La República Poètica de l'Ernest Farrés

Adam Zagajewski: avanç editorial

2012-01-27T17:03:00.013+01:00

Adam Zagajewski
Poeta, novel·lista i assagista polonès nascut a la ciutat de Lviv (actualment Ucraïna) el 1945, es va exiliar del seu país el 1984 a París i posteriorment als Estats Units. La seva poesia ha estat força traduïda al castellà, així com també al català (Terra del foc, 2004).
L'editorial Acantilado té previst publicar els propers dies, traduït al castellà per Xavier Farré, el llibre Mano invisible.

27 DE ENERO

Un día helado. Un sol frío. Un blanco aliento.
Pero aquel viernes no estábamos seguros
de qué teníamos que celebrar y qué lamentar,
porque se conmemoraba a la vez
el Día en Memoria de las Víctimas del Holocausto
y el solemne aniversario de Mozart.
Nuestra memoria no sabía qué hacer.
Nuestra imaginación estaba perdida.
La vela en el alféizar lloraba
(nos pidieron que encendiéramos velas),
pero de los altavoces llegaba la música tranquila
del joven Mozart, rococó,
la época de las pelucas argentadas, y no de los cabellos grises
que conocimos en Auschwitz,
época de grandes vestidos, y no de la desnudez,
de la esperanza, y no de la desesperación.
Nuestra memoria no sabía qué hacer,
la imaginación se perdía en conjeturas.

Jordi Roig: tres poemes inèdits

2012-01-23T00:37:00.004+01:00

Jordi Roig
Escriptor nascut a la Palma de Cervelló el 1957, ha publicat recentment la seva primera novel·la, La noia d'aire blau (2011). Com a poeta és autor de cinc reculls, l'últim dels quals és Després del tacte, del 2010.

EN PAU

He arribat a la conclusió
que és millor tenir les portes obertes.
I no ho entenc,
sempre he procurat guardar el fusell
amb clau
i estalviar-me explicacions.

De totes maneres, crec,
que tu, això, ja ho sabies.

EL MEU SECRET

Camino de puntetes,
vorejant el sòcol.
Desafio la mort
i reso tres parenostres.
Has fregat.
El terra és ple de salvavides.

No m'atreveixo a despertar-vos.
Un sol moviment en fals
i descobriríeu què faig abans de viure.

SOROLL DE DINS

Avui tocava fer examen de consciència.

I tu em tornes a dir
que cal que em gasti els somnis
abans no s'abaixi el seu valor,
que no tinc cap més alternativa.

Que si vull fer servir més excuses
caldrà que em busqui un altre confident.
Que no s'hi val la mística de l'experiència.

Entres a l'habitació i endolles no sé què
per sota la porta.

Què fa que no t'escolti?

Deu ser l'aspiradora que s'ha engegat
o tu que t'acostes de puntetes
per fer-me tastar la pols del silenci.
O tot alhora.

Ramon Ramon: novetat editorial

2012-01-18T00:32:00.001+01:00

Ramon Ramon
Simfonia per a un estat de coma
Perifèric Edicions
88 pàgines
12 euros

“On és l'amor? On no es troba en perill?
Queda París? No té malsons Petrarca?
Casasses diu: 'L'amor és Déu en barca.'
Déu sap nadar quan se li ofega un fill?

Cavall que es mor, l'amor és un renill.
Diluviant, li caleu foc a l'arca,
sou bestiar, ferro roent us marca,
sense el banyam no us reflecteix l'espill.”

Guillaume Apollinaire: novetat editorial

2012-01-13T12:44:00.004+01:00

Guillaume Apollinaire
Zona y otros poemas de la ciudad
y el corazón
Traducció de Xoán Abeleira
Bartleby Editores
240 pàgines
17 euros

LAZOS

Cuerdas hechas de gritos

Sonidos de campanas atravesando Europa
Siglos ahorcados

Raíles que enlazáis todas las naciones
Apenas somos dos o acaso tres los hombres
Libres de ataduras
Démonos la mano

Violenta lluvia que peina las humaredas
Cuerdas

Cuerdas trenzadas
Cables submarinos
Torres de Babel convertidas en puentes
Arañas-Arquitectas
Todos los amantes ligados por un único lazo

Otros lazos más tenues
Blancos rayos de luz
Cuerda y Acuerdo

Solo escribo para exaltar
Mis sentidos queridos sentidos
Enemigos del recuerdo
Enemigos del deseo
Enemigos del pesar
Enemigos de las lágrimas
Enemigos de todo lo que amo todavía

Susanna Rafart: novetat editorial

2012-01-08T11:51:00.001+01:00

Susanna Rafart
En la profunda onada
Curbet Edicions
80 pàgines
15 euros

El bosc era una pedra. S'esbalaïa el cingle
de sostenir un casal glaçat en el silenci.
Els tristos arbres contenien l'aire
i apregonaven l'ombra per no mostrar l'enigma
d'aquell cim manllevat: porxos de fusta,
vidres trencats, un enllosat modern,
i un garatge tancat sobre el paisatge extrem,
on un home dictava els seus capricis.

El bosc com una pedra enfonya el seu alè,
l'home preveu el benestar, la lluita,
i la fulla que es trenca del poder,
però els arbres no suporten el deliri,
pedrosos, perseveren en la mort,
la mort dels vius que en aquest abandó
la justa traça de l'oblit advera.

El bosc és una pedra que reté
la sang dels homes, que no ha de ser presa,
la sang dels troncs, si un jardiner no enganya
mans belles que serveixen innoble dictador.
El bosc és una pedra.
El bosc sencer com una pedra
els llucs minora a la desfeta atent.
El bosc del seu silenci en fa la lleva
i el falcillot només s'acobla en l'aire
per no covar en malsons les seves cries.

Novalis: novetat editorial

2012-01-02T00:04:00.008+01:00

Novalis
Poemas tardíos
Traducció d'Antonio Pau
Linteo
188 pàgines
16 euros

CUANDO CIFRAS Y FIGURAS

Cuando cifras y figuras dejen de ser
las claves de toda criatura,
cuando aquellos que al cantar o besarse
sepan más que los sabios más profundos,
cuando vuelva al mundo la libertad de nuevo,
vuelva el mundo a ser mundo otra vez,
cuando al fin las luces y las sombras se fundan
y juntas se conviertan en claridad perfecta,
cuando en versos y en cuentos
estén los verdaderos relatos del mundo,
entonces una sola palabra secreta
desterrará las discordancias de la tierra entera.

Amadeu Vidal i Bonafont: dos poemes inèdits

2011-12-27T00:45:00.011+01:00

Amadeu Vidal i Bonafont

Va néixer a Barcelona el 1973, i compagina la professió d'enginyer de boscos amb la creació literària. És autor d'una prolífica obra poètica que comprèn tretze llibres, l'últim dels quals és Projeccions (2010).
Els següents poemes pertanyen al seu nou treball, Juny, guardonat amb el premi Màrius Torres 2011 i que d'aquí a pocs mesos veurà la llum.

NOCTURN

La lluna contempla el pas d'una ambulància
per l'asfalt inert, un cos entre dos mons,
seda embolicada amb paper de vidre.
Ara fa llum, ara no, ara fa llum, ara no.
Ara és a les fosques perquè el cicle de la sirena
també inclou la tenebra. Ara il·lumina els marges
perquè el cicle de la sirena inclou l'esperança.
Com una ruleta russa,
d'esquena a la nit, quan intueixis la claror,
digues prou.

INTERLUDI NOCTURN

Has somiat que et robaven el xumet.
I plores, malgrat que amb veu amorosa
t'explico que el tens aquí al costat,
vora el coixí. No em creus,
i brames més fort i jo no t'enganyo
i no sé què farem en aquesta hora intempestiva
quan a tots els canals de la tele
venen gemecs de plaer industrial,
allargaments de penis sense intervenció quirúrgica,
maneres miraculoses d'aprimar-se,
cartes astrals i pitonisses analfabetes
que ens espien i no ens veuen
a través de la seva bola de cristall impostora.
Només el teu plor és natural, autèntic,
inestroncable. Només tu podries aturar-lo.

David Castillo: novetat editorial

2011-12-19T12:17:00.004+01:00

David Castillo
Doble zero
Proa
88 pàgines
16,50 euros

PREGÀRIES DESATESES

Ho saps?
Quinze anys matinant per a empreses
de què ni els amos ja no recorden els noms,
tres anys en llibertat provisional,
una col·lecció de carícies de la policia
–amb un bon cop al pòmul al bar de Via Laietana–,
vint-i-vuit detencions per motius diversos,
quaranta anys de paz
i trenta de cloroform,
un tret al genoll
i amors que no es van perpetuar,
infinites borratxeres
amb el seu nombre corresponent de ressaques,
cançons i promeses desateses,
un cor que batega massa ràpid
i impaciència a l'engròs,
pregàries cap al creador de les mosques
i infinites tones d'avorriment.
Tot un currículum abans d'aterrar en tu,
que m'allunyes dels carrerons foscos de la ment,
que m'incites, m'acaricies i jeus en mi,
sense irradiar fermesa.

Xavier Farré: dos poemes inèdits

2011-12-12T00:34:00.036+01:00

Xavier Farré
Nascut a l'Espluga de Francolí el 1971 i resident a Cracòvia, ha publicat quatre llibres de poesia i ha traduït autors polonesos i eslovens. Porta el blog http://xavierfarreabcd.blogspot.com/ on dóna a conèixer poetes de les zones eslaves de l'Europa Central, principalment.
Els poemes publicats aquí arrenquen de fotografies d'Abel Murcia, a qui va dedicat el cicle.

A L'ESPERA DE LA LLUM

Els batents oberts en les finestres tallades
per baix, només unes escletxes que reben,
expectants, la inundació de la llum, un bany
que s'escampa pel terra marmori amb vetes
com vasos capil·lars que alimenten el cos,
aquesta entrada enmig de la penombra
vençuda. Les cadires enyoren el tacte,
el frec a una distància prudencial.
O els peus que pugen per explicar
històries de mons llunyans, de llums
que s'infiltren per les escletxes. De batents
que s'obren i es tanquen com un gest
d'agraïment. Tots com davant d'un foc
que s'ha anat apagant, un testarral
que a penes ja escalfa. S'ha d'atiar,
atiar les brases d'aquest estantís matí,
atiar la sang del món, el broll de vida
en la font de la llum, atiar el marbre
i la fusta de les cadires, atiar l'espera
de segons, minuts, anys en la penombra.
Atiar els vidres a l'espera de la llum.
I observar la definició dels objectes,
els perfils, les formes. Els marges
que la llum imposa per crear-nos vius.

CAMÍ DE LA LLUM NEGRA

Llambordes que indiquen un camí, un destí
absent, que es perd en la proximitat, com un colze
tocat sense voler, com el tacte de la roba, la col·lisió
dels colors, de les teles, a la recerca de temperatura.

Un fil d'aigua, la pluja no ha arribat a tots els racons,
o és la galleda que ha ruixat tot el camí, per indicar
una direcció. Una fletxa escapçada, com un ganivet
sense esmolar. El dolor no s'endinsa en la pedra.

Un negre mat i un negre brillant, l'aigua que banya
el negre. La divisió de l'immens tauler, impossible
marcar les caselles de la xarranca. Una exactitud
en què l'ordre es multiplica en les passes absents.

Recorrem el camí, tu i jo, en la bifurcació del raig,
en el trencament de l'ordre pensat que s'esquerda
en l'aigua. S'escola i es perd on la imaginació intenta
resseguir el camí de la llum negra, el reflex brillant.

Lluís Calvo: novetat editorial

2011-12-05T00:16:00.007+01:00

Lluís Calvo
Estiula
Labreu Edicions
120 pàgines
13 euros

Una llengua obre infinits llenguatges. És comunal i oberta. La fórmula de l'equació encara no resolta. I és, alhora, com el silici: mai no apareix en estat pur.

Del Puig Ferriol a l'últim confí de l'univers només hi ha un pensament. La llum és massa lenta, no trobeu?

El nostre verb sempre és transitiu. Només Déu –que tot ho és en ell mateix– té el privilegi, incògnit, de ser intransitiu.

Les formes de la intel·ligència són infinites. L'home n'és, tan sols, una de les múltiples configuracions.

Algun dia l'espai més allunyat no resistirà el pensament. Ni el buf de l'ànima. L'univers serà, llavors, un microestat, una petita república de llum i pols i cendres.

Deixa anar la pedra, que caigui fins al fons. Però, ara i aquí, que s'enlairi i busqui el cel. Car qui les coneix, les lleis pròpies del poema?

La natura de l'esbarzer –de la vinca, la viola i la genciana– també és humana. Això, no cal dir-ho, també s'esdevé a l'inrevés.

Tot l'univers tendeix a la vida. Però triga molt.

Un poema sols pot celebrar la seva desaparició. Llavors s'haurà acomplert, definitivament, la pau.

Ernest Farrés Junyent: novetat editorial

2011-11-28T13:13:00.005+01:00

Ernest Farrés Junyent
Blitzkrieg
Meteora
80 pàgines
14 euros

RES NO ÉS U

Les societat pures no existeixen.
Amb uns paràmetres que es debiliten,
els Estats purs o ideals no existeixen,
com no existeixen les nacions pures.
Potser sí que existiren, i potser
vas ser bo, o potser no. Les llengües pures
no existeixen i les identitats
culturals, ètiques, religioses
que, com tot, han sorgit perquè es barregen,
presenten multiplicitat de caires.
Amb gran sorpresa per part de tothom,
les nostres diferències es deixen
de pensar com llarg temps van ser pensades.
Els annexionismes europeus
donen pas a l'expansió per via
de les incorporacions. Els canvis
petits van acompanyats d'altres canvis
més grossos que ens agafen indefensos.
Els discursos polítics s'articulen
a base d'estratègies, idees,
oblits i abstraccions alienígenes.
L'homogeneïtat desapareix
de la nostra representació
de la realitat. La joventut
sí que és pura, és després que s'esgavella.

Wallace Stevens: novetat editorial

2011-11-24T11:09:00.004+01:00

Wallace Stevens
Ideas de orden
Traducció de Daniel Aguirre
Lumen
176 pàgines
20,90 euros

EL LECTOR

Toda la noche me pasé sentado leyendo un libro,
sentado leyendo como si fuera un libro
de páginas sombrías.

Era otoño y caían estrellas
cubriendo las ajadas formas
que se agazapaban a la luz de la luna.

Ninguna lámpara ardía conforme yo leía
que una voz mascullaba: “Toda cosa
recae en el frío,

hasta las almizcleñas muscadinas,
los melones, las peras bermellón
del deshojado jardín”.

Las páginas sombrías no llevaban impreso nada
excepto un rastro de ardientes estrellas
en el gélido cielo.

Joan Perelló: novetat editorial

2011-11-20T11:02:00.004+01:00

Joan Perelló
Inventari d'omissions
El Gall Editor
64 pàgines
12 euros

Capbaix, atordit, esperes encara trobar-te i desxifrar els enigmes. Saps que tot és una mentida i encara cerques, o dubtes. Mira't a la lluna. Tot és com una vella nostàlgia de canteranos i vànoves. Els edredons que hauria pogut pintar Van Gogh dins el desordre d'una cambra amb distorsions. Llums tènues. Tot és quasi una fosca. Cossos deformes mirant la lluna d'un vidre que s'esquinça i entela cada pic que li passen un pedaç d'ombres. Les dogues de l'envelliment. Badalls a l'horitzó. Esquerdes als ossos. El declivi, com unes ungles mal tallades.

Francesc Bombí-Vilaseca: quatre poemes inèdits

2011-11-13T10:11:00.001+01:00

Francesc Bombí-Vilaseca

Poeta i periodista nascut a Barcelona el 1975, els següents poemes pertanyen a un llibre inèdit que duu per títol Fever on the rocks. Shivers / Fiebre con hielo. Escalofríos / Febre amb gel. Esgarips, un singular treball trilingüe compost per poemes-mirall en anglès, castellà i català que semblen traduccions els uns dels altres però que de fet són poemes germans diferents entre si. L'origen de la seva escriptura va ser, fa temps, una exposició sobre la desaparició de cases al Raval barceloní.

1

She was the moon.
She was the tides.
She was the waves.
She was the sea.

*

La luna,
la marea,
las olas,
el mar.

