Marilyn Monroe: novetat editorial

Marilyn Monroe

Fragmentos

Traducció de Ramón Buenaventura

Seix Barral

272 pàgines

28 euros

Recopilació de notes personals, cartes i poemes inèdits de l'actriu nord-americana.

Dejé mi casa de madera verde sin pulir –
un sofá de terciopelo azul con el que sigo soñando
Un arbusto oscuro y resplandeciente justo a la izquierda de la puerta.
Al final del camino crujidos diversos cuando mi muñeca
en su cochecito pasaba por encima de las grietas – “Nos iremos lejos”.

Los prados son enormes la tierra (será) dura
para mi espalda. La hierba tocaba
el azul y nubes aún blancas cambiaban la forma
de un anciano por la de un perro sonriente con las orejas desplegadas

Mira –
los prados se extienden – están tocando el cielo
Dejamos nuestros contornos sobre la hierba aplastada
morirá más pronto porque estamos aquí – ¿habrá
crecido alguna otra cosa?

No llores muñeca no llores
Te tengo en brazos y te mezo hasta que te duermes.
chist chist sólo estaba fingiendo que soy (era)
tu madre que murió.

Te alimentaré del arbusto oscuro y resplandeciente
justo a la izquierda de la puerta.

Iban L. Llop: dos poemes inèdits

Iban L. Llop
Nascut a Borriana el 1975, exerceix de professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Sàsser. Crònica de Calàbria (2009) és el seu últim poemari publicat. Els següents poemes formen part del treball inèdit Batalles de Sardenya.


VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

El sol de les 15:23
d'un dilluns 13 de febrer,
la CV 183
que no reconec si no és
en les torres de Petromed.
Ventruts camions carregant
terra, els horts per vendre encara,
alqueries ací i allà,
palmeres esclatant en l'aire
com si fóra un dia de festa.
I tu i jo tan contents, visca València, visca!
Recorde la vida, el mural
de Vicent Andrés Estellés.


GIORGIO CAPRONI

Io e' compagni eravam vecchi e tardi
quando venimmo a quella foce stretta
Dante, Inferno, XXVI

Atordits, empesos
per la capitulació
o la derrota,
en lenta corrua
recordàveu dies o nits
de perdicions i de maniobres.
Perseguits per la basarda
de les canonades, del vostre cant
que en lenta agonia
començava a esvair-se.
Lentament esperàveu
el plany del vent entre les branques
despullades, el periple
de cada floc de neu abans de caure,
la victòria d'un cel
que havia de cloure's sobre vosaltres.

Mary Jo Bang: novetat editorial

Mary Jo Bang
Elegía
Traducció de Jaime Priede
Bartleby Editores
136 pàgines
13 euros






“EN ORDEN” SIGNIFICA ASEADO Y NO EL PRÓXIMO

La noche estaba próxima. En algún punto
del tren se disolvía el exterior
y ella estaba sentada muy cerca de sí misma en un asiento.
Un asiento de vinilo con tonos grises y azules
y huellas del ocupante anterior. La oscura otra
que había intentado tan arduamente reanimar y fracasó
estaba mirándola fijamente por la espalda

a través de la mugre y el cristal sucio.
Son mis huellas, pensó,
mis pies Mary Jo en zapatos estilo Mary Janes.
Hecha de partes, partes que anulaban la noción de total
plenitud. El absurdo camino se había borrado
y ese momento estaba en su interior.
El cuerpo enterrado en el tiempo.

Tiempo, lista cambiante de números.
Dormir era una utópica fantasía
en la que deseaba caer.
Un ojo en la ventana, en el destino.
Sintiéndolo, pero sin verlo. Fuera había ausencia
y presencia. Fuera estaban en fila
todas las cosas que recordaba.

Ricard Creus: novetat editorial

Ricard Creus
Ahir d'amor i avui encara
Meteora
112 pàgines
14 euros







QUAN JO ESTAVA SOL

Quan jo estava sol
vaig trobar un cabell teu,
un cabell de no-res
llarg i fi i transparent
que sabia que no era dels meus,
un cabell de no-res
d'aquests d'ara
que no tenen ja el color
de quan ens vam conèixer.

Quan jo estava sol
vaig trobar un pensament,
un pensament de no-res
d'aquells nascuts en diàleg amb tu
que sabia que no era ben meu,
pensament de no-res
d'aquells nostres
que si no te'ls dic a tu
no cal que ningú els sàpiga.

Kirmen Uribe: novetat editorial

Kirmen Uribe

Mentrestant agafa'm la mà

Traducció de Jon Elordi i Laia Noguera

Proa

192 pàgines

15,50 euros

NO ES POT DIR

No es pot dir Llibertat, no es pot dir Igualtat,
no es pot dir Fraternitat, no es pot.
Ni arbre, ni riu, ni cor.
S'ha oblidat la llei antiga.

Una riuada s'ha endut el pont entre les paraules i les coses.
No es pot anomenar mort allò que el tirà considera decisió.
No es pot dir quan ens manca una persona,
quan ens dessagna el record més petit.

La llengua és imperfecta, els signes s'han gastat
com rodes de molí, de tant utilitzar-los. Per això,

no es pot dir Amor, no es pot dir Bellesa,
no es pot dir Solidaritat, no es pot.
Ni arbre, ni riu, ni cor.
S'ha oblidat la llei antiga.

Però quan sento que dius “amor meu”
he de reconèixer que tinc esgarrifances
tant si és veritat com si és mentida.

