dilluns, 30 de novembre de 2009

Anna Akhmàtova: avanç editorial

Anna Akhmàtova
Figura de primer ordre de la poesia russa, i en el punt de mira de l'estalinisme, Akhmàtova (1889-1966) no havia estat mai traduïda íntegrament al català. El llibre Poesia completa, a cura de Jaume Creus, que Edicions de 1984 publicarà en breu, posarà tota la seva obra poètica al nostre abast.

Retrat d'Akhmàtova per Nathan Altman (1914)

TRES TARDORS

Els somriures d'estiu em són incomprensibles
i no hi trobo misteris, en l'hivern,
però observo quasi sense error
que hi ha tres tardors en cada any.

És la primera un desordre festiu,
a despit de l'estiu d'ahir mateix,
com trossos de quadern volen les fulles
i l'olor de fum resulta un dolç encens,
tot és humit, clar i bigarrat.

Són els bedolls els primers que al ball entren,
deixant anar l'abillament translúcid,
vessant de pressa passatgeres llàgrimes
sobre el veí a través de la tanca.

Això passa tot just començat el relat.
Un segon, un minut, i vet aquí
la segona, impassible com la consciència,
ombriva com un raid aeri.

De cop tot sembla més pàl·lid, més vell,
el confort de l'estiu ha quedat saquejat,
i tocs remots de trompetes daurades
en una boira fragant planen...
Del seu encens en les fredes onades
l'alt firmament clausurat queda,
però el vent tiba i ho obre tot –i d'un sol cop
tothom ho entén: s'acaba el drama,
no hi ha tardor tercera, és la mort.

(6 de novembre de 1943
Taixkent)

dissabte, 28 de novembre de 2009

Mark Strand: novetat editorial

Mark Strand
Tormenta de uno. Poemas
Traducció de Dámaso López García
Visor
122 págines
12 euros




LA SIGUIENTE

I

Nadie se da cuenta de lo que ocurre, pero la arquitectura de nuestro
tiempo
está conviertiéndose en la arquitectura siguiente. Y el destello

del sol sobre las aguas no es nada comparado con los cambios
labrados ahí, al igual que nuestra rebeldía no es nada

comparada con el continuo arrastrar de cosas hasta el límite.
Nadie puede detener el fluir, pero nadie puede hacerlo empezar
tampoco.

El tiempo transcurre rápidamente: nuestras penas no se transforman
en poemas,
y lo invisible permanece como es. El deseo ha volado,

dejando sólo un rastro de perfume tras de sí,
y de los que amábamos son muchos los que se han ido,

y no nos llega ninguna voz del espacio exterior, de los pliegues
del polvo y las alfombras de viento para decirnos que

así es como tenía que ocurrir, y que si supiéramos
cuánto tiempo han de durar las ruinas, nunca nos quejaríamos.

II

La perfección es algo impensable para personas como nosotros,
de forma que, ¿por qué acudir al mismo yo cuando el paisaje

ha abierto sus brazos y nos ofrece maravillosos santuarios
hacia los que dirigirnos? Nos esperan los grandes moteles hacia el oeste,

en el patio de alguien un perro prístino tiene la esperanza de que
pasemos por delante
y sobre la superficie de goma de un lago unos que se balanceen

nos saludarán con la mano. La autopista llega hasta la puerta, vayamos
antes de que arda el mundo de ahí afuera. La vida debería ser algo más

que el peso del cuerpo de quien va de habitación en habitación.
Un paseo por el campo nos vendrá bien o una visita

a las granjas. Pensemos en los pollos pavoneándose,
en las vacas moviendo las ubres, espantando las moscas con el rabo.

Puede uno imaginarse los prismas de la luz del verano rompiendo
contra el mudo sueño del labrador y su mujer, invadido por la calina.