*

Ella i la lluna,
ella i la marea,
ella i les ones,
ella i la mar...

Ella.

2

We kept asking for the last drink.
We left. We saw the dawn
as small, as young,
as it really is.

*

Pedimos una última copa.
Nos fuimos. El amanecer
volvió a ser pequeño y grandioso,
tal como lo recordábamos
de niños.

*

La darrera copa.
L'última.
A l'alba

vam recordar un dia de quan érem petits.

3

I have never ever had
a double bass.
It's just me & my pen
& my pen & I.

*

Nunca tuve
un contrabajo.
Yo y mi pluma,
yo y mi pluma y yo.

*

No he tingut mai
cap contrabaix.
Només tinc una ploma,
i la meva ploma em té a mi.

4

Then, I walked out and saw you.
You were seen by me.
Me was seeing you.
OK, I saw you.
I ran for my life.

*

Salí y te vi.
Fuiste vista por mí.
Estaba mirándote.
Te miraba.
Vale, te vi.
Corrí. Huí. Salté. Escapé.
Me derrumbé. Llovió. Pasó tiempo.
Algo sucedió.
Salvé mi vida.

*

Vaig sortir, et vaig veure.
Em vas veure.
Et mirava.
T'estava mirant.
Vaig arrencar a córrer, fugir, saltar, escapar,
vaig caure sota la pluja.

Em vas salvar.

Àlex Susanna: novetat editorial

2011-11-07T10:30:00.000+01:00

Àlex Susanna
Promiscuïtat
Proa
120 pàgines
16,50 euros

PROMISCUÏTAT

Durant molts anys
has tingut la biblioteca
perfectament
ordenada per gèneres,
llengües i moviments,
essent la poesia
el més aviciat,
l'anglosaxona
la més freqüentada,
i els post-romàntics
els preferits.

Als cinquanta, però,
te'n fas una de nova
molt més compacta,
en què gèneres, llengües
i moviments conviuen
de manera promíscua,
com si entre ells no hi hagués
ja gaires diferències,
sinó el gust creixent
d'anar-se barrejant.

Ausiàs March: novetat editorial

2011-10-29T00:01:00.007+02:00

Ausiàs March
Una tria
Versió de Josep Piera
Barcino
104 pàgines
14 euros

SÍ COM LO TAUR SE'N VA FUIT PEL DESERT

Sí com lo taur se'n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant, qui el força,
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l'ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.

TAL COM EL BRAU QUE FUIG CAP AL DESERT

Tal com el brau que fuig cap al desert
quan és vençut pel seu semblant, que el força,
no torna fins que s'ha recuperat
per destruir aquell qui l'ha ofés,
així em cal allunyar-me de vós;
el vostre gest ha confós el meu ànim;
no tornaré fins que s'haja ben fos
la por que m'impedeix de ser feliç.

Nora Almada: novetat editorial

2011-10-23T10:40:00.001+02:00

Nora Almada
Ísola
Eugenio Cano Editor
112 pàgines
12,50 euros

MAREA

En medio de la mar
tú salías del fondo
con un pez entre los dientes
Me impulsabas hacia abajo
tirabas de mí
Yo braceaba mirando la costa
yo boqueaba mirando la isla
“Defínete
dijiste
o dejamos el mar
o nos hundimos”
La niña del desierto
gritaba desde lejos
y la marea me llevaba hacia la isla
y la marea me arrastraba hacia la costa
Tu mano se aferró a mi pecho
tu mano me tapó la boca
Bajo el peso del agua
el silencio era dulce como el grito
y en una burbuja
que salió de tu boca
creí leer
la palabra salvación

Francesc Garriga Barata: novetat editorial

2011-10-16T12:23:00.001+02:00

Francesc Garriga Barata
Ragtime
Labreu Edicions
64 pàgines
12 euros

a l'altra punta d'aquest fil de vida, hi ha algú?

només que hi sigui.
no cal que digui res.

que hi hagi algú que em senti
potser ja és prou
per fer real el meu discurs
i no saber-me un foraster que busca
camins de llum per boscos on la nit
s'enreda entre les branques del silenci.

potser és en va que visc lligat al fil
del meu espai.

almenys que sàpiga, qui sigui,
que sí que li he parlat, i que volia
respostes.

Tomas Tranströmer: novetat editorial

2011-10-09T10:57:00.004+02:00

Tomas Tranströmer
Deshielo a mediodía
Traducció de Roberto Mascaró
Nórdica Libros
224 pàgines
19,50 euros

SEMINARIO DE SUEÑOS

Cuatro mil millones de personas en la tierra.
Y todos duermen, todos sueñan.
En cada sueño se apiñan los rostros y los cuerpos
–las personas soñadas son más que nosotros.
Pero no ocupan lugar...
Sucede que te duermes en el teatro.
En medio de la pieza se hunde el instante.
Un breve segundo de doble exposición: el escenario,
allí al frente, es aventajado por un sueño.
Luego, ya no hay más escenario; eres tú.
¡Teatro en la sincera profundidad!
¡El misterio de un director teatral
agotado!
Continuo aprendizaje de memoria...
Un dormitorio. Es de noche.
El cielo oscuro se desliza dentro de la habitación.
El libro que alguien dejó al quedarse dormido
todavía está abierto
y permanece abatido al borde de la cama.
Los ojos del durmiente se mueven,
siguen el texto sin letras
en otro libro
–con iluminaciones, antiguo, rápido.
Una commedia vertiginosa que se impregna
dentro de los muros de convento del párpado.
Un solo ejemplar. ¡Existe en este instante!
Mañana, todo estará tachado.
¡Misterio de este gran derroche!
Eliminación... Como cuando el turista es detenido
por sospechosos hombres de uniforme
–abren la cámara, desenrollan su película
y dejan que el sol mate las imágenes:
así son los sueños oscurecidos por la luz del día.
¿Eliminados o solo invisibles?
Hay un soñar-fuera-del-alcance
que siempre está pasando. Luz para otros ojos.
Una zona donde pensamientos que reptan aprenden a andar.
El rostro y las imágenes se reorganizan.
Nos movemos en una calle, entre gente,
en la canícula.
Pero tantos, o más,
que no vemos,
están dentro de los oscuros edificios
que se alzan a ambos lados.
A veces alguno de ellos se acerca a la ventana
y arroja una mirada sobre nosotros.

Ilse Aichinger: novetat editorial

2011-10-02T11:45:00.007+02:00

Ilse Aichinger
Consejo gratuito
Traducció de Rosa Marta Gómez Pato
Linteo
228 pàgines
16 euros

VIEJA MIRADA

Me he acostumbrado a esta ventana
y a que la nieve caiga a través de mis
ojos;
pero ¿quién siguió a los que se perdieron
a través de la puerta abierta del jardín?
¿Quién dispuso lo que allí había,
el barril de lluvia,
y la luna como luna,
todas las hierbas heladas?
¿Quién se columpiaba antes de la mañana
y hacía chirriar las cuerdas?
¿Quién puso la mano de cera
en la ventana de la cocina,
se sentó en el blanco
y me acogió a mí misma?

José Carlos Llop: novetat editorial

2011-09-26T12:42:00.013+02:00

José Carlos Llop
Cuando acaba septiembre
Lumen
80 pàgines
13,90 euros

Nou recull de José Carlos Llop, que conté un parell de poemes en català.

FORMENTERA

L'aigua turquesa i les sargantanes maragda.
L'arribada a port amb la darrera llum,
quan el port és totes les illes de la infància.
Els cossos radiants i poderosos,
com estàtues sobre l'arena blanca.
I les torres, que ens parlen de la por i el desig.
La taula, aromàtica de crustacis i peixos
i perfumada pel vi blanc, fil daurat
que ens uneix a l'origen del que som.
L'aigua turquesa i les sargantanes maragda.
El silenci del vaixell a l'hora de la sesta
sota el sol d'Àfrica. La sal a la pell,
els crancs amagats a la roca, les oblades
ballant entre les cames de les dones.
L'amistat també és una forma de moral,
com el temps quan es viu com el primer dia
del món, sempre que es faci col·lecció.
De dies i d'afectes. I de paisatges,
que no són més que el seu reflex.

L'aigua turquesa i les sargantanes maragda
i això no és un tòpic, sinó un mantra
de la felicitat, si es pot dir felicitat
–parlam d'adults– a l'anestèsia de tot mal.

Wilfred Owen: novetat editorial

2011-09-21T00:48:00.001+02:00

Wilfred Owen
Poemas de guerra
Traducció de Gabriel Insausti
Acantilado
104 pàgines
16 euros

AMOR MAYOR

No es tan intenso el rojo de unos labios
como el de aquellas piedras que besan nuestros muertos.
El dulce lamentar de plañideras
sólo inspira vergüenza a su amor puro.
¡Oh, Amor, tus ojos pierden todo encanto
cuando veo otros ojos, por mí ciegos!

Tu exquisita figura no retiembla
como retiembla un cuerpo apuñalado
que cae allí donde parece
que a Dios ya no le importa,
hasta que el fiero amor que lleva dentro
lo apretuja en un túmulo de muertos.

Tu voz, aunque yo pueda compararla
al viento que murmura en los tejados,
aunque amada por mí, no es tan amable,
tan clara y delicada como aquella
de los hombres que ahora nadie escucha
pues la tierra ha acallado el ruido de sus toses.

Corazón, corazón, no has sido nunca
grande como el que recibe un disparo.
Y, aunque tu mano sea pálida,
lo son aún más aquellos que secundan
tu carrera a través de llamas y alaridos.
Puedes llorar, pues no puedes tocarlos.

Aldous Huxley: novetat editorial

2011-09-16T00:40:00.007+02:00

Aldous Huxley
Poesía completa
Traducció de Jesús Isaías Gómez López
Cátedra
736 pàgines
18,70 euros

ADIÓS A LAS MUSAS

Mi máquina de escribir viene escribiendo torcidamente
desde hace mucho;
es tan difícil escribir con metro y rima
con una máquina de escribir que escribe torcidamente.
Los versos deberían parecer limpios y decentes a la vista,
y los míos han dejado de parecerlo; por eso es por lo que
estoy dejando de ser poeta...
Porque mi máquina de escribir escribe tan exacerbadamente,
tan penosamente retorcida.

Wilfred Owen: avanç editorial

2011-09-12T10:09:00.010+02:00

Wilfred Owen
Poeta britànic (Oswestry, 1893-canal Sambre-Oise, 1918) que va participar a la Gran Guerra i que va morir al camp de batalla pocs dies abans de l'armistici. Es va fer cèlebre pòstumament quan es van publicar els poemes que va escriure entre l'estiu de 1917 i la tardor de 1918 basats en les seves dures experiències com a combatent, i que constitueixen un intens i commovedor al·legat pacifista.
L'editorial Acantilado els aplega al volum Poemas de guerra, traduït al castellà per Gabriel Insausti, a la venda a partir del 16 de setembre.

SONRÍAN, SONRÍAN, SONRÍAN

Cabeza con cabeza, los heridos leían
el Mail de anteayer; en letra grande
nuestra última victoria, y en pequeña las bajas.
También se hablaba de vivienda a bajo coste
“pues –decía el diario–, cuando la guerra acabe
los hombres desearán construirse una casa.
Mientras, lo que necesitamos son aeródromos,
porque esta guerra apenas ha empezado.
No hace justicia a nuestros muertos una pronta paz.
El sacrificio de los hijos bien merece
que a nosotros nos quede a cambio algo que dure.
Hemos de ser debidamente indemnizados.
Aunque sea de todos la victoria,
nosotros, gobernantes de este antiguo lugar,
no seríamos justos si olvidáramos
que la gloria mayor es de los que combaten
por conservar entera esta nación”.
¿Nación? Los mutilados nada dicen
pero, de forma extraña, se sonríen
como quien sabe a buen recaudo su secreto.
(Esto es lo que saben y no dicen:
que Inglaterra ha volado, hombre tras hombre, a Francia,
y en ninguna otra parte sino en Francia se encuentra).
Fotos de esas sonrisas se publican a diario
y la gente –qué ingenua– se repite:
“¡Cómo sonríen! Pobres: ahora están contentos”.

Jennifer Cendaña Armas: dos poemes inèdits

2011-09-07T10:53:00.004+02:00

Jennifer Cendaña Armas
Poeta, dramaturga, actriu, ballarina, violinista i activista cultural nascuda a Nova York. Els seus espectacles combinen la poesia, la música, la dansa i el teatre amb vinculacions amb el hip-hop i la immigració. Escriu en anglès, castellà i tagal.

Foto Matilde Campodónico

LETTER TO A SISTER AND BROTHER IN HIP-HOP

strong sisters survive slaps and slurs beyond our hip-hop world 
stretching seas and skins over scars and whims 
cuz we don’t have a dick– remind how we brought about sin 
but we wear hope in our eyes, rhyme our cries 
below our belly, above our breasts 
heading west for the sun and east for the womb 
bomb walls cause some brothers  still go and assume  that
we ain’t as tight 
flows don’t light the light of a greater understanding 
beats ain’t as commanding 
bop heads amongst truths they hide
so sisters get placed upstage one spot in a crew 
where one is too many and zero’s too few 
we fight for some time, disregard one another 
but if I’m uplifting my sister don’t mean I’m hating my brother 
cuz some women, too, will just look at you
like,  “bitch, get off the stage”
but this culture is also made of
our blood 
our feet 
our voice
more than catchy hooks and hooch shaking noise 
we just as fly when our poems don’t rhyme 
and we merely pontificate perfectly delivered diction 
hip-hop is our world
we feed on bleed on get our groove on work our learn on 
sisters got just as much right to be here 
and I ain’t trying to break down a list of everything I don’t do
pleading
won’t you show me some goddess blessed respect 
cuz that’s still playing a game and this is my yes campaign 
cuz I can’t remember the last time we had one–
yes to our ideas 
yes to we 
yes to making it past the shit we see
yes to our balance 
yes to mad loot 
yes to el barrio cuz our connection’s not moot 
yes to hips swaying cuz my sexuality’s mine 
yes to everything more than biding some time 
yes to remembering the powers of our mothers
if I’m uplifting my sister don’t mean I’m hating you, brother 
it ain’t about them cats 
it’s about we 
about us 
our connection to ourselves 
so we don’t see them dudes as a must
the verses we spit 
the beats we break 
the taggings we tag for sanity’s sake 
our bodies rock move smooth our soul 
patch visions and knowledge with rhythmic flow
our stories are roots, hip-hop’s our petition 
ain’t no progress gonna come without our women’s upliftment

TODAY

today

beginning now
I will rub you out
of wishes and dreams
hope will plant again

fresh

I will rationalize that
learning to open and love more openly
was worth the in between, grey, sludge
with flashes of red and light

but I am old enough to know better
even then

I wonder why you stayed
give so much in my absence
so little with me here

if I just was to counter your boredom

I do not feel strong most days
the sculpt of calves and biceps
pushups and dance drills
I do not feel strong
and am short on conversation
save for my closest
I do not miss one-word assurances of your presence

I wish I could hate you
list a list of horrible reasonings

but it is that you disappoint

even with the lowest of expectations you disappoint

I am tired of anews started

my friends
we will joke
about poetry being born
(at least)
but I’d rather a heart thriving
than this
figuring a way to heal
in this city
where you led me up and around corners
bled music and dance
onto my skin
I will walk and
find new spaces
apart from you
without your name
or images
or laughs
or claros

Ernest Farrés: novetat editorial

2011-07-28T11:53:00.022+02:00

Ernest Farrés
Edward Hopper
Traducció d'Emanuela Forgetta
Edizioni Nemapress
128 pàgines
15 euros

Surt la versió en italià del poemari Edward Hopper aparegut en català l'any 2006. El nou llibre, a cura d'Emanuela Forgetta, el publica Edizioni Nemapress en edició bilingüe.

SMALL TOWN STATION, 1918-1920

Io e i sogni in cui germinano
futuri con gli obiettivi-per-i-quali-lottare.
Non senza sforzo, ancora io
e i tentativi indubbi
d'iniziare una storia.
Spazzolino da denti
e paste dentifricie
per rinfrescare l'alito.
Scorciatoie per arrivare
alle stazioni e bagni di luce. L'azzurrità
delle aquilege e l'azzurrità delle jacarande.
Aste più basse e aste più alte.
Venti che espandono gli stratocumoli
e venti che li spazzano alla-meglio.
Gatti scapoli e stradine mezze morte
nei piccoli nuclei urbani.
Morosità e strafottenze.
Mmm... che strano andarsene (e che strano non farlo).
Chiasso-chiasso e silenzi-silenzi.
Movimenti di polso e testardaggini.
Meno venti, meno un quarto, meno dieci.
Valige ai binari e cicche a terra.
Valori morali e telecamere di videosorveglianza. Tutto
un miscuglio di volti accesi e beni
di consumo che non dovrebbero chiamarsi così.
E, un giorno o l'altro, io e te.

