divendres, 26 de febrer de 2010

Carles M. Sanuy: novetat editorial

Carles M. Sanuy
Les ciutats i els homes
Labreu Edicions
64 pàgines
12 euros







ANY NOU

De l'any que fuig en guardarem l'aroma
amable de l'estiu, els dies clars,
l'escalfor de la vostra companyia.
A l'any que ve li demanem que ens dugui
el blau incert del mar d'en Guinovart,
la intensitat del groc de les collites.
I si al final ens nega el temps tan parca
renda, ens serà bo i prou de recordar
d'allà on venim o quina corda ens bressa.
Vagi per tant com vulgui la mudança,
que a hores d'ara sabem perfectament
el pa que es cou, la fornada i el delme.
Com som gats vells i previsors i murris
hem fet rebost d'amics per a l'hivern.

dilluns, 22 de febrer de 2010

Marta Pessarrodona: novetat editorial

Marta Pessarrodona
Animals i plantes
Meteora
56 pàgines
13 euros







ELOGI DE L'ARANYA

T'havia vist tan sols
en cambres polsoses,
en racons resclosits,
en sostres que no abastava.

No t'emparellava amb l'esplendor del verd,
amb la glòria de la mort temporal de l'any,
amb l'exuberància de la nit més llarga,
amb el giravolt depressiu de maig.

No sabia que m'estalviaves fiblades
(com un amor que no acaba de ser),
ni sabia que eres, natural, l'artista
tan gran que ni tan sols se'n vanta.

Ara, molts dies, miro el progrés de la teva obra,
la correcció de les teves línies,
la teva capacitat de menjar-ne d'altres,
la teva fragilitat als meus dits o als d'altri.

Ets i, per a mi, no eres,
com tanta gent, com tantes coses,
com el passat emmagatzemat
i el futur que, poc o molt, s'atansa.

divendres, 19 de febrer de 2010

Emily Dickinson: novetat editorial

Emily Dickinson
Poemas a la muerte
Traducció de Rubén Martín
Bartleby Editores
208 pàgines
17 euros






519

Al principio – guardaba calor – como Nosotros –
pero después se deslizó hacia allí
un Frío – como escarcha en – un Cristal –
hasta que toda escena – se borró.

Y la Frente imitó a la Piedra –
los Dedos se enfriaron demasiado
para sentir dolor – como Arroyos de Hielo
donde se patinase – los saturados ojos –

Se endureció – eso fue todo –
acumuló Frío con Frío –
multiplicó la indiferencia –
como si sólo le quedase Orgullo –

E incluso cuando lo bajaron –
inerte, con las Sogas –
ninguna Seña hizo, ni objeción –
y cayó inconmovible.

dilluns, 15 de febrer de 2010

Màrius Sampere i Passarell: novetat editorial

Màrius Sampere i Passarell
La ciutat submergida. Obra poètica inèdita (1970-2008)
Edicions del Salobre
488 pàgines
29 euros







VAIG DIR SÍ

Vaig dir sí, vaig dir ja vinc,
ja hi vaig, vaig avisar m'acosto
per dins, ben a la vora dels llavis sucosos, vaig dir
damunt del llibre sagrat,
amb so brunzent d'abella obrera: em viuré,
em viuré tot, viuré la davallada brutal al terra pla,
viuré la provatura de l'ham i la xarxa i el trident,
viuré la passa en ziga-zaga, la santa casa
de les frontisses balderes, viuré la camisa oberta
a la llança del cec, viuré l'ocell-anunci sobre fons
de cel blau, la balena encallada a la sorra dels llagrimers,
viuré l'arbre inclinat cap al cantó
de la llenya i els lladres, viuré els cabells que ens cauen
i s'escampen amb magnanimitat, viuré les ungles
tallades que no xisclen, la corba de l'esquena
esquitxada de nacres negrosos, viuré el residu
de la memòria, el gemec oposat a l'oració,
viuré el plor silenciós que no constarà aquí
ni enlloc ni mai, viuré el passadís amb l'últim ull
que ens veu arribar, viuré la mort pactada
amb temps suficient, el temps afegit al final
de les interrupcions obligades, viuré aquestes paraules
i moltes més, encara, sense seguir cap ordre.

dijous, 11 de febrer de 2010

Emily Dickinson: avanç editorial

Emily Dickinson
Poeta nord-americana (Amherst, Massachusetts, 1830-1886), la seva introversió i una vida reclosa a la llar familiar van propiciar que el gruix del seu ingent treball poètic no fos conegut fins després de morir. L'edició completa de la seva obra va ser elaborada el 1955 i fins a la segona meitat del segle XX no va acabar ocupant un lloc d'honor en el cànon de la poesia en llengua anglesa.
Creadora d'un estil líric minimalista, críptic i visionari, entre els seus interessos temàtics figura el de la mort. Bartleby Editores publica a partir del 15 de febrer Poemas a la muerte, una exhaustiva tria de poemes de Dickinson, traduïts al castellà per Rubén Martín, centrats en un tema que la poeta sap retratar amb astoradores imatges.