Pere Joan Martorell: dos poemes inèdits

Pere Joan Martorell
Poeta i narrador mallorquí (Lloseta, 1972), ha publicat sis poemaris, entre els quals Curs de matèria reser-
vada (1997), Llibre d'Eros (1998) o el més recent Dansa nocturna (2007). Els següents textos són un tast d'un nou llibre que durà per títol Oracle.

REFLEXIÓ DE MITJANIT

Déu és una pregunta
que s’interroga a ella mateixa.
Andreu Vidal

Digues: l’ignot, què espera de nosaltres
si ens devem, tanmateix, al ritual
del podriment i de l’oblit entercs,
a les falses besades i la injúria?

Refusam tan sovint –cicuta als llavis–
indicis de perdó i pietat!
Més enllà de la festa, tan sols queda
un rostre lívid, mut, agra temença,
una orbesa enganxada a les pupil·les,
conjurs escrits al ventre de les mares
abans d’haver extingit la veu, la veu…

Ens allunyen del fred les creus antigues.
Els epitafis parlen per nosaltres.


ANTROPOLOGIA

Després de donar forma al fang fecund,
dispersa la llavor en les aigües fèrtils,
imposaren els déus el seu domini.
Deixaren el treball en mans de l’home.
També la lluita, el dol i la memòria.
La creença en la nit dels infidels.

I venceren el fred amb pells i coves.
Imposà el foc un nou ordre de goig.
Un imperi de càntics i carícies.
Els signes, l’alfabet i la membrança.

El passat resta escrit en una tíbia,
en les pintures a la roca viva,
els ulls dels demiürgs sempre perduts.
Quan la pedra i la fusta, el bronze, el ferro,
serviren per bastir magnífics temples
i exterminar d’arrel tribus senceres…
La benedicció i el sacrifici
foren ritus i ofrenes a la carn,
el silenci i el plany de vells sepulcres.

L’arcà i el just, fills bords del nou poder,
fundaren pobles i deserts ignots
vora les ribes, amb les lleis de l’aigua,
devora els rapinyaires i dels rèptils,
fins que ja no restà res per crear,
i els cicles nocturnals de tota absència
falcaven l’esclavatge d’aquells dies,
el sacrilegi horrend i el brut saqueig.

Per què màrtirs de sang? Per què evangelis?
Tenen sentit anells en la renúncia?
Quina llàgrima empaita ara l’abisme?
A les fosques naixem per ser deliri.
Som germans de botxins i sacrificis,
companys en la fe absurda i els misteris.
Provenim d’una sola certitud:
som hereus de la llum i de la fosca.

Vinyet Panyella: tres poemes inèdits

Vinyet Panyella
Escriptora sitgetana, l'últim
poemari que ha publicat és Exposició antològica (2008). Està preparant alhora una antologia de la seva
obra lírica i l'edició de la poesia completa. Té el blog http://www.quaderndeterramar.blogspot.com/.
Les següents composicions formen part de dos llibres inèdits. La titulada Aigua d'estiu s'inspira en la fotografia de Quim Curbet Girona, reflexos d'estiu a l'Onyar.

Foto superior Jordi Carrió / Foto inferior Quim Curbet


QUARTIER LATIN

Hi ha ocells invisibles
que a voltes s’apleguen per fugir.
Són els estols que congrien tempestes.
Potser ho fan per travessar els núvols
que els barren el vol imaginari
sempre cap a ponent, cercant la llum darrera.
Estols que fan ventalls i campanes de vidre.
Voregen horitzons
perduts per a l’esguard dels vianants
i es revelen només a qui els sap resseguir
enllà del veïnat gris i de la boira baixa.


SOLILOQUI DE LA MODEL

Volia ser un Modigliani,
la dona en roig obscur i cabells foscos;
l'autoretrat de somni de Gabrielle Münter,
les llàgrimes amb ulls caçades per Man Ray:
tot per saber com m'havies mirat.
Vaig voler ser fixada per tots els meus amants:
que el traç i la mirada em fessin sobreviure
en les hores d’oblit i desamor,
conjur ingenu del desig de viure
més enllà de la mort que assetja pels vorals.
Pintar l'aire que alena i fixar la paraula,
una model també serveix per a això.
De fora estant vivia de l'encant i l'engany
des del desig, la voluntat, l’amor, el pensament.
Mai no em vaig reconèixer en Sàskia,
ni en Hendrike, ni Paula,
ni en la dona adormida d'Almada-Negreiros,
ni en l'Olímpia de Manet
ni en la dona d’ulls tristos que és Madame Cézanne
ni en la joia balconera de les dones de Matisse
oberta a la mar assolellada o als oratges del Passeig,
ni en la patinadora de Bonnard en blanc i roig.
El meu mirall obscur
em retorna a aquella que Paul Klee
va pintar amb un collaret blau sense cançons d’amor
com a punt de partida.
Ja no sóc model de retrats d’incertesa.
Vora Camille Claudel he bastit la paraula
per resseguir el neguit del cor i de l’esguard.


AIGUA D'ESTIU

Presa entre marges
flueix la malenconia que sóc.
Traspua el fang entre canyars i herbei
closa en els límits d’una vida aparent
per a qui no sap mirar més enllà del que veu.
I és endins on la vida se’m desvetlla
i em va abocant a la mar que se m’enduu
perdudament, ja per sempre captiva
del neguit que remou l’enfilall d’aigua i tiges
i torba la quietud de la nuesa.
Nodreix la llum l’amor i el pensament.
Per això que m’he vestit de tornassols.

