dijous, 29 de juliol de 2010

Friedrich Dürrenmatt: novetat editorial

Friedrich Dürrenmatt
Minotaure
Traducció d'Ignasi Pàmies
Labreu Edicions
96 pàgines
14 euros






MINOTAURE. UNA BALADA (FRAGMENT)

(...) Estava confós. No comprenia què tenyia les
seves mans ni el dolor que glatia al seu pit.
Sentia només que aquest ésser que li havia
saltat al damunt i li havia clavat alguna cosa al
cos no l'estimava com abans tots l'havien
estimat, els minotaures, la donzella, les
donzelles, i en sentir això, va tornar-se recelós,
i més encara perquè no podia pensar, per la
seva ment tot passava en forma d'imatges i no
pas de conceptes, com si sentís en una mena
de llengua d'imatges: Potser la donzella no
l'havia estimat i les altres donzelles tampoc no
havien estimat els minotaures, i per això
s'havien quedat immòbils i havien marxat.
Potser totes elles pertanyien al nou ésser que
s'assemblava a la donzella i alhora era diferent,
amb un cos gairebé tan robust com el seu, i que
li havia saltat al damunt, com els altres nous
éssers havien saltat damunt dels minotaures,
que ara com ell estrenyien les mans sobre el
pit, d'on brollava un raig negre, i quan les altres
sis donzelles i els altres sis joves van aparèixer,
agafats de la mà, de manera que al mirall la filera
de figures errants no semblava acabar-se, sinó
que es duplicava sota la llum del vespre
magnífic, es quadriplicava, es multiplicava, i
quan ells van trobar el company que es recolzava
a la paret i esperava que el Minotaure finalment
s'esfondrés, llavors a l'home-brau li va semblar
–si hagués conegut aquest concepte–, que tota
la humanitat li queia al damunt per anihilar-lo. (...)

diumenge, 25 de juliol de 2010

Joan Margarit: novetat editorial

Joan Margarit
Poesia amorosa (1980-2009)
Labutxaca
336 pàgines
11,95 euros







AIGUA

Podem parlar de l'aigua o de la noia,
perquè la noia i l'aigua
en la meva memòria s'ajunten.
La noia és aigua: és la llibertat
per a una esquena que, sota la pell,
té una palpable rigidesa d'àncora.
La tendresa de l'aigua va salvar
les seves cames febles: torno a veure
el blau de les piscines escalfades
a la temperatura del seu cor,
tan lluny en els hiverns de la memòria.
Les piscines on neda el seu record.
Em queda el mar de ferro a S'Aucanada,
amb tants de cargols blancs, joies perdudes
entre una llum de còdols dins de l'aigua.
I el mar final, ventós, amb les ulleres
de sol tapant els ulls rogencs que diuen:
l'aigua va ser la seva llibertat
i ara és aquest mirall que ens la retorna.

dijous, 22 de juliol de 2010

Jordi Cervera: novetat editorial

Jordi Cervera
A Laura, potser
Témenos Edicions
88 pàgines
12 euros







PREFERÈNCIES

N'hi ha que tomben per laberints sense brúixola,
altres que giravolten a perpetuïtat en portes corredores,
alguns que suren pels corrents dels rius hermètics,
pocs que llegeixen la tipografia de les escales mecàniques,
molts que s'immolen a la sang de l'or incorrupte,
i jo, jo només et prefereixo a tu.

dissabte, 17 de juliol de 2010

William Butler Yeats: novetat editorial

William Butler Yeats
Poesía reunida
Traducció d'Antonio Rivero Taravillo
Pre-Textos
824 pàgines
42 euros




¿POR QUÉ LOS VIEJOS NO DEBERÍAN ENLOQUECER?

