dimarts, 29 de desembre de 2009

Anna Carreras: article inèdit

Anna Carreras
Va néixer a Barcelona el 1977. Llicenciada en Filologia Catalana, és escriptora i traductora i entre els seus llibres figuren les novel·les Camisa de foc, Tot serà blanc i L'opi d'Afrodita (inèdita). Està treballant en una quarta novel·la, El premi impossible, i en un recull de contes infantils.
Aquest 2009 s'ha celebrat el vint-i-cinquè aniversari de la mort de Joan Vinyoli (1914-1984), un d'aquells poetes on la personalitat i la poesia més van impregnar-se l'una de l'altra en una convivència indestructible. L'autor de Les hores retrobades, Tot és ara i res o Passeig d'aniversari ha esdevingut una de les veus líriques catalanes més influents entre les noves generacions d'escriptors, una empremta deixada també sobre l'Anna Carreras, que li ret aquí homenatge en ple tombant d'any.



DE SER EN EL VERS: JOAN VINYOLI

Vinyoli és poeta global: exalça el valor del mot transformador capaç de combinar continguts objectius (experiències) amb reflexions univer- sals, posem per cas la idea de la vida com a base des d’on transcendir juntament amb la paraula poètica, l’única capaç de fixar el temps, de- limitada pels conceptes d’amor i de llenguatge. Vinyoli concep la poesia a la manera ribiana, és a dir com a eina indagatòria i de realització espiritual, una poètica entre el romanticisme i el postsimbolisme.
Darrere el crit i el silenci d’un bon poeta líric sempre hi ha una experiència solitària i solidària, un deute amb les generacions passades i un esperó per a les futures. Vinyoli sap destriar estoicament de l’ex- periència subjectiva unes veritats d’ordre còsmic, com ara la transi- torietat del món, la implacabilitat del pas del temps, la persistència del record a través de la memòria selectiva i punyent, la folla joia que confon l’home, el desig inassolit, la felicitat passatgera, la permanència de l’art, etc. Quant al punt de vista d’escriptura, la univocitat de Goethe quedarà per sota de la llibertat de Schlegel, per tal com Goethe no creu que les reflexions suplementàries d’un poeta siguin capaces de corregir ni de millorar la seva obra. Evidentment, semblava anar força errat.
La follia és una determinada resolució estètica triada a voluntat, responent també a un estat d’implosió per part del poeta, a qui li agrada explorar els límits de cada gènere que investiga. La música, per la seva banda, és l’art per antonomàsia, per tal com agafa el nom genèric de la musa. El llenguatge musical representa una metafísica de l’esperit i, com tot sistema de signes –aquí sonors–, estableix un nivell de comunicació entre l’emissor, el receptor i el missatge. Tant per als crescendos com per als minuendos, la música és el resultat d’un treball amb un alt grau d’abstracció, perquè juga amb els sons i amb els silencis que es despleguen en el temps. No té una grandària física, no ocupa un espai, no té cap forma visible. La matèria de la música és tan feble com ho són les vibracions que, quan cessen, retornen al silenci, a la seva dimensió del no-res. És precisament en aquesta qualitat d’efímer allà on rau la seva grandiositat. La poesia vinyoliana, que és música i follia, concentració i constància, gaudirà d’una extensa permanència, perquè té grandària física, ocupa un espai prou ample i, a la fi, serà obra de necessària referència clàssica per als amants de les provatures i per a tots aquells intel·lectes procedents de polifòniques disciplines que cerquin, com Vinyoli, donar una resposta a l’època davant de cada tempo.
En la poesia de Joan Vinyoli el poder de la imatge va més enllà de la reproducció de dades dels sentits. El romanticisme sols es pren com a model d’una època de mirada profunda cap al passat i de mirada enllà, cap a l’univers. Les descobertes científiques del segle XIX van tras- lladar-se al món literari en la fusió del jo líric amb el jo històric, i entre l’home i la natura. La dona, inaccessible i ingrata per la seva mateixa condició de ficció representada, es fa encara més aèria, més còsmica, tot i el seu arrelament en la terra i en la ment del poeta.
El bé i el mal, el celeste i el terrenal, l’alba i la posta, com a elements que identifiquen el principi femení i els punts diferencials de l’objecte de desig, a la manera dels diagrames maniqueus del segle III, els quals servien per a transmetre una doctrina (aquí, estètica) sobre el fonament diví-diabòlic de l’univers. La unió entre l’alba i la posta es planteja a través d’un determinat concepte de poesia, universal i progressiva.
Joan Vinyoli és, doncs, el poeta de l’amor. L’amor és, sempre, experiència de frustració en el domèstic i experiència sublim de coneixement, i a ell s’hi arriba per la doble via de l’art i de la vida. Els desplaçaments i les transformacions pròpies d’una realitat plural en contínua metamorfosi revelen relacions des d’un punt de vista d’eco- logia epistemològica en què les realitats es debaten entre la visibilitat i la no-visibilitat, s’integren i es desintegren en un complex joc de continuïtats i de diferències. De l’amor cortès al romanticisme, l’amor pur ha estat sempre la manca d’amor.
El poeta és un ésser que necessita estimar per transcendir, i aquesta mateixa submissió –abans al vers d’amor, ara a l’amor en vers– el mena a una positiva esquinçada íntima, a una desolació més enllà de l’espai estrictament literari, a un renaixement de joia còsmica i a una varietat d’amors que enriqueix i alimenta.

