dimarts, 27 d’octubre de 2009

Ernest Farrés: novetat editorial

Ernest Farrés
Edward Hopper
Traducció de Lawrence Venuti
Graywolf Press
140 pàgines
16 dòlars

El 27 d'octubre surt als Estats Units la versió en anglès del poemari Edward Hopper publicat en català l'any 2006. El nou llibre, a cura del professor de la universitat de Temple Lawrence Venuti, el treu Graywolf Press en edició bilingüe.

SELF-PORTRAIT, 1925-1930

On the spot where I write all this hodgepodge of verses
stands Edward Hopper, in fact, who engenders them
and who, neatly transcending space-time, sends me
the signals.
His self-portrait creates,
as would bring delight to Borges the fantasist,
a mirror that reproduces not so much
the painter's face as the static reflection
of my image. Make no bones about it:
Hopper and I form one single person.


His pose, relaxed and sober,
the curves of the face, the surfeit of enchantment
that shaped his eyes without a doubt
show my concerns. If Goethe was reincarnated in Kafka,
Hopper in a transmigration most apt
pulled it off in me and thus, assuming
a poet's body, he will succeed
in extending his artistic legacy in time
(in the end, only the word remains,
poetry).
The man in the picture no longer is
that painter thin as a sliver of onion
who came to Europe young to break the ice,
but the married painter, his life settled,
who will exhibit his personal world profusely
reflecting cities, landscapes, women.
("I'm just trying to paint myself", he said.)
You're off the track to see representations
of North America where what really stirs
is the agitation of human solitude,
where we intuit the fears, obsessions, anxieties,
dilemmas or states of mind of the artist
and Jo appears, the omnipresent wife.
Like the framed painting, the scads
of windows and doors are mirrors too.

"I'm just trying to paint myself."
Don't poets express their own thoughts?
With all and sundry condemned to be a single thing,
he and I were fused in a living creature:
his anxieties and states of mind are mine
and mine, in the same breath, belong to everybody
in the light of the same moon all over the world.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Mara Pérez: quatre poemes inèdits

Mara Pérez
Nascuda a Mar del Plata (Argentina) el 1987, escriu des dels 10 anys i té en preparació un poemari i un parell de novel·les. Part de la seva producció la publica als seus dos blogs http://elmarablog.blogspot.com

(humor i miscel·lània) i http://diariodemaraperez.blogspot.com
(poesia, textos lírics i notes) i a http://twitter.com/maraperez (textos breus).

Il·lustració Germán Lavini

TÁCTICA

nadie ve a nadie
cada mirada es un espejo que se quiebra
y al final
el mundo es una suma de fragmentos destrozados
que hay que reconstruir
para poder saber quién es cada uno
para poder reconocerse desde el otro


ÉTICA

hay que raspar con la hoja del cuchillo
hasta el fondo del mar
rascar las oquedades del silencio
las parquedades de lo dicho
la penumbra desde la cual oteamos

sólo entonces podremos
comprender que no hay fondo
que todo es hueco y parco y aparente
que la luz destella sólo a veces
que hay que empezar siempre de nuevo


PRISIÓN

este poema llegó tarde
es la migración verbal hacia la oscuridad que esperó siempre

no hay luz al fin del túnel
quizá no hay túnel

está sólo la virgen loca en la torre tortuosa
en la secreta torre
la torre vaginal

resbalan pasos en la torre
fasos
bailan la torre desigual
el paso
la fisura
el desfiladero
la figura del mundo en forma de pregunta con los labios cerrados

y la prisión es no poder abrir los labios para decir "te amo"
esa conflagración que nos haría


POEMA DE CHECITO

la tristeza lo acompañaba siempre
como un ave cercana pero inalcanzable
como un ave tantálica
a veces él lograba escabullirse:
la risa afluía a su palabra
y me contaba historias truculentas y fascinantes de sus mayores
y yo era la niña pequeñita de ojos enormes
cuya sola presencia espantaba al ave inescrutable
y yo también tenía
mezcla de tántala y de prometea y de diana flagelada
un ave de rapiña que iba conmigo a todas partes
pero cuando el melancólico juglar templaba sus historias
el ave mía se espantaba
las aves
impotentes
nos miraban de lejos
y nosotros hablábamos y jugábamos
felices y pueriles:
sólo existía
entonces
el presente
hogar de toda infancia