III

Podría haber sido otro cuento, el que se suponía que tenía que haber
sido,
en lugar del que fue. Vivir así,

con la esperanza de revisar lo falso o lo que se ha vuelto ilegible,
no es lo que esperábamos. Creer que el cuento prometido

hubiera sido como un día en el oeste, cuando todo
está presente infatigablemente –las montañas proyectando su larga
sombra

sobre el valle donde el viento canta su melodía circular
y los árboles responden con el seco aplauso de las hojas– era demasiado

sencillo, sin duda, y corto de vista. Porque pronto las hojas,
tras marchitarse, caerían, y la anuladora nieve

sería como una almohada en el paseo y nosotros, pala en mano, nos
encontraríamos,
nos saludaríamos y limpiaríamos la acera. ¿Qué otra cosa nos quedaría

en esta tardía hora del día, sino corregir lo hecho
y comenzar de nuevo, la compasión del sol al desaparecer?

dimecres, 25 de novembre de 2009

Charles Simic: novetat editorial

Charles Simic
La voz a las tres de la madrugada
Traducció de Martín López-Vega
DVD Ediciones
360 pàgines
15 euros






DE OCCULTA PHILOSOPHIA

Luz vespertina,
tu humilde servidor
solicita iniciarse
en tus ocultos caminos.

Desde el cielo veraniego,
desde su profundo silencio
me enviaste una cita,
una pequeña parte de algún gran
y oscuro conocimiento.

Enséñame algo de cuanto sabes
acerca del crecimiento de las sombras,
las brillantes ventanas
en que el alma se transforma en luz.
O no. Tal vez no sea el momento.

Tienes pinta de ser de las que
prefieren vivir en soledad,
el tipo de persona que entra con la gravedad
de una personalidad severa e imponente
en una habitación súbitamente rica en enigmas.

Oh Supremo Incognoscible,
la aparentemente inviolable reserva
de tus estratagemas
me hace temblar ante el pensamiento
de que un día me sorprendas
sentado en un sombrío trastero
en las afueras de la ciudad
ensangrentado por el último sol,
para decirme mucho,
para no decirme absolutamente nada.

diumenge, 22 de novembre de 2009

Melcion Mateu: dos poemes inèdits

Melcion Mateu
Nascut a Barcelona el 1971, ha traduït, entre d'altres, John Ashbery. Autor de tres reculls de poesia, l'últim és Jardí amb cangurs (2005). Actualment viu a Nova York.

Foto Llibert Teixidó


LA BONA SORT

Era un basar ple de souvenirs. Hi havia una gramola amb un disc de pedra: eren els monòlegs de l’últim parlant de dàlmata. Hi havia una titella amb la cara de Groucho Marx. Un samovar i una Olivetti sense tinta. Una coberteria amb forquetes de tres puntes i gots d’argila. Una tuba i la seva sordina. Animals dissecats i falgueres de plàstic. Un berbiquí manual i estris de tota mena. Vaig decidir quedar-m’hi: fa tretze anys que hi sóc i l’amo no m’ha dit paraula.
Un dia va entrar un senyor gras i se’n va dur la sordina. En sortir em va fer una picada d’ull i em va xiuxiuejar: "És una ganga".


PAMELA

Sempre la veig, amb una pamela i vestida de blanc, a la porta del club d’striptease. No em mira mai: de vegades el guarda li dóna conversa fins que arriba el taxi; d’altres, es posa les ulleres de sol, parla breument per telèfon, se’l fica a la bossa, encén un cigarret llarg i prim i es queda badocant a l’avinguda. Aquells dies una limusina la recull.
Té un cul magnífic. Algun dia li diré alguna cosa. Ni el seu parlar xafallós ni el seu alè de cariàtides no faran enrere el meu desig.

divendres, 20 de novembre de 2009

Lluc: novetat editorial

Lluc
Demostració a Teòfil. Evangeli i Fets dels Apòstols
segons el Còdex Beza
Traducció de Josep Rius-Camps
i Jenny Read-Heimerdinger
Fragmenta Editorial
742 pàgines
34 euros