William Carlos Williams: novetat editorial

William Carlos Williams

Música del desierto

Traducció de Juan Antonio Montiel

Lumen

160 pàgines

15,90 euros

EL DESCENSO

El descenso nos llama
como nos llamaba el ascenso.
La memoria es una especie
de consumación,
una suerte de renovación,
incluso
de inicio, pues los espacios que abre son lugares nuevos
habitados por hordas
de especies
hasta entonces impensadas;
y sus movimientos
se orientan hacia nuevos objetivos
(aun cuando antes hayan sido abandonados).

Ninguna derrota es enteramente una derrota, pues
el mundo que abre es siempre un sitio
hasta entonces
insospechado. Un
mundo perdido,
un mundo insospechado,
abre paso a nuevos lugares
y no hay blancura (perdida) tan blanca como el recuerdo
de la blancura.

Con el atardecer, el amor despierta
aunque sus sombras
–que dependen
de la luz del sol–
se adormecen y se apartan
del deseo.

Despierta así un amor
sin sombras
que ha de crecer
con la noche.

Surgido de la desesperación,
inconcluso,
el descenso
despierta a un nuevo mundo
que es el reverso
de la desesperación.
Para lo que no podemos lograr, lo que
se niega al amor,
lo que perdimos por anticiparnos,
se abre un descenso
sin fin, e indestructible.

Jordi Valls: avanç editorial

Jordi Valls
Nascut a Barcelona el 1970, viu a Santa Coloma de Gramenet. Ha tret set llibres de poesia, el més recent dels quals, Última oda a Barcelona, l'any 2008 amb la coautoria de Lluís Calvo. Els següents tres poemes pertanyen al seu nou treball, Felix orbe, que l'editorial Denes té previst posar a la venda el pròxim octubre.

Foto Marc Arias


LA PERLA

Som a la llarga platja i un cel cobert de núvols
deixa anar el plugim esquifit i fugaç
que ens acompanya aquesta tarda de metall.
La mar picada escampava els petits tresors
a la llera; davant nostre hi havia petxines,
cloïsses, algues, musclos, erosionats vidres
d’una deliciosa rodonor. Ja ho recordo,
i el meu cos jove encara malgirbat comença
a definir-se pel borrissol incipient,
col·lecciono futurs possibles: tinc un físic
imponent, una bona alçada, vaig segur
de les meves virtuts. Però cada petxina
em recorda l’embat d’una onada, l’agressió
dels cargols corrosius que perforen la llar
del clos bivalve que va intuint el perill del solc.
Han passat molts anys i el futur ni me’l plantejo,
ara m’arrapo a la roca per conservar
amb fermesa el poc que sóc i el molt que somnio.


MUSEU DE LA CIUTAT

Serem el jaciment arqueològic dels fills,
regiraran esquelets per trobar indicis,
correspon aquest crani a aquest fèmur tort,
com la punta de llança o la peça de l’àmfora
en tal camp de batalla o en tal habitacle:
fíbules, pintes, amulets fàl·lics, espases,
eines malmeses pel rovell, monedes falses,
la nostra precarietat, ja ho veuran, és pedra
sota la pedra, un egoisme ingenu, pobre,
que vestiran de nexe cultural, de fum
on s’enlaira el destí fins als testicles de Déu.
Absurda torre de Babel, absurd progrés,
sota la pedra del que vindrà no hi ha cap foc,
només la instauració del delicte per llei,
la torre inclinada per la base, ben alta.


CUÉLLAR 1975

Guixava cercles a la pissarra, grotescos
intents. Provar-ho un altre cop?
No era capaç,
em pesaven els braços i sentia els xiscles
esmorteïts. El brogit distant i frustrador
del pati de l’escola amb un punt cruel d’angoixa.
No sortiria fins que en fes algun d’exacte.
La monja severa m’obligava un cop més,
esborrava els traços tortuosos i em tornava
a donar el guix. L’arc perfecte, l’exigit,
no l’he tancat mai.
Tinc davant meu la foscor.

Friedrich Dürrenmatt: novetat editorial

Friedrich Dürrenmatt

Minotaure

Traducció d'Ignasi Pàmies

Labreu Edicions

96 pàgines

14 euros

MINOTAURE. UNA BALADA (FRAGMENT)

(...) Estava confós. No comprenia què tenyia les
seves mans ni el dolor que glatia al seu pit.
Sentia només que aquest ésser que li havia
saltat al damunt i li havia clavat alguna cosa al
cos no l'estimava com abans tots l'havien
estimat, els minotaures, la donzella, les
donzelles, i en sentir això, va tornar-se recelós,
i més encara perquè no podia pensar, per la
seva ment tot passava en forma d'imatges i no
pas de conceptes, com si sentís en una mena
de llengua d'imatges: Potser la donzella no
l'havia estimat i les altres donzelles tampoc no
havien estimat els minotaures, i per això
s'havien quedat immòbils i havien marxat.
Potser totes elles pertanyien al nou ésser que
s'assemblava a la donzella i alhora era diferent,
amb un cos gairebé tan robust com el seu, i que
li havia saltat al damunt, com els altres nous
éssers havien saltat damunt dels minotaures,
que ara com ell estrenyien les mans sobre el
pit, d'on brollava un raig negre, i quan les altres
sis donzelles i els altres sis joves van aparèixer,
agafats de la mà, de manera que al mirall la filera
de figures errants no semblava acabar-se, sinó
que es duplicava sota la llum del vespre
magnífic, es quadriplicava, es multiplicava, i
quan ells van trobar el company que es recolzava
a la paret i esperava que el Minotaure finalment
s'esfondrés, llavors a l'home-brau li va semblar
–si hagués conegut aquest concepte–, que tota
la humanitat li queia al damunt per anihilar-lo. (...)