449

Morí por la Belleza – y me acababan
de ajustar a la Tumba
cuando Alguien que murió por la Verdad
fue recluido en la habitación de al lado –

Preguntó suavemente "¿Por qué has muerto?"
"Por la Belleza", dije –
"Y yo – por la Verdad – Ambas son Una –
Hermanos somos, pues", me contestó –

Y así, como Parientes que una Noche se encuentran
hablamos entre dos Habitaciones –
hasta que el Musgo nos alcanzó los labios
y nos cubrió – los nombres –

dilluns, 8 de febrer de 2010

Laia Noguera i Clofent: un poema inèdit

Laia Noguera i Clofent
Va néixer a Calella el 1983. És
autora dels treballs poètics L'oscultor (2002), Fuga evasió (2004), Incendi (2005), No et puc dir res (2007), Els llops (amb Esteve Plantada i Joan Duran, 2009) i Triomf (aparegut a
les acaballes del 2009), així com
dels discos Carboncle (amb Adrià
Grandia) i Red for more (amb el grup de metal del mateix nom).

Foto Anna Lliberia


L’INICI

Un desert amplíssim.
El silenci.
La lluïssor última
que amara
cada gra de sorra
com si fos l’únic.
Al centre, la muntanya
com la mare que espera.
Res no es delimita.
El llindar és profund com l’aire.

Vinc de molt lluny.
No porto res a sobre.
Només porto l’alè, que deixo
que se m’ompli
d’aquesta llum subtil
d’abans de trencar la nit.
Em contemplo
des de fora,
com una ona en la matèria
de la pedra i de l’aire.
No fujo de res,
sóc el meu mestre.

Un cos que ascendeix
de pedra en pedra,
sol, amarat
de resplendor.
Tremolor d’herbes molt petites.
La pell clivellada de la terra
com un xiscle d’ocell.
Aquesta lentitud.
La lenta, pregona
afirmació.

La meva lava
corre avall.
Em trec sencer.
Res del que he viscut
no m’espanta,
ni els meus gossos,
ni aquesta rigidesa
que em pensava que era jo.
Ni el que he deixat
de viure o allò
que he abandonat
en el pitjor moment.
M’elevo a poc a poc.

El cos al capdamunt,
com una flama.
El cos que ja no és cos.
El cos com una planta
que es trenca i vessa
les petites arrels.

Encara queda
una punta de dia.
No m’hi aferro
i a poc a poc es dilueix.
Rebenta la nit amb gratitud.
Em sento esbatanat.
Se m’alcen les mans
i tot el cos.
Allibero cada cèl·lula,
la dono a les estrelles,
a aquest no-res de casa meva.
Els peus se’m fonen amb la terra.
Sóc el desert i la muntanya,
el buit d’enmig de les estrelles,
el buit de dins de les estrelles,
el buit del flux i el buit
de tot allò que hi és i que no hi és.
No he de fer res.
No he de sentir.
No he de ser.
Se m’omplen els pulmons.
Sóc els pulmons.

divendres, 5 de febrer de 2010

Chantal Maillard: novetat editorial

Chantal Maillard
Hainuwele y otros poemas
Tusquets
240 pàgines
16 euros







Si preguntan quién soy, contesto:
vibro a mayor velocidad que un árbol.
Y si preguntan qué deseo, digo:
quiero asistir al parto de las hadas
en los nenúfares.
Pero mi voluntad cada vez se parece más
a mi destino: vibrar alto y fuerte
como la última mujer
que danzase con alas de libélula.
Si preguntan por mí diré
que la mirada del hombre es cristal
que refleja el deseo y hace al mundo a su imagen.
Yo seré aquello que tiñe de rojo
el cristal afilado
cuando la sangre brota más veloz
que la savia de un árbol
herido:
la imagen de la luz cuando amamanta.

dimarts, 2 de febrer de 2010

Jordi Joan: dos poemes inèdits

Jordi Joan
Nascut a Sabadell el 1971, és autor de L’alè d’Ariadna (2001) i La lluerna i l’escala (2007). El poemari en què està treballant transmet la instan- tània d’un món personal impregnat de referències geogràfiques i culturals que es mouen sobretot entre el Mediterrani i l’Índia. Viu a Delhi.