JESÚS PORTAT PER L'ESPERIT SANT

Jesús, ple d'Esperit Sant,
se'n tornà del Jordà;
era portat per l'Esperit pel desert
durant quaranta dies,
mentre era temptat per Satanàs.
No va menjar res
durant aquells dies,
i quan es consumaren va tenir fam.
Li digué el diable:
"Si ets Fill de Déu,
digues que aquestes pedres
es converteixin en pans".
En resposta Jesús digué:
"Està escrit: 'No sols de pa
viurà l'home,
sinó de tota paraula de Déu'".
Després, emportant-se'l
en una muntanya molt alta,
li mostrà tots els regnes
del món
en un instant de temps,
i digué adreçant-se a ell
el diable:
"Et donaré
enterament tota aquesta autoritat
i la glòria de tot això,
perquè m'ha estat confiada a mi
i jo la dono a qui vull.
Si tu, doncs, et prosternes
davant meu,
serà tota teva".
Jesús, en resposta,
li digué: "Està escrit:
'Davant el Senyor, el teu Déu, et prosternaràs,
i a ell sol retràs culte'".
El portà tot seguit a Jerusalem,
el va plaçar
sobre el pinacle del Temple
i li digué:
"Si ets Fill de Déu,
tira't daltabaix,
perquè està escrit:
'Als seus àngels
donarà ordres referents a tu
de guardar-te',
i: 'Et duran a les palmes de les mans,
perquè no ensopeguis amb cap pedra
amb el teu peu'".
En resposta,
Jesús li digué:
"Està escrit: 'No temptaràs
el Senyor, el teu Déu'".
Quan hagué esgotat tota mena de proves,
el diable s'apartà d'ell
per un cert temps.
Jesús se'n tornà
amb la força de l'Esperit
a Galilea.
I s'estengué la fama
referent a ell per l'entera regió circumdant.
Ell anava ensenyant
en aquelles sinagogues,
essent elogiat per tothom.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Alda Merini: novetat editorial

Alda Merini
Cuerpo de amor
Traducció de Jeannette L. Clariond
Vaso Roto
104 pàgines
10 euros






Yo que estoy cerca de la muerte,
yo que estoy lejos de la muerte,
yo que encontré un surco de flores
al que di por nombre vida
porque me sorprendió,
mucho me sorprendió
que de una a otra ribera
de desesperanza y pasión
hubiese un hombre llamado Jesús.
Yo que lo seguí siempre en silencio
y me transformé en discípula
de la espera del llanto,
yo te puedo hablar de él.
Yo lo conozco:
llenó mis noches con terribles estruendos,
acarició mis vísceras,
blancos dejó mis cabellos por el asombro.
Me hizo joven y vieja
según las estaciones,
me hizo florecer y morir
infinidad de veces.
Pero yo sé que me ama
y te diré, aunque no lo creas,
que siempre se preanuncia
con gran frescura en todo su cuerpo
y sientes como si volvieras a vivir
y tus ojos miraran por vez primera el mundo.
Y ésta es la fe, y éste es él,
que te busca por todas partes
aunque te escondas
para que no te encuentre.

divendres, 13 de novembre de 2009

Wolf Erlbruch i Gottfried Benn: novetat editorial

Wolf Erlbruch i Gottfried Benn
Ratas
Traducció de Moka Seco Reeg
Barbara Fiore Editora
32 pàgines
11,95 euros

Una sèrie d'il·lustracions de Wolf Erlbruch (1948) inspirades en un poema de Gottfried Benn (1886-1956).

HERMOSA JUVENTUD

La boca de una niña, tras yacer largo tiempo entre las cañas, parecía tan
mordida.
Cuando le abrieron el pecho, tenía el esófago tan agujereado.
Por fin, en el porche enramado bajo el diafragma
hallaron un nido de crías de rata.
Una de las hermanitas pequeñas yacía muerta.
Las demás subsistían gracias al hígado y los riñones,
bebían la sangre fría y, aquí,
su juventud había sido hermosa.
Como hermosa y rauda fue también su muerte:
a todas ellas las arrojaron al agua.
¡Ay! ¡Cómo chillaban sus pequeños hociquitos!


dimecres, 11 de novembre de 2009

Albert Balasch: novetat editorial

Albert Balasch
La caça de l'home
Edicions 62
80 pàgines
15 euros







MAGNIFICAT

No vull dir res, no puc dir res.
Tinc set i el que és pitjor no és el pitjor,

sinó el pitjor que ha mort dins nostre.
Segurament sóc un ronc que declina,

un vell amb fred i olors de gos.
M'estaré una estona sota la runa,

entre ferralla i ciment.
Diré quanta buidor en cada cosa.