Joan Margarit: novetat editorial

Joan Margarit
Poesia amorosa (1980-2009)
Labutxaca
336 pàgines
11,95 euros







AIGUA

Podem parlar de l'aigua o de la noia,
perquè la noia i l'aigua
en la meva memòria s'ajunten.
La noia és aigua: és la llibertat
per a una esquena que, sota la pell,
té una palpable rigidesa d'àncora.
La tendresa de l'aigua va salvar
les seves cames febles: torno a veure
el blau de les piscines escalfades
a la temperatura del seu cor,
tan lluny en els hiverns de la memòria.
Les piscines on neda el seu record.
Em queda el mar de ferro a S'Aucanada,
amb tants de cargols blancs, joies perdudes
entre una llum de còdols dins de l'aigua.
I el mar final, ventós, amb les ulleres
de sol tapant els ulls rogencs que diuen:
l'aigua va ser la seva llibertat
i ara és aquest mirall que ens la retorna.

Jordi Cervera: novetat editorial

Jordi Cervera

A Laura, potser

Témenos Edicions

88 pàgines

12 euros

PREFERÈNCIES

N'hi ha que tomben per laberints sense brúixola,
altres que giravolten a perpetuïtat en portes corredores,
alguns que suren pels corrents dels rius hermètics,
pocs que llegeixen la tipografia de les escales mecàniques,
molts que s'immolen a la sang de l'or incorrupte,
i jo, jo només et prefereixo a tu.

William Butler Yeats: novetat editorial

William Butler Yeats

Poesía reunida

Traducció d'Antonio Rivero Taravillo

Pre-Textos

824 pàgines

42 euros

¿POR QUÉ LOS VIEJOS NO DEBERÍAN ENLOQUECER?

¿Por qué los viejos no deberían enloquecer?
Hay quien ha visto a un joven prometedor
que tenía un firme pulso para pescar con caña
volverse un periodista borracho;
una muchacha que se sabía todo Dante
acabar dándole hijos a un imbécil;
una Helena que soñaba con el bienestar social
subirse a una vagoneta a gritar.
Algunos creen que es normal que el destino
mate de hambre a los buenos y ayude a los malos,
que si sus vecinos se mostraran claramente
como sobre una cortina iluminada
no encontrarían una sola historia
de una mente dichosa y entera,
una meta digna de comienzo.
Los jóvenes no saben nada de esto,
los viejos observadores bien lo saben;
y cuando saben lo que cuentan los viejos libros,
y que no hay nada más que rascar,
saben por qué un viejo debería enloquecer.

Àngels Gregori: tres poemes inèdits

Àngels Gregori

Poeta valenciana nascuda a Oliva el 1985, és autora de Bambolines (2003) i Llibre de les brandàlies (2007). Llicenciada en teoria de la literatura i en literatura comparada, dirigeix des de la seva creació el Festival de Poesia d'Oliva (http://www.poefesta.com/).

NEW YORK, NEW YORK

He viatjat fins a la 49 amb Park Avenue
per trencar un poema que havia començat.
A voltes, desfer-se d’un paper
és tan dolç com fer l’amor
a la ciutat on no vivim els dilluns;
a voltes trencar uns versos
és tan dolç com pensar que l’heroïna
és una amable visita a casa
mentre sona Philip Glass de lluny.
He vingut a la ciutat per trencar amb tot,
amb aquests versos que m’ofeguen
i amb cadascuna de les tardes sense tu.

Des dels cristalls d’aquest Cafè
la vida passa com una imatge de Richard Estes.
Si estigués ací l’àvia, diria on vas a parar,
en lo tranquil que s’està al poble. Ni pensar-ho.
Si estigués ma mare, no deixaria
que anés plorant per cada cantonada.
Passejaríem per East River,
i pel pont de Brooklyn
i aniríem a mirar la fruita
en algun green market de la ciutat.
Acabaríem, possiblement, comparant
els fesols de careta que trenca l’avi a casa
amb les altres varietats orientals de Chinatown.

Escrivim, fem literatura,
perquè altres han escrit i han fet literatura abans,
molt abans que Otis inventara l’ascensor
i ens imaginàrem edificis que abraçaren els núvols.
Sovint comparem l’escriptura amb un salt lliure
des de dalt d’un gratacels.
I jo he vingut a Nova York per això:
perquè al poble no hi ha tanta altura
com per tirar-ho tot sobre l’asfalt.
Per això he vingut a la ciutat,
per tirar des del setantè pis del Rockefeller Center
totes les hores tots els poemes i totes les tardes
que he passat sense tu.


SUBWAY

Hi ha coses que als vint anys ja se saben
si has viatjat a Nova York
i has vist totes les nacionalitats
dins d’un vagó de metro.
Als vint anys vaig aprendre
a rodar un pany sabent que seria
l’última volta que tancaria aquella porta.
Als vint anys vaig aprendre
que hi ha mirades que voldries
que t’acompanyaren sempre
com hi ha músiques que no pots deixar d’escoltar
com hi ha versos que no voldries oblidar
–Hazte hombre, te digo, como yo a veces me hago mar–.
Als vint anys vaig aprendre a posar uns llençols
a la rentadora sabent que seria
l’última volta que els gastaríem.
Als vint anys vaig aprendre
que cada volta que escric la paraula
enyor als meus poemes
després les mans em fan olor a cendra.
Hi ha coses que als vint anys ja se saben
si has agafat sola el metro a Nova York
per anar d’un lloc a l’altre
i ningú no et buscava,
com aprendre, per exemple,
que l’amor dels pares és igual
que els llibres dins d’una prestatgeria:
que sempre estan, i sempre esperen.