Bartomeu Fiol: novetat editorial

2011-07-26T00:42:00.004+02:00

Bartomeu Fiol
Carants. Obra poètica 4
Proa
464 pàgines
18 euros

FINALE

Bàsicament, el poble escollit
ha necessitat de tres llenguatges:

primer, el més adequat per a relacionar-se
amb Adonai, amb Elohim;
després, l'utilitari
per a mercadejar o comerciar amb els goyim;
i, finalment, la lingua franca i a la vegada privada
–tal com el jiddisch–
per a no esser entesos per aquells
i sí pels germans d'indrets llunyans.

Tu que no en domines cap,
ne anche nessun gergo judeo-italiano,
què pintes en aquesta història?

Jordi Valls: novetat editorial

2011-07-22T10:55:00.008+02:00

Jordi Valls
Ni un pam de net al tancat dels ànecs
Pont del Petroli
40 pàgines
8 euros

EL CRANI DE MOISÈS

Digue-li: amor, poesia, déu, perfecció,
intangibilitat. L'eco de l'eco, el so
ressonant d'allò que sents, l'onada expansiva
de l'abstracció, la no-casella a la xarranca,
saltes i saltes a la pota coixa, caus
fora de joc entre invocacions tel·lúriques.
I si no ets profeta mirant la nova terra
per la desbocada voluntat del mai?
Vell crani que ensopega amb les aigües trencades
de la paradoxa, buscant, combat a mort,
apropar-nos, sense ser-hi, a la promesa.
Llavors resta la nostàlgia, d'això vivim.

Susanna Rafart: novetat editorial

2011-07-18T12:16:00.004+02:00

Susanna Rafart
La mà interior
Meteora
48 pàgines
13 euros

Temps imparable al rompent de la vida, és un crit, és un crit
que n'ha infantat a milers. L'home i la dona han nascut,
ploren i estimen, potser el seu gest es detura un instant.
Com han brillat els seus ulls, ara raïm d'escurçons!
Criden i és mut el seu cant i són mudes les hores al tàlem,
mudes al llit de la mort: ara jo us dic que no correu,
hi ha la ventura del bes i els seus peixos immòbils que embeuen
cada paraula en més bes; hi ha l'insegur bressoleig
al portinyol que us empara girant el vaixell a occident,
l'ostra que creix per lliurar forma perfecta a les mans.
Queden la perla, el vaixell i alguns peixos en l'aire, i l'home,
la dona no són els d'abans, tenen els rostres més clars,
l'ombra els sorprèn vora l'aigua i aixequen els ulls als xiprers
àrtics i blancs i al seu lloc, entre estranys, nous amants
criden i neixen i ploren i estimen i temen l'engany
d'un sol minut que els deté, urc imparable, en l'afrau.

Laura López Granell: dos poemes inèdits

2011-07-10T00:23:00.021+02:00

Laura López Granell
Nascuda a Barcelona el 1968, és poeta i professora a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, tasca que compagina amb la seva activitat com a formadora en creativitat aplicada i comunicació en diferents àmbits i institucions. És autora dels reculls La història del drac Xiulet (conte infantil en vers) i Itineraris, i ha participat en diverses publicacions col·lectives.
Actualment manté el blog poètic Jardins Verticals, a l'entorn del qual ha escrit els dos poemes que aquí es donen a conèixer.

AL PEU DE L'ARA

És fruita del meu temps, aquesta mitja tarda
de dissabte encesa com la dolçor rogenca
del raïm? No sé pas com devia ser abans
la verema dels dies o ara no hi vull pensar.
Massa lluny queden ja collites previsibles
de diumenges domèstics de llarga sobretaula
i feiners escurant mala anyada de besos.

Avui tot és sentir la terra clivellada
sadollar-se del vi d’una nova follia.

És fruita del meu temps, aquesta mitja tarda
de dissabte ennuegada com la set del meu fill
en dir-me adéu? Sé prou com era abans l’agost
etern de les rialles: petons sense guaret
els dissabtes alterns ni rostoll per quinzenes.
Massa lluny queden ja collites sense enyor.

Avui replego faltes en raïmar embriaguesa
i em tiben les clivelles com velles cicatrius
sota l’adob dels dits que em reguen de carícies.
Beure en un mateix calze: por, amor, ambivalència.

És fruita del meu temps, aquesta tarda mig
partida mig perplexa, empassar polpa i os.
Incerta però certa, sense ahir ni demà,
plantada al peu de l’ara, concebre l’aventura.

SECRET

I res no és per no-res i tot guarda perquès
secrets, com la mirada amb què em mires, amor:
aquests ulls de vacances podrien haver estat
els ulls dels meus dilluns, ulls de dies feiners,
i m’hauria agradat compartir cafè amb llet
els matins laborables i el sofà cada vespre.
En canvi t’ha tocat ser el meu dia de festa,
el trosset de sorral on enfilar jardins,
i la meva finestra, blava i entre terrats,
d’un dia cada quinze. No és fàcil ser diumenge.

No és fàcil ser diumenge ni dissabte a la nit:
et demano que eixordis a força de delit
els crits esporuguits desats rere la porta
o amagats sota el llit entre la roba bruta
de tota la setmana. No és fàcil ser miracle:
fer dels minuts, ressort; de les hores, esponja;
dels dies plenamars, diluvis, diccionaris
de mots incandescents vessats a cau de llengua;
del comiat, fer-ne un delta, i de l’encontre, oasi.

No és fàcil ser miracle i no és just demanar-t’ho.
Voler que em siguis treva en la guerra de viure
és negar-te batalles que vius en solitari,
i, a força de soroll verbal i de carícies
–de tu volia carn, de tu volia riure–,
ara et reclamo orelles on abocar neguits
i crits: arrenca’m crits, de goig i de dolor;
però purgatori no, mai purgatori, sempre
cel o bé infern, i fam, i palmeres salvatges.

Podries haver estat pare del seu somriure,
i m’hauria agradat que el present que us llegiu,
tots dos, al meu sofà, quan dorms a casa meva,
tingués també un passat, i haver-lo escrit amb tu;
que li fossis el conte dels vespres laborables,
el petó dels dilluns, dels dimarts, dels dimecres,
que hagués après amb tu a anar amb bicicleta,
i a esquiar, i a gaudir de la por que fa créixer;
que haguéssiu plorat junts quan va morir el meu pare,
i veure-us reptar junts amb el nas enfonyat
al peu de cada soca d’alzina o de noguer
per ensumar bolets, i veure créixer arrels
a les branques de plàstic de l’arbre que inventeu,
un arbre imaginari, un arbre de moments
que no en sap de nissagues, que no creix de la terra
que diu el parentesc, que és el cel que el nodreix:
la pluja que ens amara tots dos quan no som tres
ha fet créixer vergers més enllà de nosaltres.

No hi ha casa pairal, però al sofà de casa
seiem tres si fa sol, i som dos si fa lluna,
i algun vespre de sort hi seu solament una
dona que bé podria haver estat la teva dona
si no fos que tot guarda perquès, com la mirada
amb què em mires, amor, i res no és per no-res.

Louise Labé: novetat editorial

2011-06-30T12:16:00.009+02:00

Louise Labé
Sonets
Traducció de Begoña Capllonch
Quaderns Crema
64 pàgines
12 euros

Ni Ulisses ni cap altre mai no hauria,
per caut que fos, d'aquest semblant plaent,
ple de mercè, d'honor i acatament,
previst l'afany que sento i l'agonia.

Mes el teu bell esguard, Amor, obria
tal nafra dins el meu pit innocent,
ja el teu recer d'escalf i nodriment,
que el daves tu el remei o no en tindria.

Oh, sort, que em fas sentir l'agullonada
d'un escurçó, volent que el mal guareixi
amb el mateix verí de la fiblada.

Sols prego a ell d'aquest neguit metgia,
que el meu tan car desig mai no extingeixi,
que si em manqués només morir podria.

Dorothy Porter: novetat editorial

2011-06-26T11:03:00.006+02:00

Dorothy Porter
La máscara del mono
Traducció d'Enrique de Hériz
La Otra Orilla
288 pàgines
19 euros

Un llibre de l'autora australiana Dorothy Porter (1954-2008) que barreja novel·la policíaca i poesia. Escrit el 1994, va ser adaptat cinematogràficament.

“EL NUEVO TRABAJO”

TWININGS

Flotan los insectos
negros y frenéticos

en la lisa superficie
de la piscina

la señora Norris prepara un té

me apuesto algo
a que es Twinings

mientras lo trae
listo en una bandeja
con una oronda tetera de plata

mi madre
estaría orgullosa de mí

bebo en silencio
sorbos de Earl Grey

y les dejo hablar
de Mickey

no es propio de ella
no consume drogas
ni siquiera fuma

quiere ser periodista

fotos

es muy guapa
qué dulce
demasiado buena para ser cierto

la madre se levanta
se alisa el vestido de flores

yo la imito
hago planes tranquilizadores

y al salir
echo un vistazo

al sol que aplasta
el pedregal marchito.

Martí Noy i Freixa: novetat editorial

2011-06-19T14:58:00.004+02:00

Martí Noy i Freixa
D'ara endavant
Viena Edicions
96 pàgines
11 euros

El vent
desarrela,
desatén els consells,
desbarra la porta i que entri tothom,
deixar descansar la terra,
descaragola el mapa,
descentra,
desclou la mà,
descorda la camisa,
descorre les cortines,
descuida els fills,
desdibuixa els records,
desemboca,
desempila la fullaraca,
desenfila les perles,
desenganxa les fotografies,
desincrusta el rovell,
desinfla el tumor,
desnua la corda,
desplega el llençol,
despulla el blat.
Desvia.

El vent
esbandeix els núvols,
esberla la magrana,
esboira el cel,
esborra les llàgrimes,
esbranca les figueres,
esbrossa el camí,
esbulla la cabellera,
escalabra la collita,
escampa les fulles,
escapa,
esgarrapa,
esmalta el mar,
esmola el ganivet,
esmorteeix els sorolls,
esporga els errors.

Joan Duran i Ferrer: tres poemes inèdits

2011-06-13T10:02:00.010+02:00

Joan Duran i Ferrer
Poeta i bioquímic nascut a Sitges el 1978, és autor, entre d'altres obres, de Kore (2001), Nix (2004), Domèstica veritat (2006) i Natural delit (2010).
Els següents poemes pertanyen a un treball inèdit titulat Suite per a sis obres de Jordi Secall.

De tots els plans, només
aquesta sorra blanca i la dèbil tija
de qui vol ser cant per la matèria.
Dicta’m tu –cabells en repòs,
sota el llençol com una morta–
el nom dret, humit, sardònic,
que espera la pau dels símbols
des de la riba callada i aspra
de les parpelles.

De matinada, baixen a mar
el sedàs mecànic que filtra
la sorra. No diguem cap paraula
de les sobreres. Ni riell, ni fressa
de rodes, que ja graviten amb l’ampla
deixalla del temps. Aquest estiu
sota les coses, tot coàgul de llots
i petxines, deixa l’oblit planant
sobre la platja.

Alça’t, home, del fang
amb totes les marques
del teu picapedrer. Pensa
en com ordenaràs la bellesa,
amb quin suc imperfecte
et donaràs, en la força
amb què hauràs d’arquejar la llum
sobre la teva escriptura. Pregunta’t
si alguna vegada has pensat
en totes les teves paraules. Tasta,
modela, torna al fang fins que ell
et muti la resposta.

R. M. Rilke: novetat editorial

2011-06-06T13:48:00.003+02:00

R. M. Rilke
Cinquanta poemes de “Neue Gedichte”
Traducció de Feliu Formosa i Joan Margarit
Quaderns Crema
144 pàgines
18 euros

EL RAPTE

De petita, sovint, s'havia escapolit
de les serventes per, a fora, veure
(ja que és tan diferent mirar-ho des de dintre)
l'arrencada del vent i de la nit.

Però cada nit de temporal no havia
fet a trossos així aquell parc immens
com ara l'esbrancava la seva consciència,

quan ell la va arrencar de l'escala de seda
i se la va endur lluny, sempre més lluny...:

fins que el cotxe ho va ser tot.

I ella va olorar el cotxe negre
entorn del qual hi havia, a l'aguait, la cacera
i el perill.
I ella el va trobar revestit de fredor,
i la negror i el fred eren també dins d'ella.
Va embolcallar-se amb el coll de l'abric
i es va tocar els cabells, com deixant-los allí,
i va sentir, estranyada, dir a un estrany:
“Sócvorateu”.

Anne Sexton: novetat editorial

2011-05-30T13:21:00.004+02:00

Anne Sexton
Com ella. Poemes escollits (1960-1965)
Traducció de Montserrat Abelló
Proa
312 pàgines
23,50 euros

RELACIONAR-SE AMB ÀNGELS

Estava cansada de ser una dona,
cansada de culleres i de pots,
cansada de la meva boca i els meus pits,
cansada de cosmètics i de sedes.
Encara hi havia homes a la meva taula,
asseguts al voltant del bol que els oferia.
El bol era ple de raïm porpra
i les mosques hi rondaven atretes pel perfum
i fins i tot el pare va venir amb el seu os blanc.
Però jo estava farta del gènere de les coses.

Anit vaig tenir un somni
i li vaig dir...
“Tu n'ets la resposta.
Sobreviuràs al meu marit i al meu pare.”
En aquell somni hi havia una ciutat feta amb cadenes
on Joana fou executada vestida d'home
i la natura dels àngels no tenia explicació,
no n'hi havia dos de la mateixa mena,
un amb nas, un amb l'orella a la mà,
un mastegant una estrella, atent a la seva òrbita,
cada un com un poema obeint-se a si mateix,
fent les funcions de Déu,
una gent a part.

“Tu n'ets la resposta”,
vaig dir, i vaig entrar,
i em vaig ajeure damunt les portes de la ciutat.
Aleshores em van lligar amb les cadenes
i vaig perdre el meu gènere i el meu aspecte final.
Adam era a la meva esquerra
i Eva a la meva dreta,
ambdós del tot inconsistents amb el món de la raó.
Entrellaçàrem els braços
i cavalcàrem sota el sol.
Jo ja no era una dona,
ni una cosa ni l'altra.

Oh, filles de Jerusalem,
el rei m'ha dut a la seva cambra.
Sóc negra i sóc bonica.
M'han obert i despullat.
No tinc ni braços ni cames.
Sóc tota d'una sola pell com un peix.
Sóc tan poc una dona
com Crist era un home.

(febrer de 1963)

David Escamilla: novetat editorial

2011-05-27T00:16:00.001+02:00

David Escamilla
Elogi de la veritat
Pagès Editors
100 pàgines
12 euros

CONSCIÈNCIA

La gent fa veure que no se n'adona,
però hi ha tardes plujoses de diumenge
on tot sembla tornar a començar de nou
i una poderosa consciència de llum
colpeja contra les portes de bronze
de la nostra provisional, melangiosa
i freda ànima estripada
per tants viatges impossibles
i pel munt d'utopies que encara dormen polsoses
als remots calaixos del demà.

Robert Duncan: novetat editorial

2011-05-22T10:02:00.007+02:00

Robert Duncan
Tensar el arco y otros poemas. Antología poética (1939-1987)
Traducció de Marta López-Luaces
Bartleby Editores
392 pàgines
19 euros

SOY UN HOMBRE SUMAMENTE CARNAL

Soy un hombre sumamente carnal y veo
en tu cuerpo lo que conmueve mi espíritu.
Y mi espíritu es íntimo de la mano,
íntimo del pecho y del corazón,
íntimo de los labios separados
que podrían buscar el consuelo
en tus labios.

Recíbeme; un cuerpo desgastado y cálido soy.
Soy más que nada fuego carnal, y anhelo
que tu cuerpo alimente de nuevo mi llama.
Te abrazaría y me nombraría
nuevamente en tu piel.