I diré mare com te trobes.
Avui, amb un monyó tacat de res,

he obert tan sols un cop la boca.
M'he fet el nus rodó: tot el que es nega.

I ha estat per demanar-te mare.
He escorcollat en el que ha de venir

que no és res més que el que ara fem
amb les mantes polloses ben lligades,

amb els colzes curts fent de mans
fins que m'he estès a l'ombra i m'he rendit.

Les nostres veus no ens planyen, mare,
però hi ha gent que les escolten com rates

amagades perquè ha de ploure.
Tu endreça't bé. El cap pot inclinar-se

cap a la banda abandonada,
on hi ha la pedra del repòs, el front,

el que ens recolza. I que la por
no ens rondi més. Diré les mares moren

i no sabré què dic. Llavors,
no serà en va que aquest vidre t'envolti

ni tampoc que l'aire t'argolli.
Tots dos faran de tu el motlle sec

perquè vestim les nostres faltes.
Així, quan sortim al matí, podrem

reviure dolçament els càrrecs
que vam desar segurs sota els teus peus.

Res no serà en va quan em vetllis
i trontollin els segles i els enganys.

No podré sortir de la sorra,
enredat pels teus dits ja més petits,

més bruts, que l'han tastada abans,
per a mi, mentre vivies tan morta.

Tot és senzill i tan terrible
que sembla disposat per oblidar-nos.

Tan primitiu, mare, que et ploro
i les roses encara sobreviuen.

¿És així que et torno a trobar,
recollit pels teus cabells blancs quan cauen?

Un rostre que n'apaga un altre
amb plors i veus i malsons i miracles.

Jo sóc aquell que em diuen Lear,
aquell que diu i aquell que no pot vèncer.

Aquell que diu i aquell que resa.
Aquell que va fins mai abans i resa.

"No mal per bé que vingui bé
amb un fragment de llum per dir adéu.

No mal per bé que vingui mal:
no hi ha salut, només un breu repòs".

I quan la son es torna vella,
la nit, no pas el dia, té la por

de perdre l'última claror:
la força dels meus ulls, alliberada

del sol i els núvols i els ocells,
s'aferra al teu perdó per haver estat

malalt. De tu conec la tanca,
la que m'enterra en el que s'hi ha negat.

I per això et conto vells contes.
Històries que em visiten quan pregunto

a la curiositat si viuen
més els bons o els dolents de cada casa.

Si el camp no era pas una artèria
de brutalitat tossuda, on Déu

hi hagués vist la resurrecció
de tots nosaltres en el seu judici,

la fusta que ens estalviés
el món. Això, que és l'únic que sé fer.

Donar-me consol amb fantasmes,
l'única representació del temps.

Dir per mentir. I amb la mentida
gandulejar amb la pols a la boca,

famèlic com l'home que parla
d'un home per parlar de si mateix.

Sortim de terra massa d'hora,
amb la pell estovada pels sanglots

dels que ens han hagut d'arrencar.
I junts, els vius i els morts, ens permetem

moments que no van poder ser:
allò que passa ho fa en una altra banda.

Recorda, abans no sigui tard,
l'ús intransitiu d'aquest verb ofès

pels disturbis de la memòria.
Recorda, abans no sigui massa tard,

el fill no tornarà mai més,
els pares l'han abandonat amb presses.

No ha parlat així com devia,
mort i vida estan en mans de la llengua.

Ara està sol, no sap què fer.
Un home lliure és un home sol.

Haurà de coixejar del tot,
la lluita l'ha de convertir en subjecte.