CENTRAL PARK

Un dia ma mare em va portar a Nova York.

Perquè mentre els dies passen
guardes sempre el record de la ciutat
al març dels teus vint anys, em va dir.

Però mai li he contat que cada nit,
als meus somnis, tot queda igual:
ella continua tenint quaranta anys
sentada en un banc de Central Park,
i jo, vint menys, mirant-la.

Felícia Fuster: novetat editorial

Felícia Fuster
Obra poètica
Proa
536 pàgines
20 euros







UNA HORA COM AQUESTA

Qui sap si també haureu viscut
una hora
com aquesta. De sobte, em pesa el cor.
Desordenat, a dintre meu no trobo
ja res d'altre.
El cel llunyà es fa dens i densa
la distància, el cop
del salt entre un bon dia i un adéu.
Em sento fil tibant on tothom penja
plorant o bé rient
la roba que no porta. Mal lligada
m'estic. Em desdic de tothom,
de mi, de tots els vents
que m'empenyen les guerres, la incertesa.
No sé oblidar el combat, ni els avions
que una agulla de cap pot desinflar,
fer caure, els murs fets de paper,
les espitlleres
del viure parcel·lat. M'escapo.
Esborro amb l'aigua dels meus ulls
el tall dels passos.
Després, cantant amb els ocells
del més enllà trobat, em sento fonda
d'espai no desistit. I escuma.
I sencera m'aboco. He conegut
l'absoluta mesura de la mort.
O gairebé. Qui sap.
Potser també heu viscut una hora
com aquesta.

Júlia Zabala: dos poemes inèdits

Júlia Zabala
Poeta nascuda a València el 1975, escriu, balla, cuina, cus, viatja, somia, blogueja, estudia i treballa com a professora de secundària. Ha publicat El mateix silenci (1995), Raïm de vent (1996) Cendres volades (2000) i El cercle de les ànimes (2005). Actualment viu a Vilanova i la Geltrú i dóna forma a un nou poemari mentre comença a treballar en un projecte de narrativa.

1

Els amors no són mai impossibles.
Impossible és el càntic africà de les sirenes,
criatures de mística llàgrima i mítica llegenda
que animen la dansa insomne i les albades de sal.
Impossibles són les llunes de Júpiter al voltant del coll de la Princesa
Dormida.
Impossible respirar l’absència cristal·lina de les teues paraules.
Però els amors no són mai impossibles.
Hi havia un passeig de lleons al voltant de la Terra,
al voltant de la teua boca un camí d’aroma inexplicable.
Impossible és abraçar-te al final del laberint més enllà de temples i de
boscos,
més enllà de devocions disfressades, del nou vestit de la Deessa, de la
nova copa del Rei.
Impossible el somriure de l’eremita que em segresta els passos.
Impossible la teua abraçada i les claus de casa perdudes en el fons dels
teus ulls.
Impossible la redempció absurda de la meua culpa
i el penediment estrany de les vides creuades.
Impossible és no haver-te trobat mai en un camí de misteris
insondables,
alfabets bellíssims, cançons i préssecs, dimonis i fades... pedres
precioses,
lluny de casa i tanmateix tan prop...
Impossible l’àngel de la guarda que mai em comprarà l’ànima,
que mai em portarà amb tu, que tancarà els ulls, trist, quan tot acabe.
Però no, els amors no són mai impossibles.

2

Parèntesi...
Hi ha catorze llunes més enllà de l'absència que em dediques.
Hi ha catorze llunes més enllà dels silencis que et regale.
Jocs malabars amb pilotes astrals.
Satèl·lits sense més llum que la que roben al teu eclipsi.
Potser ens tornarem a trobar en la cara oculta de qualsevol de les
meues catorze llunes.
Potser hi haurà més llum, qui m'ho sabria dir...

Tinc mil i una històries per explicar-te
però no hi haurà llunes suficients per amagar la cara fosca d'aquest
final.
Morirà l'oblit i no recordarem res.
Morirà l'oblit i no quedarà res.

Friedrich Hölderlin

Friedrich Hölderlin

Cantos

Traducció d'Antonio Pau

Linteo

164 pàgines

22 euros

LÁGRIMAS

¡Tierno, celeste amor! Si llegara a olvidarte,

si llegara... Y vosotras, islas que el destino ha herido,

que sólo sois ceniza, ardientes,

desiertas y además abandonadas,

islas que tanto quiero, pupilas de un mundo extraordinario,

ya sólo me importáis vosotras,

las orillas donde el amor expía, frente

al cielo de dios, su idolatría.

Pues en lejanos días, los santos y los héroes feroces

sirvieron con fervor excesivo a la belleza.

Y árboles sin número

y ciudades enteras se erigieron, a la vista de todos,

semejantes a un hombre ensimismado. Ahora

los héroes están muertos, y las islas de amor,

desfiguradas. Así, engañado,

loco incluso, ha de estar el amor en todas partes.

Vosotras, blandas lágrimas, no lleguéis a apagar

del todo la luz ante mis ojos. Dejad al menos,

ladronas y engañosas, que un recuerdo,

para poder morir más noblemente, sobreviva.

Gabriel Ferrater: novetat editorial

Gabriel Ferrater

Les dones i els dies

Labutxaca

224 pàgines
10,95 euros

Edició definitiva del llibre de 1968 que inclou quatre poemes inèdits, entre els quals Prop dels dinou.