dijous, 22 d’octubre de 2009

Antoni Clapés: novetat editorial

Antoni Clapés
La llum i el no-res
Meteora
48 págines
12 euros






ROBERT CREELEY

pensa ment
en l'ull que va ser raó
per no haver de plorar mai
i que tot ho veia

pensa ment
què és ficció sinó experimentar
estratègies d'escriptura
paraules com fòssils vivents

pensa ment
de quina manera algú pot
inventar-se un Buchenwald
a la casa veïna a la seva

pensa ment
que la forma mai és més que
una extensió del contingut
Olson Zukofsky Black Mountain

pensa ment
en la teva petita Leslie
la memòria afonant-se
sota tones i tones de terra


mai no t'ha de faltar companyia
pensa ment


dilluns, 19 d’octubre de 2009

Wislawa Szymborska: novetat editorial

Wislawa Szymborska
Aquí
Traducció de Gerardo Beltrán

i Abel A. Murcia Soriano
Bartleby Editores
72 págines
15 euros






PENSAMIENTOS QUE ME ASALTAN EN CALLES
TRANSITADAS

Caras.
Miles de millones de caras en la superficie del mundo.
Aparentemente todas diferentes
de aquellas que ha habido y habrá.
Pero la Naturaleza –cualquiera la entiende–
quizá cansada del incesante trabajo
repite sus antiguas ideas
y nos pone caras
de segunda mano.

Igual te cruzas con Arquímedes en vaqueros,
Catalina la Grande con ropa de rebajas,
un faraón con gafas y maletín.

La viuda de un zapatero sin zapatos
de una Varsovia aún pequeña,
el maestro de las cuevas de Altamira
con sus nietas camina del ZOO,
un vándalo peludo yendo al museo
a extasiarse un poco.

Caídos de hace doscientos siglos,
de hace cinco siglos
y de hace medio siglo.

Alguien transportado por aquí en una carroza dorada,
otro en un vagón al exterminio,

Moctezuma, Confucio, Nabucodonosor,
sus ayas, sus lavanderas y Semíramis
hablando sólo en inglés.

Miles de millones de caras en la superficie del mundo.
Tu cara, la mía, la de quién –
no lo sabrás nunca.
Quizá la Naturaleza tenga que engañar,
y para llegar a tiempo, y para dar abasto
empieza a pescar lo que anda sepultado
en el espejo del olvido.

dijous, 15 d’octubre de 2009

Jordi Valls: cinc poemes inèdits

Jordi Valls
Nascut a Barcelona el 1970, viu a Santa Coloma de Gramenet. Ha tret set llibres de poesia, el més recent dels quals, Última oda a Barcelona, l'any 2008 amb la coautoria de Lluís Calvo.
Els poemes publicats aquí parlen de la devastació moral del poder i els seus efectes i formaran part, amb el títol de Crònica d'Hanoc, d'un recull més extens en curs d'elaboració.


Foto Marc Arias


"CRÒNICA D'HANOC"

MARCIANS

Han tornat a la Terra només per vacances,
visiten els amics i aprofiten l’oferta
d’algun paratge paradisíac on passar
uns dies agradables. Aquí rau l’origen:
animals i vegetació exhalen bellesa
salvatge mentre s’expandeixen els sentits.
Sovint pensen en la jubilació, un lloc
on viure els darrers anys fora de les colònies.
Contemplen al computador les diferents
opcions extraordinàries dels avis somrients
que juguen com infants amb una gran pilota
inflada amb l’aire d’un planeta lent i ingràvid,
un somnífer pels marcians que no reconeixen
el paradís com una variant de l’infern.


HANOC

Porten la duresa del formigó
gravada als somnis que inclements controlen.
Van calculant el cop i riuen amb tu
per semblar de confiança. Pots sentir
les urpes lluents que et podrien clavar
si no fossis condescendent i amable.
Què poc sabem de la condició humana,
uns primitius cruspint-se les deixalles
que altres bèsties abandonen al bosc.
No és aquest doncs el nostre gloriós preàmbul?
Depredadors porucs que escampen proves
per despistar, de tan evidents minven
el seu efecte sorpresa. És com sempre:
un cos inert deixa el foc en herència
i el més sospitós pren el tió del terra.
De Déu només queda la cicatriu.


BETLEM


A Ivan Roig

Exposaren els morts al peu de l’església,
esquelets amb la boca desencaixada
arrenglerats com eixuts arbres sagrats.

Els van filmar per oferir l’agonia
d’una superstició antiga i misteriosa.

