dilluns, 30 de maig de 2011

Anne Sexton: novetat editorial

Anne Sexton
Com ella. Poemes escollits (1960-1965)
Traducció de Montserrat Abelló
Proa
312 pàgines
23,50 euros







RELACIONAR-SE AMB ÀNGELS

Estava cansada de ser una dona,
cansada de culleres i de pots,
cansada de la meva boca i els meus pits,
cansada de cosmètics i de sedes.
Encara hi havia homes a la meva taula,
asseguts al voltant del bol que els oferia.
El bol era ple de raïm porpra
i les mosques hi rondaven atretes pel perfum
i fins i tot el pare va venir amb el seu os blanc.
Però jo estava farta del gènere de les coses.

Anit vaig tenir un somni
i li vaig dir...
“Tu n'ets la resposta.
Sobreviuràs al meu marit i al meu pare.”
En aquell somni hi havia una ciutat feta amb cadenes
on Joana fou executada vestida d'home
i la natura dels àngels no tenia explicació,
no n'hi havia dos de la mateixa mena,
un amb nas, un amb l'orella a la mà,
un mastegant una estrella, atent a la seva òrbita,
cada un com un poema obeint-se a si mateix,
fent les funcions de Déu,
una gent a part.

“Tu n'ets la resposta”,
vaig dir, i vaig entrar,
i em vaig ajeure damunt les portes de la ciutat.
Aleshores em van lligar amb les cadenes
i vaig perdre el meu gènere i el meu aspecte final.
Adam era a la meva esquerra
i Eva a la meva dreta,
ambdós del tot inconsistents amb el món de la raó.
Entrellaçàrem els braços
i cavalcàrem sota el sol.
Jo ja no era una dona,
ni una cosa ni l'altra.

Oh, filles de Jerusalem,
el rei m'ha dut a la seva cambra.
Sóc negra i sóc bonica.
M'han obert i despullat.
No tinc ni braços ni cames.
Sóc tota d'una sola pell com un peix.
Sóc tan poc una dona
com Crist era un home.

(febrer de 1963)


divendres, 27 de maig de 2011

David Escamilla: novetat editorial

David Escamilla
Elogi de la veritat
Pagès Editors
100 pàgines
12 euros








CONSCIÈNCIA

La gent fa veure que no se n'adona,
però hi ha tardes plujoses de diumenge
on tot sembla tornar a començar de nou
i una poderosa consciència de llum
colpeja contra les portes de bronze
de la nostra provisional, melangiosa
i freda ànima estripada
per tants viatges impossibles
i pel munt d'utopies que encara dormen polsoses
als remots calaixos del demà.

diumenge, 22 de maig de 2011

Robert Duncan: novetat editorial

Robert Duncan
Tensar el arco y otros poemas. Antología poética (1939-1987)
Traducció de Marta López-Luaces
Bartleby Editores
392 pàgines
19 euros






SOY UN HOMBRE SUMAMENTE CARNAL

Soy un hombre sumamente carnal y veo
en tu cuerpo lo que conmueve mi espíritu.
Y mi espíritu es íntimo de la mano,
íntimo del pecho y del corazón,
íntimo de los labios separados
que podrían buscar el consuelo
en tus labios.

Recíbeme; un cuerpo desgastado y cálido soy.
Soy más que nada fuego carnal, y anhelo
que tu cuerpo alimente de nuevo mi llama.
Te abrazaría y me nombraría
nuevamente en tu piel.

El verde de la rama de un eucalipto
colgado en las distancias del aire.
Les terraces au clair de la lune
jugaban en el orbe del mediodía, en el área
azul e iluminada por la luz del sol por donde
nos movíamos:
la japonaiserie de la bahía
y de las islas en la neblina humeante
parecería llevar una sutil impresión
distinta y solitaria del diseño de la razón
y haciendo señas insinuantes de un amor
en cuyos días como golondrinas volaron
uno por uno, desde el bosquecillo opaco del corazón
para trazar con su vuelo los lineamientos de la verdad.
Te hablé e intenté decirte
busco el descanso del cuerpo en el estado de gracia.

Oh debería haberme arrodillado en el suelo
y llorado;
Me debería haber rendido a la fe del cuerpo
y arrodillado,
suplicante de la buena hora que vino
y se fue
una sombra luminosa en la sangre.

He hecho mi promesa en la carne, y veo
en ti el dorado pacto del cuerpo.
Y el espíritu es íntimo de tu cuerpo,
íntimo de tu pecho y labios.
Pretendo de ti ese sacramento carnal,
el testamento de fe del amante
en cuyo cuerpo liberaremos
la inmortalidad del espíritu.

Ven a mí, oscuro espíritu inquisidor,
moras en el umbral de mis pensamientos.
Este anhelo es una eternidad inmensa
en lo que nuestros desperdicios cuestionan las mentiras,
y nosotros, en el limbo del amor incorpóreo,
miramos fijamente los cuerpos que negamos.

Soy el más carnal de los fuegos.
Te abrazaría en esa llama,
y deberemos mentir atrayendo entonces el descanso
y mirar fijamente, nos miraremos fijamente uno al otro en esa hora
cuando recién creados uno en el otro
quedemos suspendidos como la música humeante en el aire.

diumenge, 15 de maig de 2011

Maram al-Masri: novetat editorial

Maram al-Masri
Et miro
Traducció de Jaume Pont i François-Michel Durazzo i amb la col·laboració de l'autora
Pagès Editors
224 pàgines
15 euros






El seu pit sentirà el pes
de la respiració d'una dona.