Llarg és el camí dels proverbis,
ningú no creu seguir sent torturat.

divendres, 6 de novembre de 2009

John Ashbery: novetat editorial

John Ashbery
Un país mundano
Traducció de Daniel Aguirre
Lumen
224 págines
16,90 euros






PARA SER AFRENTADOS

Durante un rato captamos el espíritu de las cosas
tal como habían ido a la deriva en el pasado. Y llegamos
a conocerlas muy bien. Se deslizaban telarañas
sobre la costa. Impávida, la chica hurgó
hasta sacarlas de las nubes, siendo como eran todas misteriosas
y correosas. Después una mortaja se alzó
con ellas sobre el sueño de cemento de los taxis y la vida.
Esta era la más o menos previsible
manera de salir corriendo de las cosas. Y de volver
juntas de nuevo. Lo que no podíamos ver era
un placer. Julio pasó muy rápido.

Más que lo que le pasaba, más incluso
que un deshacerse de círculos cerca del medio
y del final, era la vela que estaba en la bóveda,
mascullando inclemencias al tiempo,
los hastiales. Imagina una película que es igual
que la vida de alguien, al misma duración, los mismos índices.
Ahora imagina que actúas en ella, de secundario,
un papel de hecho más importante que los protagonistas.
¿Cómo juzgas que está más que
mediada? Cuando una tundra en tonos pastel
entra en tropel por todos lados como un mandala,
no hay sitio al que la niña chiquita pueda ir.
Juega con nosotros, en nuestra cabalgata; uno se avergüenza
de haber estado fuera tanto tiempo y dejado que lo que fuese
llegara al estado en que ahora está. Demasiado tarde, la cabeza
del jabalí resplandece sobre la chimenea con solitario
fastidio arquetípico por el modo en que el tiempo acaba de pasar.
Es demasiado tarde para los húsares y la figura inclinada
al fondo: cuando era joven yo
pensaba que él era un mago o quizás un olvidado
charlatán de una remota capital. Ahora no estoy tan seguro.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Francis Ponge: novetat editorial

Francis Ponge
El partit pres de les coses
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja

Días Contados
112 pàgines
12 euros




R.C. SEINE Nº

Per una escala de fusta que no ha estat encerada des de fa trenta anys, en la pols de les burilles tirades al portal, enmig d'un tropell d'emplea- dets mesquins i esquerps a la vegada, amb el capell de bolet i la cistella del dinar a la mà, comença dos cops al dia la nostra asfíxia.
Una llum reticent regna a l'interior d'aquesta escala de cargol atrotinada on sura en suspensió el corquim de la fusta beix. En la remor de sabates hissades d'un esglaó a l'altre per la fatiga, entorn d'un eix llardós, ens acostem amb demble de grans de cafè a l'engranatge triturador.
Tothom creu moure's en estat lliure, perquè el constreny una opressió extremadament simple que no difereix gaire de la gravetat: del fons dels cels estant la mà de la misèria fa rodar el molí.


La sortida, en realitat, no és tan perillosa per a la nostra forma. La porta que cal travessar només té un golfo de carn de la grandària d'un home, el porter que l'obstrueix a mitges: més que d'un engranatge, es tracta ara d'un esfínter. Tothom n'és expulsat immediatament, vergonyosa- ment sa i estalvi, i tanmateix ben deprimit, per uns budells lubrificats amb cera, amb fly-tox, amb la llum elèctrica. Bruscament separats per llargs intervals, un hom es troba aleshores en una encaparradora atmosfera d'hospital per a cures de durada indefinida per tal de mantenir les bosses que no sonen, esquitllant-se cuita-corrents a través d'una mena de monestir-pista de patinatge amb tot de canals que s'encreuen en angle recte –i on l'uniforme és l'americana esmolada.