divendres, 25 de desembre de 2009

Wislawa Szymborska: novetat editorial

Wislawa Szymborska
Lecturas no obligatorias. Prosas
Traducció de Manel Bellmunt Serrano
Ediciones Alfabia
256 pàgines
22 euros






LA VACA COMO EJEMPLO

El negocio de la psicología a domicilio consiste en aportar buenos con- sejos. Es una manera de proceder que utilizamos prácticamente todos cuando tratamos con nuestros amigos. Por lo general, con la mejor de las intenciones y de un modo del todo desinteresado. Sin embargo, no a todo el mundo se le pasa por la cabeza que todos esos consejos pueden ser compilados y publicados. Pero al Sr. Dale Carnegie sí se le ocurrió y, por eso, tenemos entre las manos esta guía sobre cómo luchar contra esas preocupaciones que, no hace falta ni decirlo, nos arrebatan la salud, turban nuestros sueños y emponzoñan nuestro ánimo. Los consejos son bastante benévolos. A algunas personas, en circunstancias muy determinadas, hasta cierto punto y durante algún tiempo, pueden incluso llegar a serles útiles. Pero en el vocabulario del autor no encontraremos expresiones como "puede", "parcialmente", "algunas veces" o "si". Su optimismo no desfallece en ningún momento y, en ocasiones, adopta un aspecto orgiástico. Creencias tan férreas como esas refuerzan de inmediato mi escepticismo y me llevan a pensar que la ausencia de toda inquietud es aún peor que la angustia. Pone de manifiesto una carencia de imaginación, sensibilidad y una cierta vulgaridad espiritual. La causa directa que empujó al autor a escribir este libro fue una visita a la biblioteca pública que hace esquina entre la Quinta Avenida y la calle Cuarenta y Dos. Allí descubrió que bajo el lema "Aflicciones" solo había veintidós libros, mientras que podían encontrarse hasta ochenta y nueve volúmenes en la sección dedicada a las lombrices. Por desgracia, buscó en la estantería equivocada. Si hubiese echado un vistazo en la sección de literatura habría podido comprobar que se han escrito cientos de miles de libros sobre este tema. Casi en su totalidad, la literatura es una descripción de las penas más diversas, comenzando desde Gilgamesh, Antígona y El Libro de Job. No continuaré enumerándolas pues no acabaría nunca de hacerlo; sugiero simplemente echar un vistazo a Hamlet bajo ese prisma. A parte del terriblemente apenado personaje al que alude el título, todos los otros, sin exceptuar al Fantasma, también sufren (aunque cada uno de ellos por un motivo bien diferente). El único que da la impresión de ser un individuo indolente es Fortinbrás, pero tengamos en cuenta que aparece solamente al final, sin tiempo para que lo conozcamos. Por lo demás, podemos estar bien seguros de que los problemas comenzarán a zumbar a su alrededor como moscas tan pronto como se instale en el trono. Obviamente, la literatura también nos brinda personajes que no sienten ningún tipo de pena. Sin embargo, por norma general suelen ser tontorrones insensatos o sabihondos sabelotodo enfrascados en el crujir de los papeles. Lo cierto es que debería dejar en paz a esta guía y desearle al menos que tenga algo de éxito con sus lectores, esos a los que les resulta más sencillo mantener el semblante serio. Yo tuve problemas. Sobre todo, mientras leía "los ejemplos cotidianos" con los que el autor adorna sus reflexiones. Por ejemplo, cierto individuo estaba tan afligido por la enfermedad de su esposa que seis de sus dientes se echaron a perder. Debería haberse alegrado de ello por el bien de su mandíbula, claro está. A otro individuo no le fue nada bien en la bolsa mientras estuvo deprimido. Cuando dejó de estarlo, se hizo inmediatamente multimillonario. Después de eso, Carnegie sugiere que la vaca es un buen ejemplo a seguir por las esposas que han sido engañadas, dado que "la vaca no enferma solo porque el toro se interese por otra vaca…". En general, los ejemplos que cita el autor me recuerdan mucho a los informes presentados en la Sociedad de la Moderación de El Club Pickwick. Compruébelo usted mismo: Tomo II, capítulo 4. Y si se da la casualidad de que usted no tiene el libro en casa, no quiero ni oírlo.