DRAMATURG I MODEL

A sobre eres la fusta i eres l’aigua,
però sota la fusta, l’alga
amb l’aire decebut
en descobrir la platja,
fulla i eruga, eres el vol
d'albatros i el reclam
dels arbres, n’eres l’ombra,
l’aguait, la sang que vol
l’espasa, el trot de l’euga
entre els palets del riu
i eres el riu, enrogallat,
rient pel trot de l’euga,
encara eres la pols
de l’era i el camí,
el carro, el gra i la polseguera,
amb la mirada oberta eres el pols
del llançador de ganivets, el son
del revòlver que espera,
la sal i el cel
de fusta asclada,
eres el sol
d'aranja a les escletxes,
una guerra ajornada,
per pura mandra, eres l’oasi
amb la palma més verda, eres del soc,
eres l’aiguat,
l’ombra de la libèl·lula,
el cop d’esclop errat
i la corda més tensa,
eres la portalada
ferrada d’un mas blanc,
l'aigüera fresca,
l’emparrat del darrere,
eres la recompensa,
la clarera estripada
sota un paraigua esdernegat,
eres la idea,
la fe i el fonament
que aguanta drets els arbres
i la verdor del vent
al vespre, a la ribera,
dels salzes i els trapezis
n'eres la gronxadissa,
eres, convulsa, els nervis del pallasso,
la impàvida alegria
del domador de feres,
del coliseu l’arcada, eres el sud
que sap el nord
però no s’hi retira,
eres la nit de Sant Joan
i la coca dels pobres,
mal repartida,
la bona pessigada,
eres el juliol
dels boscos a la fresca,
la cala esbadellada,
l’obaga a l’abadia,
la barca i la gimnàstica,
eres el llibre en blanc,
la cendra de l’altura,
la reixa que no encaixa,
eres el ball
de teula a punt de caure,
eres els pas del llop
amb poca pressa
per no esporuguir massa,
eres el lleny i la fruita de lluny,
rodona i ben parada,
el caire i el pinyol,
eres el pes
del codony a la branca,
i geniüda, amb la vida esbrancada,
eres el bes del vers,
del dret i del revés
m'eres i m'ets
l’espiga assolellada,
la musa que va a missa
entre els badabadocs.


ARTS MALABARS

El sol que per buscar la mar
deixa la calma
i les ardors
dels arrossars,
les ensopega
arran de mar, arremangades,
la seva pell tan bruna
en terra de palmeres,
plenes de sol i d’ombra,
les flors dels aiguamolls
entre els sargassos,
duen el gerro al cap,
s’afanyen a buscar
l’aigua al consol
de la maresma,
enmig d’arbres de mango i cocoters.


El vespre de marengo es fa silent.
Arreu, senderes,
enmig del bosc de palmes
ningú no sent la pressa de marxar,
i el seu somriure és franc, és fàcil.
La roba de safrà, sari carmí,
l’aroma de canyella, el gessamí
relliga la negror de trena.
La costa malabar de les espècies
arrissa el mar,
va desplegant famílies
que lluquen el que no
–des de la sorra–
s’arriba mai,
del tot,
a revelar.


A poc a poc, la posta.
Mentre ha arribat, al temple, l’hora,
de bressolar, un per un, els déus.
Se’ls banya, se’ls acotxa,
per dur-los a dormir.
El temps molt lentament
s’estiregassa
i ja del sol
de l’inefable en queda sols
un liminar rastre de llum.


Primer l’eixam
de malabars,
després la pau, després
en calma i és
una canoa un ganivet desprès:
si lent talla canals,
amb temps,
si encara amb l'uniforme de l'escola
esplets d'adolescents
es van desfent les trenes,
si es renten o si es banyen,
pulcríssimes al caire
de barcasses,
què més vols?
A Calicut, a Kerala,
a prop de les cabanes,
fa olor de llet de coco
la tèbia intimitat.
I tot es fa tan lent
que trobes a faltar les papallones.