El verde de la rama de un eucalipto
colgado en las distancias del aire.
Les terraces au clair de la lune
jugaban en el orbe del mediodía, en el área
azul e iluminada por la luz del sol por donde
nos movíamos:
la japonaiserie de la bahía
y de las islas en la neblina humeante
parecería llevar una sutil impresión
distinta y solitaria del diseño de la razón
y haciendo señas insinuantes de un amor
en cuyos días como golondrinas volaron
uno por uno, desde el bosquecillo opaco del corazón
para trazar con su vuelo los lineamientos de la verdad.
Te hablé e intenté decirte
busco el descanso del cuerpo en el estado de gracia.

Oh debería haberme arrodillado en el suelo
y llorado;
Me debería haber rendido a la fe del cuerpo
y arrodillado,
suplicante de la buena hora que vino
y se fue
una sombra luminosa en la sangre.

He hecho mi promesa en la carne, y veo
en ti el dorado pacto del cuerpo.
Y el espíritu es íntimo de tu cuerpo,
íntimo de tu pecho y labios.
Pretendo de ti ese sacramento carnal,
el testamento de fe del amante
en cuyo cuerpo liberaremos
la inmortalidad del espíritu.

Ven a mí, oscuro espíritu inquisidor,
moras en el umbral de mis pensamientos.
Este anhelo es una eternidad inmensa
en lo que nuestros desperdicios cuestionan las mentiras,
y nosotros, en el limbo del amor incorpóreo,
miramos fijamente los cuerpos que negamos.

Soy el más carnal de los fuegos.
Te abrazaría en esa llama,
y deberemos mentir atrayendo entonces el descanso
y mirar fijamente, nos miraremos fijamente uno al otro en esa hora
cuando recién creados uno en el otro
quedemos suspendidos como la música humeante en el aire.

Maram al-Masri: novetat editorial

2011-05-15T10:41:00.002+02:00

Maram al-Masri
Et miro
Traducció de Jaume Pont i François-Michel Durazzo i amb la col·laboració de l'autora
Pagès Editors
224 pàgines
15 euros

El seu pit sentirà el pes
de la respiració d'una dona.

I el seu llit serà massa estret,
amb la paret al davant
i ella al darrere.

I els seus peus es queixaran
del poc espai que tenen.

Ella no tardarà gaire a anar-se'n.
Aleshores ell estirarà els braços
i obrirà el calaix del seu cos.

Aleshores, només aleshores, s'adonarà
que la paret continua davant seu
i que darrere
sols resta l'abisme
del buit deixat per una dona...

Anna Aguilar-Amat: un poema inèdit

2011-05-10T10:17:00.014+02:00

Anna Aguilar-Amat
Poeta i professora universitària (Barcelona, 1962), és autora dels reculls Trànsit entre dos vols (2000), Música i escorbut (2002), Petrolier (2003), Jocs de l'oca (2006) i, aparegut a principis d'aquest any, Càrrega de color.
Teoria de la coalescència és un poema nou escrit al marge del seu darrer llibre.

TEORIA DE LA COALESCÈNCIA

No és suficient amb la condensació perquè es desencadeni el
mecanisme de la pluja. Hi ha d'haver el creixement de les gotes
d'aigua.
Quan dues gotes de pluja s'ajunten se’n diu coalescència. I no és fàcil:
una gota ha de ser més grossa que l'altra i han d'estar sotmeses a un
moviment oblic com d’algú que escombra.
Alguns dies em desperto i tinc el cap acarat a moltes cruïlles. El
cervell és al punt mig i les cruïlles generen una mena d'estrella de 3
dimensions.
És massa tard per tornar a començar? Vull tornar a començar o només
lliscar? Cal que cerqui un lloc calent, o que segueixi corrent? Fa
molt fred i encenc el foc.
No pensis, no pensis... només fes coses petites: encén el misto,
acosta’l, espera que es despertin els fills...
Del llatí coalescere, créixer conjuntament, la coalescència son dues
parts d'una ferida que s'ajunten per fer una cicatriu.
Cerques la paraula perquè les paraules (justes o injustes, certes o
falses) són allò que sobreviu a l'experiència viscuda.
Sobreviure i tornar a treure fulles, com un arbre després d'un
incendi. I això es diu resiliència.
Les paraules són el que recordem, però també la seva absència.
L'absència d'una paraula és com la marca d'una sabata sobre el fang.
Els homes parlen de dones com si fossin restaurants. S'hi valora el
servei, la decoració, la matèria primera, l'elaboració dels plats i el
sabor. I sobretot la crítica.
Les dones parlen dels homes com si fossin supermercats. Està a prop de
casa, t'ho pugen al pis, les ofertes.
Coalescència màgica de les gotes de mercuri quan es fusionen. Natura i
cultura, intel·lecte i cos, raó i passió. El termòmetre s'havia
trencat.
Jo he estat Eva i Lilith, i he estat la batalla entre Eva i Lilith, i
ara ja no tinc nom i em persegueix la supervivència.
L'amo és qui arrisca la seva vida en el combat, mentre que l'esclau és
qui es deixa sotmetre per conservar-la. Però, i si sotmetre's és més
arriscat que combatre?
I si és una traducció, per què no pot semblar que és una traducció?

Rodolfo Häsler: dos poemes inèdits

2011-05-01T10:14:00.007+02:00

Rodolfo Häsler
Nascut a Santiago de Cuba el 1958, viu a Barcelona des dels deu anys, on treballa com a traductor de l'alemany. Ha publicat sis llibres de poesia, l'últim dels quals, Cabeza de ébano (2007), ha estat traduït a l'italià, macedònic, francès, portuguès i alemany.
Publiquem un parell de poemes d'una sèrie de catorze escrita recentment i titulada Diario de la urraca (cuaderno paulista).

DIARIO DE LA URRACA (CUADERNO PAULISTA)
(FRAGMENT)

en la fisura húmeda del suelo
arrastra su animal capas de polvo
brilla su mano
al escribir su flor
Soledad Fariña

Página uno: lunes. La urraca lúcida

Tengo una urraca que todo lo mira.
Aunque huidiza, ahí está, quizá un azar,
tira de la hebra, un deslizamiento al caer
sobre un montoncito de hierba de Ibirapuera.
En territorio agreste, lejos de mantener la calma
la urraca se manifiesta, insiste en un vuelo sin laberinto,
atraviesa el éter y anula el deseo yéndose por el costado,
se esfuma por el mejor lugar, su juicio en la fronda.
Repite un salto que es una línea, y abarca más,
embauca temprano a su adiestrador.
Celebran ambos la vez, bordea el refrán
siempre a punto de perder la ocasión,
hurgando en tierra mansa, sobre hojas húmedas,
un hondo sentimiento de abandono.

Página dos: martes

La palabra urraca: la leo en el espejo.
Un liso corte en el cristal ¿qué te propone?
La imagen se va por la ranura del azogue
y corre a una boca de metro, destino Jabaquara.
La sombra estatutaria de los predios lima el cristalino,
no descubre nada, sólo extrañeza y dolor.
El graznido de un pájaro,
y un día, quizá hoy, puede que mañana, nublado,
cesa su intención ante el ritmo del universo.

Jaume Pomar: novetat editorial

2011-04-24T13:20:00.003+02:00

Jaume Pomar
Llibre de l'Exili

El Gall Editor

64 pàgines

12 euros

AQUELL RACÓ DEL PARADÍS

Quan vaig sortir del Paradís Perdut
el sol mirava enllà cels i muntanyes.
L'inconegut, nuvolada fent ganyes
de teranyina, em gelà el cor eixut.

Però, voraç i càndid, el menut
afany de viure investigava manyes
per defugir recances, les estranyes
maneres d'evitar un deure retut.

Tot s'acabava el jorn del refilet
d'un rossinyol audaç que segellava
la porta del jardí de Mosafat.

Saig de la mort, el cant cridava: “Admet
aquest vaivé del món, o amb força cava
un solc de vida al vent, desesperat”.

Josep Fàbrega i Selva: novetat editorial

2011-04-17T15:33:00.008+02:00

Josep Fàbrega i Selva
Ingènuament protocol·lari
Viena Edicions
88 pàgines
10,80 euros

IDEOGRAMA

Inevitablement, sóc ocellot
d'urpes d'estany, esquerp i becarrut.
La lluna en quart minvant és el gresol
on esclofollo el temps. Duc ombra als ulls
i camino descalç sobre els rostolls;
parlo sec i escarit, somio ensurts,
rosego amb descurança cada mot
i tinc els llavis corsecats i eixuts;
al buc del costellam hi amago un cor
esquifit i balmat; més cap al sud
la baluerna inútil del tripot,
després vénen les anques i ve el cul
i encara més avall, el penjaroll.
Tot plegat amanit amb poca llum
i rematat amb dos bons enzadors.
Per no haver de pensar m'he fet un nus
cervell endins: això em sembla que és tot.
Cal dir un xic més: no tinc pas aixopluc
ni per a l'esperança ni l'enyor.

Aquest: malcarat, orb, tronat, vençut...
no sé si el coneixeu, aquest sóc jo.

Thomas Bernhard: novetat editorial

2011-04-13T00:28:00.001+02:00

Thomas Bernhard

Sota el ferro de la lluna

Traducció de Ramon Farrés

Lleonard Muntaner Editor

84 pàgines

12 euros

L'any és com l'any de fa mil anys,
portem la gerra i colpegem l'esquena de la vaca,
passem la falç i no sabem res de l'hivern,
bevem most i no sabem res,
aviat ens hauran oblidat
i els versos es desfan com neu davant la casa.

L'any és com l'any de fa mil anys,
mirem el bosc com si fos l'estable del món,
mentim i trenem cistells per a les pomes i les peres,
dormim mentre les nostres sabates brutes
es fan malbé a la porta de casa.

L'any és com l'any de fa mil anys,
no sabem res,
no sabem res de la catàstrofe,
de les ciutats enfonsades, del corrent en què els cavalls
i els homes s'han negat.

Juan Ramón Jiménez: novetat editorial

2011-04-05T06:00:00.001+02:00

Juan Ramón Jiménez
Arte menor
Linteo
380 pàgines
25 euros

ABRIL

Se vistió la nieve
de vagos carmines.
¿Me quieres?, me dijo.
¡Te quiero!, le dije.

Me besó la boca
con un beso inmenso.
Abril vino al mundo
y yo quedé muerto.

M. Rosa Font: novetat editorial

2011-03-31T12:24:00.006+02:00

M. Rosa Font
Un lloc a l'ombra
Proa
90 pàgines
16,50 euros

VERMELL

Ara tot és vermell:
mentre caminem sota el sol
les nostres boques són vermelles
i s'obren al desig. Desig del cos
estès damunt la sorra,
desig de l'ombra incandescent que fuig:
sobrevola les ones i reposa.
Són vermells els sexes, les mans
que s'esgarrapen,
les cicatrius del mar als colzes,
els braços de la llum als teus cabells.
És vermella la pell, ho és el teu ventre
clavat a la llongada, els teus glutis de roca,
la teva veu.
I quan la lluna caigui sobre el mar,
seran vermells els nostres cossos:
una taca de foc enmig del blanc.

Clive Wilmer: novetat editorial

2011-03-25T10:23:00.001+01:00

Clive Wilmer
El misterio de las cosas
Traducció de Misael Ruiz Albarracín
Vaso Roto
148 pàgines
18 euros

EN LA BIBLIOTECA

Tú con tu libro. Yo, incapaz de leer,
imagino que me confundo con tus palabras
mientras que tú, la mano en el pelo o acariciándote el cuello,
sigues, no obstante, leyendo.

Ya que no contestas a mis cartas ni a mis llamadas
y no me saludas por la calle, escribiré a la luna
o, si no, a la imagen que guardo de ti en mi mente,
tan complaciente conmigo.

En cualquier caso, te defiendes mirando,
ceñuda, tu libro por miedo a que te toque;
pero allí estoy yo, entre las palabras, deseando ser,
como ellas, leído dentro de ti.

T. S. Eliot: novetat editorial

2011-03-20T10:49:00.004+01:00

T. S. Eliot
Prufrock i altres observacions
Traducció de Marc Masdeu
Labreu Edicions
80 pàgines
13 euros

LA FIGLIA CHE PIANGE

Oh, com et recordaré donzella...

Puja al replà més alt de l'escala–
recolza't en una àmfora del jardí–
teixeix, teixeix la llum del sol al teu cabell–
abraça les flors amb sorpresa adolorida–
tira-les a terra i gira't
amb un ressentiment fugitiu als ulls:
però teixeix, teixeix la llum del sol al teu cabell.

Així hauria fet que ell marxés,
així hauria fet que ella es quedés i s'afligís,
així ell hauria marxat
com l'ànima deixa el cos esquinçat i masegat,
com la ment abandona el cos que ha fet servir.
Jo trobaria
alguna manera incomparablement lleu i traçuda,
alguna manera que els dos entenguéssim,
senzilla i deslleial com un somriure i una encaixada.

Ella es va apartar, però amb el temps de tardor
va obligar la meva imaginació molts dies,
molts dies i moltes hores:
el cabell pels seus braços i els seus braços plens de flors.
I em pregunto com haurien estat junts!
M'hauria perdut un gest i una positura.
A vegades, aquestes reflexions encara astoren
la tèrbola mitjanit i el repòs del migdia.

Ernest Farrés: novetat editorial

2011-03-15T09:31:00.004+01:00

Ernest Farrés

Els efectes imprevisibles dels camps magnètics

Labreu Edicions

72 pàgines

13 euros

EL POEMA DELS AMORS IMPOSSIBLES

És tan trist,
un poema
dels amors
impossibles,
que em negava
a afrontar-lo.
Desentendre-me’n
era a tots
els nivells
una màxima
efectista,
però el dret
al silenci
no em servia
de consol.

El poema
al·ludit
meditava
sobre grosses
veritats
perquè en són,
en efecte,
d’impossibles,
milions
d’amors pròdigs
en paràlisis
o tan simples
com un bany
matutí.
No ens serà
mai permès
de comprendre-ho.
Amors trets
d’un mal pas
a la vora
de piscines
sense gota
d’aigua, amors
amb un nombre
variat
d’alegries
contingudes,
amors tàcits
entre amants
incapaços
de llegir-se
els contractes
que subscriuen.

Amb els anys
transformem
les històries
personals
que ens marcaren
en monyons
sense cotna.
Res no aviven
els amors
quan es frustren,
ni tan sols
el raïm
que s’escorre.

El poema
dels amors
impossibles
no portava
mala sort,
només feia
un camí
que emetia
tensions
sexuals
no resoltes.

T. S. Eliot: avanç editorial

2011-03-10T00:01:00.001+01:00

T. S. Eliot
Poeta, dramaturg i crític britànic d'origen nord-americà (Saint Louis, 1888-Londres, 1965), guardonat amb el premi Nobel l'any 1948, ha estat una de les veus poètiques més trencadores i influents de les lletres en llengua anglesa del segle XX. Autor d'obres mestres com La terra eixorca (1922) o Quatre quartets (1943), es va donar a conèixer el 1917 amb el recull Prufrock i altres observacions.
És a punt d'aparèixer la primera traducció al català d'aquest conjunt de poemes, a cura de Marc Masdeu, que Labreu Edicions té previst posar a la venda el 14 de març.

LA CANÇÓ D'AMOR DE J. ALFRED PRUFROCK (FRAGMENT)

Si cregués que responc a la pregunta
d'algú que pugui tornar mai al món,
la veu que et parla fóra veu difunta.
Mes com que mai d'aquest fondal pregon
no ha sortit cap vivent, dono la cara
sens témer que la infàmia em taqui el front.

Anem llavors, tu i jo,
quan el vespre s'estén contra el cel
com un pacient anestesiat sobre la taula;
anem, per certs carrers mig deserts,
els murmurants recers
de nits inquietes en hotels barats d'una nit
i restaurants de serradures amb closques d'ostres:
carrers que segueixen com una discussió tediosa
amb intenció insidiosa
de portar-nos a una pregunta aclaparadora...
Ah, no preguntis, “Què és això?”
Anem a fer la nostra visita.

A l'habitació les dones van i vénen
parlant de Miquel Àngel.