Cómo dejar de preocuparse y empezar a vivir, Dale Carnegie, traducción del inglés de Paweł Cichawy. Varsovia: Wydawnictwo Studio "Emka", 1995.

diumenge, 20 de desembre de 2009

Sònia Hernández: tres poemes inèdits

Sònia Hernández
Va néixer a Terrassa el 1976 i, com a germana petita d'una família nombrosa, sempre feia el que feien les germanes més grans fins que descobrí Tsvetàieva, Vallejo, Kavafis, sant Joan de la Creu i Foix sense l'ajut d'elles. Des d'aleshores ha publicat en castellà un llibre de poemes (La casa del mar, 2006) i un altre de contes.
Aquestes composicions són d'un nou poemari, el primer en català, pendent de publicació.


1

Et proposo un joc antic, més que els nostres records
tan remots que semblen d’una altra vida.
Podríem buscar una llengua nova,
un llenguatge desconegut de conceptes lliures
on totes les paraules que haguéssim de crear
responguessin a objectes, sentiments
i pensaments que ara per ara no existeixen
i ni tan sols podem imaginar.
Un món verge i net, sense utopies alienes
ni traïdes, sense records perduts
que volguéssim recuperar.
Una llengua on nosaltres haguéssim de renéixer
per poder-la habitar i descobrir el món
amagat sota la nostra ignorància o insconsciència,
com si tornéssim d’una mort alliberadora
que del final fa un principi, com si moríssim
per néixer en uns altres conceptes,
en formes, substàncies i matèries diferents.

Podríem trobar-nos en les noves paraules
que encara no hem utilitzat per fer-nos mal,
com dos desconeguts que malgrat tot confien
en el reflex dels ulls aliens i en la mà que s’estira
i s’ofereix.
Si tu reinventessis aquest gest
jo oblidaria aquell amb què es rebutja i es nega el consol
per rebre l’amor, la companyia
o bé allò que hauríem d’inventar.


2

Et vaig oferir un producte
del tot imperfecte i inacabat,
resultat d’una infantesa empal·lidida
i una joventut malentesa
en una generació en constant redefinició,
entre l’exactitud matemàtica
i les vel·leïtats ficcionals i estilístiques
enmig d’una història forçada al canvi,
vistos tots per sentència en un afer
en què havíem destruït
els qui ens havien de jutjar.

I t’ho vaig llegar a tu
amb l’equívoca voluntat
que redrecessis un camí malmès
des de l’origen més primigeni.
A tu perquè l’ésser humà ha buscat
des de sempre les deïtats més propícies,
cordials i generoses,
per facilitar la trobada de la bellesa
en els ulls aliens i enganyats
més bé que en el cos que s’ofereix,
per culpar els mateixos déus
dels propis errors
i redimir-se.


