dijous, 28 de juliol de 2011

Ernest Farrés: novetat editorial

Ernest Farrés
Edward Hopper
Traducció d'Emanuela Forgetta
Edizioni Nemapress
128 pàgines
15 euros

Surt la versió en italià del poemari Edward Hopper aparegut en català l'any 2006. El nou llibre, a cura d'Emanuela Forgetta, el publica Edizioni Nemapress en edició bilingüe
.


SMALL TOWN STATION, 1918-1920

Io e i sogni in cui germinano
futuri con gli obiettivi-per-i-quali-lottare.
Non senza sforzo, ancora io
e i tentativi indubbi
d'iniziare una storia.
Spazzolino da denti
e paste dentifricie
per rinfrescare l'alito.
Scorciatoie per arrivare
alle stazioni e bagni di luce. L'azzurrità
delle aquilege e l'azzurrità delle jacarande.
Aste più basse e aste più alte.
Venti che espandono gli stratocumoli
e venti che li spazzano alla-meglio.
Gatti scapoli e stradine mezze morte
nei piccoli nuclei urbani.
Morosità e strafottenze.
Mmm... che strano andarsene (e che strano non farlo).
Chiasso-chiasso e silenzi-silenzi.
Movimenti di polso e testardaggini.
Meno venti, meno un quarto, meno dieci.
Valige ai binari e cicche a terra.
Valori morali e telecamere di videosorveglianza. Tutto
un miscuglio di volti accesi e beni
di consumo che non dovrebbero chiamarsi così.
E, un giorno o l'altro, io e te.

dimarts, 26 de juliol de 2011

Bartomeu Fiol: novetat editorial

Bartomeu Fiol
Carants. Obra poètica 4
Proa
464 pàgines
18 euros







FINALE

Bàsicament, el poble escollit
ha necessitat de tres llenguatges:

primer, el més adequat per a relacionar-se
amb Adonai, amb Elohim;
després, l'utilitari
per a mercadejar o comerciar amb els goyim;
i, finalment, la lingua franca i a la vegada privada
–tal com el jiddisch–
per a no esser entesos per aquells
i sí pels germans d'indrets llunyans.

Tu que no en domines cap,
ne anche nessun gergo judeo-italiano,
què pintes en aquesta història?

divendres, 22 de juliol de 2011

Jordi Valls: novetat editorial

Jordi Valls
Ni un pam de net al tancat dels ànecs
Pont del Petroli
40 pàgines
8 euros








EL CRANI DE MOISÈS

Digue-li: amor, poesia, déu, perfecció,
intangibilitat. L'eco de l'eco, el so
ressonant d'allò que sents, l'onada expansiva
de l'abstracció, la no-casella a la xarranca,
saltes i saltes a la pota coixa, caus
fora de joc entre invocacions tel·lúriques.
I si no ets profeta mirant la nova terra
per la desbocada voluntat del mai?
Vell crani que ensopega amb les aigües trencades
de la paradoxa, buscant, combat a mort,
apropar-nos, sense ser-hi, a la promesa.
Llavors resta la nostàlgia, d'això vivim.

dilluns, 18 de juliol de 2011

Susanna Rafart: novetat editorial

Susanna Rafart
La mà interior
Meteora
48 pàgines
13 euros







Temps imparable al rompent de la vida, és un crit, és un crit
que n'ha infantat a milers. L'home i la dona han nascut,
ploren i estimen, potser el seu gest es detura un instant.
Com han brillat els seus ulls, ara raïm d'escurçons!
Criden i és mut el seu cant i són mudes les hores al tàlem,
mudes al llit de la mort: ara jo us dic que no correu,
hi ha la ventura del bes i els seus peixos immòbils que embeuen
cada paraula en més bes; hi ha l'insegur bressoleig
al portinyol que us empara girant el vaixell a occident,
l'ostra que creix per lliurar forma perfecta a les mans.
Queden la perla, el vaixell i alguns peixos en l'aire, i l'home,
la dona no són els d'abans, tenen els rostres més clars,
l'ombra els sorprèn vora l'aigua i aixequen els ulls als xiprers
àrtics i blancs i al seu lloc, entre estranys, nous amants
criden i neixen i ploren i estimen i temen l'engany
d'un sol minut que els deté, urc imparable, en l'afrau.

diumenge, 10 de juliol de 2011

Laura López Granell: dos poemes inèdits

Laura López Granell
Nascuda a Barcelona el 1968, és poeta i professora a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, tasca que compagina amb la seva activitat com a formadora en creativitat aplicada i comunicació en diferents àmbits i institucions. És autora dels reculls La història del drac Xiulet (conte infantil en vers) i Itineraris, i ha participat en diverses publicacions col·lectives.
Actualment manté el blog poètic Jardins Verticals, a l'entorn del qual ha escrit els dos poemes que aquí es donen a conèixer.