La boira groga que es frega el llom als vidres de les finestres,
el fum groc que es frega el morro als vidres de les finestres,
va posar la llengua als racons del vespre,
va demorar-se als bassals quiets damunt dels embornals,
va deixar que li caigués al llom el sutge que cau de les xemeneies,
va relliscar per la terrassa, va fer un salt sobtat,
i, veient que era una suau nit d'octubre,
va cargolar-se una vegada al voltant de la casa, i s'adormí.

I és clar que hi haurà temps
pel fum groc que rellisca pel carrer
fregant-se el llom contra els vidres de les finestres;
hi haurà temps, hi haurà temps
de preparar una cara per trobar les cares que trobes;
hi haurà temps d'assassinar i de crear,
i temps per a tots els treballs i els dies de les mans
que s'aixequen i deixen caure una pregunta a la teva safata;
temps per a tu i temps per a mi,
i temps encara per a cent indecisions,
i per a cent visions i revisions,
abans de prendre te amb torrades.

A l'habitació les dones van i vénen
parlant de Miquel Àngel. (...)

John Ashbery: novetat editorial

2011-03-05T09:32:00.003+01:00

John Ashbery
El juramento de la pista de frontón
Traducció de Julio Mas Alcaraz
Calambur
22 euros
360 pàgines

ROSAS BLANCAS

La peor parte de todo,
la luz blanca del sol sobre el suelo pulido,
se pone en marcha
y entonces la ventana se cerró
y la noche termina y comienza de nuevo.
Su rostro se torna verde, sus ojos son verdes;
en el rincón oscuro suena “The Stars and Stripes Forever”. Trato de
describir para ti,
pero no quieres escuchar, eres como el cisne.
No hay estrellas allí,
no hay barras,
sino el bastón de un ciego hurgando, por muy torpemente que lo haga,
en los rincones más íntimos de la casa.
¡Nada puede ser dañado! ¡Noche y día están comenzando de nuevo!
Así que aparta el libro,
las flores que guardabas para dar a alguien:
sólo la espuma blanca y colosal de la calle tiene alguna importancia,
las nuevas flores blancas que comienzan a brotar ahora.

T. S. Eliot: novetat editorial

2011-02-26T00:11:00.015+01:00

T. S. Eliot

Quatre quartets

Traducció d'Àlex Susanna

Viena Edicions

136 pàgines

17,50 euros

Nova versió posada al dia de la traducció catalana publicada el 1984.

BURNT NORTON (FRAGMENT)

El temps present i el temps passat
són tots dos potser presents en el temps futur,
i el temps futur contingut en el temps passat.
Si tot temps és eternament present
tot temps és irredimible.
El que podia haver estat és una abstracció
que resta com a possibilitat perpètua
sols en un món d'especulació.
El que podia haver estat i el que ha estat
tendeixen a un sol final, que és sempre present.
Ressonen passos dins la memòria
pel viarany que no vam agafar
cap a la porta que mai no vam obrir
al jardí de roses. Així ressonen els meus mots
en la teva ment.
Per què, però,
remoure les cendres d'un bol ple de pètals de rosa?
No ho sé.
Altres ecos
habiten el jardí. Els seguim?
De pressa, va dir l'ocell, busca'ls, busca'ls
aquí al costat. Enllà de la primera porta,
en el nostre primer món, deixarem que el tord
ens continuï enganyant? En el nostre primer món.
Eren allí, solemnes, invisibles,
movent-se amb calma sobre les fulles seques,
en l'escalf de la tardor, a través de l'aire vibrant,
i l'ocell va cridar, en resposta
a la inoïda música amagada als matolls,
i una llambregada no vista es va creuar, car les roses
tenien tot l'aire de flors que són observades.
Allí s'estaven com els nostres hostes, acceptats i acceptants.
Així doncs, vam avançar tots, segons una pauta formal,
pel vial desert, cap al cercle de boixos,
per abocar-nos a l'estany dessecat.
Sec estany, sec morter, fosques vores,
i l'estany es va omplir d'aigua de la llum del sol,
i els lotus van aparèixer, silenciosament,
la superfície va espurnejar des del cor de la llum
i van quedar rere nostre, reflectint-se en l'estany.
Llavors va passar un núvol, i l'estany es va buidar.
Vés, va dir l'ocell, perquè les fulles eren plenes de nens
esverats que s'amagaven i s'aguantaven el riure.
Vés, va dir l'ocell, vés, vés: als humans
els costa suportar la realitat.
El temps passat i el temps futur,
el que podia haver estat i el que ha estat
tendeixen a un sol final, que és sempre present.

Teresa Colom: quatre poemes inèdits

2011-02-20T00:41:00.007+01:00

Teresa Colom
Poeta nascuda a la Seu d'Urgell el 1973 i de nacionalitat andorrana, ha publicat Com mesos de juny (2001), La temperatura d'uns llavis (2002), Elegies del final conegut (2005) i On tot és vidre (2009). Des que es va estrenar el gener del 2010, ha estat interpretant 32 vidres, espectacle poètico-teatral a partir de textos extrets dels seus llibres i peces inèdites en què el tema de les esperances i les decepcions de la vida quotidiana ocupa el lloc central. Amb caràcter itinerant, l'obra es desplaça ara a l'Espai Brossa de Barcelona, amb representacions entre els dies 2 i 6 de març.
Dels següents poemes de l'autora, els dos primers estan inclosos al muntatge.

Foto Arturo Carné

FOC

la meva mare es preguntava per la mort
mentre trossejava un pollastre
jo que no passava dels fogons li vaig dir
“sentiràs el mateix que ell”
ara tinc la seva edat
i m’inquieta tant el foc com la caixa
només quan penso com abans que m’eduquessin
trobo absurda la por de la clausura i de les flames

MIRALLS

he passat massa estona mirant per la finestra
i ara les finestres són miralls
aprendre a encaixar no et fa més forta
ets el mateix descompost
però quan furguen no veuen si et toquen

TOMBA

quan s’està en pau la tomba fa pessigolles
i al riure el mort s’encongeix en un acte reflex
el cap toca la tapa es fon amb la terra
tot és alè de riure que s’evapora

el mal queda s’escola pel mort fins l’espinada
podreix el cul de la caixa arrels embasten les vèrtebres
tot és cabdell cruixent d’arrels satisfetes
i el taüt el cel

DOS ULLS

es desprendran els pensaments de l’estança
dels objectes
retornaran als seus dos ulls
aquell que mai va estar en el cos
i aquell que en el cos eren dos
perquè no ens encantéssim amb els angles morts
quan els dos ulls es tanquin retornaran al seu ull
ser ulls els impedia veure’l

Susanna Rafart: novetat editorial

2011-02-16T00:30:00.010+01:00

Susanna Rafart
L'ocell a la cendra
Labreu Edicions
72 pàgines
12 euros

TERMINI

Al cim on el vertigen ja és amable
penses en càlids mars on desfermar-te,
tocant la seda desigual de l'aigua.
Aquí, però, les bromes són més lentes
i un còdol que s'abisma no és lament.

En la caiguda acuita't: no sabran
l'art amb què vas emprendre un dia el salt,
i sí el tempteig silent a dalt del cingle.

Raó de boira, contemplació.

Pedro Salinas: novetat editorial

2011-02-11T00:30:00.004+01:00

Pedro Salinas
Poemas de amor
Lumen
160 pàgines
18,90 euros

Afán
para no separarme
de ti, por tu belleza.

Lucha
por no quedar en donde quieres tú:
aquí, en los alfabetos,
en las auroras, en los labios.

Ansia
de irse dejando atrás
anécdotas, vestidos y caricias,
de llegar,
atravesando todo
lo que en ti cambia,
a lo desnudo y a lo perdurable.

Y mientras siguen
dando vueltas y vueltas, entregándose,
engañándose,
tus rostros, tus caprichos y tus besos,
tus delicias volubles, tus contactos
rápidos con el mundo,
haber llegado yo
al centro puro, inmóvil, de ti misma.
Y verte cómo cambias
–y lo llamas vivir–
en todo, en todo, sí,
menos en mí, donde te sobrevives.

Joan Duran i Ferrer: novetat editorial

2011-02-06T00:51:00.001+01:00

Joan Duran i Ferrer
Natural delit
Edicions del Salobre
80 pàgines
12 euros

AL PRINCIPI EXISTIA LA PARAULA.
Era estiu i buscàvem els caus
de formigues amb l'esquer
del pa. Xiu-xiu feia, recordo.
Ara dic que entre llengua i dents
l'aire m'articulava, prenyant,
el primer de tots els significats
que després em serien possibles.
Res d'això, però, seria digne
d'un poema si no hagués llegit
d'uns versos de Pinkhas Sadé
que Déu no parla als homes
sinó amb dues paraules.
I La primera és amor, diu.
D'aquell temps, però, jo només
en recordo el xiu-xiu. O també
que la fi, llavors, era domèstica,
vagament infantil, d'orina
i pols com la matèria d'un déu
pronunciant-me que obrís la mà:
s'hi enfilava l'insecte, bell, sagrat,
cridat a ser pel pa i la paraula,
tant se val si per amor o xiu-xiu,
mentre la carn dels dits, fent tenalla,
discriminava mort i carícia
d'entre dues formes de dir pressió.
La primera és amor, deia el poeta.
I la segona, mort, ens conclou.

Anna Aguilar-Amat: novetat editorial

2011-01-31T15:34:00.001+01:00

Anna Aguilar-Amat
Càrrega de color
Meteora
104 pàgines
14 euros

DIRAN

A la manera de Maram al-Masri

Diran que tu m’estimes només
perquè et dono el meu llit i
també les estances del meu cor.
Però jo sé que m’estimes perquè
allà endins, res no és teu, res meu.

Diran que jo t’estimo només
perquè tinc por de la soledat,
però tu saps que són molts els ocells
que visiten els meus dies
i marxen plorant
perquè t’escullo a tu.

Diran que tu m’estimes només
pels luxes que trobes en la meva
companyia, però jo sé com
et criden les cireres de bosc
des del fons del jardí,
vermelles com rubís,
demanant que les miris i les toquis.

Diran que tu i jo som diferents en tot,
mentre els nens que érem
juguen a la xarranca,
s’amaguen rere roques de suro,
fan rius de paper de plata
en un pessebre,
llancen pedres planes que boten damunt l’aigua
...
i riuen.

Pere Gimferrer: novetat editorial

2011-01-28T20:29:00.004+01:00

Pere Gimferrer

Rapsodia

Seix Barral

96 pàgines

16,50 euros

So here I am, in the middle way, having had twenty years–
Twenty years largely wasted, the years of l'entre deux guerres–
Trying to learn to use words...
T. S. Eliot

Se ha desencuadernado por la mitad mi vida,
como el pienso del alba se desploma en los sauces:
tiene el tacto de cuero de la noche dormida
y el corazón de hierro del pajar de la sombra.
Todo irreal: la caja de las estalactitas,
catedral de salitre con el serrín del alba,
cuando lo que viví se convierte en metáfora
y en mis manos el dije de tus nalgas es oro.
Maleza: yo he vivido de la luz de malezas,
la blonda del pasado del color del percal,
la rueda de los aires del agua de la noche
y el castillo de agujas de tus ojos de hada
que ha sellado los ojos de la torre de plomo.
Años ambiguos, años de entrecruzarme a solas
con la esgrima nocturna del zigzag de los astros,
años sin ver tus ojos en el armario a oscuras,
la caoba del aire despeinado en sus horcas.
En la laguna estigia de mi cruel juventud
era el Leteo el río de mis adolescencias,
porque cabe por siempre demorar el pasado
para no repetirse en la noche cromada.
Yo entregué el pedernal de mi vida en tus manos:
una bomba incendiaria en un pomo de flores,
una imagen de arcilla que ha cuajado en la lava.
El arquitrabe rojo que sustenta las noches
vive en la hoguera de tus nalgas rosa;
el arquitrabe negro de la luz
ha flechado los aires de tu cuerpo.
Y así viví: en la noria de un Prater de puntilla,
en el cielo de otoño: Up in the air, carátulas,
el plató de la luna desmochada en el viento.
Así viví: en un parque de atracciones
desafectado ya, como un guante vacío.

Gemma Gorga: dos poemes inèdits

2011-01-23T16:25:00.001+01:00

Gemma Gorga
Va néixer a Barcelona el 1968 i és professora universitària. Autora dels poemaris Ocellania (1997), El desordre de les mans (2003), Instruments òptics (2005) i Llibre dels minuts (2006), està escrivint el cinquè treball, que durà per títol Mur, i del qual avancem la publicació de dos poemes.

AROMÀTIQUES

Així com desapareix
un insecte
en els túnels de l’estiu

fascinat potser
per la radiació cobalt
de l’olor de la farigola

(una constel·lació
de llumetes il·lusòries
que algú balanceja
de dreta a esquerra
ben al fons de la retina
de l’espècie)

exactament així
la mirada es va quedant buida
de nosaltres

i a soles.

POBLE SEC

No era l’àvia
qui perdia la memòria,
era la memòria qui progressivament
perdia l’àvia,
qui l’anava insignificant, encongint
sota la lent còncava del fred,
i ella tan quieta i plana
rere els porticons del balcó,
cinquanta metres quadrats
per a un insecte de tendresa,
ales malmeses, si encara ales,
esperant que algú li obrís aviat
la finestra
o el poema.

Valentí Puig: novetat editorial

2011-01-20T00:30:00.002+01:00

Valentí Puig
Altes valls
Proa
82 pàgines
15,50 euros

JUSTOS

El fair play és cosa d'antics tennistes, de bany diari,
llegir premsa assossegada i no aixecar la veu al casinet.
Ser just és cosa de virtut, d'Aristòtil i no de Nietzsche,
comprendre la natura humana i destriar el bé del mal.
Siguem homes justos fins i tot si ens pot perjudicar.
Siguem homes justos, llarga cadena del ser, gent
que sotmet els instints, gent que fa plat i no tria.

Maria Wallace: novetat editorial

2011-01-16T00:30:00.005+01:00

Maria Wallace

La segona ombra / Second shadow

L'Albí

144 pàgines

16 euros

L'autora catalanoirlandesa dóna a conèixer per primera vegada a Catalunya, en edició bilingüe, la seva poesia escrita en anglès.

WHAT MATISSE CALLED ME

Naked but for a loin cloth,
I sit on eastern rug
amid burgundy tints,
burnt almond,
cornflower and olivine.
The master places
a lone pot plant beside me,
at my feet a bowl with four
bitter-bright lemons.

He works fast.
Black strokes to outline,
colour to complete his creation,
which he calls:
Decorative Figure
on an Ornamental Background.
A female figure
to fill a space, his space.

I posed in the name of art,
he said.
It never occurred to him
otherwise.

COM MATISSE M'ANOMENÀ

Nua, amb sols un tros de falderet,
sec en una catifa oriental
enmig de vermells foscos,
ametlla torrada,
capblau i verd oliva.
El mestre col·loca
una sola planta al meu costat,
als peus una fruitera amb quatre
llimones aspres i lluminoses.

Treballa de pressa.
Pinzellades negres pels contorns,
acaba amb color la seva creació,
que anomena:
Figura decorativa
en un fons ornamental.
Un cos de dona
per emplenar un espai, el seu espai.

Vaig fer-li de model, en nom de l'art,
digué.
Mai no s'imaginà que podria haver sigut
per alguna altra raó.

Àngels Gregori: novetat editorial

2011-01-13T00:06:00.004+01:00

Àngels Gregori
New York, Nabokov & Bicicletes
Bromera
64 pàgines
14,50 euros

GARE D'AUSTERLITZ

Un viatge comença quan comences
a pensar amb qui voldries fer-lo.
Amb qui t'agradaria despertar-te,
en la cabina d'un tren o al seu muscle a l'avió.
Fa uns anys vam començar un viatge
que anava des del sofà de casa fins a la Gare d'Austerlitz.

Però un viatge no s'acaba quan tornes,
sinó quan ja no tornem alhora.

Sebastià Perelló: un poema inèdit

2011-01-09T00:30:00.027+01:00

Sebastià Perelló
Escriptor mallorquí (Costitx, 1963), ha conreat la narrativa curta, la novel·la i més recentment la poesia (Percaceries, del 2010, és l'última obra que ha publicat). El següent poema forma part d'un nou recull de versos que veurà la llum enguany.

Quedes a l’escapça.
Lluny d’osques. Cerques el pas, fer la mossa
on has d’encloure el mot bandejat,
com un que para lloses.