La guerra però, els va girar la garba
i l’esllavissada va esborrar-los tots,
un a un, sota munts de calç i vergonya.

Queda la imatge sinistra, el tabú
destruït d’un episodi perdut conscientment.

Però d’on ve la fosca satisfacció
del milicià que aixeca el puny amb el rostre
d’un Crist trencat a culatades de màuser?

Si això no va passar, què som a hores d’ara?


LLIÇÓ A L’AQUARI

Van en grup, en la mateixa direcció avancen.
Junts el perill minva i no hi ha cap amagatall
prou bo per enganyar un carnívor amb fam.
“Sorells platejats als cabdells de posidònia”
pot ser una menja excel·lent pels sibarites.
T’ho imagines des de fora, calcules distàncies.
La probabilitat de continuar sencers
mentre s’acosta el perill amb dents esmolades
augmenta malgrat la proporció del bancal.
És més fàcil acabar a la panxa dels taurons
despreocupat sense haver estat infeliç
que haver de buscar refugi a l’atzar.
Recorda,
l’harmonia amb el grup ho justifica tot.


ARISTOCRÀCIA

No ho entenen. Afirmen que són els millors
nascuts de mare. Així està escrit, en lletres
bellament guarnides amb fil d’or. Tremolen
de pensar que han fet un gra massa i no miren
l’estesa d’excedent que han llençat a terra,
ens toca el rebre i ens anem podrint al fang
així és la seva excel·lència i ho agraïm
amb admiració al seu èxit, però no ho entenen,
i altius tremolen de no saber per què.
Aviat els anirem substituint. Són història.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

Wislawa Szymborska: avanç editorial

Wislawa Szymborska
Nascuda a Bnin (Polònia) el 1923, és un nom clau de la poesia contemporània. Va ser una gran desconeguda entre nosaltres fins a l'obtenció del Nobel l'any 1996, gràcies al qual es va començar a traduir la seva prolífica obra. Viu a Cracòvia.
Bartleby Editores posa a la venda el 19 d'octubre la traducció al castellà, a càrrec de Gerardo Beltrán i Abel A. Murcia Soriano, del seu últim llibre, Aquí, aparegut abans de l'estiu al seu país.


Foto Kim Manresa

AQUÍ

No sé cómo será en otras partes
pero aquí en la Tierra hay bastante de todo.
Aquí se fabrican sillas y tristezas,
tijeras, violines, ternura, transistores,
diques, bromas, tazas.

Puede que en otro sitio haya más de todo,
pero por algún motivo no hay pinturas,
cinescopios, empanadillas, pañuelos para las lágrimas.

Aquí hay un sinfín de lugares con sus alrededores.
Algunos te pueden gustar especialmente,
puedes llamarlos a tu manera,
y librarlos del mal.

Puede que en otro sitio haya lugares así,
aunque nadie los encuentra bonitos.

Quizá como en ningún sitio, o en pocos sitios,
aquí tengas un torso separado
y con él los instrumentos necesarios
para añadir los propios a los niños de otros.
Y además brazos, piernas y una cabeza sorprendida.

La ignorancia tiene aquí mucho trabajo,
todo el tiempo cuenta, compara, mide,
saca de ello conclusiones y raíces cuadradas.

Ya, ya sé lo que estás pensando.
Aquí no hay nada duradero,
porque desde siempre hasta siempre está en manos de los elementos.
Pero date cuenta: los elementos se cansan rápido
y a veces tienen que descansar mucho
hasta la próxima vez.

Y sé qué más estás pensando.
Guerras, guerras, guerras.
Pero incluso entre las guerras a veces hay pausas.
Firmes – la gente es mala.
Descansen – la gente es buena.
A la voz de firmes se produce devastación.
A la voz de descansen se construyen casas sin descanso
y rápidamente se habitan.

La vida en la tierra sale bastante barata.
Por los sueños, por ejemplo, no se paga ni un céntimo.
Por las ilusiones, sólo cuando se pierden.
Por poseer un cuerpo, se paga con el cuerpo.

Y por si eso fuera poco,
giras sin billete en un carrusel de planetas
y junto a éste, de gorra, en un torbellino de galaxias,
en unos tiempos tan vertiginosos
que nada aquí en la Tierra llega ni siquiera a moverse.

