dissabte, 26 de febrer de 2011

T. S. Eliot: novetat editorial

T. S. Eliot
Quatre quartets
Traducció d'Àlex Susanna
Viena Edicions
136 pàgines
17,50 euros

Nova versió posada al dia de la traducció catalana publicada el 1984.



BURNT NORTON (FRAGMENT)

I

El temps present i el temps passat
són tots dos potser presents en el temps futur,
i el temps futur contingut en el temps passat.
Si tot temps és eternament present
tot temps és irredimible.
El que podia haver estat és una abstracció
que resta com a possibilitat perpètua
sols en un món d'especulació.
El que podia haver estat i el que ha estat
tendeixen a un sol final, que és sempre present.
Ressonen passos dins la memòria
pel viarany que no vam agafar
cap a la porta que mai no vam obrir
al jardí de roses. Així ressonen els meus mots
en la teva ment.
Per què, però,
remoure les cendres d'un bol ple de pètals de rosa?
No ho sé.
Altres ecos
habiten el jardí. Els seguim?
De pressa, va dir l'ocell, busca'ls, busca'ls
aquí al costat. Enllà de la primera porta,
en el nostre primer món, deixarem que el tord
ens continuï enganyant? En el nostre primer món.
Eren allí, solemnes, invisibles,
movent-se amb calma sobre les fulles seques,
en l'escalf de la tardor, a través de l'aire vibrant,
i l'ocell va cridar, en resposta
a la inoïda música amagada als matolls,
i una llambregada no vista es va creuar, car les roses
tenien tot l'aire de flors que són observades.
Allí s'estaven com els nostres hostes, acceptats i acceptants.
Així doncs, vam avançar tots, segons una pauta formal,
pel vial desert, cap al cercle de boixos,
per abocar-nos a l'estany dessecat.
Sec estany, sec morter, fosques vores,
i l'estany es va omplir d'aigua de la llum del sol,
i els lotus van aparèixer, silenciosament,
la superfície va espurnejar des del cor de la llum
i van quedar rere nostre, reflectint-se en l'estany.
Llavors va passar un núvol, i l'estany es va buidar.
Vés, va dir l'ocell, perquè les fulles eren plenes de nens
esverats que s'amagaven i s'aguantaven el riure.
Vés, va dir l'ocell, vés, vés: als humans
els costa suportar la realitat.
El temps passat i el temps futur,
el que podia haver estat i el que ha estat
tendeixen a un sol final, que és sempre present.

diumenge, 20 de febrer de 2011

Teresa Colom: quatre poemes inèdits

Teresa Colom
Poeta nascuda a la Seu d'Urgell el 1973 i de nacionalitat andorrana, ha publicat Com mesos de juny (2001), La temperatura d'uns llavis (2002), Elegies del final conegut (2005) i On tot és vidre (2009). Des que es va estrenar el gener del 2010, ha estat interpretant 32 vidres, espectacle poètico-teatral a partir de textos extrets dels seus llibres i peces inèdites en què el tema de les esperances i les decepcions de la vida quotidiana ocupa el lloc central. Amb caràcter itinerant, l'obra es desplaça ara a l'Espai Brossa de Barcelona, amb representacions entre els dies 2 i 6 de març.
Dels següents poemes de l'autora, els dos primers estan inclosos al muntatge.

Foto Arturo Carné


FOC

la meva mare es preguntava per la mort
mentre esquarterava un pollastre
jo que no passava dels fogons li vaig dir
“sentiràs el mateix que ell”
ara tinc la seva edat
i m’inquieta tant el foc com la caixa
només quan penso com abans que m’eduquessin
trobo absurda la por de la clausura i de les flames


MIRALLS

he passat massa estona mirant per la finestra
i ara les finestres són miralls
aprendre a encaixar no et fa més forta
ets el mateix descompost
però quan furguen no veuen si et toquen


TOMBA

quan s’està en pau la tomba fa pessigolles
i al riure el mort s’encongeix en un acte reflex
el cap toca la tapa es fon amb la terra
tot és alè de riure que s’evapora

el mal queda s’escola pel mort fins l’espinada
podreix el cul de la caixa arrels embasten les vèrtebres
tot és cabdell cruixent d’arrels satisfetes
i el taüt el cel


DOS ULLS

es desprendran els pensaments de l’estança
dels objectes
retornaran als seus dos ulls
aquell que mai va estar en el cos
i aquell que en el cos eren dos
perquè no ens encantéssim amb els angles morts
quan els dos ulls es tanquin retornaran al seu ull
ser ulls els impedia veure’l

dimecres, 16 de febrer de 2011

Susanna Rafart: novetat editorial

Susanna Rafart
L'ocell a la cendra
Labreu Edicions
72 pàgines
12 euros







TERMINI

Al cim on el vertigen ja és amable
penses en càlids mars on desfermar-te,
tocant la seda desigual de l'aigua.
Aquí, però, les bromes són més lentes
i un còdol que s'abisma no és lament.

En la caiguda acuita't: no sabran
l'art amb què vas emprendre un dia el salt,
i sí el tempteig silent a dalt del cingle.

Raó de boira, contemplació.

divendres, 11 de febrer de 2011

Pedro Salinas: novetat editorial

Pedro Salinas
Poemas de amor
Lumen
160 pàgines
18,90 euros







Afán
para no separarme
de ti, por tu belleza.

Lucha
por no quedar en donde quieres tú:
aquí, en los alfabetos,
en las auroras, en los labios.

Ansia
de irse dejando atrás
anécdotas, vestidos y caricias,
de llegar,
atravesando todo
lo que en ti cambia,
a lo desnudo y a lo perdurable.

Y mientras siguen
dando vueltas y vueltas, entregándose,
engañándose,
tus rostros, tus caprichos y tus besos,
tus delicias volubles, tus contactos
rápidos con el mundo,
haber llegado yo
al centro puro, inmóvil, de ti misma.
Y verte cómo cambias
–y lo llamas vivir–
en todo, en todo, sí,
menos en mí, donde te sobrevives.

diumenge, 6 de febrer de 2011

Joan Duran i Ferrer: novetat editorial

Joan Duran i Ferrer
Natural delit
Edicions del Salobre
80 pàgines
12 euros







AL PRINCIPI EXISTIA LA PARAULA.
Era estiu i buscàvem els caus
de formigues amb l'esquer
del pa. Xiu-xiu feia, recordo.
Ara dic que entre llengua i dents
l'aire m'articulava, prenyant,
el primer de tots els significats
que després em serien possibles.
Res d'això, però, seria digne
d'un poema si no hagués llegit
d'uns versos de Pinkhas Sadé
que Déu no parla als homes
sinó amb dues paraules
.
I La primera és amor, diu.
D'aquell temps, però, jo només
en recordo el xiu-xiu. O també
que la fi, llavors, era domèstica,
vagament infantil, d'orina
i pols com la matèria d'un déu
pronunciant-me que obrís la mà:
s'hi enfilava l'insecte, bell, sagrat,
cridat a ser pel pa i la paraula,
tant se val si per amor o xiu-xiu,
mentre la carn dels dits, fent tenalla,
discriminava mort i carícia
d'entre dues formes de dir pressió.
La primera és amor, deia el poeta.
I la segona, mort, ens conclou.