Però saps com s’encomana el desfici.
Només la punyida.
Aquí has de revenir.
Aquesta manera de poquejar
en la deriva.
Perquè no basta alçar la veu per desllorigar
l’oficiant, has de fer servir la fura
que desorienta, desordir el laberint
embardissat i en haver perdut l’alè,
esquinçar-te en la nuesa.

Michelangelo Buonarroti: novetat editorial

2011-01-06T00:52:00.005+01:00

Michelangelo Buonarroti
Sol, jo, cremant a l'ombra
Traducció de Miquel Desclot
Edicions Vitel·la
280 pàgines
26 euros

235

Un home en una dona, o doncs un déu
en els seus llavis parla,
i jo, per escoltar-la,
m'he fet tal que mai més no seré meu.
Bé em crec, ja que en manlleu
de mi ella em prenia,
fora de mi, de mi ser apiadat;
tan sobre desig lleu
el seu rostre m'atia
que sols veig mort en tota altra beutat.
Oh dona que a temps grat
meneu les ànimes per aigua i foc,
feu que a mi ja no torni gens ni poc.

(11-13. Oh dona que, a través de les llàgrimes i el foc, dueu les ànimes a la felicitat, feu que jo ja no torni a mi mateix.)

Albert Camus: quatre poemes

2010-12-30T00:57:00.004+01:00

Albert Camus
Escriptor i filòsof francès nascut a Algèria (1913-1960), és l'autor de cèlebres novel·les com L'estrany (1942) i La pesta (1947), l'assaig El mite de Sísif (1943) o la peça teatral Cal·lígula. Va rebre el premi Nobel l'any 1957.
D’entre la seva escassa producció lírica destaca el conjunt de proses poètiques a les que va donar el títol de La posterité du soleil. Inicialment havia de ser un llibre escrit a quatre mans per René Char i Albert Camus, tots dos residents provençals vora el Luberon i la Valclusa, acompanyats per les fotografies que Henriette Grindat havia realitzat el 1950 dels paisatges poètics de Char, però el projecte es va allargar i la mort va sorprendre Camus. La posterité du soleil va ser publicat el 1965 en edició de bibliòfil i el 2010 ha estat reeditat per Gallimard.
Traduït ara per primer cop al català per Vinyet Panyella, actualment es troba en curs d’edició. Acabem l'any del cinquantè aniversari de la mort de Camus amb la publicació de quatre poemes i de les traduccions inèdites junt amb les fotografies corresponents.

Ici veille, sous des boucliers d’argile tiède, un peuple de rois. L’herbe pousse entre les douces tuiles rondes. L’ennemi est le vent; l’alliée, la pierre.

Aquí, sota els escuts d’argila tèbia, vetlla un poble de reis. L’herba empeny entre les dòcils teules rodones. L’enemic és el vent; l’aliada, la pedra.

Soirs de Vaucluse, funèbre Provence. Les roseaux bordent des champs de cendres où errent nos propres ombres, privées du lait des jours. Une fois encore, la cigale chante. Une dernière brise murmure dans les herbes. La fierté rend ses armes et apprend à mourir. Le soir est mélodieux.

Capvespres de Valclusa, Provença fúnebre. Els canyars voregen els camps de cendres on erren les nostres pròpies ombres, privades de la llet dels dies. La cigala canta una vegada més. Un darrer oreig mormola entre l’herbam. La feresa rendeix armes i aprèn a morir. El vespre és melodiós.

D’autres après nous encore recevront sur cette terre le premier soleil, se battront, apprendront l’amour et la mort, consentiront à l’enigme et reviendront chez eux en inconnus. Le don de la vie est adorable.

Després de nosaltres, d’altres rebran el primer sol sobre aquesta terra, lluitaran, sabran de l’amor i de la mort, consentiran l’enigma i tornaran a casa seva com a desconeguts. El do de la vida és adorable.

Le flot primordial se partage. Sur la pierre, il devient force opaque, huile et sang noir. Mais une fois liberé, il écume dans le soleil. Cède à mon desir!

L’onatge primordial es parteix. Sobre la pedra esdevé força opaca, oli i sang fosca. Però un cop alliberat, escumeja al sol. Cedeix al meu desig!

(Traduccions de Vinyet Panyella)

Arthur Rimbaud: novetat editorial

2010-12-25T00:44:00.001+01:00

Arthur Rimbaud
El barco ebrio y otros poemas
Traducció de Carmen Morales i Claude Dubois
Nórdica Libros
144 pàgines
29,50 euros

Antologia bilingüe traduïda a partir de la versió de La Pléiade de Gallimard del 2009 i il·lustrada per la pintora Alicia Martínez.

VOCALES

A negro, E blanco, I rojo, U verde, O azul: vocales,
algún día contaré vuestros nacimientos latentes:
A, negro corsé velludo de moscas deslumbrantes
que zumban alrededor de sanguinarias pestilencias,

golfos de sombra; E, candores de vapores y de carpas,
lanzas de dignos glaciares, reyes blancos, temblores de umbelas;
I, púrpuras, sangre escupida, risa de labios hermosos
en cólera o en embriaguez penitente;

U, ciclos, vibraciones divinas de los mares verdosos,
paz de las dehesas sembradas de animales, paz de las arrugas
que la alquimia estampa en las anchas frentes estudiosas;

O, Supremo Clarín lleno de estridencias extrañas,
silencios atravesados por Mundos y por Ángeles:
–¡Oh el Omega, rayo violeta de Sus Ojos!

Mireia Calafell: tres poemes inèdits

2010-12-19T00:25:00.004+01:00

Mireia Calafell

Nascuda a Barcelona el 1980, ha publicat dos llibres de poesia, Poètiques del cos l'any 2006 i Costures aquest 2010. Els poemes següents són part del que l'autora va començar a escriure tot just després del darrer recull.

I SI

I si no ens en sortim perquè és massa complicat
pensar per dos després de temps d’estar tan sola.
I si al final arriba quan ja és tard per començar
altra vegada, encara una altra.
I si em desordenes, i si te’m menges,
i si fas que em perdi en el teu cos així,
com ara, com ara que alguna cosa has fet
perquè de sobte em senti cridant-te a cau d’orella
i què, i què si.

Only in connection with a body
does a shadow make sense.
Rosemarie Waldrop

És aquest pes subtil damunt del ventre
que s’ha instal·lat sense permís de la consciència,

és aquesta dislocació dels òrgans més interns
que m’exilia de l’ordre i em perd en el viatge,

és aquesta ombra de tu movent-te suaument
que em descorda la pell amb els dits de la memòria,

i em sap estrangera d’allò que creia ser
abans no en féssim dels llençols una bandera.

VEREMA

A l'avi

Sota aquest sol espès de mitja tarda
espera el raïm el rescat de la verema
abans la maduresa no sigui excessiva,
faci malbé el gotim i llavors el taqui.

Cal conèixer el temps de l’advertència
per escoltar la veu gestual dels ceps
quan diuen ja, que arrenqui la col·lecta,
per avançar-se a l’instant en què neix
la màcula i comença a fer-se tard.

Tard, com quan aquell vespre de març
l’oncosi va florir per primer cop
damunt la pell de l’avi, i ell, lent,
quasi inaudible, anà esvaint-se
sota el boscatge d’una macabra
primavera, que el camuflava.

Mireia Vidal-Conte: novetat editorial

2010-12-15T00:01:00.002+01:00

Mireia Vidal-Conte
Orlando natural
Labreu Edicions
112 pàgines
14 euros

ORLANDO NATURAL

ocupes dues centúries
mil·lenni milenària
a poc a poc llum a la cara
obres
estens els braços del joc dels nens
diteges el quadre com un nou mètode d'empremtar

–tants i tants anys de vulcanisme–

mil·lenni milenària
aculls possibles adopcions
com per exemple
aquesta estranya mania
d'arrapar-me a un cert tipus d'afecte
com si el meu punt de vista
no fos qüestió de valors
i contingències comunes

–valores certa parquedat en les bèsties–

com llàgrimes a l'esquena
repuntes sorgeixes sutures la pressió d'ulls aliens
com si fossis tu realment
aquell altre punt de vista

Anna Montero: novetat editorial

2010-12-11T00:53:00.010+01:00

Anna Montero

Teranyines

Edicions 62

72 pàgines

15 euros

safo

és ací on tot es juga:
en equilibri sobre l'abisme.
la possibilitat d'estavellar-te
traça horitzons infinits.
és ací: entre el cel i l'aigua.
serenament desplaces els desigs
sobre la corda tibant del somni.
un pas i un altre i el penya-segat
com el cos d'una amant s'acosta
i s'obri a la fantasia de la terra i el buit.
és en el vertigen d'aquesta platja
on jugues a tot o res amb l'àngel
cada dia. els reflectors o l'onada
il·luminaran la teua caiguda o glòria
vers un atzur que mai no havies anhelat.
un pas cap a l'eternitat i un altre cap al no-res
i un cos que dia a dia s'esfilagarsa
com els núvols que indiferents s'allunyen.

Derek Walcott: novetat editorial

2010-12-06T15:48:00.007+01:00

Derek Walcott
Garcetas blancas
Traducció de Luis Ingelmo
Bartleby Editores
216 pàgines
17 euros

BARCELONA

A Robert Antoni

Se oyó un tronido, como un cohete trazando un arco
sobre los tejados por la mañana, y luego, bajo
los balcones de hierro negro, en honor de algún santo
o sindicato estalló toda una banda de música
que con cívico estruendo defendía Cataluña.
Les sonreíste desde el balcón, a sus bandas y enseñas;
pero toser fue todo lo que en Barcelona hiciste,
como aquellos veteranos con barba lastimera,
vestigio de la Guerra Civil. Mas no es suficiente
para esta urbe sin par, y en gajos mides el tiempo,
con una tos intermitente, es tu personal trueno
que hace volver piadosas caras. Había supuesto
que el nombre sería una pancarta en cada plazuela,
cristos sobre velludo, crespones lilas y velas,
que el gentío en el ruedo de un salto en pie se pondría
ante el ademán y el firme temblor de la muleta.
No logré unirme al desfile: no camino deprisa.
Ésta es la ley del tiempo. Traqueteo de pulmones,
ojos que corren. Barcelona es parte del ayer.

Lluís Roda: novetat editorial

2010-12-02T15:52:00.001+01:00

Lluís Roda
Nadir
Proa
80 pàgines
14,50 euros

En l'hermenèutica del teu cos reconec el meu anorquisme.
Potser no és ambiciós qui et vol
I es conforma amb una infelicitat perdurable.
Perquè a qui has fet feliç?
Ni a tu mateixa, amor.
Insistir en el desistiment és perdre el temps.
Que ens hem guanyat el cel sols d'ignorar-lo.
I anorreats no som ningú sense l'altre.
I amb l'altre deixaríem de ser algú.
I, així, separats, tot resta clar.
I ningú no es confon.

Ni tu ni jo.

Jordi Valls: novetat editorial

2010-11-28T11:08:00.001+01:00

Jordi Valls

Felix orbe

Denes

80 pàgines

9,90 euros

LA FORMA I EL SENTIT

Tothom és bell, només cal trobar l'expressió
facial que mostri aquella espurna d'esperit,
d'esplendor lluminosa que pot durar hores,
segons, anys.
De vegades és imperceptible,
de vegades captiva la mirada pètria
del rostre que canvia les seves faccions.
Tothom ha estat lleig en algun moment pels altres,
sovint ens enfrontem per petits detalls mínims
i la crueltat que s'esperava al llindar fred
s'ennuega de bella precisió en la venjança,
no és exactament el que volíem, però és.
De negar l'evidència què en traiem? El mirall
no és l'estrany, i l'aigua no renta les ferides
més fondes i més brutes. La bellesa és mentida.

Viggo Mortensen: novetat editorial

2010-11-24T15:40:00.019+01:00

Viggo Mortensen

Canciones de invierno / Winter songs

Perceval Press

124 pàgines

40 dòlars

Llibre de fotografies i de poemes en castellà i anglès de l'actor estatunidenc. Se n'ha fet un CD que n'aplega una selecció i que inclou un llibret amb tots els poemes (9 dòlars).

OTOÑO CATALÁN

Pasión fugaz
tarde nublada
brisa suave
granitos de olvido
en tus pestañas
te llamo
pienso que hablo
en voz alta
me traga el tráfico
me alegro
voy medio mojado
casi limpio
no pido ni tengo
que dar perdón

CATALONIAN AUTUMN

Fleeting passion
overcast afternoon
soft breeze
grains of forgetfulness
on your eyelashes
I call you
think I speak
aloud
traffic swallows me
am glad
wander half-wet
almost clean
need neither ask
nor offer forgiveness

Martí Noy i Freixa: un poema inèdit

2010-11-20T09:37:00.013+01:00

Martí Noy i Freixa

Poeta badaloní (1974), és autor d'Autostop (2008). L'any que ve té previst publicar un nou recull, D'ara endavant. Actualment està treballant en el projecte sonopoètic Invocació (http://www.invocacio.com/).

Foto: Martí Noy i Freixa el 1976

LA FILLA

A sota la paret
del pati cavo un sot.
Enfonso les arrels
tant com puc,
i les cobreixo de terra.
Clavo claus, tenso filferros,
la buguenvíl·lea encara no s'aguanta sola.
Agafo les mans de les branques,
mostro els camins que hi ha
entre la paret i els filferros.
Passen els dies,
i no es mor.
I s'enfila, buscant
més hores de sol.
La rego cada nit,
quan no plou.
Un dia, broten pètals vermells pertot,
esquitxen la paret,
la primera ferida.
I el vent els fa volar,
el confeti inunda el pati,
No escombro.
I creix, en silenci,
arrenca els filferros.
I s'enfila,
tapa la finestra.
Des de la cuina
sembla un quadre.
Un dia, la neu la cobreix,
però no és hivern.
Cauen els pètals, només
queden les branques i les fulles,
que s'arruguen.
Per matar
el pugó, la rego una nit a la setmana
amb un insecticida,
quatre nits de juny,
l'última, la de Sant Joan,
abans de marxar de revetlla.
Al cap d'uns dies, el confeti
torna a inundar el pati.
A casa també celebrem revetlles.
Un dia, corona la paret
i se'n va.
Ja no ens toquen les mans
de les branques, la paret és alta.
Però les arrels segueixen a casa,
a sota la paret del pati.

Regaré cada nit,
quan no plogui.

Adrià Targa: novetat editorial

2010-11-17T15:57:00.004+01:00

Adrià Targa

Boques en calma

Edicions 62

80 pàgines

15 euros

FRAGILITAT

No et preguntis quant durarà el petó.
Limita't a espiar aquests dos instants
del cos a cos, les mans entre les mans,
sota aquest plàtan ebri de tardor.
Entreveus, feble dels darrers encants,
pel vidre tàcit de l'habitació,
un bes robat, un pòsit de passió.
Res no sabut, però tan lluny d'abans.
No pot el vent passar branques, cortines,
perquè no vegis la fragilitat
d'aquest mirall d'ahir. I el teu sospir
entela el vidre de l'estatge ombrat.
Contens, sense altres llavis, el respir
quan veus l'amor darrere de vitrines.

Hal·lag: novetat editorial

2010-11-13T00:07:00.006+01:00

Hal·lag
Diwan
Traducció de Halil Bárcena
Fragmenta Editorial
374 pàgines
23 euros

La ciència guanya adeptes; en la fe hi ha graus;
la ciència i els seus homes necessiten proves.
Dues menes hi ha de ciència: l'una és rebutjable, l'altra s'adquireix;
així com hi ha dos mars: l'un, plàcid i navegable; l'altre, aterridor.
De temps, també n'hi ha dos: un de reprovable, l'altre, digne
d'enaltiment.
També hi ha dos tipus d'homes: els uns, sadolls; els altres, desguarnits.
Escolta de cor el que et diu un amic de confiança;
medita-ho amb intel·ligència, que el discerniment és un do immens.
Quant a mi, he escalat un cim sense ni tan sols posar-hi els peus;
difícil de pujar-hi, no pas per a mi.
M'he submergit en un oceà immens sense tocar fons,
i mentre amb l'esperit el sondejava, el cor restava atemorit.
El fons és cobert de joiells inabastables;
només la comprensió els pot amanollar.
N'he begut l'aigua fins a sadollar-me'n, sense obrir la boca;
aigua que altres boques ja tastaren molt abans.
Perquè la set del meu esperit ve de molt lluny,
de quan el meu cos fou embegut abans de modelar-lo.
Sóc orfe, però un pare m'és refugi;
i, mentre jo visqui, el cor en patirà l'absència.
Sóc un cec clarivident, un idiota intel·ligent;
i si volgués, invertiria el sentit de les paraules.
Els nobles de cor, sempre joves, saben el que sóc;
som bons companys, car viu acompanyat qui frueix del bé.
Llurs ànimes foren reconegudes des de l'origen de la humanitat;
quan el temps encara era a les fosques el seu sol sortí brillant.