3

Quan s’aturà a descansar,
un cop consumada la creació,
el demiürg se sentí perdut
sense l’energia que a l’inici
d’un camí fora del temps el va empènyer
a creure en ell.
Cap de les seves creacions
podia recordar-li la matèria
de què havia estat nascut
ni a on havia d’arribar.
Sabia que volia crear un món
perquè era un déu
i necessitava la pregària
de les criatures que creurien
en la seva força i la seva eternitat.
El món heretat en el record del no-res
esdevindria casa per amagar la por a la desídia
i la seva feblesa.
Donaria vida a les seves criatures
i entraria a les seves llars
mentre ploressin
per atribuir-los el mal i la mancança
de memòria.
Els nous éssers encara ombres
l’havien obligat a crear el món
a ell, que ni tan sols existia.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Joan Longas: article inèdit

Joan Longas
Pintor barceloní (1959), va viure de jove a Califòrnia, un indret que va convertir en font essencial d'inspiració. En els seus paisatges americans hi concorren històries personals i obres literàries, i dels seus llibres preferits surten les frases amb què titula els quadres.
En el següent text, Longas comenta vàries pintures seves titulades amb versos del poemari Edward Hopper (2006) d'Ernest Farrés.
Més informació sobre l'artista a http://www.joanlongas.com/.


TRES RETRATS DE CALIFÒRNIA, TRES POEMES SOBRE
HOPPER

Ernest Farrés i jo ens vam conèixer a través d'Edward Hopper. Es podria dir que la nostra comuna admiració per l'obra de Hopper ens va unir un dia. Alguns pintors susciten un interès biogràfic. Hopper genera literatura i un afany interpretatiu sobre la seva obra, perquè intuïm que el seu realisme ens parla d'alguna cosa que no és present al quadre. El seu gran poder evocador, malgrat l'economia d'elements que componen els seus quadres, i la seva senzillesa pictòrica, són semblants en estil al tipus de poesia que llegeixo i que més em fa gaudir. I la poesia de Farrés forma part d'aquesta poesia.
Les frases que vaig agafar de tres dels seus poemes per titular els meus quadres parlen del pas del temps i de la llum, i amb l'elegància pròpia de la senzillesa em suggereixen que alguna cosa (important) transcendent i insospitada és a punt de succeir.



Les últimes llums de la tarda


El far que apareix en aquest quadre es troba a Point Pinos, a la badia de Monterey. La delicada frase del títol no al·ludeix a la llum que emet el far des de la seva torre, sinó als raigs de sol que pinten d'ocre encès la seva façana. El far i el títol ens evoquen allò que no és visible directa- ment al quadre, com ara l'oceà i l'ocàs. La frase pertany al poema Lighthouse hill, 1927:

Les últimes llums de la tarda
provocaven que el mar irradiés
un espurneig metàl·lic.
Declinant,
el sol ruixava amb ombres els pendents
esclarissats de la lloma i, al punt
més alt, els volts del far. (...)




Des de dins de la casa es veu el mar

La frase del títol és senzillament definitiva (em recorda l'estil d'Homer quan relata l'arribada d'Ulisses al palau de Circe), i suggereix que la casa d'aquest petit quadre és a la vora del mar. I és perfecta per situar-nos en el llindar d'una història que sembla començar cap al tard. La casa es troba a la platja d'Hermosa Beach. Aquest i l'anterior quadre parlen de vespres enfront del Pacífic, i de la meva fascinació cada cop que mirava a l'oest, a l'oceà infinit, i veia el sol desaparèixer rere l'horitzó buscant el seu origen en el llunyà orient. La frase és extreta del poema Rooms by the sea, 1951:

Un picadís de lluminositat
ens envesteix. Ex Oriente lux.
Emblanquidora, se'ns aferra amb força.
Des de dins de la casa es veu el mar
delimitat per portes i finestres.
Avui encara fa més bo que ahir
i el cel és ras, com no n'hi ha d'altre. En casos
així, les habitacions fan goig,
de tan espitregades. (...)