PROP DELS DINOU

Quan falten dotze dies perquè tinguis,
Júlia, dinou anys,
vull apuntar-te tres o quatre dites
(dinou, no les sé pas)
que siguin veritat. Dones i homes
componen tot el món.
Massa simple, respons. Però recorda
la cova de Plató.
Qui espia la paret, la febre d'ombres,
no sent al seu costat
l'esma innocent amb què se li proposa
alguna cega mà.
Dones i homes. Mans nuades. Fosca
d'una tarda que mor.
Dins de la cova s'hi pot viure, Júlia.
Millor, sense records.
Però quan creixes tu et creix la memòria.
Mira que et pugi dret.
Que cap por no la torci. Que no et sagni
de cap empelt cruel.
No t'escoltis qui et parli d'egoisme:
t'has de gosar estimar.
I el dia que tremolis (he de dir-te
que un dia així vindrà),
i et siguin lluny els dinous anys, no oblidis
que, teu, és alt tot do.
Així sabràs donar sense penyora,
tal com donen els bons.
I sabràs rebre, tal com et mereixes,
un do sense retorn.
Cecs, a la cova, sabem lligar, Júlia,
ben fort el nus del món.

Lluís Roda: avanç editorial

Lluís Roda
Nascut a València el 1961, la seva obra poètica consta dels següents títols: La fi de l'hemicicle (1988), El subratllat és meu (1988), Sobre l'hamada (1989), Buirac d'amor (1998), Elogi de la llibertat (2001) i De l'ànima (2006). També ha publicat novel·la i assaig. Guanyador de l’edició d'enguany dels Jocs Florals de Barcelona amb Nadir, avancem la publicació de quatre poemes del llibre, que treurà Proa el novembre.

Foto Pep Herrero / Ajuntament de Barcelona

1

Só, de la teva imatge, la còpia negativa,
Projectada en el temps, amb tints inesborrables.
J. V. Foix

I en acabar la desfilada de la vida
Que el cor gelat ni la mort no troben damunt
Del cap coroça, sinó el cor robat d’estima
D’haver-te amat pristina, estrella caiguda
D’oriflama,
I cornuat del tot a allò que ens separava,
Rebre d’allò que fou frugal la cornucòpia
Quòndam, ou sense noure, reflex de la mar
Blava, com unad’aquesta
epigènesi
Fotocòpia.

2

Escandiré el teu nom perfecte,
Eixalbaré cada màcula intacta,
Perquè el que no ha passat s’esborre
I s’escriga el que hauria d’haver estat.
Calcigaré l’espant i els núvols,
L’horror de no tornar a veure ploure
Junts.

3

No sóc boïgaire ni tu bonyiga.
L’orgull es mata amb orgull.
No es mata per l’esquena ans de cara es dispara.
Que qui amb odi pretén matar amor
A si mateixa es mata, com un autòmat.
I a l’altre, matar-lo no pot.
Ans el ressuscita a la vida,
Baixant-lo de la creu.
On era al seu costat.


FORNÍCULA

f. Buit que es deixa en el
gruix d’una paret per a col·locar-hi
una estàtua, un altar, etc.

Turiferari sóc. I vaig i vinc...
I no faig res. Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
D’on venim, on anem...
Qui som en el fons, què volem.
En qualsevol cas, t’he estat fornícula.
Fins i tot, pot haver estat al revés.
Que, de les estàtues sens vida, ningú no se’n riga.
I encara menys dels buits que els hem previst.
Perquè, la sinceritat de l’ànima hialina,
Ningú no la pot ocupar.
Però, si de cas, algun dia en passar,
Hi observeu cap estàtua inerta,
Proveu amb una moneda, o amb una llàgrima...
Per si tan sols era quieta,
I, commoguda, s’hi mou.

Martin Heidegger: novetat editorial

Martin Heidegger

Pensamientos poéticos

Traducció d'Alberto Ciria

Herder

472 pàgines

32 euros

EL POEMA DE LA LIBERTAD

Poetizad la diferencia del ser.

Os empobrecéis en la libertad desasida

que cuida y respeta al ente diferenciado

al que agradecidamente pertenecéis.

Desasido, el ente en su diferencia es la diferencia del ser,

y ambos son uno,

lo único que desprende a ambos

de la escisión

y hacia la pura elusión

del intento de una constancia inventariada.

Algo que no conoce a ambos,

pues lo que más une en el comienzo

es aquello que separa.

Poetizad

para que, en su inapariencia, la diferencia del ser nos sane

para la más propicia merced.

Mireia Calafell: novetat editorial

Mireia Calafell

Costures

Viena Edicions

80 pàgines

10,50 euros

FÍSICA

L'energia calorífica pot viatjar a través del buit

d'uns braços que no abracen o uns llavis que no besen,

i quan arriba ho fa colant-se en un calfred pels porus de la pell,

sense que de res valgui reclamar la il·legalitat d'algunes lleis

d'aquesta física que impera amb una tirania tan superba

i tan exacta. En l'aire, per exemple, el so es desplaça

a uns 340 metres per segon, tot i que pot variar en funció

de la temperatura i la humitat, però la llum és molt més ràpida.

Aquest desajustament de temps explica el tro i el llamp,

i em serveix també per calcular la distància que ens separa

ara que les teves paraules tenen un decalatge amb la veritat

del cos que ja no sento perquè, quan ve, ho fa tard.