Marianne Moore: novetat editorial

2010-11-06T00:30:00.001+01:00

Marianne Moore
Poesía completa
Traducció d'Olivia de Miguel
Lumen
576 pàgines
30,90 euros

BENDITO SEA EL HOMBRE

que no ocupa el sitio del mordaz,
el hombre que no denigra, desprecia, denuncia;
que no es “habitualmente destemplado”,
quien no “se disculpa, se retracta, es ambiguo; pues será escuchado”.

(¡Ah, Giorgione! Existen los que prostituyen
y los que enaltecen cuanto tocan; aunque bien pudiera ser
que, si no hubiera sabido que era el autorretrato de

Giorgione,

no me habría cautivado. Bendito el genio que sabe

que la egomanía no es un deber.)
“Diversidad, controversia, tolerancia”; en esa “ciudadela
del aprendizaje” tenemos un fuerte que debería

acorazarnos.

Bendito el hombre que “asume el riesgo de una decisión” y

se pregunta: “¿Solucionaría esto el problema?
¿Es correcto mi modo de verlo? ¿Es de interés común?”
¡Ay! Los compañeros de Ulises son ahora políticos
y viven con desenfreno hasta ahogar el sentido moral,

perdido por completo el sentido de la proporción,
creen que la licencia emancipa, “esclavos de aquello a lo que

están encadenados”.

Autores desvergonzados, totalmente corrompidos,

malogrados como si lo íntegro

y excepcional fueran viejas imposturas pseudoelegantes,

conciencia antipolilla frente a temperamento.
Insultado por “mentiras privadas y pública vergüenza”, bendito

sea el autor

que apoya lo que los arrogantes no apoyan–,
que no se conformará. Bendito el hombre inadaptado.

Bendito sea el hombre cuya fe es distinta
de la dominante –a la que no moldea “la simple apariencia de las

cosas”–

que no concibe la derrota, demasiado entregado para

desanimarse;

cuyo ojo iluminado ha visto el rayo que dora la torre del sultán.

Joan Margarit: novetat editorial

2010-10-30T00:30:00.004+02:00

Joan Margarit
No era lluny ni difícil
Proa
112 pàgines
15 euros

L'ORIGEN DE LA TRAGÈDIA

Déu, que és el més brutal de tots els mites,
no em salvaria ni de mi mateix,
perquè és un carreró sense sortida:
atribuint-li sentiments es perd
el misteri, la seva única força.
Me l'imagino com un cementiri
de cotxes, el de Déu. Restes, carcasses,
un escampall de peces metafísiques.
Els mites són aquesta claredat
rere la qual tanquem tot el que és fosc.
Vénen d'algun profund error de la memòria.
Viure, al cap i a la fi, és buscar consol.
Buscar-lo en el dolor de les paraules.
En la música grisa de la pluja.
En aquest tedi militar del vent.
En el cel sense oxigen del passat.
No era lluny ni difícil. No era més
que aquest poema èpic sense èpica.
Nietzsche s'equivocava:
som més forts quan els mites són més febles.

Marilyn Monroe: novetat editorial

2010-10-24T00:50:00.004+02:00

Marilyn Monroe

Fragmentos

Traducció de Ramón Buenaventura

Seix Barral

272 pàgines

28 euros

Recopilació de notes personals, cartes i poemes inèdits de l'actriu nord-americana.

Dejé mi casa de madera verde sin pulir –
un sofá de terciopelo azul con el que sigo soñando
Un arbusto oscuro y resplandeciente justo a la izquierda de la puerta.
Al final del camino crujidos diversos cuando mi muñeca
en su cochecito pasaba por encima de las grietas – “Nos iremos lejos”.

Los prados son enormes la tierra (será) dura
para mi espalda. La hierba tocaba
el azul y nubes aún blancas cambiaban la forma
de un anciano por la de un perro sonriente con las orejas desplegadas

Mira –
los prados se extienden – están tocando el cielo
Dejamos nuestros contornos sobre la hierba aplastada
morirá más pronto porque estamos aquí – ¿habrá
crecido alguna otra cosa?

No llores muñeca no llores
Te tengo en brazos y te mezo hasta que te duermes.
chist chist sólo estaba fingiendo que soy (era)
tu madre que murió.

Te alimentaré del arbusto oscuro y resplandeciente
justo a la izquierda de la puerta.

Iban L. Llop: dos poemes inèdits

2010-10-17T00:30:00.007+02:00

Iban L. Llop
Nascut a Borriana el 1975, exerceix de professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Sàsser. Crònica de Calàbria (2009) és el seu últim poemari publicat. Els següents poemes formen part del treball inèdit Batalles de Sardenya.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

El sol de les 15:23
d'un dilluns 13 de febrer,
la CV 183
que no reconec si no és
en les torres de Petromed.
Ventruts camions carregant
terra, els horts per vendre encara,
alqueries ací i allà,
palmeres esclatant en l'aire
com si fóra un dia de festa.
I tu i jo tan contents, visca València, visca!
Recorde la vida, el mural
de Vicent Andrés Estellés.

GIORGIO CAPRONI

Io e' compagni eravam vecchi e tardi
quando venimmo a quella foce stretta
Dante, Inferno, XXVI

Atordits, empesos
per la capitulació
o la derrota,
en lenta corrua
recordàveu dies o nits
de perdicions i de maniobres.
Perseguits per la basarda
de les canonades, del vostre cant
que en lenta agonia
començava a esvair-se.
Lentament esperàveu
el plany del vent entre les branques
despullades, el periple
de cada floc de neu abans de caure,
la victòria d'un cel
que havia de cloure's sobre vosaltres.

Mary Jo Bang: novetat editorial

2010-10-14T13:35:00.001+02:00

Mary Jo Bang
Elegía
Traducció de Jaime Priede
Bartleby Editores
136 pàgines
13 euros

“EN ORDEN” SIGNIFICA ASEADO Y NO EL PRÓXIMO

La noche estaba próxima. En algún punto
del tren se disolvía el exterior
y ella estaba sentada muy cerca de sí misma en un asiento.
Un asiento de vinilo con tonos grises y azules
y huellas del ocupante anterior. La oscura otra
que había intentado tan arduamente reanimar y fracasó
estaba mirándola fijamente por la espalda

a través de la mugre y el cristal sucio.
Son mis huellas, pensó,
mis pies Mary Jo en zapatos estilo Mary Janes.
Hecha de partes, partes que anulaban la noción de total
plenitud. El absurdo camino se había borrado
y ese momento estaba en su interior.
El cuerpo enterrado en el tiempo.

Tiempo, lista cambiante de números.
Dormir era una utópica fantasía
en la que deseaba caer.
Un ojo en la ventana, en el destino.
Sintiéndolo, pero sin verlo. Fuera había ausencia
y presencia. Fuera estaban en fila
todas las cosas que recordaba.

Ricard Creus: novetat editorial

2010-10-09T00:56:00.004+02:00

Ricard Creus
Ahir d'amor i avui encara
Meteora
112 pàgines
14 euros

QUAN JO ESTAVA SOL

Quan jo estava sol
vaig trobar un cabell teu,
un cabell de no-res
llarg i fi i transparent
que sabia que no era dels meus,
un cabell de no-res
d'aquests d'ara
que no tenen ja el color
de quan ens vam conèixer.

Quan jo estava sol
vaig trobar un pensament,
un pensament de no-res
d'aquells nascuts en diàleg amb tu
que sabia que no era ben meu,
pensament de no-res
d'aquells nostres
que si no te'ls dic a tu
no cal que ningú els sàpiga.

Kirmen Uribe: novetat editorial

2010-10-02T10:25:00.004+02:00

Kirmen Uribe

Mentrestant agafa'm la mà

Traducció de Jon Elordi i Laia Noguera

Proa

192 pàgines

15,50 euros

NO ES POT DIR

No es pot dir Llibertat, no es pot dir Igualtat,
no es pot dir Fraternitat, no es pot.
Ni arbre, ni riu, ni cor.
S'ha oblidat la llei antiga.

Una riuada s'ha endut el pont entre les paraules i les coses.
No es pot anomenar mort allò que el tirà considera decisió.
No es pot dir quan ens manca una persona,
quan ens dessagna el record més petit.

La llengua és imperfecta, els signes s'han gastat
com rodes de molí, de tant utilitzar-los. Per això,

no es pot dir Amor, no es pot dir Bellesa,
no es pot dir Solidaritat, no es pot.
Ni arbre, ni riu, ni cor.
S'ha oblidat la llei antiga.

Però quan sento que dius “amor meu”
he de reconèixer que tinc esgarrifances
tant si és veritat com si és mentida.

Pere Joan Martorell: dos poemes inèdits

2010-09-24T15:52:00.007+02:00

Pere Joan Martorell
Poeta i narrador mallorquí (Lloseta, 1972), ha publicat sis poemaris, entre els quals Curs de matèria reser-
vada (1997), Llibre d'Eros (1998) o el més recent Dansa nocturna (2007). Els següents textos són un tast d'un nou llibre que durà per títol Oracle.

REFLEXIÓ DE MITJANIT

Déu és una pregunta
que s’interroga a ella mateixa.
Andreu Vidal

Digues: l’ignot, què espera de nosaltres
si ens devem, tanmateix, al ritual
del podriment i de l’oblit entercs,
a les falses besades i la injúria?

Refusam tan sovint –cicuta als llavis–
indicis de perdó i pietat!
Més enllà de la festa, tan sols queda
un rostre lívid, mut, agra temença,
una orbesa enganxada a les pupil·les,
conjurs escrits al ventre de les mares
abans d’haver extingit la veu, la veu…

Ens allunyen del fred les creus antigues.
Els epitafis parlen per nosaltres.

ANTROPOLOGIA

Després de donar forma al fang fecund,
dispersa la llavor en les aigües fèrtils,
imposaren els déus el seu domini.
Deixaren el treball en mans de l’home.
També la lluita, el dol i la memòria.
La creença en la nit dels infidels.

I venceren el fred amb pells i coves.
Imposà el foc un nou ordre de goig.
Un imperi de càntics i carícies.
Els signes, l’alfabet i la membrança.

El passat resta escrit en una tíbia,
en les pintures a la roca viva,
els ulls dels demiürgs sempre perduts.
Quan la pedra i la fusta, el bronze, el ferro,
serviren per bastir magnífics temples
i exterminar d’arrel tribus senceres…
La benedicció i el sacrifici
foren ritus i ofrenes a la carn,
el silenci i el plany de vells sepulcres.

L’arcà i el just, fills bords del nou poder,
fundaren pobles i deserts ignots
vora les ribes, amb les lleis de l’aigua,
devora els rapinyaires i dels rèptils,
fins que ja no restà res per crear,
i els cicles nocturnals de tota absència
falcaven l’esclavatge d’aquells dies,
el sacrilegi horrend i el brut saqueig.

Per què màrtirs de sang? Per què evangelis?
Tenen sentit anells en la renúncia?
Quina llàgrima empaita ara l’abisme?
A les fosques naixem per ser deliri.
Som germans de botxins i sacrificis,
companys en la fe absurda i els misteris.
Provenim d’una sola certitud:
som hereus de la llum i de la fosca.

Vinyet Panyella: tres poemes inèdits

2010-09-18T10:38:00.007+02:00

Vinyet Panyella
Escriptora sitgetana, l'últim
poemari que ha publicat és Exposició antològica (2008). Està preparant alhora una antologia de la seva
obra lírica i l'edició de la poesia completa. Té el blog http://www.quaderndeterramar.blogspot.com/.
Les següents composicions formen part de dos llibres inèdits. La titulada Aigua d'estiu s'inspira en la fotografia de Quim Curbet Girona, reflexos d'estiu a l'Onyar.

Foto superior Jordi Carrió / Foto inferior Quim Curbet

QUARTIER LATIN

Hi ha ocells invisibles
que a voltes s’apleguen per fugir.
Són els estols que congrien tempestes.
Potser ho fan per travessar els núvols
que els barren el vol imaginari
sempre cap a ponent, cercant la llum darrera.
Estols que fan ventalls i campanes de vidre.
Voregen horitzons
perduts per a l’esguard dels vianants
i es revelen només a qui els sap resseguir
enllà del veïnat gris i de la boira baixa.

SOLILOQUI DE LA MODEL

Volia ser un Modigliani,
la dona en roig obscur i cabells foscos;
l'autoretrat de somni de Gabrielle Münter,
les llàgrimes amb ulls caçades per Man Ray:
tot per saber com m'havies mirat.
Vaig voler ser fixada per tots els meus amants:
que el traç i la mirada em fessin sobreviure
en les hores d’oblit i desamor,
conjur ingenu del desig de viure
més enllà de la mort que assetja pels vorals.
Pintar l'aire que alena i fixar la paraula,
una model també serveix per a això.
De fora estant vivia de l'encant i l'engany
des del desig, la voluntat, l’amor, el pensament.
Mai no em vaig reconèixer en Sàskia,
ni en Hendrike, ni Paula,
ni en la dona adormida d'Almada-Negreiros,
ni en l'Olímpia de Manet
ni en la dona d’ulls tristos que és Madame Cézanne
ni en la joia balconera de les dones de Matisse
oberta a la mar assolellada o als oratges del Passeig,
ni en la patinadora de Bonnard en blanc i roig.
El meu mirall obscur
em retorna a aquella que Paul Klee
va pintar amb un collaret blau sense cançons d’amor
com a punt de partida.
Ja no sóc model de retrats d’incertesa.
Vora Camille Claudel he bastit la paraula
per resseguir el neguit del cor i de l’esguard.

AIGUA D'ESTIU

Presa entre marges
flueix la malenconia que sóc.
Traspua el fang entre canyars i herbei
closa en els límits d’una vida aparent
per a qui no sap mirar més enllà del que veu.
I és endins on la vida se’m desvetlla
i em va abocant a la mar que se m’enduu
perdudament, ja per sempre captiva
del neguit que remou l’enfilall d’aigua i tiges
i torba la quietud de la nuesa.
Nodreix la llum l’amor i el pensament.
Per això que m’he vestit de tornassols.

William Carlos Williams: novetat editorial

2010-09-12T10:24:00.007+02:00

William Carlos Williams

Música del desierto

Traducció de Juan Antonio Montiel

Lumen

160 pàgines

15,90 euros

EL DESCENSO

El descenso nos llama
como nos llamaba el ascenso.
La memoria es una especie
de consumación,
una suerte de renovación,
incluso
de inicio, pues los espacios que abre son lugares nuevos
habitados por hordas
de especies
hasta entonces impensadas;
y sus movimientos
se orientan hacia nuevos objetivos
(aun cuando antes hayan sido abandonados).

Ninguna derrota es enteramente una derrota, pues
el mundo que abre es siempre un sitio
hasta entonces
insospechado. Un
mundo perdido,
un mundo insospechado,
abre paso a nuevos lugares
y no hay blancura (perdida) tan blanca como el recuerdo
de la blancura.

Con el atardecer, el amor despierta
aunque sus sombras
–que dependen
de la luz del sol–
se adormecen y se apartan
del deseo.

Despierta así un amor
sin sombras
que ha de crecer
con la noche.

Surgido de la desesperación,
inconcluso,
el descenso
despierta a un nuevo mundo
que es el reverso
de la desesperación.
Para lo que no podemos lograr, lo que
se niega al amor,
lo que perdimos por anticiparnos,
se abre un descenso
sin fin, e indestructible.

Jordi Valls: avanç editorial

2010-09-05T13:24:00.006+02:00

Jordi Valls
Nascut a Barcelona el 1970, viu a Santa Coloma de Gramenet. Ha tret set llibres de poesia, el més recent dels quals, Última oda a Barcelona, l'any 2008 amb la coautoria de Lluís Calvo. Els següents tres poemes pertanyen al seu nou treball, Felix orbe, que l'editorial Denes té previst posar a la venda el pròxim octubre.