I el seu llit serà massa estret,
amb la paret al davant
i ella al darrere.

I els seus peus es queixaran
del poc espai que tenen.

Ella no tardarà gaire a anar-se'n.
Aleshores ell estirarà els braços
i obrirà el calaix del seu cos.

Aleshores, només aleshores, s'adonarà
que la paret continua davant seu
i que darrere
sols resta l'abisme
del buit deixat per una dona...

dimarts, 10 de maig de 2011

Anna Aguilar-Amat: un poema inèdit

Anna Aguilar-Amat
Poeta i professora universitària (Barcelona, 1962), és autora dels reculls Trànsit entre dos vols (2000), Música i escorbut (2002), Petrolier (2003), Jocs de l'oca (2006) i, aparegut a principis d'aquest any, Càrrega de color.
Teoria de la coalescència és un poema nou escrit al marge del seu darrer llibre.



TEORIA DE LA COALESCÈNCIA

No és suficient amb la condensació perquè es desencadeni el
mecanisme de la pluja. Hi ha d'haver el creixement de les gotes
d'aigua.
Quan dues gotes de pluja s'ajunten se’n diu coalescència. I no és fàcil:
una gota ha de ser més grossa que l'altra i han d'estar sotmeses a un
moviment oblic com d’algú que escombra.
Alguns dies em desperto i tinc el cap acarat a moltes cruïlles. El
cervell és al punt mig i les cruïlles generen una mena d'estrella de 3
dimensions.
És massa tard per tornar a començar? Vull tornar a començar o només
lliscar? Cal que cerqui un lloc calent, o que segueixi corrent? Fa
molt fred i encenc el foc.
No pensis, no pensis... només fes coses petites: encén el misto,
acosta’l, espera que es despertin els fills...
Del llatí coalescere, créixer conjuntament, la coalescència son dues
parts d'una ferida que s'ajunten per fer una cicatriu.
Cerques la paraula perquè les paraules (justes o injustes, certes o
falses) són allò que sobreviu a l'experiència viscuda.
Sobreviure i tornar a treure fulles, com un arbre després d'un
incendi. I això es diu resiliència.
Les paraules són el que recordem, però també la seva absència.
L'absència d'una paraula és com la marca d'una sabata sobre el fang.
Els homes parlen de dones com si fossin restaurants. S'hi valora el
servei, la decoració, la matèria primera, l'elaboració dels plats i el
sabor. I sobretot la crítica.
Les dones parlen dels homes com si fossin supermercats. Està a prop de
casa, t'ho pugen al pis, les ofertes.
Coalescència màgica de les gotes de mercuri quan es fusionen. Natura i
cultura, intel·lecte i cos, raó i passió. El termòmetre s'havia
trencat.
Jo he estat Eva i Lilith, i he estat la batalla entre Eva i Lilith, i
ara ja no tinc nom i em persegueix la supervivència.
L'amo és qui arrisca la seva vida en el combat, mentre que l'esclau és
qui es deixa sotmetre per conservar-la. Però, i si sotmetre's és més
arriscat que combatre?
I si és una traducció, per què no pot semblar que és una traducció?

diumenge, 1 de maig de 2011

Rodolfo Häsler: dos poemes inèdits

Rodolfo Häsler
Nascut a Santiago de Cuba el 1958, viu a Barcelona des dels deu anys, on treballa com a traductor de l'alemany. Ha publicat sis llibres de poesia, l'últim dels quals, Cabeza de ébano (2007), ha estat traduït a l'italià, macedònic, francès, portuguès i alemany.
Publiquem un parell de poemes d'una sèrie de catorze escrita recentment i titulada Diario de la urraca (cuaderno paulista).



DIARIO DE LA URRACA (CUADERNO PAULISTA)
(FRAGMENT)

en la fisura húmeda del suelo
arrastra su animal capas de polvo
brilla su mano
al escribir su flor
Soledad Fariña



Página uno: lunes. La urraca lúcida

Tengo una urraca que todo lo mira.
Aunque huidiza, ahí está, quizá un azar,
tira de la hebra, un deslizamiento al caer
sobre un montoncito de hierba de Ibirapuera.
En territorio agreste, lejos de mantener la calma
la urraca se manifiesta, insiste en un vuelo sin laberinto,
atraviesa el éter y anula el deseo yéndose por el costado,
se esfuma por el mejor lugar, su juicio en la fronda.
Repite un salto que es una línea, y abarca más,
embauca temprano a su adiestrador.
Celebran ambos la vez, bordea el refrán
siempre a punto de perder la ocasión,
hurgando en tierra mansa, sobre hojas húmedas,
un hondo sentimiento de abandono.


Página dos: martes

La palabra urraca: la leo en el espejo.
Un liso corte en el cristal ¿qué te propone?
La imagen se va por la ranura del azogue
y corre a una boca de metro, destino Jabaquara.
La sombra estatutaria de los predios lima el cristalino,
no descubre nada, sólo extrañeza y dolor.
El graznido de un pájaro,
y un día, quizá hoy, puede que mañana, nublado,
cesa su intención ante el ritmo del universo.