¿Por qué los viejos no deberían enloquecer?
Hay quien ha visto a un joven prometedor
que tenía un firme pulso para pescar con caña
volverse un periodista borracho;
una muchacha que se sabía todo Dante
acabar dándole hijos a un imbécil;
una Helena que soñaba con el bienestar social
subirse a una vagoneta a gritar.
Algunos creen que es normal que el destino
mate de hambre a los buenos y ayude a los malos,
que si sus vecinos se mostraran claramente
como sobre una cortina iluminada
no encontrarían una sola historia
de una mente dichosa y entera,
una meta digna de comienzo.
Los jóvenes no saben nada de esto,
los viejos observadores bien lo saben;
y cuando saben lo que cuentan los viejos libros,
y que no hay nada más que rascar,
saben por qué un viejo debería enloquecer.

dilluns, 12 de juliol de 2010

Àngels Gregori: tres poemes inèdits

Àngels Gregori
Poeta valenciana nascuda a Oliva el 1985, és autora de Bambolines (2003) i Llibre de les brandàlies (2007). Llicenciada en teoria de la literatura i en literatura comparada, dirigeix des de la seva creació el Festival de Poesia d'Oliva (http://www.poefesta.com/).

NEW YORK, NEW YORK

He viatjat fins a la 49 amb Park Avenue
per trencar un poema que havia començat.
A voltes, desfer-se d’un paper
és tan dolç com fer l’amor
a la ciutat on no vivim els dilluns;
a voltes trencar uns versos
és tan dolç com pensar que l’heroïna
és una amable visita a casa
mentre sona Philip Glass de lluny.
He vingut a la ciutat per trencar amb tot,
amb aquests versos que m’ofeguen
i amb cadascuna de les tardes sense tu.

Des dels cristalls d’aquest Cafè
la vida passa com una imatge de Richard Estes.
Si estigués ací l’àvia, diria on vas a parar,
en lo tranquil que s’està al poble. Ni pensar-ho
.
Si estigués ma mare, no deixaria
que anés plorant per cada cantonada.
Passejaríem per East River,
i pel pont de Brooklyn
i aniríem a mirar la fruita
en algun green market de la ciutat.
Acabaríem, possiblement, comparant
els fesols de careta que trenca l’avi a casa
amb les altres varietats orientals de Chinatown.

Escrivim, fem literatura,
perquè altres han escrit i han fet literatura abans,
molt abans que Otis inventara l’ascensor
i ens imaginàrem edificis que abraçaren els núvols.
Sovint comparem l’escriptura amb un salt lliure
des de dalt d’un gratacels.
I jo he vingut a Nova York per això:
perquè al poble no hi ha tanta altura
com per tirar-ho tot sobre l’asfalt.
Per això he vingut a la ciutat,
per tirar des del setantè pis del Rockefeller Center
totes les hores tots els poemes i totes les tardes
que he passat sense tu.


SUBWAY

Hi ha coses que als vint anys ja se saben
si has viatjat a Nova York
i has vist totes les nacionalitats
dins d’un vagó de metro.
Als vint anys vaig aprendre
a rodar un pany sabent que seria
l’última volta que tancaria aquella porta.
Als vint anys vaig aprendre
que hi ha mirades que voldries
que t’acompanyaren sempre
com hi ha músiques que no pots deixar d’escoltar
com hi ha versos que no voldries oblidar
Hazte hombre, te digo, como yo a veces me hago mar–.
Als vint anys vaig aprendre a posar uns llençols
a la rentadora sabent que seria
l’última volta que els gastaríem.
Als vint anys vaig aprendre
que cada volta que escric la paraula
enyor als meus poemes
després les mans em fan olor a cendra.
Hi ha coses que als vint anys ja se saben
si has agafat sola el metro a Nova York
per anar d’un lloc a l’altre
i ningú no et buscava,
com aprendre, per exemple,
que l’amor dels pares és igual
que els llibres dins d’una prestatgeria:
que sempre estan, i sempre esperen.


CENTRAL PARK

Un dia ma mare em va portar a Nova York.

Perquè mentre els dies passen
guardes sempre el record de la ciutat
al març dels teus vint anys, em va dir.