Avui que és diumenge

L'Arlington, a Santa Barbara, va ser construït per la Fox l'any 1931 damunt les restes de l'hotel que va destruir un terratrèmol el 1925. Com a cinema i escenari teatral és una apreciada relíquia, decorada en estil Misión Revival que recorda, i honra, el seu passat espanyol o, si s'ho estimen més, catalano-balear. És el lloc perfecte per submergir-se en la nostàlgia veient una pel·lícula d'aventures a la primera sessió de la tarda d'un dissabte o un diumenge. Avui que és diumenge enclou en quatre paraules aquell clima d'emoció interna i neguit pel temps fugisser, i donen el refugi i l'abric de la reflexió en aquells dies en què la boirina entela els nostres records. La frase procedeix del poema House at dusk, 1935:

(...) Com aquells que asseguren que no claudicaran
"mentre la veritat resti oculta", jo penso
ser ferm en l'acció de contemplar el crepuscle,
avui que és diumenge, des del pis.
L'enfosquiment del cel dóna al meu habitatge
un aire de clandestinitat
i permet veure l'interior
d'altres finestres il·luminades
de dintre estant amb veïns-corcons,
veïns-òlibes, veïns-bardisses,
veïns-de-pigmentació-bruna,
veïns-amb-brots-d'olivera-als-llavis
o veïns-crits que se'm fan presents
en aurèoles entreteixides
com veritables desconeguts. (...)

diumenge, 13 de desembre de 2009

Cèlia Sànchez-Mústich: novetat editorial

Cèlia Sànchez-Mústich
A la taula del mig
Moll
88 pàgines
8 euros







A LA TAULA DEL MIG

Sóc a prop, a cinc minuts de tothom,
prenent-me un cafè
entre els bolquers i les crosses,
allà on la llum del sol
cau perpendicular a la certesa
que els vells han estat joves,
que els joves seran vells,
i equidistant de la pau i la revolta,
on tan sols s'hi arriba
percaçant l'extrem.

A la taula del mig
tinc vistes circulars a la ciutat,
des del port fins al suburbi
passant pel terrat des d'on em llanço
quan la por de no ser on sóc
atreu l'abisme: sempre caic al centre
d'un llençol tibat per mans amigues.

dijous, 10 de desembre de 2009

Laia Noguera i Clofent: novetat editorial

Laia Noguera i Clofent
Triomf
Columna
80 pàgines
16,95 euros







SEGON MOVIMENT

Que bells els ulls,
que bella la llum que ens mirava.

Ens vam abandonar
per assumir-ho,
deixant-nos fer
com còdols,
transfigurats,
deixant anar
el nostre nom.

I així, com llençats daltabaix,
vam perdre el ritme de l'alè.

Estar viu era això.
Trencar els maons del mur, fer-lo vessar.
Estar viu era això.
El dolor de la lluna.
La bandera de la febre.
Obrir les coves perquè exhalessin els dies de nosaltres.
Com ratpenats.
Esventats i estesos al sol.
Estar viu era això.

Llevar-se i caminar i no tenir rumb.

dimarts, 8 de desembre de 2009

Anna Akhmàtova: novetat editorial

Anna Akhmàtova
Poesia completa
Traducció de Jaume Creus
Edicions de 1984
560 pàgines
26 euros






A MOLTS

Jo sóc la vostra veu, l'escalf del vostre alè,
sóc el reflex del vostre rostre,
inútil esbatec d'inútils ales –
i tant se val, amb vosaltres estic fins al final.

És per això que m'estimeu amb avidesa
en el pecat i en la meva feblesa;
és per això que cegament em vau donar
el més preuat dels vostres fills;
és per això que no em vau preguntar
mai res de res sobre ell
i fumada amb elogis d'encenser
la casa em vau deixar, per sempre desolada.
Diuen que és impossible unir-se més estretament,
que més perdudament és impossible amar...

Com l'ombra vol apartar-se del cos,
com vol la carn separar-se de l'ànima,
així mateix vull ara ser oblidada.

(Setembre de 1922)

divendres, 4 de desembre de 2009

Carlos de Oliveira: novetat editorial

Carlos de Oliveira
Entre dos memorias
Traducció d'Ángel Campos Pámpano
Calambur
140 pàgines
14 euros






Hipótesis posible:
cuanto mayor sea la distancia
más frágil es el astro;
segunda hipótesis, probable:
la atmósfera sabe
que refractar estrellas es un juego; y lo gana;
de ésta se deduce una tercera:
bloques de polvo irradiante,
endurecidos por el vacío,
sienten su luz astillarse
cerca de nosotros; el interruptor,
como la palabra dice,
interrumpe la lectura; hipótesis:
provoca un temblor en el agua
de la presa; quizá verificable;
y otra más, casi sin sentido:
la sombra; la lámpara apagada;
que se transforma en sueño.