Porque mira bien:
la mesa está donde estaba,
en la mesa una carta, colocada como estaba,
a través de la ventana un soplo solamente de aire,
y en las paredes ninguna terrorífica fisura
por la que el viento se te lleve a ninguna parte.


dijous, 8 d’octubre de 2009

Óssip Mandelstam: novetat editorial

Óssip Mandelstam
Poemes

Traducció d'Helena Vidal
Quaderns Crema
96 págines
15 euros




Pel coratge vibrant del futur clamorós,
pel llinatge enaltit dels humans
m'han privat del meu calze al festí dels majors,
de tot goig, tot honor i tot cant.

El gos llop d'aquest segle vol caure'm al coll,
però jo no tinc raça de llop,
és millor que m'amaguis, com un tapacoll,
a l'abric de Sibèria ardorós.

Per fugir del covard, per no veure el fangueig,
ni les rodes lliscant en la sang,
perquè lluï, blavós, el reflex de les pells,
i res més, de les guilles polars,

vull anar al Ienissei, que transcorre en la nit,
on l'avet acarona l'estel,
perquè jo no sóc llop, i qui m'hagi d'occir
ha de ser de la raça dels meus.


(17-18 de març de 1931, finals de 1935)

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Philip Larkin: novetat editorial

Philip Larkin
Finestrals
Traducció de Marcel Riera
Labreu Edicions
112 págines
14 euros





VERS DE SOCIÉTÉ

La meva dona i jo hem convidat una colla de desgraciats
perquè vinguin a perdre el seu temps i el nostre: t'hi voldries
afegir?
Ni parlar-ne, amic meu.
S'està fent fosc.
L'estufa de gas respira, els arbres es balancegen foscament.
Així doncs Benvolgut Warlock-Williams: em sap greu...

Sembla mentida que costi tant estar sol.
Em podria passar la meitat dels vespres, si volgués,
amb una copa de xerès aigualit a la mà, inclinant-me
a escoltar les bestieses de qualsevol mala pècora
que no ha llegit més que revistes del cor;
només de pensar en el temps lliure que s'ha esquitllat

de dret cap al no-res mentre l'omplíem
amb forquilles i rostres, en lloc de posar-lo
sota un llum i escoltar la remor del vent
i sortir a fora per veure la lluna reduïda
a una navalla esmolada per l'aire...
Una vida i, tanmateix, com ens inculquen severament

que la solitud sempre és egoista. Ara ningú
no es creu l'eremita de la túnica i el platet
que parla amb Déu (que també se n'ha anat); el gran desig
és que la gent sigui amable amb tu, i això vol dir
ser-ho tu amb ells, no saps com.
La virtut és social. ¿Són, doncs, aquestes rutines

una manera de jugar a fer bondat, com anar a missa?
¿Una cosa que ens avorreix o que no fem bé
(demanar a aquell imbècil com va la seva recerca estúpida)
tot i esforçar-nos-hi maldestrament,
però que ens ensenya com haurien de ser les coses?
Massa subtil, tot plegat. Fins i tot massa decent. Maleït sia,

només els joves poden estar sols tranquil·lament.
Ara queda menys temps per a la companyia,
i seure sota un llum sovint ens porta
no pas pau, sinó altres coses.
Més enllà de la llum hi ha el fracàs i el remordiment
que remuguen Benvolgut Warlock-Williams: I tant que sí...

dissabte, 3 d’octubre de 2009

La República Poètica de l'Ernest Farrés: presentació (amb tots els ets i uts haguts i per haver)


Esteu visitant la República Poètica de l'Ernest Farrés, el meu territori autònom a la xarxa on posaré en relleu aquelles creacions, amb pre- ferència en vers però no exclusivament, que més m'agradin.
És un espai per força subjectiu, sí, pero amb els focus alhora oberts cap a les novetats poètiques i cap a les obres inèdites d'escrip- tors o artistes encoratjats a publicar aquí, amb independència de la llengua amb què treballin, i no atenent a més filtres que els purament qualitatius. L'encert en la tria és primordial.
És, per tant, el lloc on aplegar i compartir amb tothom que estigui àvid de literatura les troballes que vagi fent en el curs del temps.
Els que estem posseïts per la incurable mania d'escriure, expres- sat amb paraules del poeta llatí Juvenal, m'afiguro que ja el tenim des del néixer, el do poètic. Per això crec en aquell aforisme escolàstic que diu que els poetes neixen i els oradors es fan, la qual cosa explicaria la indefugible atracció que ens arriba a exercir la poesia.
I un darrer aclariment: qui vulgui cantar-me les quaranta, que no em busqui a
efarresjunyent@gmail.com.

Foto: plaça dels Països Catalans (Barcelona)