AL PEU DE L'ARA

És fruita del meu temps, aquesta mitja tarda
de dissabte encesa com la dolçor rogenca
del raïm? No sé pas com devia ser abans
la verema dels dies o ara no hi vull pensar.
Massa lluny queden ja collites previsibles
de diumenges domèstics de llarga sobretaula
i feiners escurant mala anyada de besos.

Avui tot és sentir la terra clivellada
sadollar-se del vi d’una nova follia.

És fruita del meu temps, aquesta mitja tarda
de dissabte ennuegada com la set del meu fill
en dir-me adéu? Sé prou com era abans l’agost
etern de les rialles: petons sense guaret
els dissabtes alterns ni rostoll per quinzenes.
Massa lluny queden ja collites sense enyor.

Avui replego faltes en raïmar embriaguesa
i em tiben les clivelles com velles cicatrius
sota l’adob dels dits que em reguen de carícies.
Beure en un mateix calze: por, amor, ambivalència.

És fruita del meu temps, aquesta tarda mig
partida mig perplexa, empassar polpa i os.
Incerta però certa, sense ahir ni demà,
plantada al peu de l’ara, concebre l’aventura.


SECRET

I res no és per no-res i tot guarda perquès
secrets, com la mirada amb què em mires, amor:
aquests ulls de vacances podrien haver estat
els ulls dels meus dilluns, ulls de dies feiners,
i m’hauria agradat compartir cafè amb llet
els matins laborables i el sofà cada vespre.
En canvi t’ha tocat ser el meu dia de festa,
el trosset de sorral on enfilar jardins,
i la meva finestra, blava i entre terrats,
d’un dia cada quinze. No és fàcil ser diumenge.

No és fàcil ser diumenge ni dissabte a la nit:
et demano que eixordis a força de delit
els crits esporuguits desats rere la porta
o amagats sota el llit entre la roba bruta
de tota la setmana. No és fàcil ser miracle:
fer dels minuts, ressort; de les hores, esponja;
dels dies plenamars, diluvis, diccionaris
de mots incandescents vessats a cau de llengua;
del comiat, fer-ne un delta, i de l’encontre, oasi.

No és fàcil ser miracle i no és just demanar-t’ho.
Voler que em siguis treva en la guerra de viure
és negar-te batalles que vius en solitari,
i, a força de soroll verbal i de carícies
de tu volia carn, de tu volia riure,
ara et reclamo orelles on abocar neguits
i crits: arrenca’m crits, de goig i de dolor;
però purgatori no, mai purgatori, sempre
cel o bé infern, i fam, i palmeres salvatges.

Podries haver estat pare del seu somriure,

i m’hauria agradat que el present que us llegiu,
tots dos, al meu sofà, quan dorms a casa meva,
tingués també un passat, i haver-lo escrit amb tu;
que li fossis el conte dels vespres laborables,
el petó dels dilluns, dels dimarts, dels dimecres,
que hagués après amb tu a anar amb bicicleta,
i a esquiar, i a gaudir de la por que fa créixer;
que haguéssiu plorat junts quan va morir el meu pare,
i veure-us reptar junts amb el nas enfonyat
al peu de cada soca d’alzina o de noguer
per ensumar bolets, i veure créixer arrels
a les branques de plàstic de l’arbre que inventeu,
un arbre imaginari, un arbre de moments
que no en sap de nissagues, que no creix de la terra
que diu el parentesc, que és el cel que el nodreix:
la pluja que ens amara tots dos quan no som tres
ha fet créixer vergers més enllà de nosaltres.

No hi ha casa pairal, però al sofà de casa
seiem tres si fa sol, i som dos si fa lluna,
i algun vespre de sort hi seu solament una
dona que bé podria haver estat la teva dona
si no fos que tot guarda perquès, com la mirada
amb què em mires, amor, i res no és per no-res.