Carles Duarte i Montserrat: novetat editorial

Carles Duarte i Montserrat
S'acosta el mar. Poesia 1984-2009
Tres i Quatre
752 pàgines
35 euros

Més feliç que els uns i els altres
és el qui encara no ha nascut.
Eclesiastès, 4.2

Aquell qui encara no ha nascut
no ha viscut ni el dolor ni la paraula,
ni el creixement ni el cansament dels dies,
ni l'ha colpit l'avidesa dels cossos
o el llambrec de la llum damunt les mans,
i no coneix l'agilitat del puma
ni els colors vistents del guacamai;
no ha sofert tampoc cap fred inhòspit
ni la humitat feixuga
que alenteix les hores,
no s'ha emprovat el vell vestit del mar
ni ha tocat els arbres ni les roques,
ni ha caminat la mort.

Potser és feliç
el qui encara no ha nascut,
però no duu ni a la pell ni a la memòria
el tast dels anys,
i la textura del vent
no n'habita la sang,
ni ha fruitat als seus llavis
el crit de la tendresa.

Potser és feliç
sense l'olor del te
i el gust de la taronja.

Jo no podria ser-ho.

José Emilio Pacheco: novetat editorial

José Emilio Pacheco

Tarde o temprano. Poemas 1958-2009

Tusquets

840 pàgines

28 euros

CARTA A GEORGE B. MOORE EN DEFENSA DEL ANONIMATO

No sé por qué escribimos, querido George.
Y a veces me pregunto por qué más tarde
publicamos lo escrito. Es decir, lanzamos
una botella al mar, harto y repleto
de basura y botellas con mensajes.
Nunca sabremos
a quién ni adónde la llevarán las mareas.
Lo más probable
es que sucumba en la tempestad y el abismo.

Sin embargo, no es tan inútil esta mueca de náufrago.
Porque un domingo
usted me llama de Estes Park, Colorado,
me dice que ha leído cuanto está en la botella
(a través de los mares: nuestras dos lenguas)
y quiere hacerme una entrevista.
Después recibo un telegrama inmenso
(lo que se habrá gastado usted al enviarlo).

En vez de responderle o dejarlo en silencio
se me ocurrieron estos versos. No es un poema,
no aspira al privilegio de la poesía
(no es voluntaria).
Y voy a usar, así lo hacían los antiguos,
el verso como instrumento de todo aquello
(relato, carta, drama, historia, manual agrícola)
que hoy decimos en prosa.

Para empezar a no responderle,
no tengo nada que añadir a lo que está en mis poemas,
deja a otros el comentario, no me preocupa
(si alguno tengo) mi lugar en la historia.
(Tarde o temprano a todos nos espera el naufragio.)
Escribo y eso es todo. Escribo: doy la mitad del poema.
Poesía no es signos negros en la página blanca.
Llamo poesía a ese lugar del encuentro
con la experiencia ajena. El lector, la lectora
harán o no el poema que tan sólo he esbozado.

No leemos a otros: nos leemos en ellos.
Me parece un milagro
que algún desconocido pueda verse en mi espejo.
Si hay un mérito en esto –dijo Pessoa–
corresponde a los versos, no al autor de los versos.
Si de casualidad es un gran poeta
dejará cuatro o cinco poemas válidos,
rodeados de fracasos y borradores.
Sus opiniones personales
son de verdad muy poco interesantes.

Extraño mundo el nuestro: cada día
le interesan cada vez menos los poetas;
la poesía cada vez menos.
El poeta dejó de ser la voz de la tribu,
aquel que habla por quienes no hablan.
Se ha vuelto nada más otro entertainer.
Sus borracheras, sus fornicaciones, su historia clínica,
sus alianzas o pleitos con los demás payasos del circo,
tienen asegurado el amplio público
a quien ya no hace falta leer poemas.

Sigo pensando
que es otra cosa la poesía:
una forma de amor que sólo existe en silencio,
en un pacto secreto entre dos personas,
de dos desconocidos casi siempre.
Acaso leyó usted que Juan Ramón Jiménez
pensó hace mucho tiempo en editar una revista.
Iba a llamarse “Anonimato”.
Publicaría no firmas sino poemas;
se haría con poemas, no con poetas.
Y yo quisiera como el maestro español
que la poesía fuese anónima ya que es colectiva
(a eso tienden mis versos y mis versiones).
Posiblemente usted me dará la razón.
Usted que me ha leído y no me conoce.
No nos veremos nunca pero somos amigos.
Si le gustaron mis versos
qué más da que sean míos / de otros / de nadie.
En realidad los poemas que leyó son de usted:
Usted, su autor, que los inventa al leerlos.

Isabel Cadenas Cañón: novetat editorial

Isabel Cadenas Cañón
Irse
Ediciones Vitruvio
72 pàgines
10 euros







ÍTACA. DÍPTICO

I

¿Volver?
Luis Cernuda

No estoy volviendo. Aún. Aunque irse
es tal vez la única manera real
de encontrarse con esa que una fue.
Regreso a los orígenes, lo llaman.
No he visto lestrigones ni he luchado
con cíclopes –más allá de sus ojos
al abrazarme después del amor
o del sexo. Ni eso pude aprender.

II

¿Esa mujer soy yo?
María Negroni

Escribo poemas que después escondo.
Cuando los releo pienso esto no
y automáticamente los destejo.
Digo soy feliz, soy sola y soy yo;
pero a veces, en el tren, me descubro
alzando la vista en cada parada,
cada vez que alguien entra, por si acaso
fuera él. Espero. No soy Ulises.

Pere Rovira: novetat editorial

Pere Rovira

Entre nosaltres

Alfazeta

160 pàgines

19 euros

CHARLES BAUDELAIRE I ELS SAVIS

Li regiren el cor, la cartera, les cases.
Els irriten els vicis i el dandisme,
la llista d'usurers, els insults a la mare
–tant d'amor miserable–, la sífilis, la negra
que va pintar Manet, amb un vestit de nina
i les mans de geganta –la infidel Jeanne, que feia
tuf de quitrà calent quan s'escorria.