Però mai li he contat que cada nit,
als meus somnis, tot queda igual:
ella continua tenint quaranta anys
sentada en un banc de Central Park,
i jo, vint menys, mirant-la.

dimecres, 7 de juliol de 2010

Felícia Fuster: novetat editorial

Felícia Fuster
Obra poètica
Proa
536 pàgines
20 euros







UNA HORA COM AQUESTA

Qui sap si també haureu viscut
una hora
com aquesta. De sobte, em pesa el cor.
Desordenat, a dintre meu no trobo
ja res d'altre.
El cel llunyà es fa dens i densa
la distància, el cop
del salt entre un bon dia i un adéu.
Em sento fil tibant on tothom penja
plorant o bé rient
la roba que no porta. Mal lligada
m'estic. Em desdic de tothom,
de mi, de tots els vents
que m'empenyen les guerres, la incertesa.
No sé oblidar el combat, ni els avions
que una agulla de cap pot desinflar,
fer caure, els murs fets de paper,
les espitlleres
del viure parcel·lat. M'escapo.
Esborro amb l'aigua dels meus ulls
el tall dels passos.
Després, cantant amb els ocells
del més enllà trobat, em sento fonda
d'espai no desistit. I escuma.
I sencera m'aboco. He conegut
l'absoluta mesura de la mort.
O gairebé. Qui sap.
Potser també heu viscut una hora
com aquesta.

dijous, 1 de juliol de 2010

Júlia Zabala: dos poemes inèdits

Júlia Zabala
Poeta nascuda a València el 1975, escriu, balla, cuina, cus, viatja, somia, blogueja, estudia i treballa com a professora de secundària. Ha publicat El mateix silenci (1995), Raïm de vent (1996) Cendres volades (2000) i El cercle de les ànimes (2005). Actualment viu a Vilanova i la Geltrú i dóna forma a un nou poemari mentre comença a treballar en un projecte de narrativa.


1

Els amors no són mai impossibles.
Impossible és el càntic africà de les sirenes,
criatures de mística llàgrima i mítica llegenda
que animen la dansa insomne i les albades de sal.
Impossibles són les llunes de Júpiter al voltant del coll de la Princesa
Dormida.

Impossible respirar l’absència cristal·lina de les teues paraules.
Però els amors no són mai impossibles.
Hi havia un passeig de lleons al voltant de la Terra,
al voltant de la teua boca un camí d’aroma inexplicable.
Impossible és abraçar-te al final del laberint més enllà de temples i
de
boscos,
més enllà de devocions disfressades, del nou vestit de la Deessa, de la

nova copa del Rei.
Impossible el somriure de l’eremita que em segresta els passos.
Impossible la teua abraçada i les claus de casa perdudes en el fons dels

teus ulls.
Impossible la redempció absurda de la meua culpa
i el penediment estrany de les vides creuades.
Impossible és no haver-te trobat mai en un camí de misteris

insondables,
alfabets bellíssims, cançons i préssecs, dimonis i fades... pedres

precioses,
lluny de casa i tanmateix tan prop...
Impossible l’àngel de la guarda que mai em comprarà l’ànima,
que mai em portarà amb tu, que tancarà els ulls, trist, quan tot acabe.
Però no, els amors no són mai impossibles.


2

Parèntesi...
Hi ha catorze llunes més enllà de l'absència que em dediques.
Hi ha catorze llunes més enllà dels silencis que et regale.

Jocs malabars amb pilotes astrals.
Satèl·lits sense més llum que la que roben al teu eclipsi.

Potser ens tornarem a trobar en la cara oculta de qualsevol de les
meues catorze llunes.
Potser hi haurà més llum, qui m'ho sabria dir...

Tinc mil i una històries per explicar-te
però no hi haurà llunes suficients per amagar la cara fosca d'aquest

final.
Morirà l'oblit i no recordarem res.
Morirà l'oblit i no quedarà res.