dissabte, 28 d’abril de 2012

Eva Baltasar: novetat editorial

Eva Baltasar
Poemes d'una embarassada
Pagès Editors
64 pàgines
11 euros







CONTINUÏTAT ESTEPÀRIA

Sóc un assoliment.
Travessar el riu pel lloc exacte on no hi ha el pont.
Les muntanyes no fan un horitzó
sinó promeses joves i inexpertes, més enllà.
Crec en mi, en la meva extensió,
en l'herba tendra que em cobreix com un recel.
Podria cobrar-vos una entrada
però he deixat de centrar-me en els bitllets
i en els seus rostres amargants.
Un munt de petites senyoretes
em dicten paraules fins ara inútils,
amb els seus llapissets recollits a la nuca
i uns blocs de paper de gel o de seda.
Desitjo com a estil de vida
i m'incrimino com la policia bona.
El meu propi uniforme em sedueix
i amb una sola mà m'arrenco plaers i me'ls expulso.
Un assoliment? Potser hi ha una poeta que em traeix.
Per damunt de tot, el que ara sóc,
és un espectacle natural.

diumenge, 22 d’abril de 2012

Blanca Llum Vidal: novetat editorial

Blanca Llum Vidal
Homes i ocells
Club Editor
128 pàgines
15 euros







POEMA BLANC

Una picor terrible em ve de lluny portant la son. Llavors m'assec penjant les cames de la lleixa i miro el blanc. Aquella cambra tota buida i tota gran trenca el temps perquè en té massa. Passen segles com aglans caient a terra i cada fruita només sap que té pinyol. Són el límit de l'extrem que no té fi però que comença quan s'acaba. Se senten cops de forma rara, en aquest lloc. Són uns cops dins una caixa i al damunt hi ha parat taula una amplitud. Cap fletxa no pot mai seguir-ho tot: ni la basarda de la cambra que és tan buida ni l'estretor de dins la caixa ni l'espai, aquest, tan ample. Però gratant no molt endins, només a l'aire, trobo el somni i puc tibar-lo. 

diumenge, 15 d’abril de 2012

Lucia Pietrelli: dos poemes inèdits

Lucia Pietrelli
Escriptora italiana nascuda el 1984, conrea la poesia i la prosa en italià, català i castellà. És autora dels poemaris Fúria (2010), Violacions (2011) i Vertical (2011).
Els següents poemes pertanyen al llibre inèdit Esquelet, premiat amb el Recull de Poesia 2012 i pendent de publicació.




ANATOMIA VII


El foc
contra el mercuri del cos.

Els vius
es descobreixen
en la falta
de fred constant.

Que el teu coll
no es vincli,
que la foguera
que la fi
que el cotó de sucre
el color
el teixit
la culpa.

Qui tindrà més por?

Tens un penjat
a l'esquena
i no el plores.
Li acarono el pit
quan passegem
asimètrics.
No plou, ni plora.
El penjat
es bressola
al ritme dels teus mots
negre
com un pètal
xuclat.
Tens una natura morta
a l'esquena
i no ho saps.
Li llepo
les extremitats
i no en rebutja la humitat.

Que el teu vestit
no conegui la putrefacció,
que el badall
que la boca del forn
que les glàndules
que el cercle
l'adob, el pou,
el diccionari.

Qui t'anunciarà la duplicitat?
Et revelaran que som tres?
Qui t'explicarà
per què mai no tens fred?

Els morts
protegeixen
les esquenes dels ganivets,
el pas, del passat.

Beso els ulls
del penjat
i creus
que et busco
les costelles, que no accepto
l'absència de les ales,
de la cua,
els pèls.

Mires endavant
amb un somriure
obert de 34 dents.
Em quedo darrere.
I el penjat
cruix
contra la ventada
les síl·labes repartides:
calls i solitud.


ANATOMIA IX

Som nus
al relleu de l'aire,
al so del guix.

(Jo creia tenir un gest
a les mans, jo creia
badar les cames
d'unes estisores
i no fer-me mai
doblegar)

Perquè som vells
al sanglot del llit,
a l'olor de la paret.

(Jo creia engendrar una sitja
als ulls, jo creia
foradar l'aigua
que omple la llenya
i no fer-me mai
cremar)

Sí que ens hem avesat
a la pastura del temps,
a la digestió del renou.

(Jo creia modelar una muralla
als dits, jo creia
gravar el mapa
que dirigeix els sentits
i no fer-me mai
mutilar)

Però encara som nous
al joc del rapte

i la creença
ja no ens cap
dins les vèrtebres
del vers.

dimarts, 10 d’abril de 2012

Quim Español: novetat editorial

Quim Español
Nadir i altres nits
Edicions de 1984
80 pàgines
12,50 euros








TERRA ÀRIDA

En algun lloc la terra és un jardí amagat
de vida vegetal immoderada,
on la quietud davalla lentament
com davalla la fosca a l'hora baixa,
i els animals del vespre, estàtics, miren
embriagats pel poliol i el bàlsam,
i arreu on vas se senten els efluvis
del lliri de Florència, la menta i l'herba blava.

Mes la nostra heretat és una terra estèril.
El vent hi bela entre les branques aspres
com un anyell perdut quan ve el capvespre
i murmureja entre les herbes altes
d'una saba alcaloide que pertorba.
És terra d'escurçons i de pissarra
on l'herba de la sang creix invisible,
emboscada entre el fenc i la boscana.

Evocant el jardí que no hem vist mai,
caminem per la terra devastada.

dimarts, 3 d’abril de 2012

Flavia Company: novetat editorial

Flavia Company
Volver antes que ir
Eugenio Cano Editor
88 pàgines
13 euros








(FRAGMENT)

Claro, voy a sacar fotos y las voy a ir guardando
en un hard disk externo que con el tiempo
se va a quemar a causa de una subida de tensión
eléctrica o arterial,
voy a comprar cosas inútiles para colocar en las estanterías
y acumular polvo y tirarlas por fin
antes de trasladarme
: de empezar a ser otra o volver a ser la misma,
de descubrir que no puedo deshacerme de nada
aunque quiera y por eso
hay que elegir cada recuerdo,
no permitir que ocurra cualquier cosa
: lo que una vez fue es para siempre.
Tengo serias dudas sobre los hechos que guardaría
si volviese a empezar
: quizás el chancho azul y su desaparición,
a manos de mis progenitores,
hasta el día de hoy, en que una mujer de labios rojos
como el pelo de Van Gogh en mi cabeza,
me contó que escribía un libro
de dos relatos
con ese nombre de alcancía
: ¿para ahorrar qué?,
habría tenido que preguntarle,
pero le dije otras cosas,
le conté lo que pasó,
todo desde el principio
y me escuchó con los ojos,
como hace la gente que mira lo que le hablan,
y ahora sabe que mis padres antes de secuestrarme
me robaron todas las monedas
para comprarse una casa
con una azotea donde yo anduve en bicicleta
y aprendí a mirar las estrellas
acostada en una manta vieja
sin saber que muy pronto el cielo iba a ser otro
y la casa un souvenir
del viaje breve que es la infancia. (...)