dimarts, 27 de desembre de 2011

Amadeu Vidal i Bonafont: dos poemes inèdits

Amadeu Vidal i Bonafont
Va néixer a Barcelona el 1973, i compagina la professió d'enginyer de boscos amb la creació literària. És autor d'una prolífica obra poètica que comprèn tretze llibres, l'últim dels quals és Projeccions (2010).
Els següents poemes pertanyen al seu nou treball, Juny, guardonat amb el premi Màrius Torres 2011 i que d'aquí a pocs mesos veurà la llum.



NOCTURN

La lluna contempla el pas d'una ambulància
per l'asfalt inert, un cos entre dos mons,
seda embolicada amb paper de vidre.
Ara fa llum, ara no, ara fa llum, ara no.
Ara és a les fosques perquè el cicle de la sirena
també inclou la tenebra. Ara il·lumina els marges
perquè el cicle de la sirena inclou l'esperança.
Com una ruleta russa,
d'esquena a la nit, quan intueixis la claror,
digues prou.


INTERLUDI NOCTURN

Has somiat que et robaven el xumet.
I plores, malgrat que amb veu amorosa
t'explico que el tens aquí al costat,
vora el coixí. No em creus,
i brames més fort i jo no t'enganyo
i no sé què farem en aquesta hora intempestiva
quan a tots els canals de la tele
venen gemecs de plaer industrial,
allargaments de penis sense intervenció quirúrgica,
maneres miraculoses d'aprimar-se,
cartes astrals i pitonisses analfabetes
que ens espien i no ens veuen
a través de la seva bola de cristall impostora.
Només el teu plor és natural, autèntic,
inestroncable. Només tu podries aturar-lo.

dilluns, 19 de desembre de 2011

David Castillo: novetat editorial

David Castillo
Doble zero
Proa
88 pàgines
16,50 euros








PREGÀRIES DESATESES

Ho saps?
Quinze anys matinant per a empreses
de què ni els amos ja no recorden els noms,
tres anys en llibertat provisional,
una col·lecció de carícies de la policia
–amb un bon cop al pòmul al bar de Via Laietana–,
vint-i-vuit detencions per motius diversos,
quaranta anys de paz
i trenta de cloroform,
un tret al genoll
i amors que no es van perpetuar,
infinites borratxeres
amb el seu nombre corresponent de ressaques,
cançons i promeses desateses,
un cor que batega massa ràpid
i impaciència a l'engròs,
pregàries cap al creador de les mosques
i infinites tones d'avorriment.
Tot un currículum abans d'aterrar en tu,
que m'allunyes dels carrerons foscos de la ment,
que m'incites, m'acaricies i jeus en mi,
sense irradiar fermesa.

dilluns, 12 de desembre de 2011

Xavier Farré: dos poemes inèdits

Xavier Farré
Nascut a l'Espluga de Francolí el 1971 i resident a Cracòvia, ha publicat quatre llibres de poesia i ha traduït autors polonesos i eslovens. Porta el blog http://xavierfarreabcd.blogspot.com/
on dóna a conèixer poetes de les zones eslaves de l'Europa Central, principalment.
Els poemes publicats aquí arrenquen de fotografies d'Abel Murcia, a qui va dedicat el cicle.


A L'ESPERA DE LA LLUM

Els batents oberts en les finestres tallades
per baix, només unes escletxes que reben,
expectants, la inundació de la llum, un bany
que s'escampa pel terra marmori amb vetes
com vasos capil·lars que alimenten el cos,
aquesta entrada enmig de la penombra
vençuda. Les cadires enyoren el tacte,
el frec a una distància prudencial.
O els peus que pugen per explicar
històries de mons llunyans, de llums
que s'infiltren per les escletxes. De batents
que s'obren i es tanquen com un gest
d'agraïment. Tots com davant d'un foc
que s'ha anat apagant, un testarral
que a penes ja escalfa. S'ha d'atiar,
atiar les brases d'aquest estantís matí,
atiar la sang del món, el broll de vida

en la font de la llum, atiar el marbre
i la fusta de les cadires, atiar l'espera
de segons, minuts, anys en la penombra.
Atiar els vidres a l'espera de la llum.
I observar la definició dels objectes,
els perfils, les formes. Els marges
que la llum imposa per crear-nos vius.


CAMÍ DE LA LLUM NEGRA

Llambordes que indiquen un camí, un destí
absent, que es perd en la proximitat, com un colze
tocat sense voler, com el tacte de la roba, la col·lisió
dels colors, de les teles, a la recerca de temperatura.

Un fil d'aigua, la pluja no ha arribat a tots els racons,
o és la galleda que ha ruixat tot el camí, per indicar
una direcció. Una fletxa escapçada, com un ganivet
sense esmolar. El dolor no s'endinsa en la pedra.

Un negre mat i un negre brillant, l'aigua que banya
el negre. La divisió de l'immens tauler, impossible
marcar les caselles de la xarranca. Una exactitud
en què l'ordre es multiplica en les passes absents.

Recorrem el camí, tu i jo, en la bifurcació del raig,
en el trencament de l'ordre pensat que s'esquerda
en l'aigua. S'escola i es perd on la imaginació intenta
resseguir el camí de la llum negra, el reflex brillant.

dilluns, 5 de desembre de 2011

Lluís Calvo: novetat editorial

Lluís Calvo
Estiula
Labreu Edicions
120 pàgines
13 euros








Una llengua obre infinits llenguatges. És comunal i oberta. La fórmula de l'equació encara no resolta. I és, alhora, com el silici: mai no apareix en estat pur.

Del Puig Ferriol a l'últim confí de l'univers només hi ha un pensament. La llum és massa lenta, no trobeu?

El nostre verb sempre és transitiu. Només Déu –que tot ho és en ell mateix– té el privilegi, incògnit, de ser intransitiu.

Les formes de la intel·ligència són infinites. L'home n'és, tan sols, una de les múltiples configuracions.

Algun dia l'espai més allunyat no resistirà el pensament. Ni el buf de l'ànima. L'univers serà, llavors, un microestat, una petita república de llum i pols i cendres.

Deixa anar la pedra, que caigui fins al fons. Però, ara i aquí, que s'enlairi i busqui el cel. Car qui les coneix, les lleis pròpies del poema?

La natura de l'esbarzer –de la vinca, la viola i la genciana– també és humana. Això, no cal dir-ho, també s'esdevé a l'inrevés.

Tot l'univers tendeix a la vida. Però triga molt.

Un poema sols pot celebrar la seva desaparició. Llavors s'haurà acomplert, definitivament, la pau.