Parlen de Baudelaire com si no hagués escrit,
i no amaguen que el volen intractable, retrògrad,
malgastador, covard... L'autor d'un destí trist,
del pobre invàlid mut dels darrers anys;
el culpable, no l'home
que ha fet Les fleurs du mal,
el llibre més perfecte del seu segle.

Ells no han perdut el temps
rastrejant els poemes pels carrers de París.
No han convertit l'escòria i la desgràcia
en bellesa abraçada
desesperadament a les paraules.
Perdurable bellesa,
més que cap capital.

Ignoren com es cremen
les hores per un vers –que aquestes són les hores
que salven el poeta, no la posteritat.

No saben què pensava Baudelaire
dels que guarden les cendres.

Irene Tarrés: novetat editorial

Irene Tarrés

Murs de Tlacatl

Viena Edicions

78 pàgines

10,50 euros

La mullena s'estén com catifes al vent,
amanyaga la nit i entela l'aire clar
del dia. A poc a poc els miols i els badalls
pessiguen el silenci i els cercles de tabac,
solitaris, emboiren els dolors de la ment.

Tot de llibres oberts, tot de versos dispersos.
Entre un cairell i l'altre dels lloms no hi ha ni passos
ni sons ni passadissos. Des dels marges dels versos
ressona el brogit d'ecos talment brots malaltissos.
A fora un tro travessa la calma. I l'arrissa.

Al niu canta una garsa, tot imitant la pluja.
Llenço gargots de fum a la riba dels rius.

Raquel Lanseros: dos poemes inèdits

Raquel Lanseros

Va néixer a Jerez de la Frontera el 1973 però viu a Lleó, on va llicenciar-se en filologia anglesa. Autora de cinc reculls poètics, Croniria (2009) és el darrer que ha publicat. La seva és una obra feta de troballes temàtiques i verbals sàviament incardinada en una tradició de la qual beu i a la qual es dedica alhora a capgirar d'acord amb uns criteris contemporanis. Una de les noves veus més notables de la poesia castellana.

Foto Francisco Javier Martínez

LA INCESANTE METAMORFOSIS

Madrid es una ciudad de más de un millón de cadáveres
(según las últimas estadísticas).

Dámaso Alonso

Que los cinco millones de habitantes largos
animando el Madrid contemporáneo
sean o no cadáveres es sin duda harto incierto
un argumento en suma demasiado complejo
de analizar ahora.
Me inclino por dejar
la crítica social para otros foros.

Lo que sí es innegable
es que el millón de muertos aludidos
–tan sarcásticamente–
son en la actualidad un millón de cadáveres auténticos.

Poetas: no tengáis nunca miedo
de estirar demasiado una ironía.
No existe una metáfora
–ni la más arriesgada–
que el tiempo no se encargue
de transformar despacio en verdadera.

LANÇEROS

Qué habría sentido yo
hija de mil cañadas
heredera de albéitares y herreros
del sudor abatido de los hombres a pie
que surcan en campaña cualquier tierra
en el nombre de un dios de quien nada pretenden.

Siempre es así. La sangre frágil de los desposeídos
viene a saldar la deuda
de la eterna codicia de unos pocos.

Sí, mis antepasados estuvieron en Flandes
aferrando los dedos a sus lanças de palo.
¿Para qué? ¿Para quién?
Cachorros extirpados de sus pueblos
por la pobreza seca
siempre tan aliada de las guerras ajenas.
Acechaban las aguas donde el cruel septentrión
castigaba sus huesos.
Ellos pierden la vida. Otros ganan el oro.
Qué habría sentido yo.

Josep Lluís Roig: tres poemes inèdits

Josep Lluís Roig
Poeta valencià (Oliva, 1967), quan no fa classes en un institut omple el temps escrivint llibres de versos, i ja n'ha publicat nou, l'últim dels quals l'any 2009 amb el títol de Peixos d'un mar sec. Té ara també un llibre de teatre, El cop de la bala / A joc de daus, que només es pot comprar per internet: http://triallibres.com/. Aquests poemes inèdits han d'integrar el seu desè poemari.

1

L’aire sorprèn la nit,el seu paisatge:
un vent sentimental,escrit a mà,
s’avança al borrissolde braços rectes
que s’han omplert de lletressense veu, mudes,
perennes sols als llavisdesprés dels salms,
de la saliva.
Només mentre dormiest’he escrit, suau,
sobre la pell els dits,que no existim,
que dies com avui,de vent espès
i tebi com un cos,són un record
que no va ocórrer mai.Que la certesa
és l’ara dels covards,que el son profund
només arriba tard,quan ja no és prou;
que no vam viure maial paradís.


GÀRUM

Hem heretat,dels romans, el gust per
macerar vísceres.En això som, vivim,
mentre fermentaper dins la nostra essència:
som animals,ens agrada olorar-nos
el cos ferit,buscar per on fer sang.
Tirem pel dret.De l’esperit, la carn.
I de la carn,només budell i sexe.

Això són ells.Tu i jo és diferent:
L’instant, desigque no fermenta mai.
Només som ara.Després, no en parlarem.

3

Al got, m’abocaves whisky amb glaçons.
No era important la marca ni l’espera.
Vaig remenar els minuts dintre el gel;
no sonaren tambors ni precipicis.
La llum fonia els ulls com si nevara.
Va quedar el vas a sobre la taula
sense cap glop, complet fins al desglaç.