Al cap de poc, a cada departament, s'obren amb gran terrabastall els armaris de cortines metàl·liques –dels quals, com horribles ocells-fòssils familiars, els expedients, desniats de llurs estrats, baixen pesa- dament a posar-se damunt les taules, on s'espolsen les ales. Comença un estudi macabre. Oh analfabetisme comercial, enmig del brogit de les màquines sagrades, és la llarga, sempiternal celebració del teu culte que cal aleshores servir.
Tot és escrit successivament en impresos a diversos exemplars i en els quals la paraula reproduïda en un malva cada vegada més clar acabaria dissolvent-se probablement en el menyspreu i el tedi del paper si no fos pel registre de venciments, fortaleses fetes amb un cartró blau i sòlid, foradats al mig per una lluerna rodona per tal que cap fulla que hi ha estat introduïda no pugui dissimular-s'hi en l'oblit.
Dues o tres vegades al dia, enmig d'aquest culte, el correu multicolor, radiant i beneit com un ocell tropical acabat de sortir dels sobres marcats de negre pel bes de correus, ve de cop i volta a posar-se davant meu.
Cada full estranger és aleshores adoptat, confiat a un colomí de la casa, el qual el condueix per tot de destinacions successives fins a la classificació.
Hi ha joiells que serveixen per a aquests acoblaments momen- tanis: angles daurats, grapes i clips esperen als bacinets que algú els faci servir.


A poc a poc, tanmateix, mentre l'hora avança, el flux va pujant a les papereres. Quan és a punt de vessar, és migdia: un timbre estrident invita a desaparèixer instantàniament de l'indret. Cal reconèixer que ningú no s'ho fa dir dues vegades. A les escales té lloc una cursa esvalotada en la qual ambdós sexes, autoritzats a confondre's en la fuga mentre que no ho estaven per a l'entrada, s'etziben cops i empentes a desdir.
És aleshores que els caps de servei adquireixen veritablement consciència de la pròpia superioritat: "Turba ruit o ruunt"; ells, amb posat de sacerdot deixant passar el galop de frares i frarets de tot orde, visiten lentament el propi feu, envoltat per privilegi de vidrieres desllustrades, en un escenari on les virtuts embalsamants són la petulància, el mal gust i la delació –i en arribar al guarda-roba, on so- vint hi ha uns guants, un bastó i una bufanda de seda, pengen tot d'una l'hàbit d'aquella ganyota característica i es transformen en veritables homes de món.

diumenge, 1 de novembre de 2009

John Ashbery: avanç editorial

John Ashbery
Nascut a Rochester (Nova York) el 1927, se'l considera el més gran poeta nord-americà viu, amb més de vint llibres de poesia. El 6 de novembre l'editorial Lumen publica, traduït al castellà per Daniel Aguirre, el seu treball més recent, Un país mundano, aparegut al seu país el 2007 quan l'autor tenia vuitanta anys.



EL TEOREMA BINOMIAL

Trágico, en estos tiempos de cultura, hallarse dividido
por un déficit que ya está desgarrado en dos.
Los abstemios no piensan así: se mantienen
a distancia en vagos rituales cuyo auténtico propósito
termina tapado por nuevas tendencias en paisajismo apasionado.

¿Mejoramos así?, te pregunto. Timbres de metro,
peregrinos fantasmas que circulan con fluidez por puertas giratorias...
Todo cambio tranquiliza a las clases charlatanas.
Pueden llevarse lo que quieran mientras no haya
prácticamente nadie que se interese en ello. En la

oscura inundación volvemos a nuestros cabales. ¿Qué hora es?
¿O era? ¿Dirías que esas cifras son exactas?
¿Te publicó un sueño cuando diste vueltas dormido
hasta acudir a ese otro cómplice, que esperó tanto
que vació de vida toda su circunstancia?

Imagina que puedes disponer de este tiempo de un modo que resulte
fácil, que un médico te extendió una receta
para el gozo salvaje y dicen que te la despachan
si esperas un momento. ¿Qué te asalta la cabeza?
¿Das media vuelta y sales de la farmacia, absorto

en el autobús que para en la esquina de la calle Veintitrés
y, después de una eternidad, da un silbido y se detiene,
justo cuando la luz roja se pone verde?
Estás sin aliento y atontado de tanto correr.
De pie junto a la puerta alguien está haciendo una encuesta

a usuarios de medios de transporte. Hay tiempo para redactar un
estricto
protocolo que abarque desde el club de fans hasta el mar. ¡Escucha!
Es inalcanzable. El modo de volver a casa fue discutir sobre si
los reembolsos serían en metálico o a cambio de futuras compras.
Es el único modo, dijiste. Acabaremos queriendo estas de todos modos.