Foto Marc Arias

LA PERLA

Som a la llarga platja i un cel cobert de núvols
deixa anar el plugim esquifit i fugaç
que ens acompanya aquesta tarda de metall.
La mar picada escampava els petits tresors
a la llera; davant nostre hi havia petxines,
cloïsses, algues, musclos, erosionats vidres
d’una deliciosa rodonor. Ja ho recordo,
i el meu cos jove encara malgirbat comença
a definir-se pel borrissol incipient,
col·lecciono futurs possibles: tinc un físic
imponent, una bona alçada, vaig segur
de les meves virtuts. Però cada petxina
em recorda l’embat d’una onada, l’agressió
dels cargols corrosius que perforen la llar
del clos bivalve que va intuint el perill del solc.
Han passat molts anys i el futur ni me’l plantejo,
ara m’arrapo a la roca per conservar
amb fermesa el poc que sóc i el molt que somnio.

MUSEU DE LA CIUTAT

Serem el jaciment arqueològic dels fills,
regiraran esquelets per trobar indicis,
correspon aquest crani a aquest fèmur tort,
com la punta de llança o la peça de l’àmfora
en tal camp de batalla o en tal habitacle:
fíbules, pintes, amulets fàl·lics, espases,
eines malmeses pel rovell, monedes falses,
la nostra precarietat, ja ho veuran, és pedra
sota la pedra, un egoisme ingenu, pobre,
que vestiran de nexe cultural, de fum
on s’enlaira el destí fins als testicles de Déu.
Absurda torre de Babel, absurd progrés,
sota la pedra del que vindrà no hi ha cap foc,
només la instauració del delicte per llei,
la torre inclinada per la base, ben alta.

CUÉLLAR 1975

Guixava cercles a la pissarra, grotescos
intents. Provar-ho un altre cop?
No era capaç,
em pesaven els braços i sentia els xiscles
esmorteïts. El brogit distant i frustrador
del pati de l’escola amb un punt cruel d’angoixa.
No sortiria fins que en fes algun d’exacte.
La monja severa m’obligava un cop més,
esborrava els traços tortuosos i em tornava
a donar el guix. L’arc perfecte, l’exigit,
no l’he tancat mai.
Tinc davant meu la foscor.

Friedrich Dürrenmatt: novetat editorial

2010-07-29T00:22:00.000+02:00

Friedrich Dürrenmatt

Minotaure

Traducció d'Ignasi Pàmies

Labreu Edicions

96 pàgines

14 euros

MINOTAURE. UNA BALADA (FRAGMENT)

(...) Estava confós. No comprenia què tenyia les
seves mans ni el dolor que glatia al seu pit.
Sentia només que aquest ésser que li havia
saltat al damunt i li havia clavat alguna cosa al
cos no l'estimava com abans tots l'havien
estimat, els minotaures, la donzella, les
donzelles, i en sentir això, va tornar-se recelós,
i més encara perquè no podia pensar, per la
seva ment tot passava en forma d'imatges i no
pas de conceptes, com si sentís en una mena
de llengua d'imatges: Potser la donzella no
l'havia estimat i les altres donzelles tampoc no
havien estimat els minotaures, i per això
s'havien quedat immòbils i havien marxat.
Potser totes elles pertanyien al nou ésser que
s'assemblava a la donzella i alhora era diferent,
amb un cos gairebé tan robust com el seu, i que
li havia saltat al damunt, com els altres nous
éssers havien saltat damunt dels minotaures,
que ara com ell estrenyien les mans sobre el
pit, d'on brollava un raig negre, i quan les altres
sis donzelles i els altres sis joves van aparèixer,
agafats de la mà, de manera que al mirall la filera
de figures errants no semblava acabar-se, sinó
que es duplicava sota la llum del vespre
magnífic, es quadriplicava, es multiplicava, i
quan ells van trobar el company que es recolzava
a la paret i esperava que el Minotaure finalment
s'esfondrés, llavors a l'home-brau li va semblar
–si hagués conegut aquest concepte–, que tota
la humanitat li queia al damunt per anihilar-lo. (...)

Joan Margarit: novetat editorial

2010-07-25T00:22:00.005+02:00

Joan Margarit
Poesia amorosa (1980-2009)
Labutxaca
336 pàgines
11,95 euros

AIGUA

Podem parlar de l'aigua o de la noia,
perquè la noia i l'aigua
en la meva memòria s'ajunten.
La noia és aigua: és la llibertat
per a una esquena que, sota la pell,
té una palpable rigidesa d'àncora.
La tendresa de l'aigua va salvar
les seves cames febles: torno a veure
el blau de les piscines escalfades
a la temperatura del seu cor,
tan lluny en els hiverns de la memòria.
Les piscines on neda el seu record.
Em queda el mar de ferro a S'Aucanada,
amb tants de cargols blancs, joies perdudes
entre una llum de còdols dins de l'aigua.
I el mar final, ventós, amb les ulleres
de sol tapant els ulls rogencs que diuen:
l'aigua va ser la seva llibertat
i ara és aquest mirall que ens la retorna.

Jordi Cervera: novetat editorial

2010-07-22T00:04:00.002+02:00

Jordi Cervera

A Laura, potser

Témenos Edicions

88 pàgines

12 euros

PREFERÈNCIES

N'hi ha que tomben per laberints sense brúixola,
altres que giravolten a perpetuïtat en portes corredores,
alguns que suren pels corrents dels rius hermètics,
pocs que llegeixen la tipografia de les escales mecàniques,
molts que s'immolen a la sang de l'or incorrupte,
i jo, jo només et prefereixo a tu.

William Butler Yeats: novetat editorial

2010-07-17T00:25:00.005+02:00

William Butler Yeats

Poesía reunida

Traducció d'Antonio Rivero Taravillo

Pre-Textos

824 pàgines

42 euros

¿POR QUÉ LOS VIEJOS NO DEBERÍAN ENLOQUECER?

¿Por qué los viejos no deberían enloquecer?
Hay quien ha visto a un joven prometedor
que tenía un firme pulso para pescar con caña
volverse un periodista borracho;
una muchacha que se sabía todo Dante
acabar dándole hijos a un imbécil;
una Helena que soñaba con el bienestar social
subirse a una vagoneta a gritar.
Algunos creen que es normal que el destino
mate de hambre a los buenos y ayude a los malos,
que si sus vecinos se mostraran claramente
como sobre una cortina iluminada
no encontrarían una sola historia
de una mente dichosa y entera,
una meta digna de comienzo.
Los jóvenes no saben nada de esto,
los viejos observadores bien lo saben;
y cuando saben lo que cuentan los viejos libros,
y que no hay nada más que rascar,
saben por qué un viejo debería enloquecer.

Àngels Gregori: tres poemes inèdits

2010-07-12T10:06:00.015+02:00

Àngels Gregori

Poeta valenciana nascuda a Oliva el 1985, és autora de Bambolines (2003) i Llibre de les brandàlies (2007). Llicenciada en teoria de la literatura i en literatura comparada, dirigeix des de la seva creació el Festival de Poesia d'Oliva (http://www.poefesta.com/).

NEW YORK, NEW YORK

He viatjat fins a la 49 amb Park Avenue
per trencar un poema que havia començat.
A voltes, desfer-se d’un paper
és tan dolç com fer l’amor
a la ciutat on no vivim els dilluns;
a voltes trencar uns versos
és tan dolç com pensar que l’heroïna
és una amable visita a casa
mentre sona Philip Glass de lluny.
He vingut a la ciutat per trencar amb tot,
amb aquests versos que m’ofeguen
i amb cadascuna de les tardes sense tu.

Des dels cristalls d’aquest Cafè
la vida passa com una imatge de Richard Estes.
Si estigués ací l’àvia, diria on vas a parar,
en lo tranquil que s’està al poble. Ni pensar-ho.
Si estigués ma mare, no deixaria
que anés plorant per cada cantonada.
Passejaríem per East River,
i pel pont de Brooklyn
i aniríem a mirar la fruita
en algun green market de la ciutat.
Acabaríem, possiblement, comparant
els fesols de careta que trenca l’avi a casa
amb les altres varietats orientals de Chinatown.

Escrivim, fem literatura,
perquè altres han escrit i han fet literatura abans,
molt abans que Otis inventara l’ascensor
i ens imaginàrem edificis que abraçaren els núvols.
Sovint comparem l’escriptura amb un salt lliure
des de dalt d’un gratacels.
I jo he vingut a Nova York per això:
perquè al poble no hi ha tanta altura
com per tirar-ho tot sobre l’asfalt.
Per això he vingut a la ciutat,
per tirar des del setantè pis del Rockefeller Center
totes les hores tots els poemes i totes les tardes
que he passat sense tu.

SUBWAY

Hi ha coses que als vint anys ja se saben
si has viatjat a Nova York
i has vist totes les nacionalitats
dins d’un vagó de metro.
Als vint anys vaig aprendre
a rodar un pany sabent que seria
l’última volta que tancaria aquella porta.
Als vint anys vaig aprendre
que hi ha mirades que voldries
que t’acompanyaren sempre
com hi ha músiques que no pots deixar d’escoltar
com hi ha versos que no voldries oblidar
–Hazte hombre, te digo, como yo a veces me hago mar–.
Als vint anys vaig aprendre a posar uns llençols
a la rentadora sabent que seria
l’última volta que els gastaríem.
Als vint anys vaig aprendre
que cada volta que escric la paraula
enyor als meus poemes
després les mans em fan olor a cendra.
Hi ha coses que als vint anys ja se saben
si has agafat sola el metro a Nova York
per anar d’un lloc a l’altre
i ningú no et buscava,
com aprendre, per exemple,
que l’amor dels pares és igual
que els llibres dins d’una prestatgeria:
que sempre estan, i sempre esperen.

CENTRAL PARK

Un dia ma mare em va portar a Nova York.

Perquè mentre els dies passen
guardes sempre el record de la ciutat
al març dels teus vint anys, em va dir.

Però mai li he contat que cada nit,
als meus somnis, tot queda igual:
ella continua tenint quaranta anys
sentada en un banc de Central Park,
i jo, vint menys, mirant-la.

Felícia Fuster: novetat editorial

2010-07-07T10:00:00.006+02:00

Felícia Fuster
Obra poètica
Proa
536 pàgines
20 euros

UNA HORA COM AQUESTA

Qui sap si també haureu viscut
una hora
com aquesta. De sobte, em pesa el cor.
Desordenat, a dintre meu no trobo
ja res d'altre.
El cel llunyà es fa dens i densa
la distància, el cop
del salt entre un bon dia i un adéu.
Em sento fil tibant on tothom penja
plorant o bé rient
la roba que no porta. Mal lligada
m'estic. Em desdic de tothom,
de mi, de tots els vents
que m'empenyen les guerres, la incertesa.
No sé oblidar el combat, ni els avions
que una agulla de cap pot desinflar,
fer caure, els murs fets de paper,
les espitlleres
del viure parcel·lat. M'escapo.
Esborro amb l'aigua dels meus ulls
el tall dels passos.
Després, cantant amb els ocells
del més enllà trobat, em sento fonda
d'espai no desistit. I escuma.
I sencera m'aboco. He conegut
l'absoluta mesura de la mort.
O gairebé. Qui sap.
Potser també heu viscut una hora
com aquesta.

Júlia Zabala: dos poemes inèdits

2010-07-01T10:55:00.019+02:00

Júlia Zabala
Poeta nascuda a València el 1975, escriu, balla, cuina, cus, viatja, somia, blogueja, estudia i treballa com a professora de secundària. Ha publicat El mateix silenci (1995), Raïm de vent (1996) Cendres volades (2000) i El cercle de les ànimes (2005). Actualment viu a Vilanova i la Geltrú i dóna forma a un nou poemari mentre comença a treballar en un projecte de narrativa.

Els amors no són mai impossibles.
Impossible és el càntic africà de les sirenes,
criatures de mística llàgrima i mítica llegenda
que animen la dansa insomne i les albades de sal.
Impossibles són les llunes de Júpiter al voltant del coll de la Princesa
Dormida.
Impossible respirar l’absència cristal·lina de les teues paraules.
Però els amors no són mai impossibles.
Hi havia un passeig de lleons al voltant de la Terra,
al voltant de la teua boca un camí d’aroma inexplicable.
Impossible és abraçar-te al final del laberint més enllà de temples i de
boscos,
més enllà de devocions disfressades, del nou vestit de la Deessa, de la
nova copa del Rei.
Impossible el somriure de l’eremita que em segresta els passos.
Impossible la teua abraçada i les claus de casa perdudes en el fons dels
teus ulls.
Impossible la redempció absurda de la meua culpa
i el penediment estrany de les vides creuades.
Impossible és no haver-te trobat mai en un camí de misteris
insondables,
alfabets bellíssims, cançons i préssecs, dimonis i fades... pedres
precioses,
lluny de casa i tanmateix tan prop...
Impossible l’àngel de la guarda que mai em comprarà l’ànima,
que mai em portarà amb tu, que tancarà els ulls, trist, quan tot acabe.
Però no, els amors no són mai impossibles.

Parèntesi...
Hi ha catorze llunes més enllà de l'absència que em dediques.
Hi ha catorze llunes més enllà dels silencis que et regale.
Jocs malabars amb pilotes astrals.
Satèl·lits sense més llum que la que roben al teu eclipsi.
Potser ens tornarem a trobar en la cara oculta de qualsevol de les
meues catorze llunes.
Potser hi haurà més llum, qui m'ho sabria dir...

Tinc mil i una històries per explicar-te
però no hi haurà llunes suficients per amagar la cara fosca d'aquest
final.
Morirà l'oblit i no recordarem res.
Morirà l'oblit i no quedarà res.

Friedrich Hölderlin

2010-06-27T13:48:00.001+02:00

Friedrich Hölderlin

Cantos

Traducció d'Antonio Pau

Linteo

164 pàgines

22 euros

LÁGRIMAS

¡Tierno, celeste amor! Si llegara a olvidarte,

si llegara... Y vosotras, islas que el destino ha herido,

que sólo sois ceniza, ardientes,

desiertas y además abandonadas,

islas que tanto quiero, pupilas de un mundo extraordinario,

ya sólo me importáis vosotras,

las orillas donde el amor expía, frente

al cielo de dios, su idolatría.

Pues en lejanos días, los santos y los héroes feroces

sirvieron con fervor excesivo a la belleza.

Y árboles sin número

y ciudades enteras se erigieron, a la vista de todos,

semejantes a un hombre ensimismado. Ahora

los héroes están muertos, y las islas de amor,

desfiguradas. Así, engañado,

loco incluso, ha de estar el amor en todas partes.

Vosotras, blandas lágrimas, no lleguéis a apagar

del todo la luz ante mis ojos. Dejad al menos,

ladronas y engañosas, que un recuerdo,

para poder morir más noblemente, sobreviva.

Gabriel Ferrater: novetat editorial

2010-06-22T19:39:00.013+02:00

Gabriel Ferrater

Les dones i els dies

Labutxaca

224 pàgines
10,95 euros

Edició definitiva del llibre de 1968 que inclou quatre poemes inèdits, entre ells Prop dels dinou.

PROP DELS DINOU

Quan falten dotze dies perquè tinguis,
Júlia, dinou anys,
vull apuntar-te tres o quatre dites
(dinou, no les sé pas)
que siguin veritat. Dones i homes
componen tot el món.
Massa simple, respons. Però recorda
la cova de Plató.
Qui espia la paret, la febre d'ombres,
no sent al seu costat
l'esma innocent amb què se li proposa
alguna cega mà.
Dones i homes. Mans nuades. Fosca
d'una tarda que mor.
Dins de la cova s'hi pot viure, Júlia.
Millor, sense records.
Però quan creixes tu et creix la memòria.
Mira que et pugi dret.
Que cap por no la torci. Que no et sagni
de cap empelt cruel.
No t'escoltis qui et parli d'egoisme:
t'has de gosar estimar.
I el dia que tremolis (he de dir-te
que un dia així vindrà),
i et siguin lluny els dinous anys, no oblidis
que, teu, és alt tot do.
Així sabràs donar sense penyora,
tal com donen els bons.
I sabràs rebre, tal com et mereixes,
un do sense retorn.
Cecs, a la cova, sabem lligar, Júlia,
ben fort el nus del món.