreste, lejos de mantener la calma
la urraca se manifiesta, insiste en un vuelo sin laberinto,
atraviesa el éter y anula el deseo yéndose por el costado,
se esfuma por el mejor lugar, su juicio en la fronda.
Repite un salto que es una línea, y abarca más,
embauca temprano a su adiestrador.
Celebran ambos la vez, bordea el refrán
siempre a punto de perder la ocasión,
hurgando en tierra mansa, sobre hojas húmedas,
un hondo sentimiento de abandono.


Página dos: martes

La palabra urraca: la leo en el espejo.
Un liso corte en el cristal ¿qué te propone?
La imagen se va por la ranura del azogue
y corre a una boca de metro, destino Jabaquara.
La sombra estatutaria de los predios lima el cristalino,
no descubre nada, sólo extrañeza y dolor.
El graznido de un pájaro,
y un día, quizá hoy, puede que mañana, nublado,
cesa su intención ante el ritmo del universo.